Search

La reforma aplicada l'any 2000 a la Llei orgànica 2/1979, de 3 d'octubre, del Tribunal Constitucional, mitjançant la Llei orgànica 1/2000, de 7 de gener, va modificar l'article 33 de la LOTC per introduir una via de negociació bilateral entre el Govern de l'Estat i els diferents governs autonòmics, prèvia a l'eventual interposició de recursos d'inconstitucionalitat per les parts contra normes ¿estatals o autonòmiques¿ amb rang de llei. Aquest procediment, útil per a supòsits de discrepàncies competencials, ha generat en el cas català tota una casuística d'interès jurídic durant vint anys, que ja suma més de cent negociacions i dotzenes d'acords adoptats. L'objecte d'aquest article és examinar l'aplicació d'aquest procediment a Catalunya els darrers vint anys, mitjançant l'anàlisi quantitativa i qualitativa de les tendències i singularitats que s'hi observen. Finalment, s'exposen consideracions derivades de la dinàmica recent del procediment, com a via de pacte per a la concreció competencial entre els diferents nivells de govern de l'Estat. Paraules clau: Comissió Bilateral; bilateralitat; conflictivitat; acord prejudicial; recurs d'inconstitucionalitat; controvèrsia competencial; negociació; article 33.2 LOTC

La pandèmia de la Covid-19 ha esperonat tant l'egoisme com la solidaritat dels estats membres de la Unió Europea. La solidaritat esdevé essencial per protegir els ciutadans en un àmbit com la sanitat on la Unió Europea no té competències per legislar. I si bé les crisis són motors de canvi, la seva influència pot ser més aviat limitada. L'objectiu del present treball és determinar l'impacte de la pandèmia en el camí de la Unió Europea cap al federalisme. La pandemia de la Covid-19 ha estimulado tanto el egoísmo como la solidaridad de los estados miembros de la Unión Europea. La solidaridad es esencial para proteger a los ciudadanos en un ámbito como la sanidad donde la Unión Europea no tiene competencias para legislar. Y si bien las crisis son motores de cambio, su influencia puede ser más bien limitada. El objetivo del presente trabajo es determinar el impacto de la pandemia en el camino de la UE hacia el federalismo. The Covid-19 pandemic has spurred both the selfishness and solidarity of the member states of the European Union. Solidarity becomes essential to protect citizens in an area such as health where the European Union has no powers to legislate. And while crises are drivers of change, their influence may be rather limited. The aim of this paper is to determine the impact of the pandemic on the path of the European Union towards federalism.

La historiografía y las ciencias sociales han prestado mucha atención al Estado-nación como sujeto esencial de los discursos dominantes en el siglo XIX. En el caso español, ese discurso encontró refuerzo en el liberalismo y en el enorme peso que mantuvo el catolicismo en los ámbitos político, social y cultural. Sin embargo, hubo otros discursos que relativizaron la importancia de la nación como una instancia histórica que sería superada en el inevitable curso de la historia de la Humanidad. Este concepto, Humanidad, se asociaba al sentido cristiano de unidad, fraternidad y universalidad, pero fue adquiriendo nuevos significados y usos en los relatos de la Filosofía de la Historia y la Historia universal, de creciente influencia.El objetivo de este trabajo es poner de manifiesto la importancia de este nuevo discurso alternativo de carácter supranacional y su paulatina secularización durante la segunda mitad del siglo XIX en España. Para ello se analizan algunos de los principales textos y autores que construyeron un relato histórico que permitía sustentar un proyecto democrático de sociedad sobre el fundamento de una gradual federación universal -y pacífica- de naciones en el seno de la Humanidad. La historiografia i les ciències socials han parat molta atenció a l'Estat-nació com a subjecte essencial dels discursos dominants el segle XIX. En el cas espanyol, aquest discurs va trobar reforç en el liberalisme i en l'enorme pes que va mantenir el catolicisme en els àmbits polític, social i cultural. Tanmateix, va haver-hi altres discursos que van relativitzar la importància de la nació com una instància històrica que seria superada en l'inevitable curs de la Història de la Humanitat. Aquest concepte, Humanitat, s'associava al sentit cristià d'unitat, fraternitat i universalitat, però va anar adquirint nous significats i usos en els relats de la Filosofia de la Història i la Història universal, de creixent influència.L'objectiu d'aquest treball és posar de manifest la importància d'aquest nou discurs alternatiu de caràcter supranacional i la seva gradual secularització durant la segona meitat del segle XIX a Espanya. Per a això s'analitzen alguns dels principals textos i autors que van construir un relat històric que permetia sustentar un projecte democràtic de societat sobre el fonament d'una gradual federació universal -i pacífica- de nacions en el si de la Humanitat. Historiography as well as the Social Sciences have paid close attention to the Nation-state as an essential subject of the dominant discourses in the 19th century. In the Spanish case, that discourse was reinforced by liberalism and by the great influence that Catholicism maintained in the political, social and cultural spheres. However, there other discourses relativized the importance of the nation as a historical instance that would be overcome in the inevitable course of the history of Humanity. Although this concept, Humanity, was initially associated with the Christian sense of unity, fraternity and universality, it was acquiring new meanings and uses in the accounts of the Philosophy of History and Universal History, of increasing influence.The aim of this article is to highlight the importance of this new and alternative supranational discourse and its gradual secularization during the second half of the 19th century in Spain. In order to do so, the main works and authors that built a historical account underpinning a democratic project of society based on a gradual universal and peaceful federation of nations within Humanity are analysed.

After the death of Jacint Verdaguer, the writer Louis-Xavier de Ricard published a long obituary in the most influential press of Paris. Ricard, fanatically anticlerical and a libertarian, commented on the priest-poet from Folgueroles, which upset the active elements of conservative Catalan nationalism. From the resulting censure that they imposed on him, Ricard would abandon the cause that had turned him into one of the leading international activists of early Catalan nationalism Arran de la mort de Jacint Verdaguer, l’escriptor Louis-Xavier de Ricard va publicar una llarga necrològica a la premsa més influent de París. Ricard, felibre anticlerical i llibertari, hi feia una glossa del capellàpoeta de Folgueroles que va incomodar els actius del catalanisme conservador. De resultes de la censura que aquests li van imposar, Ricard abandonarà la causa que l’havia convertit en un dels principals propagandistes internacionals del primer nacionalisme català

El 2014, les disposicions de la Constitució relatives al Senat van ser revisades per canviar tant la composició com els poders de la segona Assemblea Parlamentària Federal. El resultat és decebedor.Pel que fa a la composició del nou Senat, l'objectiu de fer-ne una segona cambra que representés a cadascuna de les entitats federades, respectant-ne les peculiaritats, no s’ha assolit. Certament, 50 dels 60 senadors són elegits pels parlaments de la comunitat i de la regió. Però, d'una banda, el Senat es configura al voltant de la distinció entre flamencs i francòfons, que reflecteix la distribució de senadors entre dos grups lingüístics i, d'altra banda, la distribució de senadors entre aquests dos grups lingüístics correspon a la distribució entre la població belga, com en la Cambra de representants. Això planteja la pregunta sobre el sentit del bicameralisme.Pel que fa a les competències del nou Senat, han quedat tan reduïdes que, ara per ara, és la institució parlamentària més feble del Regne. La llista de les lleis en què el Senat pot intervenir o ha de fer-ho s’ha limitat considerablement., The provisions of the Constitution relating to the Senate were revised in 2014, in order to introduce significant changes in the composition and powers of the Federal Parliament’s second chamber. The result is disappointing.As regards the composition of the new Senate, the aim of making it a second chamber representing each of the federal entities, and respecting their particular features, has not been achieved. Admittedly, 50 of the 60 senators are elected by the community and regional parliaments. But the configuration of the Senate is based on a distinction between Flemish and French speakers, reflecting the fact that senators are divided into two language groups, and it corresponds to the division at the heart of the Belgian population, as in the Chamber of Representatives. That poses the question of the real meaning of bicameralism.As far as the powers of the new Senate are concerned, these have been reduced to the point where, today, it is the weakest parliamentary institution in the Kingdom. The list of laws that the Senate can, or must, intervene in has been considerably restricted., En el 2014, las disposiciones de la Constitución relativas al Senado fueron revisadas para cambiar tanto la composición como los poderes de la segunda Asamblea Parlamentaria Federal. El resultado es decepcionante.Con respecto a la composición del nuevo Senado, el objetivo de hacer una segunda cámara que representara a cada una de las entidades federadas, respetando las peculiaridades, no se ha alcanzado. Ciertamente, 50 de los 60 senadores son elegidos por los parlamentos de la comunidad y de la región. Pero, por una parte, el Senado se configura en torno a la distinción entre flamencos y francófonos, que refleja la distribución de senadores entre dos grupos lingüísticos, y por otra parte, la distribución de senadores entre estos dos grupos lingüísticos corresponde a la distribución entre la población belga, como en la Cámara de representantes. Eso plantea la pregunta sobre el sentido del bicameralismo.Con respecto a las competencias del nuevo Senado, han quedado tan reducidas que, hoy por hoy, es la institución parlamentaria más débil del Reino. La lista de las leyes en que el Senado puede intervenir o tiene que hacerlo se ha limitado considerablemente., En 2014, les dispositions de la Constitution relatives au Sénat ont été révisées, afin de modifier en profondeur à la fois la composition et les attributions de la seconde assemblée parlementaire fédérale. Le résultat est décevant. S’agissant de la composition du nouveau Sénat, l’objectif d’en faire une seconde chambre représentative de chacune des entités fédérées, dans le respect de ses particularités, n’est pas atteint. Certes, 50 des 60 sénateurs sont élus par les parlements de communauté et de région. Mais, d’une part, le Sénat est configuré autour de la distinction entre Flamands et Francophones, ce que reflète la répartition des sénateurs entre deux groupes linguistiques, et d’autre part, la répartition des sénateurs entre ces deux groupes linguistiques correspond à la répartition au sein de la population belge, comme à la Chambre des représentants. Cela pose la question de la signification même du bicaméralisme. S’agissant des compétences du nouveau Sénat, elles ont été à ce point réduites que ce dernier est aujourd’hui l’institution parlementaire la plus faible du Royaume. La liste des lois pour lesquelles le Sénat doit ou peut intervenir a été considérablement limitée.

[cat] Els exiliats catalans de la primera meitat del segle XIX formularen diversos projectes polítics i culturals per integrar la identitat catalana en el procés de construcció de la nació liberal espanyola. Els catalans participaren plenament en el debat de com havia de ser l'Estat-Nació del segle XIX i quin era el lloc que havien d'ocupar les identitats regionals i municipals. Des de França els liberals catalans proposaren òrgans polítics revolucionaris de caràcter regional o territorial que no eren reconeguts pel conjunt dels liberals espanyols exiliats, mentre des d'Anglaterra proposaren que la nació liberal reconegués la diversitat lingüística i històrica d'Espanya a través de la traducció de la Bíblia al català i a l'eusquera, i la publicació d'una història nacional d'Espanya més provincial i menys castellana-cèntrica. La història, la llengua i la representativitat dels cossos territorials foren els eixos sobre els que es volia construir un Estat-Nació menys centralista i més tendent cap a opcions federals. Aquella primera meitat del segle XIX proliferaren a França i Anglaterra diverses alternatives polítiques i socials que posaven en qüestió la tendència centralitzadora i uniformitzadora dels règims liberals., [eng]􏰉􏰊􏰋 The catalan exiles of the first half of the 19th century formulated variouspolitica and cultural projects􏰔 􏰕􏰔􏰗􏰟to integrate the Catalan identity in the process of construction of the Spanish liberal nation. The Catalans participated fully in the debate on how the nation-state was to be of the nineteenth century and what was the place that had to occupy the regional and municipal identities. From France, the liberals of Catalonia proposed revolutionary political bodies of a regional or territorial nature that were not recognized by all the exiled Spanish liberals, while from England they proposed that the liberal nation recognize the linguistic and historical diversity of Spain through the translation from the Bible to Catalan and to the Basque language, and the publication of a national history of Spain, more provincial and less Castilian-centric. The history, language and representativeness of the territorial bodies were the axes on which a nation-state, less centralist, and more inclined towards federal options was wanted. That first half of the and England several political and social alternatives that called into question the centralizing and uniformizing tendency of liberal regimes.

El 24 de novembre de 2013 s’ha celebrat un referèndum tant al cantó del Jura com a la regió coneguda com Jura bernès o Jura del sud (tots dos a Suïssa), en el marc dels acords polítics obtinguts fa anys per a la solució definitiva de la qüestió jurassiana. La utilització de mecanismes de democràcia directa, l’autonomia territorial o el partenariat institucional en l’àmbit jurassià ofereixen un model interessant de reflexió per a la gestió de conflictes territorials en altres llocs d’Europa. L’especificitat del règim polític suís emmarca la gestió pacífica i consensuada del conflicte jurassià, però no evita extreure’n conseqüències o anàlisis que puguin resultar d’interès per a altres àmbits institucionals. En particular, podria incentivar a Espanya la racionalització administrativa en l’àmbit local sobre una base consensuada d’alteració de determinats límits provincials amb la participació directa de les poblacions afectades., El 24 de noviembre de 2013 se ha celebrado un referéndum tanto en el cantón del Jura como en la región conocida como Jura bernés o Jura del sur (ambos en Suiza), en el marco de los acuerdos políticos obtenidos hace años para la solución definitiva de la cuestión jurasiana. La utilización de mecanismos de democracia directa, la autonomía territorial o el partenariado institucional en el ámbito jurasiano ofrecen un modelo interesante de reflexión para la gestión de conflictos territoriales en otros lugares de Europa. La especificidad del régimen político suizo enmarca la gestión pacífica y consensuada del conflicto jurasiano, pero no evita extraer del mismo consecuencias o análisis que pudieran resultar de interés para otros ámbitos institucionales. En particular, podría incentivar en España la racionalización administrativa en el ámbito local sobre una base consensuada de alteración de determinados límites provinciales con la participación directa de las poblaciones afectadas., On 24 November 2013, a referendum was held in the Canton of Jura and in the region known as Jura bernois or Southern Jura (both in Switzerland), in the framework of the political agreements for the solution of the question jurassianne. The use of mechanisms of direct democracy, territorial autonomy or institutional partnership in the Jura region offers an interesting model of comparison for the managements of other territorial conflicts in other European countries. The specificity of the Swiss political system contextualizes the peaceful and consensus-based management of the jurasian conflict, but it does not exclude that consequences or analysis that may interest to other institutional frameworks maybe obtained. In particular, it could be fruitful to promote in Spain a process of administrative reorganization at the local level, on a consensus basis, to modify some provincial limits with the direct participation of the populations concerned

Aquest article examina quatre decisions del Tribunal Suprem dels EUA preses durant el període 2011-2013 sota la direcció del president John Roberts en relació amb el federalisme dels EUA. Tot i que és massa aviat per fer avaluació definitiva de la jurisprudència federal del Tribunal, aquestes decisions suggereixen que el Tribunal continuarà, o fins i tot intensificarà, la construcció restrictiva del poder federal afavorida pel seu predecessor, el Tribunal de Rehnquist. En efecte, sembla just dir que el Tribunal de Roberts està desenvolupant una jurisprudència federal que persegueix no sols limitar el poder federal, sinó protegir la «dignitat» dels estats com a sobirans conjuntament amb el govern federal.Els quatre casos considerats són: National Federation of Independent Business contra Sibelius, que ratificava majoritàriament la legislació d'assistència sanitària del president Obama (però no sota el poder ampli de la Clàusula del Comerç i la Clàusula Necessària i Justa de la Constitució); Shelby County contra Holder, que va derogar les provisions clau de la Llei del Dret a Vot de 1965 per tal que el Congrés no pogués imposar, llevat que estigués justificat per condicions vigents, a alguns estats (que tenien una trajectòria de discriminació en el vot) càrregues no suportades per altres; els Estats Units contra Windsor, que va dictaminar que el Congrés no pogués definir el matrimoni de manera que exclogués els matrimonis entre persones del mateix sexe sense tenir en compte les lleis estatals, i Arizona contra els Estats Units, que va considerar que la llei federal tenia prevalença sobre l’estricte estatut d'immigració d'Arizona perquè l'estat «no pot seguir polítiques que minen la llei federal»., This article examines four decisions of the US Supreme Court rendered in the period 2011-2013 under the leadership of Chief Justice John Roberts relating to the issue of US federalism. While it is too soon to offer a definitive appraisal of the Court’s federalism jurisprudence, these decisions suggest that the Court will continue, if not deepen, the narrowing construction of federal power favoured by its predecessor, the Rehnquist Court. Indeed, it seems fair to say that the Roberts Court is developing a federalism jurisprudence which seeks not only to limit federal power but to protect the “dignity” of the states as dual sovereigns with the federal government.The four cases considered are: National Federation of Independent Business v. Sibelius, which upheld most of President Obama’s health care legislation (but not under the broad power of the Commerce or Necessary and Proper Clauses of the Constitution); Shelby County v. Holder, which struck down key provisions of the Voting Rights Act of 1965 because Congress could not, unless justified by current conditions, impose on some states (which had a history of discrimination in voting) burdens not borne by others, United States v. Windsor, which ruled Congress could not define marriage to exclude same sex marriages regardless of state law; and Arizona v. United States, which held that the strict Arizona immigration statute was preempted by federal law because the state “may not pursue policies that undermine federal law.”, Este artículo examina cuatro decisiones del Tribunal Supremo de los EE.UU. tomadas durante el periodo 2011-2013 bajo la dirección del presidente John Roberts en relación con el federalismo de los EE.UU. Aunque es demasiado pronto para hacer evaluación definitiva de la jurisprudencia federal del Tribunal, estas decisiones sugieren que el Tribunal continuará, o incluso intensificará, la construcción restrictiva del poder federal favorecida por su predecesor, el Tribunal de Rehnquist. En efecto, parece justo decir que el Tribunal de Roberts está desarrollando una jurisprudencia federal que persigue no sólo limitar el poder federal, sino proteger la «dignidad» de los estados como soberanos conjuntamente con el gobierno federal.Los cuatro casos considerados son: National Federation of Independent Business contra Sibelius, que ratificaba mayoritariamente la legislación de asistencia sanitaria del presidente Obama (pero no bajo el poder amplio de la Cláusula del Comercio y la Cláusula Necesaria y Justa de la Constitución); Shelby County contra Holder, que derogó las provisiones clave de la Ley del Derecho al Voto de 1965 a fin de que el Congreso no pudiera imponer, a menos que estuviera justificado por condiciones vigentes, a algunos estados (que tenían una trayectoria de discriminación en el voto) cargas no soportadas por otros; los Estados Unidos contra Windsor, que dictaminó que el Congreso no pudiera definir el matrimonio de manera que excluyera los matrimonios entre personas del mismo sexo sin tener en cuenta las leyes estatales, y Arizona contra los Estados Unidos, que consideró que la ley federal tenía prevalencia sobre el estricto estatuto de inmigración de Arizona porque el estado «no puede seguir políticas que minan la ley federal».

En el present treball analitzem el fenomen de la Renaixença a Lleida des d’un punt de vista històric i interdisciplinar. Per tant, no tan sols avaluaren la producció literària sinó que posaren en consonància totes les vessants de creació artística, científica i tècnica per posar-los en correlació amb l’evolució contemporània de la ciutat. De la seva combinació van nàixer propostes polítiques com el federalisme i el catalanisme que projectaren la modernitat a Lleida, la qual va tenir un segell innegable de recuperació de la seva identitat nacional catalana.

This paper analyzes the forms of legitimation of Canadian federalism in relation to the Rawlsian notion of overlapping consensus as applied to federalism by Wayne Norman. From the works of Dimitrios Karmis and Alain-G. Gagnon, the paper presents three types of federalism: universalist, communitarian and utilitarian, which are discussed in relation to the constitutional situation after the repatriation of the Constitution in 1982 and the Trudeau model. These three approaches to federalism are subsequently applied to the case study of immigration policies and their decentralization. Through the example of these policies the article shows that, even if from a constitutional point of view there is a lack of overlapping consensus on the principles of the federation, certain aspects of the reforms that were part of the failed Meech Lake (1988) and Charlottetown (1992) agreements have been rescued out of the Constitution. This allows for the conclusion that the Canadian federation’s modus vivendi allows for its institutional functioning but is far from satisfying the ideal overlapping consensus, which could only emerge out from a multinational pact.

L’initiative de la révision constitutionnelle est la porte d’entrée du processus constituant. Son importance est d’une nature fondamentale, à plus forte raison dans un État plurinational. En effet, dans un tel contexte, les différents segments d’une société fragmentée devraient tous être en mesure d’initier le processus constituant, cette capacité étant alors synonyme d’une habileté à amorcer le dialogue entre nations. L’Espagne et le Canada sont tous deux des exemples d’États plurinationaux dans lesquels on retrouve une Constitution rigide avec des mécanismes d’initiative constitutionnelle bien définis. La comparaison de ces procédures d’initiative permettra de faire ressortir de quelles manières les États canadien et espagnol, soit respectent l’esprit du pacte constituant, soit rationalisent les effets de celui-ci, avec pour conséquences d’influencer directement le pouvoir d’initiative constitutionnelle du Québec et de la Catalogne. Plus globalement, cette recherche permettra aussi d’inscrire l’attitude des élites politiques canadienne et espagnole quant au pouvoir d’initiative de la révision constitutionnelle dans le contexte plus général de leur prise en compte des revendications de leurs nations minoritaires au sein de l’État plurinational.

Des d’una teoria política normativa, hom planteja una proposta d’ètica pública, d’inspiració republicana i humanista, aplicada al cas del País Valencià com a instrument d’acció política regenerador de les estructures polítiques democràtiques; una proposta que, en un plànol més general, serveix també, en clau de reflexió exemplificadora, per a enfortir el paper de l’ètica pública en la teoria de la democràcia. Així es concreten cinc valors per a un “republicanisme cívic valencià”: 1) la vocació sincera de diàleg i la voluntat d’acord, pacte o consens; 2) la reivindicació del paper de la societat civil; 3) la raó anamnètica: recu-perar la memòria històrica; 4) les exigències de regeneració democràtica; i 5) el subjecte sociopolític “poble valencià”: demos/ethnos i federalisme, From the viewpoint of normative political theory, the paper presents a proposal of public ethics for Valencia, which has its main influences in the republican and humanist traditions. The aim of a such a public ethics is to deal as an instrument for democratic regeneration, which can only succeed if the role of public ethics within democratic theory is reassured. Thus, five standards are established so as to attain a “Valencian civic republi-canism”: 1) the sincere vocation of dialogue and the disposition of agreement, accord and consensus; 2) the recognition of the civil society responsibility: 3) the anamnetic reason: recovery of the historical memory; 4) the requirement of democratic renewal; and 5) the socio-political subject “Valencian nation”: demos/ethnos and federalism

Este artículo se propone analizar la constitucionalización de un procedimiento de secesión como vía para conciliar la funcionalidad del respeto a la legalidad constitucional y al principio democrático en el momento de dar solución al secular debate territorial español. La principal razón para ello radica en el bloqueo del debate territorial en el Estado pluriétnico español y la visión del derecho a la secesión como un mecanismo que el propio sistema jurídico puede introducir para reforzar la eficacia normativa de la Constitución española, amenazada por los movimientos separatistas. Dado que la función de la reforma constitucional es coadyuvar a la preservación de la existencia diferenciada del ordenamiento jurídico, dando un cauce de expresión jurídica a la voluntad del poder constituyente originario bajo la forma de poder constituyente-constituido, y habida cuenta sobre todo de que en nuestro sistema legal no existen límites materiales absolutos a la reforma de la Constitución española, y en particular a la unidad nacional, cabría introducir ese derecho a la secesión a través del procedimiento agravado de reforma constitucional del art. 168. La hipotética cláusula constitucional de secesión, que debería estar en consonancia con los principios estructurales que mantenga el sistema constitucional, tendrá por objeto canalizar el derecho a la autodeterminación externa de las entidades territoriales en las que se organiza el Estado español, a día de hoy las CCAA, permitiéndoles mediante su decisión unilateral poner fin a la vigencia de la Constitución en el territorio que abarcan. Y se articulará a través de un procedimiento con dos fases decisivas: una de iniciativa por mayoría cualificada de los representantes parlamentarios de las entidades territoriales que opten a la secesión, y otra decisoria por mayoría cualificada de los electores de dicha entidad territorial, separadas por una fase intermedia de negociación de dos años en la que la entidad territorial secesionista y el Estado matriz deberían negociar una alteración del marco constitucional como alternativa para evitar la secesión y los concretos términos de la secesión.

Ce travail présente un panorama de la réflexion des républicains fédéraux catalans du XIX e siècle et début du XX e concernant la problématique ibériste.

Aquest article vol proporcionar la clau per entendre els elements legals i reguladors del regionalisme italià, amb especial referència a la reforma constitucional del 2001 i el projecte de reforma constitucional que s’ha sotmès a consideració del Parlament el 2015. L'assaig recorre a la figura del pèndol com a instrument que pot oscil·lar entre dos extrems: autonomia local i estat centralitzat. El regionalisme italià en aquests darrers anys ha pres posicions diverses en el recorregut del pèndol, exactament com un pèndol ho faria, però sempre amb amb moviments sobtats que han restat elements d'estabilitat al sistema. L’article se centra especialment en l'evolució de l'autonomia regional tant des del punt de vista formal (la Constitució) com substantiu (la jurisprudència constitucional i l’aplicació institucional). Avui les regions italianes sembla que sofreixen un procés de doble d'erosió competencial: per una banda, el paper creixent de la Unió Europea, les restriccions pressupostàries i l'enfortiment resultant per als poders de l'Estat; per l'altra, l'enfortiment de les ciutats metropolitanes. Podem dir que després d'un període curt de reformes que han reforçat la política d'autonomia regional, durant els 5 anys passats, ara la perspectiva és completament contrària i, si s'aprova la reforma constitucional, les regions italianes perdran molta de la seva autonomia. L’article pretén assenyalar alguns factors estructurals com a causes del debilitament del regionalisme italià, com per exemple la reduïda mida i població de les administracions locals. A més a més, després de la reforma constitucional del 2001, han estat poques les regions que han aprovat legislació en les noves àrees competencials, mentre que moltes regions han continuat desenvolupant les seves activitats de naturalesa fonamentalment administrativa, deixant de banda el seu paper com a legisladors.

En les anàlisis de política cultural comparada, des dels anys setanta s’ha destacat l’evolució cap a models descentralitzats administrativament i respectuosos o bé promotors de la pluralitat cultural i identitària. Espanya sovint s’ha caracteritzat com un país profundament descentralitzat, i se n’ha destacat la rica diversitat cultural i lingüística. També s’ha assenyalat el seu caràcter d’Estat singular, a mig camí entre l’Estat centralitzat i el federal, i de vegades se l’ha qualificat de sistema quasifederal. No obstant això, en l’àmbit de les polítiques culturals, és l’Estat espanyol quasifederal? L’article analitzarà com, a pesar del desenvolupament amplament descentralitzat de la gestió de les polítiques culturals, els recents processos jurídics i organitzatius de l’Administració general de l’Estat s’allunyen molt de promoure un Estat federal plurinacional i s’orienten de manera creixent cap a la recentralització i la simetrització., En los análisis de política cultural comparada, se ha destacado la evolución desde los años setenta hacia modelos descentralizados administrativamente y respetuosos o promotores de la pluralidad cultural e identitaria. España a menudo se ha caracterizado como un país ampliamente descentralizado, destacando su rica diversidad cultural y lingüística. También se ha señalado su carácter de Estado singular, a medio camino entre el Estado centralizado y el federal, calificándolo a veces como sistema cuasifederal. No obstante, en el ámbito de las políticas culturales, ¿es el Estado español cuasifederal? El artículo analizará como, a pesar del proceso de profunda descentralización en la gestión de las políticas culturales, los recientes desarrollos jurídicos y organizativos de la Administración general del Estado distan mucho de promover un Estado federal plurinacional y se orientan de forma creciente hacia la recentralización y la simetrización., Right back from the 1970, comparative policy analyses have been emphasizing how cultural policy has moved towards models administratively decen¬tralized and respectful with cultural plurality. Spain, often characterized as a widely decentralized country, has also been defined as a country of rich cultural and linguistic diversity. Its institutional structure, halfway between centralist and federal political system, has also been described as a quasi-federal system. However, from the cultural policy sector, can be said that Spain is a quasi-federal political system? In this article we argue that, despite the broadly decentralized management of cultural policies, Central Government’s most recent legal and organizational processes are far from developing a plurinational federal system and are actually growingly oriented towards recentralization and symmetrisation.

L’objectiu principal d’aquest article és aprofundir en el coneixement i difusió d’un concepte encara poc conegut a casa nostra: el federalisme judicial. Per fer-ho, l’autor estudia el cas de Suïssa, d’especial interès tenint en compte que es tracta d’un Estat federal, plurinacional, multilingüe i multiconfessional des de l’any 1848. La Constitució federal helvètica contempla la distribució de competències en matèria d’Administració de justícia, donant als cantons plena discrecionalitat per crear consells de justícia d’àmbit cantonal i regular l’organigrama judicial dins dels seus territoris, si bé en els darrers anys s’ha produït una tímida onada centralitzadora que, per exemple, ha acabat amb l’atribució a la Confederació d’una competència històrica dels cantons en matèria de dret processal civil i penal. Amb tot, es tracta d’un model de federalisme judicial en el que la participació del cantons és fonamental, tant en la determinació del organigrama judicial, com en el sistema d’elecció dels jutges i el respecte a les diferents llengües oficials en seu judicial. Lògicament, certs extrems d’aquest model no són importables a casa nostra sense una reforma prèvia del text constitucional. Això no obstant, el coneixement d’aquest model, eficient i exitós d’acord amb la doctrina majoritària suïssa, pot resultar d’especial interès en un eventual escenari futur de reforma del sistema judicial., El objetivo principal de este artículo es profundizar en el conocimiento y difusión de un concepto aún poco conocido en nuestra cultura jurídica: el federalismo judicial. Para hacerlo, el autor estudia el caso de Suiza, que es de especial interés si tenemos en cuenta que se trata de un Estado federal, plurinacional, multilingüe y multiconfesional desde 1848. La Constitución federal helvética contempla la distribución de competencias en materia de Administración de justicia, dando a los cantones plena discrecionalidad para crear Consejos de Justicia de ámbito cantonal y regular el organigrama judicial dentro de sus territorios, aunque en los últimos años se ha producido una tímida ola centralizadora que, por ejemplo, ha acabado con la atribución a la Confederación de una competencia histórica de los cantones en materia de derecho procesal civil y penal. En todos sus elementos, se trata de un modelo de federalismo judicial en el que la participación de los cantones es fundamental, tanto en la determinación del organigrama judicial, como en el sistema de elección de jueces y el respeto a las diferentes lenguas oficiales en sede judicial. Lógicamente, ciertos extremos de este modelo no son importables a nuestro sistema sin una previa reforma del texto constitucional. No obstante, el conocimiento de este modelo, eficiente y exitoso de acuerdo con la doctrina mayoritaria suiza, puede resultar de especial interés en un eventual escenario de futuro de reforma del sistema judicial., The main objective of this paper is to deepen the knowledge and disseminate a concept almost unknown in Spain: the federal judiciary. By that way the author shows the case of Switzerland, particularly interesting given that it is a federal, multinational and multilingual State since 1848. The Swiss Federal Constitution provides the distribution of competences in the Administration of Justice giving full autonomy to the cantons to create their owns Councils of Justice and regulate the judicial organization within their territories, although in recent years we have observed a timid centralization wave with the attribution to the Confederation of historical competence of the cantons by regulate the civil and criminal procedure law. Nevertheless, it is a model of judicial federalism in which cantonal participation appears as a structural element, not only in the determination of organization of Courts, but both appointing judges’ procedure and guaranteeing the use of different official languages in Courts. Obviously, some points of this model are not likely in Spain without a prior reform of our constitutional text. However, the knowledge of this model, efficient and successful according to the Swiss doctrine, may be take into account in a potential future scenario of reform of the Spanish Judiciary.

En el primer terç del segle XX, un grup de joves encapçalats per Josep Puig Pujades van promoure la renovació en un sentit catalanista del republicanisme federal que havia arrelat a l’Empordà durant el vuit-cents. A través de la lectura del setmanari Empordà Federal, es constata que aquests republicans federals van desplegar un ampli programa ideològic basat en la idea d’un estat espanyol federal i una Catalunya autònoma, l’aposta pels valors democràtics i la creació d’un projecte modernitzador de ciutat que reflectís els ideals i els valors republicans. En darrera instància, el seu objectiu fou crear un projecte cívic i cultural com a eina transformadora de la societat a través del foment de l’educació i la cultura., In the first third of the twentieth century, a group of young people led by Josep Puig Pujades promoted the renewal of the Catalanist idea of federal republicanism that had rooted in Empordà during the nineteenth century. Reading the weekly newspaper Empordà Federal it is ascertained that these federal republicans deployed a wide ideological program based on the idea of a federal Spanish state and an autonomous Catalonia, the belief in democratic values and the creation of a modern project of a city that reflected Republican ideas and values. Moreover, their aim was to create a civic and cultural project that would transform society through education and culture.

Davant el debat a nivell europeu sobre la limitació del deute públic i la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola, aquest text pretén analitzar-les raons i l’objectiu de la reforma constitucional del federalisme alemany de l’any 2009, amb especial referència als dispositius relacionats amb les restriccions del deute públic, tant de la Federació com dels Länder. Es comença amb una valoració crítica dels resultats d’aquesta reforma per posteriorment analitzar si els nous dispositius constitucionals de la Llei Fonamental estableixen realment una barrera eficaç per limitar l’endeutament públic, o si després que hagin passat a penes uns anys de l’aprovació de la reforma és necessària la seva revisió. D’aquesta anàlisi es pot evidenciar que malgrat les crítiques i els problemes identificats, la reforma del federalisme alemany de 2009 ha donat un impuls positiu al sistema federal, i sens dubte, sempre en cas de compliment, el fre a l’endeutament ofereix una oportunitat per a una major justícia Inter generacional, Ante el debate a nivel europeo sobre la limitación de la deuda pública y la reforma del artículo 135 de la Constitución Española, este texto pretende analizar las razones y el objetivo de la reforma constitucional del federalismo alemán del año 2009, con especial referencia a los dispositivos relacionados con las restricciones de la deuda pública, tanto de Federación como de los Länder. Se comienza con una valoración crítica de los resultados de dicha reforma para posteriormente analizar si los nuevos dispositivos constitucionales de la Ley Fundamental establecen realmente una barrera eficaz para limitar el endeudamiento público, o si tras haber transcurrido apenas unos años de la aprobación de la reforma es necesaria una revisión de la misma. De este análisis se puede evidenciar que a pesar de las críticas y de los problemas identificados, la reforma del federalismo alemán de 2009 ha dado un impulso positivo al sistema federal, y sin duda, siempre en el caso de cumplimiento, el freno al endeudamiento ofrece una oportunidad para una mayor justicia intergeneracional., Against the background of the current economic and financial crisis, the European debate on limiting the public debt and the amendment of article135 of the Spanish Constitution, this article aims to analyze the reasons and objectives of the reform of the German federalism carried out in 2009 with special reference to the amendments related to the constraints of the public debt of the Federation and the Länder. After the presentation of the results of the reform of German federalism, a critical assessment will be undertaken, according to the question whether the new constitutional provisions of the Basic Law set really effective limits for the public debt or if a few years after the approval of the reform a revision should be undertaken. After the analysis, it can be confirmed that despite the criticisms and problems identified, the reform of federalism of 2009 has been a positive impetus to the federal system and the new “debt brake” provides an opportunity for greater intergenerational justice.

La STC 31/2010, de 28 de juny, ha certificat les limitacions i les possibilitats de desenvolupament d’un model constitucional de justícia, que ha d’ajustarse inevitablement a la realitat de l’Estat autonòmic. Així, aquesta Sentència ha efectuat una lectura que consolida la vigència dels principis més regressius del model esmentat i desaprofita l’ocasió que se li donava per requerir el legislador per tal que esgoti les seves possibilitats i aconsegueixi una més perfecta articulació dels principis d’unitat jurisdiccional i d’autonomia política, com a condició preparatòria d’una desitjable reforma constitucional. No obstant això, malgrat la Sentència, les esmentades possibilitats subsisteixen, en veure’s encoratjades per la mateixa dinàmica federal de l’Estat, que exigeix la seva exploració permanent. L’Estatut s’erigeix així en programa normatiu de compliment diferit en el temps, que assenyala el camí que cal recórrer, el qual haurà de discórrer a través de vies necessàriament federals., The Constitutional Court Ruling 31/2010, of 28 June has authenticated the limitations and possibilities for the development of a constitutional model of justice that inevitably has to adapt to the reality of a politically decentralized State. The Ruling has therefore taken a reading that consolidates the validity of the most regressive principles of that model, failing to take the opportunity that was offered to require the legislator to exhaust the possibilities for achieving a perfect articulation of the principles of jurisdictional unity and political autonomy, as a preparatory condition for desirable constitutional reform. However, despite the Ruling, those possibilities still exist, encouraged by the federal dynamic of the State itself, which demands their continual exploration. The Statute is therefore built on the regulatory programme of deferred compliance over time, which signals the path it needs to take, and that path has to follow channels that are necessarily federal., La STC 31/2010, de 28 de junio, ha certificado las limitaciones y las posibilidades de desarrollo de un modelo constitucional de Justicia, que ha de ajustarse inevitablemente a la realidad del Estado autonómico. Así, dicha Sentencia ha efectuado una lectura que consolida la vigencia de los principios más regresivos de dicho modelo, desaprovechando la ocasión que se le brindaba para requerir al legislador a que agote las posibilidades del mismo, logrando una más perfecta articulación de los principios de unidad jurisdiccional y de autonomía política, como condición preparatoria de una deseable reforma constitucional. No obstante, a pesar de la Sentencia, dichas posibilidades subsisten, al verse alentadas por la propia dinámica federal del Estado, que exige su permanente exploración. El Estatut se erige así en programa normativo de cumplimiento diferido en el tiempo, que señala el camino a recorrer, el cual habrá de discurrir a través de cauces necesariamente federales.

L’estudi analitza el funcionament de la preemption als Estats Units d’Amèrica. És a dir, el bloqueig del poder legislatiu dels estats en virtut d’una decisió constitucional o de les lleis federals. L’estudi d’aquesta tècnica nomodinàmica s’exemplifi ca amb un tema d’actualitat: la legislació recent d’immigració dels estats nord-americans (i fins i tot la de les seves ciutats) en una matèria tradicionalment regulada per la Federació. De l’anàlisi descrita resulta que la preemption nord-americana no té una relació rellevant amb la prevalença del sistema constitucional espanyol. La preemption nord-americana només adquireix un sentit ple en el seu context concret: el federalisme dels Estats Units, en el qual la distribució de competències, tot i que existeix, té un paper limitat en l’articulació del poder territorial, en què els estats disposen d’amplíssima sobirania i en què el límit a aquesta sobirania estatal està, en realitat, en el poder federal (constitucional o legal) per impedir o desplaçar l’exercici de la potestat legislativa originària dels estats., This study analyses the function of “preemption” in the USA. In other words, the “blocking” of the legislative power of the States by virtue of a constitutional or federal legal decision. The study of this nomodynamic technique is illustrated by a current topic: recent U.S. legislation on immigration in the US States (and even their cities) in a subject traditionally regulated by the Federation. From the analysis described it transpires that U.S. “preemption” has no significant relationship with the “prevalence” of the Spanish constitutional system. US “preemption” only takes on its full meaning in its specific context: federalism in the United States, where although it exists, the distribution of powers has a limited role in the articulation of territorial power, where the States have ample sovereignty and where the limit of the this state sovereignty actually lies in federal power (constitutional or legal) to prevent or displace the exercising of legislative authority originating in the states., El estudio analiza el funcionamiento de la preemption en los Estados Unidos de América. Esto es, el "bloqueo" del poder legislativo de los Estados en virtud de una decisión constitucional o de las leyes federales. El estudio de esta técnica nomodinámica se ejemplifica con un tema de actualidad: la reciente legislación de inmigración de los estados norteamericanos (e incluso de sus ciudades) en una materia tradicionalmente regulada por la Federación. Del análisis descrito resulta que la preemption norteamericana no guarda relación relevante con la "prevalencia" del sistema constitucional español. La preemption norteamericana sólo toma pleno sentido en su concreto contexto: el federalismo de los Estados Unidos, donde la distribución de competencias, aunque existente, tiene un papel limitado en la articulación del poder territorial, donde los estados disponen de amplísima soberanía y donde el límite a esa soberanía estatal está, en realidad, en el poder federal (constitucional o legal) para impedir o desplazar el ejercicio de la potestad legislativa originaria de los estados.

El dret públic alemany s'ha desenvolupat sota les influències estrangeres, particularment de França, en els últims dos segles. Tanmateix, les seves particularitats han estat modelades per les condicions específiques de la història alemanya. Això és vàlid tant per a la configuració de l'estructura federal, com per al paper central dels drets fonamentals en el sistema judicial, així com, finalment, per a la plena protecció jurídica contra qualsevol forma d'acte de sobirania de l'Estat, tant per part dels òrgans d'administració, com pels tribunals constitucionals. Saber si es pot mantenir aquesta identitat constitucional de la República Federal d'Alemanya en el curs d'una major integració a nivell europeu, i és més, si es pot parlar encara d'estatalitat, quan cada vegada funcions més importants de l'Estat es transfereixen a la Unió Europea, és una de les grans preguntes davant de les quals es troba el dret públic tant en la teoria com a la pràctica i a la qual tard o d'hora s'ha de trobar una resposta.

Aquest article suggereix una paradoxa putativa del federalisme. Les organitzacions polítiques federals, que normalment es basen en un bicameralisme fort, de vegades poden ser menys efectives que els sistemes unitaris més desorganitzats i descentralitzats en l’aprofundiment de la descentralització fiscal. Així doncs, els estudis de cas d’Argentina i Espanya serveixen per proporcionar coneixements sobre la manera com la distribució dels recursos institucionals en organitzacions polítiques de diversos nivells dóna forma a la mesura en què la política de transferència d’ingressos als governs subnacionals pot ser explotada amb finalitats polítiques. I es fa mitjançant l’anàlisi institucional i l’evidència qualitativa per avaluar l’efecte dels patrons de representació territorial a les polítiques de descentralització fiscal. Primerament, se centra en la representació territorial en l’àmbit legislatiu i en el seu efecte en els resultats fiscals intergovernamentals. Així mateix, explora les condicions que porten a la negociació intergovernamental bilateral i multilateral, que, tal com discutirem, són part integrant de la tensió entre la distribució territorial d’influència política i els recursos econòmics. La recerca suggereix que els interessos subnacionals d’Argentina es troben “congelats” en l’àmbit del Senat i que les negociacions intergovernamentals es duran a terme de manera bilateral. En canvi, els acords institucionals de composició oberta i un senat relativament impotent a Espanya han impulsat la reparació dels interessos regionals gràcies als fòrums intergovernamentals informals i a l’augment de la col•laboració multilateral. Aquestes diferències en els patrons de representació institucional i en les estratègies de negociació donen compte de l’escassetat de la descentralització fiscal a l’Argentina i del seu progrés relatiu a Espanya., This paper suggests a putative paradox of federalism, namely that formal federal polities, which are normally based on strong bicameralism, can at times be less effective than more loose, yet decentralizing unitary systems in deepening fiscal decentralization. For that purpose, case studies of Argentina and Spain are used to provide insights into the way that the distribution of institutional resources in multi-tiered polities shapes the extent to which the policy of transferring revenue to subnational governments can be exploited for political gain. It does so by using institutional analysis and qualitative evidence to assess the effect of patterns of territorial representation on fiscal decentralization policies. It focuses first on legislative-level territorial representation and its effect on intergovernmental fiscal outcomes. Also, it explores the conditions leading to bilateral and multilateral intergovernmental bargaining, which, we will argue are part and parcel of the tension between territorial distribution of political influence and economic resources. The research suggests that whereas Argentine subnational interests are “locked-in” at the Senate level and intergovernmental negotiations are conducted bilaterally, openended institutional arrangements and a relatively impotent senate in Spain boosted the redressing of regional concerns through informal intergovernmental fora and increasing multilateral collaboration. Such differences in patterns of institutional representation and bargaining strategies account for the paucity of fiscal decentralization in Argentina and its relative progress in Spain., Este artículo sugiere una paradoja putativa del federalismo. En otras palabras, las organizaciones políticas federales, que normalmente se apoyan en un bicameralismo fuerte, a veces pueden ser menos efectivas que los sistemas unitarios más desorganizados y descentralizados en la profundización de la descentralización fiscal. A tal efecto, los estudios de caso de Argentina y España se utilizan para proporcionar conocimientos sobre la manera como la distribución de los recursos institucionales en organizaciones políticas de varios niveles da forma a la medida en la que la política de transferencia de ingresos a los gobiernos subnacionales puede ser explotada con fines políticos. Y se hace mediante el análisis institucional y la evidencia cualitativa para evaluar el efecto de los patrones de representación territorial en las políticas de descentralización fiscal. En primer lugar, se centra en la representación territorial en el ámbito legislativo y en su efecto en los resultados fiscales intergubernamentales. Asimismo, explora las condiciones que llevan a la negociación intergubernamental bilateral y multilateral, que, tal y como vamos a discutir, son parte integrante de la tensión entre la distribución territorial de influencia política y los recursos económicos. La investigación sugiere que los intereses subnacionales de Argentina se encuentran “congelados” en el ámbito del Senado y que las negociaciones intergubernamentales se llevarán a cabo de manera bilateral. En cambio, los acuerdos institucionales de composición abierta y un senado relativamente impotente en España han impulsado la reparación de los intereses regionales gracias a los foros intergubernamentales informales y al aumento de la colaboración multilateral. Estas diferencias en los patrones de representación institucional y en las estrategias de negociación dan cuenta de la escasez de la descentralización fiscal en Argentina y de su progreso relativo en España.

L’article analitza com es gestiona i protegeix la diversitat lingüística a nivell estatal a Espanya. Per fer-ho, es pren en consideració el règim lingüístic vigent a d’altres Estats plurilingües, fent especial esment a un Estat compost, Suïssa, que històricament s’ha significat pel respecte a la seva diversitat. Formalment, l’article s’estructura en quatre epígrafs. El primer, introductori, esbossa una breu referència a l’escenari del dret constitucional comparat, bo i identificant diferents models teòrics de gestió de la diversitat, en abstracte. El segon epígraf, intitulat “Llengua i model d’Estat a Espanya” conté una anàlisi del model lingüístic estatal. Partint d’aquesta base, el tercer epígraf conté una referència a diferents models de gestió del plurilingüisme vigents a d’altres Estats compostos del nostre entorn, fent especial esment a l’exemple helvètic. Finalment, l’article conclou amb un epíleg, on s’apunten els principals mecanismes que, en l’actualitat, promouen un aprofundiment de la protecció de la diversitat lingüística a nivell estatal a Espanya., The article discusses how to manage and protect linguistic diversity at a national level in Spain. To do so, we take into account the multilingual language regime applicable to other States; special emphasis is placed on a conglomerate state, Switzerland, which has historically been known for its respect of diversity. The article is formally structured in four sections. The first introductory stage outlines a brief reference of comparative constitutional law, considered as good and identifies different theoretical models of diversity management in an abstract way. The second section, entitled “Language and State model in Spain” contains an analysis of the state linguistic model. On this basis, the third section contains a reference to different multilingualism management models in force in other conglomerate states around us; special emphasis is given to the Swiss example. Finally, the article concludes with an epilogue, in which we enumerate the main mechanisms that, at present, promote a deepening of the protection of linguistic diversity at the national level in Spain., El artículo analiza cómo se gestiona y protege la diversidad lingüística a nivel estatal en España. Para ello, se toma en consideración el régimen lingüístico vigente en otros Estados plurilingües, con especial mención a un Estado compuesto, Suiza, que históricamente se ha significado por el respeto a su diversidad. Formalmente, el artículo se estructura en cuatro epígrafes. El primero, introductorio, esboza una breve referencia al escenario del derecho constitucional comparado, identificando diferentes modelos teóricos de gestión de la diversidad, en abstracto. El segundo epígrafe, intitulado “Lengua y modelo de Estado en España”, contiene un análisis del modelo lingüístico estatal. Partiendo de esta base, el tercer epígrafe contiene una referencia a diferentes modelos de gestión del plurilingüismo vigentes en otros Estados compuestos de nuestro entorno, con especial referencia al ejemplo helvético. Finalmente, el artículo concluye con un epílogo, en el que se apuntan los principales mecanismos que, en la actualidad, promueven una profundización de la protección de la diversidad lingüística en el ámbito estatal en España.

Aquest article analitza les representacions històriques de dues de les principals comunitats nacionals del Canadà, és a dir, la comunitat canadencoanglesa i la comunitat quebequesa. En la historiografia canadencoanglesa es constata la presència d’un projecte nacional ambiciós. La construcció nacional canadenca suggereix l’existència d’un model de govern neutre malgrat que, si s’analitza amb atenció, es pot percebre que hi preval la dinàmica inversa. Els historiadors anglòfons del país han acostumat a presentar la concepció unitària del federalisme com la forma més perfecta del projecte integrador canadenc. Aquest federalisme integrador, i no emancipador, s’origina a partir de la visió centralitzadora de John A. Macdonald, un dels pares de la federació canadenca. Aquest enfocament s’ha mantingut durant més de 140 anys d’història en comú i continua sent, encara en l’actualitat, un dels principals esculls que han de superar les nacions minoritàries del Canadà. Per validar la seva tesi, els autors recorren a una extensa anàlisi que explora tres de les grans estratègies que utilitza el Govern central per mantenir la seva autoritat sobre els estats membres de la federació canadenca a llarg termini: l’ús del poder judicial, la centralització dels poders i la globalització. Les estratègies emprades han variat segons la conjuntura econòmica, els líders polítics i les relacions de força política respecte dels vincles entre la federació i les províncies., This article studies the historical representation of the two main national communities in Canada; that is, the English-Canadian and the French-Canadian. Throughout the history of the English Canadian community, one can see an ambitious national project. The national construction of Canada suggests the existence of a neutral model of government but, when looking at this carefully, it is possible to see something quite different. English-speaking historians from Canada have normally introduced the concept of a unitary federalism as the most perfect form of the Canadian integration project. This integrating federalism, that does not lead to emancipation, stems from the centralist views of John Macdonald, one of the fathers of Canadian federalism. This approach has been kept for over 140 years of common history and, to this date, continues to be one of the main obstacles for minority nations within Canada. To strengthen their thesis, the authors base their work on an extensive analysis exploring the three big strategies used by the central government to assert its authority on the member States of the Canadian Federation in the long term: using the judicial power, centralizing powers and globalization. The strategies used have varied depending on the economic scenario, political leaders and the political power relations regarding the links between the Federation and the provinces., Este artículo analiza las representaciones históricas de dos de las principales comunidades nacionales del Canadá, es decir, la comunidad canadienseinglesa y la comunidad quebequense. En la historiografía canadiense-inglesa se constata la presencia de un proyecto nacional ambicioso. La construcción nacional canadiense sugiere la existencia de un modelo de gobierno neutro aunque, si se analiza con atención, puede percibirse la prevalencia de la dinámica inversa. Los historiadores anglófonos del país suelen presentar la concepción unitaria del federalismo como la forma más perfecta del proyecto integrador canadiense. Este federalismo integrador, y no emancipador, se origina a partir de la visión centralizadora de John A. Macdonald, uno de los padres de la Federación canadiense. Este enfoque se ha mantenido durante más de 140 años de historia en común y sigue siendo, todavía en la actualidad, uno de los principales obstáculos que deben superar las naciones minoritarias del Canadá. Para validar su tesis, los autores recurren a un extenso análisis que explora tres de las grandes estrategias que utiliza el Gobierno central para mantener su autoridad sobre los Estados miembros de la Federación canadiense a largo plazo: el uso del poder judicial, la centralización de los poderes y la globalización. Las estrategias empleadas han variado según la coyuntura económica, los líderes políticos y las relaciones de fuerza política en lo que respecta a los vínculos entre la Federación y las provincias.

El líder del Partit Conservador, Stephen Harper, al poder des del gener de 2006, es va comprometre a posar fi al funcionament “dominant” dels governs anteriors i a posar en pràctica “un nou federalisme d’obertura”. Això implicava, concretament, corregir el desequilibri fiscal entre Ottawa i les províncies, adoptar mesures per reconèixer l’especificitat del Quebec i limitar el recurs al poder federal de despesa. Aquest article torna a tractar breument dels fonaments del règim polític canadenc i els anys al poder del Partit Liberal, de 1993 a 2006, per avaluar millor les mesures adoptades pel Govern de Harper, sobretot pel que fa al poder federal de despesa. Aquest poder no ha estat establert ni per la Constitució ni per la jurisprudència, però Ottawa continua reivindicant-lo i evocant-lo. Malgrat els seus compromisos, els conservadors no han aconseguit proposar una fórmula satisfactòria per limitar-ne l’ús. En aquest sentit, el Canadà encara es mou per la lògica centralitzadora que es va imposar al començament dels anys vuitanta., In power since January 2006, the leader of the Canadian Conservative party, Stephen Harper, promised to break with the previous governments’ “domineering” style of governance and to put into practice a new type of “open federalism.” Specifically, this approach involved correcting the fiscal imbalance between Ottawa and the provinces, taking measures to recognize Quebec’s specificity, and limiting the federal government’s recourse to an alleged spending power. This article briefly surveys the foundations of Canadian politics and the years when the Liberal party was in power, between 1993 and 2006, to assess the measures adopted by the Harper government, particularly with respect to the spending power. This power is not attributed in the constitution nor is it founded on clear jurisprudence, but Ottawa still claims and invokes it. Despite their promises, the Conservatives have failed to offer a satisfactory formula for limiting its usage. So, Canada remains driven by the centralising process that has prevailed since the start of the 1980’s., El líder del Partido Conservador, Stephen Harper, en el poder desde enero de 2006, se comprometió a acabar con el funcionamiento “dominante” de los gobiernos precedentes y a poner en práctica “un nuevo federalismo de apertura”. Ello implicaba, concretamente, corregir el desequilibrio fiscal entre Ottawa y las provincias, adoptar medidas para reconocer la especificidad de Quebec y limitar el recurso al poder federal de gasto. Este artículo vuelve a tratar brevemente los fundamentos del régimen político canadiense y los años en el poder del Partido Liberal, de 1993 a 2006, para evaluar mejor las medidas adoptadas por el Gobierno de Harper, sobre todo en lo que atañe al poder federal de gasto. Dicho poder no ha sido establecido ni por la Constitución ni por la jurisprudencia, pero Ottawa continúa reivindicándolo y evocándolo. Pese a sus compromisos, los conservadores no han conseguido proponer una fórmula satisfactoria para limitar su uso. En este sentido, Canadá todavía se mueve por la lógica centralizadora que se impuso a principios de los años ochenta.

L’experiència del desenvolupament de l’autonomia al llarg dels darrers 25 anys mostra una reducció notable de les competències de la Generalitat respecte de les expectatives inicials i un procés persistent d’erosió, per diverses vies, que ha limitat la qualitat de l’autonomia política. La interpretació que l’Estat ha fet de la seva competència per establir les bases, sancionada en gran part pel Tribunal Constitucional, l’ús abusiu del concepte d’interès general, sota diverses formulacions, juntament amb el caràcter expansiu dels títols competencials de caràcter horitzontal, com ara els relatius a l’ordenació general de l’economia o la igualtat en les condicions bàsiques d’exercici de drets, entre altres motius, estan a la base d’aquest procés d’erosió de l’autonomia política. Per recuperar, o assolir, la integritat de les competències autonòmiques, per garantir la qualitat de l’autonomia política i establir un àmbit ben delimitat de responsabilitat i per evitar que l’autonomia es degradi, sotmesa com està a les nombroses i molt poderoses pressions centralitzadores que existeixen en l’actualitat, es poden dissenyar estratègies diverses, que poden estar amb més o menys consonància amb el paradigma autonòmic de delimitació de poders. L’article examina tres d’aquestes estratègies possibles (la garantia estatutària de la integritat de les competències autonòmiques; l’apel·lació als drets històrics i la determinació dels poders del centre), i fa una anàlisi més detallada de la primera, que és per la qual ha optat la Proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia aprovada pel Parlament de Catalunya i presentada a les Corts Generals. En aquest sentit, s’examinen els principals elements d’aquesta estratègia, que s’ha denominat el blindatge de les competències, i es fan diverses consideracions sobre la seva viabilitat i alguns dels problemes o dificultats que planteja.

En aquesta tesi s'estudia el federalisme executiu canadenc. Entenem per aquest concepte el model de relacions intergovernamentals caracteritzat pel fet que les relacions entre els diferentes nivells de poder a l'interior d'una federació estan monopolitzades pels respectius executius, en detriment d'altres institucions polítiques - parlaments, partits polítics. La hipòtesi que sostinc és que, al Canadà, aquest model de relacions intergovernamentals s'ha vist influenciat per la centralitat que històricament ha tingut en la dinàmica política interna, el debat entorn la qüestió nacional. Aquest debat sorgeix arran de la voluntat política d'una part de la societat quebequesa, i en conseqüència dels governs quebequesos, d'autogovernar-se i d'evitar el risc de la minorització. Això no obstant, els successius governs federals tracten el Quebec com "una província més", igual que la resta de províncies. La negativa d'Ottawa a reconèixer el Quebec com a nació ha reforçat els partidaris de l'accessió a la sobirania., In this thesis it is studied Canadian Executive Federalism. We define this concept as an intergovernmental relation's model characterized by the fact that relations between different levels of power within a federation are monopolized by executives, rather than by other political institutions -such as parliaments or political parties. The hypothesis defended is that, in Canada, this intergovernmental relation's model has been influenced by the centrality that the national question debate has play historically. This debate starts as part of Quebec's society will, and consequently, of Quebec executives will, of self-government as a measure to avoid minorisation risks. However, successive federal governments treat Quebec as a province like the rest. The Ottawa opposition to recognize Quebec as a nation has reinforced those who prone for accession to sovereignty.