Search

Primer premi, Peer Reviewed, Award-winning, Postprint (published version)

Conferència a càrrec d'Héctor Mendoza, (Mendoza Partida, Estudio de Arquitectura), per el Màster Habilitant Integrat Barcelona (MHIB), coordinat i presentat per Alberto Peñín (Departament de Projectes Arquitectònics ETSAB | UPC).

Finalista, Peer Reviewed, Award-winning, Postprint (published version)

Finalista, Postprint (published version)

El Centro Sociocultural de Haro busca coser la conexión en un ámbito difuso y fragmentado entre el casco histórico y la nueva ciudad. El proyecto parte de una zona de ausencia identitaria que se materializa en un vacío programático precisamente en el límite de estas dos realidades. El espacio común será el elemento vertebrador del proyecto como catalizador de relaciones sociales, persiguiendo el objetivo de reconexión física e inmaterial.

Finalista, Peer Reviewed, Postprint (published version)

La Clota és el barri més petit i menys dens de Barcelona. Un barri que té un ambient gairebé rural que s'ha mantingut dels anys seixanta. Els horts urbans són la identitat del barri i amb el temps s'estan perdent. L'arquitectura tracta d'ajudar a l'usuari a filtrar-se de la ciutat al barri, i el programa del projecte tracta d'intentar mantenir aquesta identitat del lloc., La Clota es el barrio más pequeño y menos denso de Barcelona. Un barrio con un ambiente casi rural que se ha mantenido de los años sesenta. Los huertos urbanos son la identidad del barrio y con el tiempo se están perdiendo. La arquitectura trata de ayudar al usuario a filtrarse de la ciudad al barrio, y su programa intenta mantener esta identidad del lugar., La Clota is the smallest and least dense neighborhood in Barcelona. A neighborhood with an almost rural atmosphere that has remained from the sixties. The urban gardens are the identity of the neighborhood and over time they are being lost. The architecture tries to help the user to filter from the city to the neighborhood, and its program tries to maintain this identity of the place.

A pesar de que el derecho a la vivienda es algo fundamental, no puede ser una realidad para muchas personas. Este déficit habitacional ha estado y sigue estando presente en Colombia. No únicamente basta con tener acceso a una vivienda, sino que esta también debería poseer unas mínimas cualidades habitables y de confort. Por estas razones es que se origina el concurso Compensar-Uniandes-Ingeurbe, para sugerir una mejora en las condiciones de vivienda social hasta el momento. Esta cuestión se trabaja desde la escala de ciudad, proponiendo una nueva imagen para un sector de la ciudad de Bogotá sujeto a una futura renovación urbanística, hasta la escala más cercana al usuario, la vivienda y sus diferentes tipologías. Es imprescindible que haya un análisis y una reflexión adecuadas sobre estos aspectos para que realmente haya un cambio., Objectius de Desenvolupament Sostenible::11 - Ciutats i Comunitats Sostenibles

El paisatge no és un fet estàtic, és la successió de moments, l’evolució de cultures, idees, tècniques… per tant, no es pot entendre de manera aïllada sense un temps, però, quin és el temps del paisatge? Com va dir Cesare Brandi a la Teoria del Restauro (1968), la temporalitat d’una obra d’art es distingeix en tres temps: el primer consisteix en el propi moment de la creació de l’obra, el segon és el temps que transcorre des de la creació de l’obra fins que aquesta adquireix la consideració d’obra d’art i el tercer és el moment de la recepció de la pròpia obra per la nostra consciència. Podríem extrapolar aquests tres temps i aplicar-los a les pedreres de marès que hi ha arreu de tota l’illa de Mallorca. Canviar la perspectiva des de la qual les observam com un espai robat a la natura, com un mal al paisatge i donar-les el valor històric i, fins i tot, escultòric que tenen les seves geometries i textures. Llavors, a quin temps es trobarien?, El paisaje no es un hecho estático, es la sucesión de momentos, la evolución de culturas, ideas, técnicas... por eso no puede entenderse de manera aislada sin un tiempo, pero... ¿cuál es el tiempo del paisaje? Como dijo Cesare Brandi en la Teoria del Restauro (1968), la temporalidad de una obra de arte de distingue en tres tiempos: el primero consiste en el propio momento de la creación de la obra, el segundo es el tiempo que transcurre desde la creación de la obra hasta que esta adquiere la consideración de obra de arte y el tercero es el momento de la recepción de la propia obra por nuestra conciencia. Podríamos extrapolar estos tres tiempos y aplicarlos a las canteras de marès que hay alrededor de toda la isla de Mallorca. Cambiar el punto de vista desde el cual las observamos como un espacio robado a la naturaleza, como un mal al paisaje y darles el valor histórico e incluso escultórico que tienen sus geometrías y texturas. Entonces, ¿en qué tiempo se encontrarían?, The landscape is not static, it is the succession of moments, it is the evolution of cultures, ideas, techniques... Therefore, it cannot be understood in isolation without a time, however, what is the time of the landscape? As Cesare Brandi wrote in Teoria del restauro (1968), the temporality of a work of art is distinguished in three times: the first one consists in the moment of the creation of the work, the second is the time that elapses from the creation until it acquires the consideration of work of art and the third one is the moment of the reception of the own work by our conscience. We could extrapolate these times and apply them to the sandstone quarries that exist throughout Mallorca. Change the perspective from which we observe them as a space stolen from nature, as damage to the landscape and give them the historical and even sculptural value that their geometries and textures have. So at what time would they be?

El proyecto surge tras detectar y analizar una zona considerada potencialmente vulnerable en el 'Centro de Málaga'. El lugar cuenta con un alto grado de deterioro urbanístico, vacíos urbanos y calles sin salida. Por lo que se plantea un proyecto que trate de integrar el barrio de 'Lagunillas' con el resto de la ciudad. Para ello, se parte de procesos de participación ciudadana llevados a cabo por el 'Ayuntamiento'. De lo que se deduce la necesidad de un centro dedicado a la infancia y la juventud que albergue usos administrativos para asociaciones y educativos para la infancia. El resultado formal y material viene dado para establecer un diálogo entre comunidad, tradición y nuevas tecnologías. Para trasladar la arquitectura doméstica a una escala mayor en la que la ciudadanía pueda intervenir y, por tanto, hacerlo suyo.

Aquest treball reflexiona sobre la viabilitat actual del marès com a material sostenible mitjançant una anàlisi en totes les escales i processos que hi podem trobar: des del territori fins a la matèria en qüestió i la seva aplicació en el món de la construcció mallorquina. A partir d'aquesta recerca, també es reivindica els espais esculpits en l'obtenció del recurs; unes tècniques que associen matèria i arquitectura; i una mà humana imprescindible en tot el procés, des de la seva obtenció fins a la seva posterior utilització. Des d'aquesta perspectiva es busca descobrir si vertaderament, el marès pot ser resposta als reptes ambientals i socials que se'ns presenten avui dia., Award-winning, Objectius de Desenvolupament Sostenible::9 - Indústria, Innovació i Infraestructura

Concepto Este proyecto surge de una preexistencia desconectada, una herida abierta en la ciudad. Como una arqueóloga me dispongo a encontrar las piezas que aparecen en la superficie, estudiarlas y aprenderlas, para después, como si se tratara de un objeto de museo, rellenar los huecos que diagnostico que le están separando del entorno Todo el proyecto busca su forma en la huella que han dejado las partes desaparecidas Empieza por organizar el espacio público, que se encuentra en conflicto con los límites colindantes: un espacio marcado por directrices longitudinales que no permiten el paseo libre de los vecinos.Con este espacio público se ha de generar un parque, que permita la unión de Bishopsgate con Bricklane Street, dos de las cuatro que rodean al edificio. Una de las maneras que tiene el parque de conectarse con la calle es a través de esta situación, un tentáculo verde, entra en escena en forma de jardín inglés: se corresponde como un patio privado que quede sólo abierto al público mientras el uso del edificio lo permita. A partir de este Patio y de la relación con este surgen las actividades del interior, creándose un programa de talleres destinados al arte pictórico y escultórico en la planta baja. Esta planta, pura preexistencia, es el lugar donde en algún momento actuaban vías de trenes ingleses, después de los daños del tiempo queda conformaba como unas series de bóvedas de 6m de altura en su punto más alto. La aleación de su baja estatura respecto a una situación rodeada de rascacielos, con la relación que se produce con el verde del jardín, busca enfatizar la sensación de cobijo en toda esta parte del edificio. La huella que dejaba el vacío desaparecido de la preexistencia, aparece como un edificio de ampliación que busca enfatizar las diferencias con su predecesor. Un espacio coworking para uso de trabajo, pero situándose en relación con el movimiento y lo vibrante de la City of London.

L’objecte de projecte és la construcció d’un nou campus a l’illa de Palma de Mallorca, constarà de 3 facultats, una dirigida a Arquitectura, l’altre a les Belles arts i l’ultima a les ciències de l’activitat física i de l’esport. Tindrán 100 places, 50 i 50 respectivament. Es proposen unes instal.lacions amb l’intenció d’afegir-hi qualsevol programa com serien masters i formacions professionals segons es cregui convenient.

La Rambla del Poblenou ha esdevingut - des de la seva urbanització com a rambla - un espai de trobada, d’oci i relació, l’eix sociocultural per excel·lència del barri del Poblenou. Entenent la Rambla com un objecte arquitectònic, l’estudi enfoca la complexitat d’aquest espai urbà en la dualitat entre el seu caràcter morfològic i compositiu. Es distingeix per una banda, com la morfologia urbana i la història conformen l’espai social i per l’altra, com els esdeveniments quotidians i activitats ordinàries defineixen la vida urbana del passeig mitjançant la disecció dels elements arquitectònics que la colonitzen., Award-winning

El present treball de fi de grau es centra en la millora de la convivència domèstica, en cadascuna de les seves vessants (psicològica, higiènica i arquitectònica-espacial), de tot habitant que conviu amb gossos/es en habitatges de propietat horitzontal a la ciutat. Per assolir-ho, s’ha dividit el relat en tres parts. En una primera part, s’estudia l’impacte psicològic que origina l’entorn arquitectònic domèstic en els nostres gossos/es, així com, en nosaltres mateixos. Tanmateix, convé tenir en compte les diferències que trobem entre humans i els nostres companys canins, en relació amb la priorització d’uns òrgans sensorials respecte d’altres. Amb tot, nosaltres som molt visuals i, per contra, els gossos són essencialment olfactius i, en segon terme, auditius. En una segona part, ens focalitzem en els requeriments higiènics i sanitaris de la llar amb l’objectiu d’aconseguir un entorn saludable i confortable. Alliberant de patògens i afeccions el nucli familiar. Així, es desenvolupa el tema del condicionament de la nostra llar com a pas previ de la tercera part: la reconfiguració de l’espai; un estudi arquitectònic i d’interiorisme de la llar domèstica. En darrer terme, convé ressaltar la importància de prestar atenció a les característiques tècniques i materials del mobiliari (element d’acollida), dels revestiments i dels acabats més superficials. Així com, treballar els accessos i vies de comunicació i, la relació amb la comunitat de veïns i el medi exterior.

En el límite de la ciudad con el mar, sobre el talud del Jonquet, en Palma, el espacio para el desarrollo de la artesanía mallorquina conforma un nuevo paisaje, vinculado al recorrido marítimo de la Catedral con los elementos patrimoniales del conjunto, destinado a acoger y reunir las obras de los diferentes artistas locales, para celebrar lo que se hace con las manos y apoyar a los que mantienen viva la cultura y las tradiciones de la Isla.

Sovint ens trobem amb hospitals que intenten salvar una sèrie de metres quadrats destinats a uns usos amb la prioritat de funcionar de manera eficient que acaben resultant, en la gran majoria, en passadissos infinits i espais foscos amb poc contacte amb la naturalesa, tenint més present que l’única cura de l’enfermetat és la química i deixant de banda el benestar dels principals usuaris d’aquests edificis, les persones malaltes de càncer, en el cas dels hospitals oncològics. Amb aquest treball es desenvolupa una investigació que gira al voltant de la recerca del benestar en espais sanitaris, prenent com a punt de partida l’evolució dels hospitals i l’estudi de referents històrics que van suposar un abans i un després en la concepció d’aquesta tipologia edificatòria. La ciència i els avenços en medicina ens han permès tenir moltes línies de tractament, sobretot químics, per poder fer front a moltes malalties que fins fa pocs anys eren en molts casos mortals. En la part que ens afecta, l’espai pot arribar a tenir un efecte en les persones, tant positiu com negatiu, generant per tant un tractament més holístic estimulant els sentits que, lògicament, té una repercussió física insignificant si es compara amb la medicina. La investigació prèvia, l’anàlisi de diferents casos d’estudi de projectes arquitectònics influenciats pel càncer i l’experiència personal viscuda durant la malaltia, seran la base que portaran a establir una sèrie de criteris que faran de l’experiència arquitectònica una font de benestar per als usuaris, fent que el propi edifici sigui partícip del tractament oncològic i posant les seves necessitats particulars al centre., Award-winning

El treball que es presenta pretén il·lustrar un recorregut pel paisatge fluvial del Llobregat. Busca en primer lloc, introduir el traçat del riu i estudiar els diferents nuclis patrimonials que van apareixent a les seves vores. La selecció del municipi de Puig-Reig neix de la intencionalitat de generar un passeig pausat, que permet introduir la història, la projecció i el desenvolupament d’aquesta arquitectura industrial. El propòsit és entendre com el dibuix contribueix a l’enteniment de les colònies, en el seu conjunt i de manera individual i com ens ajuda a emfatitzar en el coneixement dels espais i connexions per la seva futura recuperació i conservació. El desenvolupament del treball versa sobre l’anàlisi d’un cas europeu de recuperació d’arquitectura industrial mitjançant la seva expressió gràfica. Enriquidores pel seu traçat i per la seva singularitat, a més de destacar en el seu procés de creixement demogràfic que dóna una segona vida a aquests conjunts patrimonials oblidats en el temps. La intenció és dibuixar un camí cap a noves propostes de recuperació i conservació que serveixin com a elements vertebradors aplicables a les colònies industrials del Llobregat i reproduir en un traç senzill, un viatge que susciti unes reflexions capaces d’interpretar., El trabajo que se presenta pretende ilustrar un recorrido por el paisaje fluvial del Llobregat. Busca en primer lugar, introducir el trazado del río y estudiar los diferentes núcleos patrimoniales que van apareciendo en sus bordes. La selección del municipio de Puig-Reig nace de la intencionalidad de generar un paseo pausado, que permite introducir la historia, la proyección y el desarrollo de esta arquitectura industrial. El propósito es entender cómo el dibujo contribuye al entendimiento de las colonias, en su conjunto y de manera individual y como nos ayuda a enfatizar en el conocimiento de los espacios y conexiones para su futura recuperación y conservación. El desarrollo del trabajo versa sobre el análisis de un caso europeo de recuperación de arquitectura industrial mediante su expresión gráfica. Enriquecedoras por su trazado y por su singularidad, además de destacar en su proceso de crecimiento demográfico que da una segunda vida a estos conjuntos patrimoniales olvidados en el tiempo. La intención es dibujar un camino hacia nuevas propuestas de recuperación y conservación que sirvan como elementos vertebradores aplicables a las colonias industriales del Llobregat y reproducir en un trazo sencillo, un viaje que suscite unas reflexiones capaces de interpretar., The work presented aims to illustrate a journey through the river landscape of the Llobregat. It seeks, first of all, to introduce the course of the river and to study the different patrimonial nuclei that appeared along its banks. The selection of the town of Puig-Reig stems from the intention of generating a leisurely walk, which allows to introduce the history, the projection and the development of this industrial architecture. The purpose is to understand how the drawing contributes to the understanding of the colonies, as a whole and individually, and how it helps to emphasize the knowledge of the spaces and connections for their future recovery and conservation. The development of the work deals with the analysis of a European case of recovery of industrial architecture through its graphic expression. Enriching for its design and uniqueness, as well as highlighting the process of demographic growth that gives a second life to these heritage sites forgotten in time. The intention is to draw a path towards new proposals for recovery and conservation that serve as backbone elements applicable to the industrial colonies of the Llobregat and to reproduce in a simple trace, a journey that arouses reflections capable of interpretation.

Aquest projecte pretén abordar l’actualitat viscuda en el 98% del territori a què no anomenem ciutat. En un moment en què l’arquitectura mira de naturalitzar l’urbs el natural perd la seva identitat. És un manifest en favor d’aquell territori invisible, abandonat davant el creixement urbà i industrial. Un territori que, de manera antròpica, ja no existeix i queda a esquena de la urbs. La renaturalització del rural. La tornada als orígens i a les seves arrels tenint com a leitmotiv del canvi a l’aliment i la seva producció. Posant la vida al centre, una proposta per crear un diàleg entre la dicotomia de l’urbà i el rural. Un sistema de consum circular. Un nou espai públic, democràtic, obert, neutral, inclusiu i llegible. Un nou eix que flueix a través i uneix, generant un nou vincle amb el natural, tres parts del municipi., Este proyecto pretende abordar la actualidad vivida en el 98% del territorio al que no llamamos ciudad. En un momento en que la arquitectura trata de naturalizar la urbe el natural pierde su identidad. Es un manifiesto en favor de aquel territorio invisible, abandonado ante el crecimiento urbano e industrial. Un territorio que, de manera antrópica, ya no existe y queda a espaldas de la urbe. La renaturalización del rural. La vuelta a los orígenes y sus raíces teniendo como leitmotiv del cambio el alimento y su producción. Poniendo la vida en el centro, una propuesta para crear un diálogo entre la dicotomía de lo urbano y lo rural. Un sistema de consumo circular. Un nuevo espacio público, democrático, abierto, neutral, inclusivo y legible. Un nuevo eje que fluye a través y une, generando un nuevo vínculo con el natural, tres partes del municipio., This project aims to address the current situation in 98% of the territory that we do not call city. At a time when architecture tries to naturalize the city, the rural loses its identity. It is a manifesto in favor of that invisible territory, abandoned by urban and industrial growth. A territory that, in an anthropic way, no longer exists and remains hidden in the city's back. The naturalization of the rural. The return to the origins and its roots, with food and its production as the leitmotif of change. Placing life at the center, a proposal to create a dialogue between the dichotomy of urban and rural. A circular consumption system. A new public, democratic, open, neutral, inclusive and readable space. A new axis that flows through and unites, generating a new link with the natural, three parts of the town.

Volumetria que s'obre per generar un nou passatge, conectant aixií la muntanya amb el barri de Sa Massaneda, i extenent-se fins a l'avinguda principal. L'edifici es compon de dues unitats que divergeixen en els seus usoss: per un costat, un conjunt d'habitatges,adaptats per a la tercera edat , que s'organitza a partir d'un eix paral·lel al passatge, als dos costats del qual s'articulen dos habitatges per planta, i que conformen la façana de cantonada; i per un altre costat, una escola bressol estructurat al voltant d'un pati que acompanya la direcció del nou passatge., Volumetría que se abre para generar un nuevo pasaje, conectando así la montaña con el barrio de Sa Massaneda, y prolongándose hasta la avenida principal. El edificio se compone de dos unidades que divergen en sus usos: por un lado, un conjunto de viviendas, adaptadas para la tercera edad, que se organizan a partir de un eje paralelo al pasaje, a los dos lados del cual se articulan dos viviendas por planta, y que conforman la fachada de esquina; y por otro lado, un jardín de infancia estructurado alrededor de un patio que acompaña la dirección del nuevo pasaje.

Descripció del recurs: 14 juny 2021, No hi ha un criteri únic, immutable, per a la docència del Dibuix Manual a l’ETSAB. Les opinions que s’exposen son les dels actuals docents del Dibuix Manual de l’ETSAB. Son Professors provinents majoritàriament del Departament d’Expressió Gràfica Arquitectònica I, que es va unir al d’Expressió Gràfica Arquitectònica II, tots dos de la UPC, per crear l’any 2017 el Departament de Representació Arquitectònica, DRA; Departament que imparteix docència en les àrees d’anàlisi plàstica, dibuix arquitectònic i geometria descriptiva, per encàrrec de l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès (ETSAV) i l'Escola Politècnica Superior d'Edificació de Barcelona (EPSEB). Tots els participants impartim docència en les dues assignatures de Dibuix Manual de l’ETSAB . S’ha de dir que tothom és arquitecte professional en actiu. Cadascú dels docents (individualment o en grup) ha estat convidat per expressar lliurement el seu esguard docent. Cadascú exposa el seu particular parer recolzant-se principalment amb els dibuixos usats com exemples per els estudiants i els resultats obtinguts. Cal tenir present que estem immersos dins de l’Espai Europeu d'Ensenyament Superior, EEES, que s’ha anant aplicant gradualment des de 2009. Tant com s’exposa des de 2010 en les guies docents de Dibuix I i II de l’ETSAB, les hores d’aprenentatge autònom, no presencial, conseqüència de Bolonya, son quelcom majors que les presencials. Penso que aquest particular fet de potenciar l’autonomia en l’aprenentatge de l’estudiant no s’ha vist totalment traslladat ni en la manera d’impartir la docència ni en la manera d’avaluar-la, i és on, al meu parer, s’emfatitzen més les diferències entre les propostes docents del Professorat. Es pot orientar, explicar i inclús corregir, però sempre amb l’ànim d’aflorar allò que cada estudiant porta d’innat (1) ; sinó pensem en Peter Zumthor que va ser fuster abans que arquitecte. Encara que no hi ha una úni

Jornada de portes Obertes presentada per Daniel García-Escudero, Cap d'estudis de l'ETSAB. Intervencions de Félix Solaguren-Beascoa, Director de l'ETSAB; Elena Fernández, Sotsdirectora de l'ETSAB, Héctor Mendoza, Sotsdirector de Relacions Internacionals, Marina Cervera, Coordinadora de Grau en Paisatgisme; Elisa Capellades, Cap de Gestió Acadèmica., Jornada de portes Obertes presentada per Daniel García-Escudero, Cap d'estudis de l'ETSAB. Intervencions de Félix Solaguren-Beascoa, Director de l'ETSAB; Elena Fernández, Sotsdirectora de l'ETSAB; Héctor Mendoza, Sotsdirector de Relacions Internacionals, Marina Cervera, Coordinadora de Grau en Paisatgisme; Elisa Capellades, Cap de Gestió Acadèmica.

El present treball sorgeix d’un interès personal. Un interès per conèixer allò que és propi. El treball s’inicia llegint la introducció de Miquell Ballester Julià d’Habitatges tradicionals1 on exposa la preocupació per la manca de coneixement respecte a les contruccions i tècniques vernaculars de l’illa de Mallorca per part dels arquitectes i tècnics a causa de realitzar la seva formació fora. Aquest és el motiu del treball: re-conèixer. El treball es pot dividir en tres parts que contextualitzen aquesta preocupació a través d’un recorregut que contrasta fets per obtenir-ne unes conclusions. Aquesta és la metodologia del treball: confrontar per contextualitzar. La primera part del treball correspon a una introducció del context, es parla de l’espai insular des d’un punt de vista pragmàtic i des d’un punt de vista distanciat que involucra el procés de formació. La segona part del treball es centra en l’explicació de com esdevé la configuració actual de l’illa per reconèixer tant la part històrica (s. XVI-XVIII) com per evidenciar la importància de l’arquitectura que s’estudia, les possessions. A través d’aquest recorregut es remarca la importància de les possessions com a símbol i vincle de l’arquitectura amb la societat. La tercera part és l’estudi de dues cases de possessió diferents, comparant-les des de la situació fins a la composició d’ambdues. A través d’aquest estudi s’aconsegueix l’objectiu principal, reconèixer el que és propi del lloc. Les conclusions del treball són una mirada més, que pretén evidenciar com certs fets formen part de manera intrínseca del lloc. Es contrarresten esdeveniments i personatges que han format part del panorama històric i cultural de l’illa de Mallorca.

La importància de les construccions de pedra seca és essencial en la nostra cultura, ja que és un dels patrimonis més valuosos que podem trobar actualment. Aquest Treball Final de Grau se centra en les construccions de pedra seca i el seu valor dins de la cultura popular. Aquesta investigació tracta d’abordar aquesta qüestió des d’un punt de vista històric i constructiu i dels seus usos tradicionals i actuals. L’objectiu d’aquesta investigació és donar a conèixer aquesta tècnica per valorar el patrimoni rural, fent una mirada al passat, però també al futur. Aquesta tècnica constructiva permet l’aprofitament de recursos i la seva integració al paisatge. Aquest estudi revela que actualment hi ha poc coneixement d’aquesta tècnica, tot i que és una tècnica útil en agricultura, i fins i tot, també es pot utilitzar de diferents maneres avui en dia, cosa que la converteix en una bona solució per a la bioconstrucció., The importance of dry-stone constructions is essential in our culture, since they are one of the most valuable heritage sites that we can currently find. This Final Degree Project focuses on dry-stone constructions and their value within popular culture. This research approaches this issue from a historical and constructive point of view and its traditional and current uses. The aim of this research is to make this technique well-known, in order to value rural heritage, by taking a look in the past, but also the future. This construction technique allows the use of resources and their integration into the landscape. This study reveals that there is currently little knowledge of this technique, although it is very useful in agriculture. In addition to this, it can be even used in different ways today, making it a good solution for bio construction.

El proyecto Entre Barrios nace como oportunidad para redescubrir y re-significar un fragmento urbano marginal de la ciudad de L’Hospitalet de Llobregat, situado en la frontera física y psicológica que separa el barrio de La Florida-Les Planes y el barrio de Sant Josep. Tras un planeamiento urbanístico en diferido, el ámbito, se presenta hoy en día como un tejido que contiene unos espacios públicos desestructurados y aislados. La necesidad de jerarquía se convierte en la estrategia principal de la propuesta e intenta aprovechar de la influencia que tienen los lugares activos para dar continuidad a los recorridos urbanos y comunicar los dos lados del borde que actualmente no hablan entre sí. El proyecto quiere ser la excusa para “pasar a través del borde”, un lugar que invita a experimentar y a ver el espacio desde diferentes puntos de vista.

La investigación de este trabajo aborda la forma de intervenir en un edificio preexistente desde la perspectiva de varios arquitectos desde lo que se considera los inicios de la conservación arquitectónica (principios del siglo XX) en Cataluña hasta ahora. Entender cómo y porqué se enfrentan a la edificación preexistente, es decir, a la dificultad de la realidad existente. La intención del estudio es mostrar cómo los arquitectos, de formas diferentes, han ido enlazando las diferentes temporalidades arquitectónicas bajo sus propios criterios dependiendo del contexto histórico. Al fin y al cabo, en todos los casos, la arquitectura intenta ensamblar una relación entre presente y pasado considerando la edificación existente con la que hubo y la que podría llegar a haber aunque desde diferentes perspectivas. El estudio del trabajo se aborda desde el análisis de la aportación de tres arquitectos catalanes a lo largo de la historia. La elección de estos arquitectos se ha hecho por las aportaciones y representación que han tenido en cada época. El primer arquitecto, Jeroni Martorell, defiende una intervención técnica en la que la recuperación se basa en el estudio del contexto y de la historia para interpretar lo que hubo marcando la diferencia entre lo que se añade y lo existente. En segundo lugar, el arquitecto Enric Miralles muestra una manera de expresar una estrategia determinada frente a la rehabilitación. Una manera de intervenir basada en sucesivos comienzos de un mismo proyecto, en no esconder la realidad del lugar sino realzarla, interactuar con el entorno y preservar lo interesante de la edificación existente teniendo en cuenta el lugar y el tiempo. Con estas teorías consigue romper con la imitación del edificio proponiendo complejas y nuevas soluciones. Por último el estudio de arquitectura Harquitectes, añade a toda esta teoría de la rehabilitación un factor actual: el cambio climático. La necesidad de enfrentarse con la arquitectura a esta complejidad condicio

Aquest treball d’investigació consisteix en l’estudi de l’origen i evolució de la casa de cós, així com les seves tècniques constructives i creacions espacials. Com que la casa de cos és una arquitectura popular a Catalunya em centraré en l’estudi de la casa de cos a Sabadell, sent la meva ciutat natal i una de les ciutats més important d’aquella època. L’estudi es durà a terme per després poder fer un anàlisi contrastiu de diferents solucions que s’han aplicat a restauracions actuals. De manera que, aconseguiré tenir el criteri necessari per saber quines intervencions són adequades si en un futur decideixo reformar la casa de cos de la família.

Porto es, en el imaginario, en la dimensión pictórica y en la palabra cantada, nostalgia. Es, como en el fado (expresión de las experiencias de la vida a través del canto), la alegoría de la saudade. Este proyecto, que se pregunta si hay lugar para el alma - pregunta esa que, como esperado, queda todavía sin respuesta - es la ilusión de esa imagen de la ciudad. Asume las contradicciones de una ciudad abandonada, de piedra oscura y gasta, mas que renace a cada instante cuando crepúsculo y bruma se unen. De Haverá lugar p’ra alma surge el proyecto de un laboratorio de experimentación social que procura devolver la ciudad - Porto - al río - Douro -. Así, la arquitectura propuesta se ubica junto a una de las zonas históricas de la ciudad, en el Bairro das Fontainhas (Bonfim) dónde, a causa de las trazas urbanas sucesivas y poco arraigadas en la identidad local y la construcción de un nuevo puente, se ha perdido el vínculo entre el elemento natural y la ciudad. El objetivo primordial es recuperar las interpretaciones del imaginario colectivo, o el genius locci, ilustrando las siguientes premisas: el río, o la arquitectura, como elemento de producción, como base de traslación y como objeto de contemplación. La forma construida aparece de forma natural para adaptarse a las condiciones del lugar y a las problemáticas a solucionar (una gran pendiente y la voluntad de reconectar la Praça dos Manjericos con la Rua das Fontainhas y la Alameda das Fontainhas - referencia a las trazas históricas). Esta pieza, un gran macizo que emerge de la topografía, procura también recuperar la relación de la ciudad con la materia prima natural del lugar: el granito (la materia extraída del suelo para implantar la arquitectura construida, se convierte, ella misma, en la piel)., Award-winning

El barri del Coll es desenvolupa sobre les faldes del turó del mateix nom. El viaducte que connecta el barri del Coll amb el barri del Putxet es situa en la part on els dos barris s'apropen més i a on la topografia és més escarpada. El creixement del barri ha deixat determinades zones sense construir, amb límits i espais urbans difosos per raó de la topografia, espai com el que ens ocupa amb grans murs de contenció. El projecte sorgeix amb la finalitat de resoldre l'acord i satisfer una necessitat d'accessibilitat entre l'Avinguda Vallcarca i el barri del Coll. L'edifici aprofita la oportunitat d'abraçar un mur de contenció existent i es construeix a partir de plataformes que s'adapten al terreny i on els límits són transparents, penetrables i es poden recórrer verticalment a través d'una escala pública en façana.

El Centro Cultural Marie Curie aterriza en uno de los puntos de máxima tensión dentro de la trama del grand ensemble Sarcelles como un proyecto de microcirugía urbana que mediante la permeabilización de las barreras y un cambio de lenguaje arquitectónico trata de resolver varias de las problemáticas del barrio. La reivindicación del parque, el cambio de escala y la creación de espacios que propicien la interacción son algunas de las características de esta intervención.

En les últimes dècades les ciutats han crescut d’una manera descontrolada, una carrera mundial per la construcció de ciutats, però segur que no hi haurà les mateixes motivacions i intencions de mantenir-les i de recordar-les d’aquí a uns anys. Possiblement s’ha de fer alguna cosa per impedir aquest oblit de les ciutats. Barcelona és una de les ciutats que sempre està en el punt de mira arreu del món, tant per la seva cultura, història i, sobretot, per l’arquitectura. Tot així té un percentatge molt elevat d’edificis en desús i abandonats. El principal objectiu d’aquest treball serà fer un anàlisi de Barcelona i dels edificis que actualment es troben parcialment en desús, desús o abandonats, per després buscar els motius pel qual es troben en aquestes condicions i buscar solucions i/o criteris de classificació i actuacions d’aquests edificis. Per desenvolupar aquest treball es farà un anàlisi de la ciutat de Barcelona com a primer pas metodològic. Es recollirà una serie de dades i resultats per tal de saber d’on estan focalitzats principalment la major massa dins de la ciutat i intentar arribar als principals motius d’aquest problema. En definitiva, en un primer moment, es va iniciar aquesta investigació amb la idea d’explorar i trobar unes solucions. Però desprès de tot, quan es planteja tornar a configurar els espais que es troben en aquestes circumstàncies apareixen molts diferents de com era en un primer moment. És difícil arribar a classificar, generalitzar i trobar unes solucions generals, ja que cada cas té les seves particularitats, problemes i solucions diferents. Per tant, la clau d’aquests espais, d’aquests edificis, s’hauria de treballar de manera independent i variable en cada cas., En las últimas décadas las ciudades han crecido de una manera descontrolada, una carrera mundial para la construcción de ciudades, pero seguro que no habrà las mismas motivaciones de mantenerlas y recordarlas aquí a unos años. Posiblemente hay que hacer alguna cosa para impedir este olvido de las ciudades. Barcelona es una de las ciudades que siempre está en el punto de mira de todo el mundo, tanto por su cultura, historia y, sobretodo, por su arquitectura. Incluso así tiene un porcentaje muy elevado de edificios en desuso y abandonados. El principal objetivo de este trabajo será hacer un analisi de Barcelona y de los edificios que actualmente se encuentran parcialmente en desuso, en desuso o abandonados, para después buscar los motivos por el cual se encuentran en esta situación y buscar soluciones y/o criterios de clasificación y actuaciones de estos edificios. Para desarrollar este trabajo se ara un analisi de la ciudad de Barcelona como primer paso metodológico. Se recogerá una serie de datos y resultados para saber donde están focalizados principalmente la mayor masa dentro de la ciudad e intentar llegar a los principales motivos de este problema. En definitiva, en un primer momento, se inició esta investigación con la idea de explorar i encontrar soluciones. Pero después de todo, cuando se plantea volver a configurar los espacios que se encuentran en estas circunstancias aparecen muy diferentes de como eran en un primer momento. Es difícil llegar a clasificar, generalizar i encontrar unas soluciones generales, ya que cada caso tiene sus particularidades, problemas y soluciones diferentes. Por lo tanto, la clave de estos espacios, de estos edificios, seria trabajando de manera independiente y variable en cada caso., In the last decades cities have grown in an uncontrolled way, a worldwide race for the construction of cities, but surely there will not be the same motivations and intentions to maintain and remember them in a few years. Perhaps something needs to be done to prevent cities from being forgotten. Barcelona is one of the cities that is always in the spotlight around the world, both for its culture, history and, above all, architecture. Even so, it has a very high percentage of disused and abandoned buildings. The main objective of this work will be to make an analysis of Barcelona and locate the buildings that are currently partially in disuse, disused or abandoned, and then look for the reasons why they are in these conditions and seek solutions and / or criteria for classification and actions of these buildings. To develop this work an analysis of the city of Barcelona will be made as a first methodological step. A series of data and results will be collected in order to know where are mainly focused the largest mass within the city and try to get to the main reasons for this problem. In short, at first, this research was initiated with the idea of exploring and finding solutions. But after all, when it comes to reconfigure the spaces that are in these circumstances appear many different from how it was at first. It is difficult to classify, generalize and find general solutions, since each case has its particularities, problems and different solutions. Therefore, the key to these spaces, these buildings, would have to work independently and variable in each case.

La propuesta busca generar un diálogo entre la infraestructura y el paisaje mediante la arquitectura y las personas que la habitan, transformando el carácter de barrera del emplazamiento en un nodo permeable diseñado a partir del entorno y del movimiento.

Entenc la ciutat com les interaccions que es generen entre els habitants. És per això, que dotar d’espais per incentivar aquestes interaccions afavoreix la ciutat compacta, la inclusió social i la lliure mobilitat dels ciutadans. La investigació pretén generar sinergies entre l’entorn natural i l’urbà, creant un espai d’interacció que afavoreixi la convivència, la col·lectivitat i resolgui algunes de les deficiències actuals dels barris adjacents. A més a més, pretén alliberar la ciutat densa i apropar-la a l’espai verd, respectant-lo i facilitant l’accés a qualsevol usuari. El projecte s’articula amb dues direccions. Per un costat, l’horitzontal que intenta integrar-se en la direccionalitat predominant de l’emplaçament i generar activitat pròpia. Per altra banda, la direcció vertical, que busca aproximar-se a la naturalesa, connectant el centre de la ciutat amb aquesta.

La idea de que el refugio viene a ser un elemento mínimo de construcción, me hizo querer indagar en cómo surgió la idea primitiva de éste y ver cómo se ha tratado y ha evolucionado a lo largo del tiempo. El refugio viene a ser la primera concepción de arquitectura y la esencia más pura de ella. Además, un refugio no solo es un espacio que debe proteger físicamente sino también permitir un confort mental para el usuario. Un tema que siempre he tenido presente durante todo mi paso por la carrera de arquitectura es la sostenibilidad y la importancia de una buena arquitectura para reducir la huella ecológica en el planeta evitando así dañar el medioambiente. Mi concepción de la arquitectura abarca mucho más que la simple construcción formal. La arquitectura es una herramienta que puede llegar a hacer grandes cambios e impactar en cómo vivimos y en cómo tratamos el planeta. Para mí una buena arquitectura en términos sostenibles es la que consigue mucho con poco. Teniendo esta idea de refugio y sostenibilidad en mente quise enfocar el trabajo hacia la arquitectura de los refugios en situaciones de emergencia pensando en cómo podrían ser planteados para ser eficaces en este tipo de situaciones y en cómo a su vez podían tener un efecto positivo en el entorno. Una de las mayores problemáticas de hoy en día es la cantidad de residuos generados por el ser humano. De aquí surgió mi interés por la posibilidad de centrar mi trabajo en el material como elemento clave en mi investigación y ver como en la construcción de los refugios de emergencia se podían utilizar recursos residuales del lugar para fomentar la reutilización y el reciclaje., Objectius de Desenvolupament Sostenible::9 - Indústria, Innovació i Infraestructura

El treball fa un estudi dels criteris de representació en els concursos d'arquitectura, a partir de l'anàlisi de diferents projectes guanyadors, per identificar quins d'ells són més rellevants., El trabajo hace un estudio de los criterios de representación en el concursos de arquitectura, a partir del análisis de diferentes proyectos ganadores, para identificar cuáles de ellos son más relevantes., The work makes a study of the criteria of representation in the architectural competitions, from the analysis of different winning projects, to identify which of them are more relevant.

Las minicasas están cada vez más presentes en nuestra sociedad. Son viviendas unifamiliares reducidas que generalmente se ubican en espacios alejados de la urbe para disfrutar de la naturaleza. Esta tendencia lleva explicita otra manera de pensar, fuera del convencionalismo, con una ĕ losofía de vida sencilla y conciencia ambiental. En este trabajo veremos como este tipo de viviendas fuera del convencionalismo aporta una sostenibilidad tanto económica, social como medioambiental. Una sostenibilidad necesaria y emergente en la actualidad. Además, aportan innovación en cuanto al hábitat por la facilidad de experimentación con ellas por sus reducidas dimensiones. Aunque el origen se ubique en Estados Unidos y Japón en los años noventa, veremos que siempre han estado presentes de una u otra manera, con las primeras construcciones dentro de la arquitectura primitiva. Las minicasas recogen aspectos fundamentales de las arquitecturas nómadas para una construcción totalmente eĕ ciente, prestando la mayor atención a la escala humana y al entorno. También trataremos la arquitectura trashumante para entender el inicio de los hábitats móviles. Algunos arquitectos de prestigio se han decantado por este tipo de viviendas reducidas, alejándose del convencionalismo. A la hora de elegir esta forma de vida, experimentan con su propia arquitectura para satisfacer las necesidades básicas que ya conocen. ¿Qué aportan las minicasas a la sostenibilidad y como innovación? ¿Responden a las necesidades de cambio de visión en la sociedad?, Objectius de Desenvolupament Sostenible::11 - Ciutats i Comunitats Sostenibles, Objectius de Desenvolupament Sostenible::9 - Indústria, Innovació i Infraestructura

“Que és l’arquitectura contemporània? Entenem com a contemporani tot allò que existeix en el present. Llavors, com podem definir l’arquitectura contemporània? És molt difícil en el present definir el que es pot considerar com arquitectura contemporània i que no. Si ho definim de manera literal i temporal, qualsevol edifici construït en el present es pot considerar com arquitectura contemporània, alhora, una vegada hagi passat el temps, aquests edificis poden ser rellevats d’aquesta categoria. L’arquitectura moderna té un llenguatge arquitectònic molt definit; no tan sols implica l’arquitectura construïda durant el període modern, sinó que engloba tota l’arquitectura que segueix un mateix vocabulari. D’aquesta mateixa manera, si som capaços de definir el que és l’arquitectura moderna a través d’un cert llenguatge, potser podem definir també l’arquitectura contemporània si busquem el seu propi llenguatge.” Així comença l’article publicat per l’estudi PRAUD i anomenat TOPOLOGIA & TIPOLOGIA (2016), amb el subtítol “Cap al Contemporanisme”, on a través de l’estudi tipològic i topològic es busca trobar resposta a aquestes qüestions.

Finalista, Peer Reviewed, Postprint (published version)

To keep eating healthy and maintaining healthy lifestyle, this master thesis document represents an experiment on the possibility of designing a system that follows generative design methods that transforms the nutritional process of calculating the Total Daily Energy Expenditure (TDEE) and counting Macronutrients (Protein , Carbohydrates and Fat) into edible ergonomic geometries that can be 3D printed out of natural healthy ingredients through using FOODINI 3D printer. The author needed to use data from four different fields (Generative Design, Nutrition,Digital Fabrication and Food technology) to achieve the objectives: design the system, to 3D print the prototype to test the system, and later check what are the potentials of this system as conclusion. Collecting data in this project follows qualitative method most of the research: checking the latest projects related to 3D printing food topic and analyse them, after that making a public interview to check the public opinion of the whole concept. In the other hand, the part where nutritional data comes, quantitative method is applied for getting the data of the math and calculations. In conclusion, the result are: A system programmed on the digital tool Grasshopper 3D , a 3D printed prototype out of natural ingredients , ideas for improving the project in future.

El Pirineu lleidatà està format per petits pobles que, degut a la dificultosa topografia del territori, tenen limitada la capacitat per expandir-se. Tret de Tremp (capital del Pallars Jussà), la Pobla de Segur, sort (capital del Pallars Sobirà) i Pont de Suert (capital de l’Alta Ribagorça), la població es distribueix en petits nuclis escampats per tots els racons del territori, pobles que es van fent petits a mesura que s’allunyen del fons de les valls, per on passen les principals carreteres que connecten el Pirineu. La Pobla de Segur, amb 2.939 habitants, és el segon municipi més poblat del Pallars Jussà. També té més habitants que les capitals de comarques veïnes, com per exemple sort amb 2.164 habitants o pont de suert amb 2.216 habitants. Cal fer esmen però, que aquestes xifres en realitat responen al terme municipal. És a dir, inclouen els habitants de la pròpia població i els d’aquells petits municipis del voltant que, per la seva densitat de població, no poden tenir ajuntament propi. La pobla de segur és una població mitjana situada al Pallars Jussà, a la confluència del Flamisell amb la Noguera Pallaresa, poc abans del pantà de Sant Antoni. Per la seva situació estratègica –lloc de pas obligat per a arribar a totes les poblacions de les valls que configuren els rius mencionats, a les capitals de comarca veïnes i a la Vall d’Aran– la Pobla de Segur s’ha convertit en un dels centres del Pirineu lleidatà, arribant a competir amb les capitals de comarca. Aquest fet li obliga també a donar servei no només als habitants del seu terme municipal, sinó també als de les dues comarques veïnes. No es d’estranyar, per tant, que el comerç, juntament amb la industria, pagesia i ramaderia, sigui la seva font de riquesa. La Pobla de Segur necessita doncs, dotar-se d’una estructura d’equipaments i serveis a l’alçada de les necessitats d’una capital per on transiten tant els seus habitants com els de la resta de pobles del voltant i aquells altres que, tot i passant de llarg

Vivimos en un mundo que en constante peligro, sea por el cambio climático, una posible guerra mundial o la proliferación un nuevo virus. Mientras tanto, el avance tecnológico, la urbanización y los cambios demográficos causan un gran impacto en las comunidades y las economías a nivel mundial, y están generando un aumento considerable en la demanda de recursos naturales, como alimentos, energía y agua, que hacia el 2050 serán prácticamente imposibles de mantener. El objetivo principal de esta investigación es determinar los factores que actualmente ponen en riesgo el futuro del mundo como lo conocemos, analizarlos y a través de la creación de un escenario distópico con cara hacia el año 2050, hacer tangible esta nueva realidad; pues está claro que cuando el planeta llegue a este momento de quiebre, afrontaremos una situación excepcional como sociedad; donde la especie humana, el entorno natural y los espacios de interacción ya no serán como los conocemos y deberemos plantearnos la posibilidad de modificar permanentemente nuestros hábitos para poder sobrevivir en este nuevo contexto. Por lo señalado anteriormente esta investigación plantea como problema general: ¿Cómo abordar desde el diseño especulativo una idea radical de habitar a partir de un cambio irreversible en el planeta? En este contexto dentro de la investigación se profundiza sobre el diseño especulativo, así como los precedentes y referentes del diseño radical en la década del 60 y 70. Y en base al sexto informe “Perspectivas del Medio Ambiente Mundial” , GEO-6 elaborado por el Programa de Medio Ambiente de la Organización de las Naciones Unidas (ONU) del año 2019, se plantan las bases para evidenciar el nuevo escenario. La propuesta plantea un pequeño habitáculo como refugio para los nuevos colonos, aquella masa migrante de 140 millones de personas que tuvieron que dejar sus tierras por el cambio climático y se tiene que asentar en las urbes buscando sobrevivir. Formarán comunidades anclándose en las est

Les funcions primeres de les màscares coincideixen en les diferents cultures. En totes elles, van servir pel que es pot resumir en les tres categories de (1) síntesi, (2) abstracció i (3) transcendència. La primera, personificant allò salvatge -animals ferotges, déus despietats, morts-, apropant-los al que és comprensible, que és el fer humà. La segona, sublimant la bellesa coneguda, com en les màscares africanes de rostres femenins. I, per últim, la del pur ritu, intermediació festiva amb un més enllà del plaer. Tot i diferir-ne per tenir un fi funcional (catàrtic), el ritu -que és limítrof, reuneix mortals i déus, temps i eternitat- té alguna cosa de joc. L'arquitectura, com la màscara, és ritual. I també síntesi (recer) i abstracció, que aixeca les belleses del món per a ell i per al més enllà. Qualsevol edifici és un temple, per essència i per presència, i qualsevol edifici és també transparent, perquè definint dos costats, aquests ja només poden aparèixer "a través", trobar-se en ell., Las funciones primeras de las máscaras coinciden en las diferentes culturas. En todas ellas, sirvieron para lo que se puede resumir en las tres categorías de (1) síntesis, (2) abstracción y (3) trascendencia. La primera, personificando lo salvaje -animales feroces, dioses despiadados, muertos-, acercándolos a lo comprensible, que es el hacer humano. La segunda, en sublimación de la belleza conocida, como en las máscaras africanas de rostros femeninos. Y por último, la de puro rito, intermediación festiva con un más allá del placer. Aun difiriendo de él por tener un fin funcional (catártico), el rito -que es limítrofe, reúne mortales y dioses, tiempo y eternidad- algo de juego tiene. La arquitectura, como la máscara, lo es. Y también síntesis (cobijo), y abstracción, que levanta las bellezas del mundo para él y el más allá. Cualquier edificio es un templo, por esencia y por presencia, y cualquier edificio es también transparente, porque al definir dos lados, estos ya solo pueden aparecer “a través”, encontrarse en él., The main functions that masks serve in their origins are common in all cultures. In all of them , they were meant for what can be summarized in the following categories of (1) synthesis, (2) abstraction and (3) transcendence. The first one, in the form of personifying the wild -fierce animals, ruthless gods, death-, bringing them closer to that comprehensible, the human way. The second, sublimating known beauty (such is the case of female faces in African masks. And lastly, the rite, festive intermediation with a hereafter of pleasure. The rite -that is bordering, brings together mortals and gods, time and eternity- is close to the game even differing from it because of its functional (cathartic) purpose. Architecture, like a mask, is rite. And also synthesis (shelter) and abstraction that rises the earthly beauties for the world and for what's beyond. Any building is a temple, by essence and by presence; and any building is also transparent because when it defines two sides, these can only appear again "through" it, meet in it.

PFC 2020. Reurbanización de un espacio de Oporto. Creación de un centro cultural