Search

És habitual llegir que el diàleg va ser inventat, com a forma escrita, a l’Atenes democràtica i que l’obra de Plató n’és l’origen tant des del punt de vista literari com filosòfic. Després de Plató, a l’antiguitat, la forma continua viva, sovint amb la voluntat de seguir l’autoritat que expressar-se com Plató representava, però no sempre, ja que diàlegs com els de Llucià, per exemple, són igualment celebrats però en realitat tenen ben poca cosa de l’esprit amb el qual Plató s’hi va posar. El propòsit d’aquesta comunicació és fer un breu repàs dels canvis que experimenta la forma del diàleg a la mateixa antiguitat i veure’n la petja en els diàlegs de Paul Valéry, amb l’objectiu d’escatir quina mena de tradició clàssica comporta la utilització d’aquesta forma.

En aquest article es repassa la presència del pensador Heràclit en l’obra de Llorenç Villalonga i s’analitza com funcionen els mecanismes de la tradició clàssica a través de l’exemple que forneixen les mencions al pensador d’Efes en el corpus de textos que publicà l’escriptor mallorquí. Per tal d’entendre més fàcilment el perquè de l’interès de Villalonga en Heràclit, s’estudia, primer, la formació intel·lectual i el context històric de l’escriptor. Després, es sotmeten a un examen conscient les aparicions, directes o indirectes, de les idees del pensador grec en l’obra de Villalonga.

Aquest treball té com a objectiu establir punts de connexió entre la música contemporània, especialment dels gèneres de rock i heavy metal, tant de grups hispans com anglesos, i la tradició clàssica. En aquest treball, a partir de l'anàlisi de cançons, es determinarà quins són els mites més tractats i com són tractats, per així poder veure si hi ha diferents versions dels mites. Per a fer-ho, Per a això, es compararan diferents cançons de grups com Extremoduro, Terra Santa o Kawir, entre d'altres. The aim of this paper is to establish connection points between contemporary music, especially rock and heavy metal, from both Hispanic and English groups, and classical tradition. In this work, based on the analysis of songs, it will be determined which are the most frequently treated myths and how they are treated, in order to see if there are different versions of the myths. For this, different songs by groups such as Extremoduro, Tierra Santa or Kawir, among others, will be examined and compared.

El presente trabajo aborda un estudio literario de carácter comparativo de Diatriba de amor contra un hombre sentado, única pieza teatral de García Márquez, en su relación con Medea de Eurípides. Nos centraremos principalmente en estudiar las similitudes y diferencias que caracterizan a las heroínas de cada obra, Graciela y Medea, la evolución que presentan como personajes y la fuerza que poseen como figuras femeninas. Asimismo, estudiaremos la reelaboración y adaptación que hay del mito de Grecia a Hispanoamérica. En Diatriba encontraremos a una Medea reencarnada en Graciela, una mujer del Caribe que retoma las riendas de su vida, rompiendo con los roles masculinos, y abandona todo en pos de su libertad individual., This project concerns a comparative literary study of Diatriba de amor contra un hombre sentado, García Márquez’s first theatrical production, and its relation to Medea by Euripides. We will study, firstly, the similarities and differences which characterize the heroines of both masterpieces, Graciela and Medea, the evolution which they present as characters and the strength they have as female characters. At the same time, we will study how the myth is reconstructing and adapted from Greece to Latin America. In Diatriba we can find Medea reincarnated as Graciela, a Caribbean woman who takes up her life, breaks with the male roles and drops out everything because of her freedom.

Recol·lecció i edició de set articles sobre la imitació dels ritmes clàssics publicats a la premsa catalana entre els mesos de setembre i de desembre de 1927 per Josep Maria Llovera (1847- 1949). L'autor hi fa reflexions sobre la possibilitat de transportar els ritmes clàssics a les llengües modernes, sobre la manera com cal llegir els versos grecs i llatins i sobre la sintonia o coincidència de l'accent prosòdic i l'accent rítmic. Summary and edition of seven articles on the imitation of classical rhythms published in the Catalan press from September to December 1927 by Josep Maria Llovera (1847-1949). The author makes some considerations on the possibility of transporting classic rhythms to modern languages, on how to read Greek and Latin poems and on the coincidence of the prosodic accent and the rhythmic accent.

The aim of this paper is to analyze the rewriting of Dido’s myth by Giovan Battista Busenello, the librettist of the first opera named after the queen of Carthage. The imposing regality of Dido and the highly dramatic tension of the Aeneid are absent in Busenello’s libretto. Interestingly, if in the fourth book of the Virgilian poem Dido kills herself with Aeneas’ sword, in the final act of the opera she marries Iarbas, king of Gaetulians. Poignantly, in her only aria Dido sings her rejection of Iarbas’ advances, instead of her death wish or her sorrow for Aeneas’ departure. The tragic éthos we expect of Dido surfaces in two other characters in the opera, Hecuba and Cassandra, specifically through their laments. The basso lines of their laments call to mind the formal archetype at the heart of the famous Dido’s lament, Dido’s aria in Dido and Eneas, composed by Henry Purcell forty-eight years after the Didone. In that way, Hecuba and Cassandra constitute the actual tragic characters in the Didone, while, conversely, Dido is granted a happy ending, a deviation from the source just as peculiar as its author., El objetivo de este trabajo es analizar la reescritura del mito de Dido por Giovan Battista Busenello, libretista de la primera ópera que lleva el nombre de la reina de Cartago. La imponente realeza de Dido y la dramática tensión de la Eneida están ausentes en el libreto de Busenello. Curiosamente, si en el cuarto libro del poema virgiliano Dido se suicida con la espada de Eneas, en el acto final de la ópera se casa con Iarbas, el rey de los gaetulianos. De forma conmovedora, Dido canta en su única aria su rechazo a los avances de Iarbas, en lugar de su deseo de muerte o su dolor por la partida de Eneas. El éthos trágico que esperamos de Dido surge en otros dos personajes de la ópera, Hécuba y Cassandra, a través de sus lamentos. Las líneas de bajo de sus lamentos recuerdan el arquetipo formal en el corazón del famoso lamento de Dido, el aria de Dido en Dido y Eneas, compuesto por Henry Purcell cuarenta y ocho años después del Didone. De esa manera, Hécuba y Cassandra constituyen los verdaderos personajes trágicos de Didone, mientras que, a la inversa, a Dido se le concede un final feliz, una desviación de la fuente tan peculiar como su autor.

This papers aims to examine the evidence about the reception of Nonnus in Spain, in the light of his fortune in the 16th and 17th centuries (through several editions and translations). Such analysis starts with the manuscripts of the Dionysiaca in the Library of San Lorenzo de El Escorial. Plus, the presence in Spain of translations of this mythological epos into Latin and French, which circulated in the literary and scholarly milieu as a manual of mythology, suggests some possible echoes in Spanish Literature (Baroque age, especially), through diverse ways. Thus, the following pages intend to show a panorama of the reception and survival of Nonnus’ Dionysiaca in Spain, coinciding with the publication of the last volume of the first Spanish translation, and to open new ways of research., A partir de la fortuna, en los siglos XVI y XVII, de la obra del poeta Nono de Panópolis —en diversas ediciones y traducciones—, este trabajo se propone un acercamiento a su presencia en España tomando como punto de partida histórico los manuscritos de las Dionisíacas que se encuentran en la biblioteca de San Lorenzo de El Escorial. La presencia de las traducciones de este epos mitológico al latín y al francés en nuestro país y su circulación en los ambientes literarios y eruditos como compendio de mitos, sugieren algunos posibles ecos —a través de diversas vías— en la literatura española (del barroco, en especial). Así, las siguientes páginas quieren trazar un panorama de la pervivencia y repercusión de las Dionisíacas de Nono de Panópolis en España, coincidiendo con la publicación del último volumen de su primera traducción castellana, y proponer nuevas vías de investigación al respecto.

Socrates' serene attitude before his death -although this is questioned-, as described by Xenophon in his Apologia Socratis becomes for the playwright Rodolf Sirera a useful reference in an effort to reflect boldly on the limits of theatrical fiction in another clear example of the Classical Tradition, including that derived from Baroque Tragedy. However, in this case, it is judged severely to make us more conscious of the risk of turning life into a mere theatrical performance and human beings into actors and actresses in a play they did not write. Versió en català del document publicat a: Estudios Clásicos, 139, 2011 pp. 111-136 Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/22758

From Pasolini's point of view, Medea's tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. The aim of this article is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourses (lógoi) of Pasolini's script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts. Des del punt de vista de Pasolini, la tragèdia de Medea equival a la tragèdia del món contemporani i el cinema és la semiologia de la realitat. La seva Medea esdevé, així, un mite antic farcit de signes que requereixen la interpretació d'espectadors atents. L'objectiu d'aquest article és proposar interpretacions raonades basades en l'anàlisi minuciosa de les imatges i dels discursos verbals (lógoi) del guió de Pasolini, sempre des del coneixement de les explicacions donades pel mateix director publicades en entrevistes, articles i altres textos. Desde el punto de vista de Pasolini, la tragedia de Medea equivale a la tragedia del mundo contemporáneo y el cine es la semiología de la realidad. Su Medea deviene así un mito antiguo repleto de signos que requieren la interpretación de espectadores atentos. El objetivo de este artículo es proponer interpretaciones razonadas basadas en el análisis minucioso de las imágenes y de los discursos verbales (lógoi) del guion de Pasolini, siempre desde el conocimiento de las explicaciones dadas por el mismo director publicadas en entrevistas, artículos y otros textos.

Recopilació i edició de les traduccions catalanes de poemes d’autors clàssics grecs (Teognis) i llatins (Catul, Virgili, Ovidi, Tibul i Marcial) fetes per Josep Maria Llovera durant els anys 1925-1926. El traductor s’esforça en tot moment a transportar els ritmes de l’original., Compilation and edition of the Catalan translations of Greek (Theognis) and Latin (Catullus, Vergil, Ovid, Tibullus, Martial) authors made by Josep Maria Llovera during 1925-1926. The translator always tries to transfer the rhythms of the original.

Se mostrará cómo la traducción se convierte en un mecanismo constante que atraviesa las preocupaciones centrales de los escritores del modernismo literario hispanoamericano, convirtiéndose en un recurso fundamental para llevar adelante el proyecto de modernización de la lengua y la literatura de finales del siglo XIX y comienzos del XX. Nos ocuparemos de las traducciones de algunos fragmentos de los textos épicos pertenecientes a la tradición clásica griega que Leopoldo Lugones publica a comienzos del siglo XX, estrategia que le permitirá no sólo consagrar al Martín Fierro como poema épico nacional sino también consolidar su lugar paradigmático dentro del campo cultural argentino. Será a través de la revalorización de la cultura griega, de su aclimatación en las modernas Atenas del Plata, como Lugones reafirme su confianza en la aristocracia de la inteligencia para hacer frente a la amenaza introducida por las recientes reconfiguraciones del campo social producto de la inmigración y la urbanización acelerada, para trazar así los lineamientos básicos de su proyecto cultural nacionalista., We will show how translation becomes a permanent mechanism that goes through the main concerns of the writers of Spanish American modernist writers, thus being a key resource for carrying out the project to modernize the language and literature of the late 19th and early 20th centuries. We will study the translations of some fragments of the epic texts from the Greek classical tradition that Leopoldo Lugones publishes in the early 20th century, a strategy that will allow him not only to establish the Martin Fierro as the national epic poem, but also to consolidate his paradigmatic place within the Argentinian cultural field. Through his appreciation of Greek culture and his acclimatization of the modern Athens in the Río de la Plata area, Lugones will strengthen his confidence in the aristocracy of intelligence introduced by a recent reestructuring in the social field, a consequence of inmigration and accelerated urbanization, in order to devise the basic grounding of his nationalist cultural project.

Un gravat que il·lustra el setge de 1714, imprès a Viena l'any 1718, està encapçalat pel lema Barcino magna parens. Malgrat les seves clares ressonàncies virgilianes (georg. 2, 173), la clàusula en si es va forjar en el Renaixement com a producte de dos actes independents i consecutius de falsificació, un de caràcter epigràfic i l'altre historiogràfic, amb Pere Antoni Beuter i Jerónimo Román de la Higuera com a protagonistes. An engraving of the siege of Barcelona in 1714, printed in Vienna in 1718, is headed with the motto Barcino magna parens. Despite its clear Virgilian resonances (georg. 2, 173), the clause was crafted in the height of the Renaissance, as a product of two independent and consecutive acts of counterfeit-one epigraphical and the other historiographical-, featuring Pere Antoni Beuter and Jerónimo Román de la Higuera. Un grabado que ilustra el sitio de 1714, impreso en Viena en el año 1718, está encabezado por el lema Barcino magna parens. A pesar de sus claras resonancias virgilianas (georg. 2, 173), la cláusula en sí se forjó en el Renacimiento como producto de dos actos independientes y consecutivos de falsificación, uno de carácter epigráfico y el otro historiográfico, con Pere Antoni Beuter y Jerónimo Román de la Higuera como protagonistas.

"Manojo de Calles" es un grupo teatral de Tucumán, provincia del noroeste de Argentina, volcado en la experimentación escénica. La etapa poética inicial (1993-1998) queda definida por la apropiación de temas de la tradición clásica. El drama Los ojos de la noche, como último eslabón del proceso, concreta la recepción del pasado grecolatino en el marco de dos condiciones: la emergencia de la transgresión lírica y la instauración de la perspectiva subjetiva. Este planteo conlleva la disolución del hipotexto e inscribe la propuesta en la tipología del "drama lírico" o "teatro estático". "Manojo de Calles" is a theater group from Tucumán, province of the northwest of Argentina, interested in scenic experimentation. The initial poetic stage (1993-1998) is defined by the appropriation of themes from the classical tradition. The play Los ojos de la noche, the last work of the stage, makes the reception of Greco-Latin past through two conditions: the emergence of lyrical transgression and the establishment of the subjective perspective. This proposal dissolves the hypotext and inscribes the play in the typology of "lyrical drama" or "static theater". "Manojo de Calles" és un grup teatral de Tucumán, província del nord-oest de l'Argentina, bolcat en l'experimentació escènica. L'etapa poètica inicial (1993-1998) queda definida per l'apropiació de temes de la tradició clàssica. El drama Los ojos de la noche, com a última baula del procés, concreta la recepció del passat grecollatí en el marc de dues condicions: l'emergència de la transgressió lírica i la instauració de la perspectiva subjectiva. Aquest plantejament comporta la dissolució de l'hipotext i inscriu la proposta en la tipologia del "drama líric" o "teatre estàtic".

Llucià de Samòsata influí destacablement en diversos autors del Renaixement com François Rabelais. El metge francès sabé extreure del polèmic escriptor de la Segona Sofística tota la seva essència més satírica i mordaç així com també l’afició (sempre amb un rerefons crític) a les narracions de viatges. Una de les analogies que, en aquest darrer aspecte, evidencien estudiosos de l’obra del francès i del de Samòsata és la que existeix entre la descripció de l’interior de la boca del gegant Pantagruel en el seu Gargantua i Pantagruel i la de la balena que habiten els protagonistes dels Relats Verídics. El propòsit d’aquest article consisteix a analitzar els paral·lels entre ambdós episodis, tot justificant com Rabelais fa efectiva una vívida ficció amb l’ús de diversos procediments heretats de Llucià.

Aquest article està dedicat al Dr. Pau Gilabert Barberà, una de les persones més qualificades i competents en tradició clàssica, amb motiu de la seva jubilació com a professor de la Universitat de Barcelona després de més de quaranta anys d’haver-hi impartit el seu mestratge. L’objectiu del treball és analitzar la novel·la de l’escriptora Ángeles Caso, El resto de la vida, una recreació del mite clàssic d’Orfeu i Eurídice a les acaballes del segle XX, a partir de les múltiples referències i cites d’autors grecs i llatins que s’hi inclouen, així com del tractament que s’hi fa del mite. Es completa l’anàlisi amb una introducció sobre el polifacètic personatge d’Orfeu i la seva influència en la cultura occidental a través de les Arts.

En aquest treball es planteja una anàlisi de la figura del traïdor com a arquetip literari en la literatura clàssica i en la seva tradició. Es pren el Coriolà de les Vides Paral·les de Plutarc i la posterior reelaboració de l'obra en la tragèdia de Shakespeare, per exemplificar aquest arquetip. La comparativa entre les dues obres demostra que aquest personatge ha estat un dels més representatius de l'acte de traïció. Per altra banda, es demostra també que el mitema del traïdor ha estat a bastament utilitzat com una figura recurrent en la majoria de produccions literàries. This project presents an analysis of the "traitor" as a figure and literary archetype in classical literature and its tradition. We use Coriolanus in Plutarch's Parallel Lives and the late rewriting of the work in the Shakespearean tragedy in order to exemplify this archetype. Comparing both works demonstrates that this character has been one of the most representative ones in the act of betrayal. Moreover, it is also presented that the mytheme of the traitor has been widely used as a recurrent figure in most literary productions.

L’il·lustrador Joma (Josep M. Rius Ortigosa) ha utilitzat molt sovint la literatura clàssica en les seves obres. Fa anys va il·lustrar la Ilíada i l’Odissea en vinyetes publicades a La Vanguardia, i darrerament ha tingut iniciatives innovadores com les d’organitzar “sopars de l’Odissea”, en què ha unit dibuix, paraula i gastronomia, o representacions de les Metamorfosis d’Ovidi que combinen el text, la il·lustració i la música. Aborda aquestes iniciatives amb esperit crític que, en el món de l’ensenyament, es pot utilitzar amb èxit, combinant disciplines diferents com són la música, la literatura, el llatí i el grec i l’art plàstica.

Aquest article estudia el tractament de l’Antiguitat en Andreas Embirikos i Nikos Engonópulosa través de la figura d’Alexandre el Gran, especialment interessant per les dimensions mítiques que adquirí a Orient i a Occident. En el folklore grec, és el protagonista d’una multitud de llegendes i mites, i en la historiografia, des del començament del segle XIX i sobretot a partir de Paparrigópulos, esdevé un element clau del relat de la “continuïtat” (συνέχεια) que uneix els grecs actuals a l’Antiguitat, integrant-hi l’època hel·lenística, la romana i la bizantina. A través de l’anàlisi de la figura d’Alexandre en els dos autors, es posa en pràctica la lectura dels usos de la tradició per presentar la seva originalitat i la seva visió alternativa del passat. Embirikos utilitza elements de la biografia d’Alexandre per desenvolupar narrativament problemàtiques i conceptes psicoanalítics, com també del relat de Paparrigópulos per a la projecció de la seva utopia de futur, i Engonópulos mostra el convencionalisme dela tradició establerta alhora que fa d’Alexandre un emblema de la seva visió heteròclita del passat. This paper studies the treatment of Antiquity in Andreas Embirikos’ and Nikos Engonopoulos’works through the figure of Alexander the Great, with especially interesting mythical dimensions both in the East and in the West. In Greek folklore, Alexander the Great is the protagonist of a large number of legends and myths, and in Greek historiography, from the beginning of the nineteenthcentury and especially after Paparrigopoulos, he is a key element of ‘continuity’ (συνέχεια), the cultural construction that unites Ancient and Modern Greece throughByzantium and Orthodoxy. Through the analysis of Alexander ́s figure in both authors, our understanding of the uses of tradition is put into practice in order to show their originality and alternative vision of the past. Embirikos uses elements from Alexander’s biography to develop psychoanalytic concepts and problems in his narrative, as well as from Paparrigopoulos’ history to project his utopia of the future, and Engonopoulos shows the conventionality of established tradition at the same time as he makes Alexander an emblem of his heteroclite vision of the past.