Search

Peter Orner llegeix sempre i a tot arreu: al restaurant d'un hospital, al soterrani de casa, quan acompanya la seva filla al parc, en un autobús a Haití, durant les crisis sentimentals, quan està tramitant el seu divorci, durant la malaltia i la mort del seu pare. La lectura l'acompanya, l'ajuda a veure-hi clar i a entendre millor el món, l'il·lumina, li fa de refugi i l'ajuda a tirar endavant. I un dia decideix escriure sobre el paper de la narrativa en la seva vida, com ha quedat impresa en la seva història personal. El resultat és un llibre commovedor, lúcid i honest que convoca escriptors com Virginia Woolf, Eudora Welty, James Salter, J.D. Salinger o Juan Rulfo i explora el plaer de la lectura, la solitud i l'ofici d'escriure, i el paper essencial que té la literatura en les nostres vides.

Les últimes dècades han posat de manifest fins a quin punt interessen els marges de la literatura si volem veritablement entendre el seu centre, el restringit grup d'obres que conformen el cànon. El desafiament que afrontem en aquests moments rau en l'ampliació del nostre punt de vista: la literatura ha canalitzat la resposta de la societat europea (i no només de l'europea) quan s'ha enfrontat a les dificultats de la seva història. Entendre cabdalment la seva funcionalitat, la seva utilitat (potser aquesta paraula, des del moment en què hom la qüestiona, sigui la clau dels nostres dubtes actuals) passa per la investigació de les inquietuds que la van incitar i de les respostes que va concitar. En altres termes, la dimensió pragmàtica de la literatura pot ajudar-nos a entendre i a conservar el paper primordial que ha ocupat des que l'home va aprendre la màgia de la paraula i l'eficàcia de l'escriptura.

«L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent». L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas. «A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom». «Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

Aurora Bertrana (1892-1974) va ser una magnífica prosista i una gran aventurera. Fascinada pel món i la literatura, els viatges que va fer a la Polinèsia, a Suïssa i al Marroc van servir-li de material per a novel·les, relats i, sobretot, articles periodístics. Interessada d'igual manera per la societat, va ser pionera a l'hora de parlar de feminisme i d'altres cultures, sempre des d'una fervent defensa de la llengua i cultura catalanes. Dona de món, mai va deixar d'escriure, fer conferències i defensar el llegat del seu pare. Aquest volum en dona fe: s'hi recullen els seus millors escrits, des dels anys 20 fins als 70, sobre tots els temes que van captivar-la; textos que mostren el recorregut d'una biografia única.

Partint de la cèlebre meditació de John Donne, Nuccio Ordine amplia la seva «biblioteca ideal» convidant-nos a llegir—i rellegir—més pàgines escollides de la literatura universal. Convençut que una cita brillant pot despertar la curiositat del lector i animar-lo a llegir l'obra de la qual procedeix, Ordine continua la seva defensa dels clàssics, demostrant que la literatura és fonamental per fomentar l'entesa i la compassió entre les persones. En una època marcada per l'individualisme, les terribles desigualtats socials i econòmiques, la por del «foraster», l'antisemitisme i el racisme, aquestes pàgines ens conviden a comprendre que «viure per als altres» és una oportunitat de dotar de sentit les nostre vides. Com «La utilitat de l'inútil» i «Clàssics per a la vida», aquest nou volum és una defensa i un himne de tot allò que, lamentablement, una part de la societat acostuma a menysprear perquè no reporta profit material. «Ordine milita contra la mercantilització de la cultura i contra la burocratització de l'ensenyament, però sobretot contra la degradació dels principis humanistes i il·lustrats que han sostingut la formació dels ciutadans a Europa». Domingo Ródenas, El Periódico «En Els homes no són illes Nuccio Ordine desenvolupa i actualitza els encertats arguments de l'exitós assaig La utilitat de l'inútil posant especial èmfasi a la necessitat de ser més solidaris i resistir al dogma». Andrés Seoane, La Lectura (El Mundo) «Ordine connecta amb el present una cinquantena de joies literàries, des de la Metafísica d'Aristòtil a Les ones, de Virginia Woolf, passant per El rei Lear de Shakespeare, Montaigne i Emily Dickinson». Jordi Nopca, Ara «Una selecció de fragments de clàssics –Plutarc, Sèneca, Shakespeare, Ariosto, Ibsen, Camus– que desmantellen els supremacismes i fan vibrar el costat lluminós de la vida». Núria Navarro, El Periódico «Nuccio Ordine recupera el prestigi de la literatura clàssica per no perdre la memòria i afrontar el present amb coneixement». Joan Carles Martí, Abril (El Periódico) «Un deliciós assaig traduït al català per Jordi Bayod, on aflora d'una banda una erudició exquisida i, per una altra, un sentiment de compassió extraordinari que combrega amb una qualitat universal que semblem haver perdut de vista: la comprensió». Eric Gras, El Periódico Mediterráneo

Finalista del National Book Critics Circle Award A La fi de la novel·la d'amor, una provocadora col·lecció de crítica literària, Gornick exhibeix la mateixa intel·ligència, honestedat i profunditat d'ànima de les seves memòries a l'hora d'analitzar el sentit de l'amor i el matrimoni com a temes literaris del segle XX. Examina l'obra i la vida de diversos autors que admira —Grace Paley, Willa Cather, Jean Rhys, George Meredith o Jane Smiley, entre d'altres— i conclou que l'amor, la plenitud sexual i el matrimoni estan exhaurits com a expressions metafòriques de l'èxit i la felicitat. Com ja és habitual en la seva obra crítica, Gornick construeix i defensa els seus arguments amb un equilibri entre coneixement objectiu i experiència subjectiva i estableix, en aquests onze assajos, que la preocupació moderna real, per a la majoria d'escriptors i de lectors, és el drama de la por i la ira en relació amb l'experiència amorosa. La fi de la novel·la d'amor és una col·lecció d'assajos profundament original d'una de les escriptores i lectores contemporànies més lúcides del panorama internacional, que ens convida a reflexions que van molt més enllà de la literatura. «Llegir Vivian Gornick és una experiència apassionant, tonificant i provocadora», The Boston Sunday Globe «La prosa de Vivian Gornick és tan incisiva que de vegades pot ser quasi dolorós llegir-la… La fi de la novel·la d'amor, que examina les diverses connexions entre amor i literatura, destaca com a model de clarividència lluminosa», Los Angeles Times «La fi de la novel·la d'amor és aparentment modest de mida però enorme en les implicacions que conté. Es una lectura plaent i estimulant, persuasiva, ben construïda i vibrant d'intel·ligència», Boston Review

«Estem tots abandonats als nostres propis recursos, i els recursos que ens creem depenen exactament de la nostra capacitat, de la nostra intel·ligència i, després, del que la vida faci amb nosaltres». Vet aquí una porta d'entrada generosa i diversa a l'obra de Gabriel Ferrater més enllà de Les dones i els dies. Costa d'imaginar fins on hauria arribat la producció assagística de Ferrater si hagués viscut una vida llarga, però el llegat que ens va deixar ja és d'una clarividència i rotunditat admirables. Aquesta antologia en presenta una mostra que va des dels textos sobre literatura catalana i estrangera fins a algunes cartes públiques i privades, així com totes les entrevistes que va concedir i alguns textos sobre pintura i llengua. Tot plegat precedit per un assaig de Marina Porras que presenta amb exhaustivitat i bona prosa la figura del poeta. Selecció i pròleg de Marina Porras.

La literatura i la cultura portuguesa es tornen a donar de la mà en aquesta novel·la curta de Sebastià Bennassar. El professor de literatura Antonio Figueira rep una trucada a mitjanit. A l'altra banda del telèfon, una veu li proposa una oferta de treball: tornar a casa, a les Açores, per donar classes a la universitat. Figueira està a la vora d'un precipici: si no agafa el treball, l'espera la ruïna econòmica. Però si l'agafa haurà d'enfrontar-se al passat del qual fa anys que fuig. Una novel·la curta però intensa, que parla de l'atractiu de l'oceà, de l'amor per la literatura i de la superació dels traumes.-

Sebastià Bennassar trasllada al lector a la Lisboa més fosca i criminal en aquesta violenta novel·la negra. En João da Luz i Zé Coelho són els dos investigadors encarregats del cas d'assassinat d'un advocat. L'home ha mort a plena llum del dia, en mig de Lisboa, i és només la punta de fletxa de l'onada de crims que comencen a estendre's per la ciutat. A poc a poc, en João començarà a veure els fils que connecten la investigació amb la seva cerca personal de Jack l'Esbudellador de Lisboa, un assassí de prostitutes que va sembrar el caos els anys noranta. Un llibre carregat de sang, de crims, de baixos fons i, sobretot, de molta intriga.-

Per la vida i el taller de Vicenç Altaió hi ha passat el bo i millor de la literatura i l'art català i universal. En tenim mostres sobrades en la seva pròpia obra; la tasca de traficant d'idees de l'autor al llarg de tants anys, que en certa manera arrodoneix en aquest llibre, està marcada per la generositat envers els artistes que l'han acompanyat. En la feliç expressió de Josep M. Sala-Valldaura, el que ha bastit Altaió és «una mena d'autobiografia col·lectiva». Som davant d'un viatge pel temps i l'espai que reuneix cinc generacions d'artistes i escriptors i que ajunta Cadaqués amb Barcelona, París, Londres o Nova York. Miró, Tàpies, Amat, Fontcuberta, Hugonnier, Mesquida, Malagrida, Jaar, Ventura, Tharrats... Un banquet infinit del qual tots hauríem volgut formar part. «El paisatge es transforma, com les persones que l'habiten i que creen nous cicles històrics. Ara som en plena oportunitat de la consolidació definitiva ecològica i digital, i és un moment de renovació generacional per a la cultura que vindrà després del reset global». Amb pròleg de Josep M. Sala-Valldaura. Tardes de diumenge és el cinquè títol de la col·lecció «Espores»: assaig, no-ficció i crònica literària per escampar mirades enriquidores sobre el país i el món que vivim.

Cartes que no lliguen ens endinsa en les intrigues i corrupcions del fascinant món literari mallorquí. Una cadena d'assassinats comença a sacsejar la societat literària de Mallorca i un periodista haurà de resoldre l'entrellat. L'acció d'aquesta novel·la, plena de sang i vísceres, pretén presentar els personatges arquetípics que Bennassar s'ha trobat al món literari.-

Un thriller literari-polític que ens porta a la ment de l'assassí en primera persona. El protagonista, que ja ha matat a gent com Kurt Cobain i que tot just acaba de carregar-se a la Rita Barberà, rep un encarreg per liquidar a escriptors i editors, en pos de salvar la indústria editorial. Una novel·la metaliteraria que mescla sang, fetge i una crítica social politicoliteraria.-

Dues vides que s'uneixen gràcies al poder de les històries. L'Edgar Noi és un conegut actor de cine i en Ròmul Perarnau, un tallista de fusta octogenari. Entre ells no tenen res en comú, només l'enllaç de les pàgines d'una novel·la poc coneguda, El tallista, que la néta d'en Roman va escriure sobre ell. El llibre fascina tant a l'Edgar que vol portar-lo al cine, però en Roman s'hi nega. En la tossuderia que els caracteritza comença el viatge fins a Baracoa.-

La «cambra pròpia» d'Elena Ferrante: les lliçons de literatura de l'autora que més intriga suscita entre els lectors de tot el món, amb més de vint milions de lectors. Elena Ferrante dibuixa un recorregut històric i personal sobre la inspiració i sobre la crida que va sentir des de ben menuda per esdevenir una escriptora. Així, de mica en mica, ens enumera les figures clau de la seva formació literària i alhora va afinant els seus consells sobre la creació dels personatges i de la trama. Des de Shakespeare fins a Gertrude Stein, passant per les obres de Diderot, Jane Austen o Virginia Woolf, fins a la culminació amb Dante i Beatriu, la Ferrante relliga les seves lectures amb l'obra i la biografia pròpies i per primera vegada les comparteix amb el lector des d'una nova intimitat. «Quan escric, ni tan sols jo sé qui soc». Gazzetta del Sud

Un elogi de la lectura, un itinerari a través de la narrativa catalana del present Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir recull una selecció de les ressenyes que Ponç Puigdevall ha anat publicant a la premsa des del 1991 fins avui mateix, la gran majoria corregides i renovades de la mateixa manera que el pas del temps corregeix i renova tothom, i pretén defensar la bellesa d'un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys. «En la tria dels títols és inevitable advertir-hi uns buits que es podran considerar clamorosos, però les absències més greus s'expliquen perquè m'he deixat endur pel criteri del meu gust particular -són uns llibres que m'han agradat i que admeten, em penso, la prova de la relectura-, amb l'esperança que un gust deixa de ser arbitrari no quan se'l considera correcte -¿i qui ho pot decidir, això?-, sinó quan se l'argumenta amb la màxima exactitud possible», escriu Puigdevall. «Llegir inspira uns somiejos que ajuden a ser d'una altra manera, i sempre produeix una sensació infantil d'estranyesa i enlluernament, com si de sobte s'entrés en una casa diferent de la pròpia i es topés amb l'atractiu misteriós de la raresa, amb extravagàncies personalíssimes, amb singularitats capritxoses», s'afirma en aquest inventari d'experiències de lector, unes notes sobre la literatura del present que no tenen cap voluntat de fundar un cànon i sí, en canvi, la il·lusió de despertar el desig de llegir. Jardins secrets és sobretot un elogi dels territoris inacabables de la lectura i recorda que cada lector, de fet, és un crític que fa créixer una altra pell per damunt de la que ha construït l'autor amb l'art de la seva escriptura. Ho va dir Armand Obiols en confessar el secret de la seva avidesa insaciable de lectures: «Llegeixo per crear-me. Sense les meves lectures jo seria un ésser molt distint de qui soc». Amb la fascinant contundència de la seva prosa, Julien Gracq deia el mateix d'una manera diferent: «és prou sabut que cada llibre no només s'alimenta dels materials que li ofereix la vida, sinó que també creix, misteriosament, sobre altres llibres».

«La crítica dona a una societat consciència de la seva literatura, en revelar-li que sota la funció hedonística del poema, de la novel·la, del drama, hi ha un fort entrellat d'implicacions morals, i la figura exacta d'un poble que també així fa la seva història». Si Joan Fuster és «un autèntic professor de lectura», com ens diu Antoni Martí Monterde, aquest volum voldria esdevenir-ne una escola; una escola de lectura. Per a un llibre hi ha pocs reptes tan importants com aquest. Des del seu escriptori, l'autor de Sueca va ser un dels grans creadors de llibertat que han tingut les lletres catalanes, un escriptor majúscul que no acabarem mai de celebrar. Aquesta antologia se centra en aquest Fuster lector, el més ric i apassionant; el que conjuga el comentari històric i polític en la seva passió central, la literatura, i més concretament l'assaig. Perquè Fuster és, per damunt de tot, una figura d'assaig. Selecció i pròleg d'Antoni Martí Monterde.

Un cadàver al mar d'hivern, una investigació policíaca i un món literari ple de secrets i ombres. Sebastià Bennassar fa servir tots aquests elements per construir una novel·la policíaca que ens trasllada a la costa mallorquina, on un matrimoni ha trobat el cadàver d'una dona jove. La troballa iniciarà una investigació portada per Andreu Julià, periodista de crònica negra, i el tinent Pou. Les pistes els conduiran fins al món acadèmic, que guarda més misteris dels que aparenta. Els paisatges desolats de la Mallorca hivernal seran l'escenari per aquesta novel·la d'intriga i mort.-

Una novel·la d'amor i descobriment situada a les Açores. La Connie és una dona que viu a Portugal, fascinada per la lectura. El seu autor preferit és Antonio Lobo Antunes i fins aleshores, l'ha admirat des de la distància. Però després d'una trobada fortuïta, la Connie s'endinsarà en un llarg viatge que la durà fins a Lisboa, on coneixerà un munt de personatges que l'acompanyaran en el camí.-

En un carrer de Barcelona viu una petita comunitat de comercials i veïns. En Fernando està enamorat de l'Emilia, la filla del barber. Però es trobarà que conquistar el seu amor és molt més complicat que mai amb el Mariano, un noi sense ofici ni carrera, rondant-la. Una comèdia d'embolics amorosos, gelosia i drames que viurà, de fons, un procés electoral per escollir l'alcalde del barri.-

Una comèdia d'embolics amorosos i veïnals, estrenada al teatre Romea de Barcelona.A un petit poble de la Catalunya rural s'hi està a punt de celebrar una festa com no s'ha celebrat mai. En nunci i els altres homes de la vila volen atraure tots els veïns de la conrada, però per això s'hauran de ficar d'acord en l'organització. Una obra plena de secrets, malentesos, amors amagats i molt d'humor quotidià.-

Les reflexions de Maria-Mercè Marçal agrupades a'Sota el signe del drac'han estat una referència per a diverses generacions de lectors catalans, i són del tot ineludibles per als interessats en la poètica marçaliana i la seva irradiació en la literatura catalana. Aquest recull, que presentem ara ampliat amb un bell epíleg fotogràfic, constitueix un recorregut pels referents estètics i polítics de la poeta, i reconeix Marçal com una crítica cultural de primer ordre i com una baula necessària en qualsevol història de la cultura que es vulgui plural i feminista.

«Les dones, sí, estan tipes de ser perfectes. Mares equilibrades, cuineres com l'àvia, dones amb gust, excel·lents treballadores, somriures a dojo i muà, muà, petonet que t'engalto». Montserrat Roig és un dels pals de paller de qualsevol història del feminisme català. S'ha parlat a bastament i amb prou justícia de la seva ploma tan ben esmolada en l'assaig i la columna periodística, i se n'han fet antologies des d'altres perspectives, però fins ara no s'havien agrupat posant el focus en el seu pensament feminista. Especialment crítica amb els intel·lectuals masclistes d'esquerres, lluminosa quan ens parla de les seves col·legues escriptores i de l'eterna pregunta sobre la «literatura femenina»... Roig té moltes coses a dir-nos d'una lluita política que viu avui una embranzida vigorosa i que, tristament, sembla que no es pot permetre el luxe d'afluixar en un futur pròxim.

Un narrador acarat a les lectures preferides de les dones de la seva vida. La ballarina que llegia Dostoievski aplega un recull de relats amb un fil conductor comú. En cada un dels deu capítols que conformen l'obra, el narrador exposa la relació que diferents dones que han estat importants en la seva vida mantenien amb el llibre o l'autor que més les havia apassionat. Tanmateix, també s'expliquen les circumstàncies de la trobada amb elles i els motius que precipiten el desenllaç de la història d'amor que van viure. El narrador recorda amb tendresa aquestes dones i en subratlla, sobretot, el vessant lletraferit. Els autors que treuen el nas en aquestes pàgines representen un ventall prou ampli de referències literàries, desde Simone Weil a Gabriel Ferrater, passant per Virginia Woolf o Marcel Proust.

¿ARRIBARÀ EL DIA EN QUE NO SIGUI EL DINER QUI DONI PRESTIGI SOCIAL, SI NO EL COMPORTAMENT ÈTIC? Tenim un sistema socio-económic envellit; tan envellit que, pobre, està fent figa. Tant, que caldrà emprendre un nou paradigma. Els canvis profunds, les revolucions, no solen esclatar de manera pactada, progressiva o planificada. La història ens diu que, més aviat, van apareixent imposats per la força de les circumstàncies, dels fets, per necessitats naturals ineludibles. La malaltia principal que està enviant l'actual sistema socio-económic a l'altre barri, son els abusos, principalment la corrupció, la injustícia,l'avarícia...i un mateix progrés material desbordat, que no guarda relació amb el progrés de la consciència ètica. Tots ells son defectes humans que es remunten al principi dels temps. Per tant creiem que el nou paradigma ha d'aspirar, èticament, més al control dels excessos que als canvis radicals. Tot i que, com a conseqüència de la robotització, de canvis n'hi hauran i de molt radicals. YIOSEF, explica diversos antecedents de la malaltia i apunta al nou paradigma.

Tradició i innovació, un joc d'equilibris. El diàleg entre empresa i escola. L'art com a element transformador. Un llibre com un viatge al procés creatiu, des de la primera espurna de la idea fins al projecte. El somni com a procés creatiu. Un viatge per les arts amb l'objectiu d'emocionar. Una experiència d'unir tots els sentits. Les arts, la cultura, la gastronomia. La cuina com a cultura viva. De l'evolució, de l'escola, de l'ensenyament, de la societat, de les ciutats educadores.

A partir dels estudis consolidats i d'un meritori treball de camp amb enquestes dialectològiques a informants de més de 250 localitats de la geografia valenciana,'Els parlars valencians'descriu la riquesa lingüística que presenta el català al País Valencià. L'obra s'organitza en quatre parts: la primera mostra una visió general de les característiques dels parlars descrits, mentre que en el segon apartat es classifica i descriu cadascuna de les varietats estudiades. La tercera està ordenada segons l'estructura tradicional de les monografies dialectals, que inclou la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic. Tanca el llibre l'Atles lingüístic dels parlars valencians, amb 56 mapes a tot color on queden representades geogràficament les variacions lingüístiques. Els treballs que han donat lloc a aquest llibre han estat mereixedors del Premi IEC de Lexicografia i Onomàstica Joan Coromines 2017.

Diu Joan Garí al pròleg d'aquest llibre que «llegir és l'ofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor. Que ningú em confonga amb un'crític literari', només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit... sóc un escriptor que preferiria ser només un lector». Per això ell fa molts anys que té un bloc anomenat'Ofici de lector', on penja els comentaris sobre novetats de literatura catalana o o -més sovint- internacional que publica habitualment al setmanari'El Temps'o al diari'Ara'. Garí ofereix en aquest volum una selecció d'indagacions llibresques aparegudes en els últims deu anys -pulcrament editades per la professora Anna Esteve. Es tracta de petites càpsules de literatura universal, excursions amb un estil meticulosament treballat, que busquen prolongar el plaer d'haver llegit amb un segon delit: el d'haver escrit.

En aquest nou treball, Cabré presenta en dos volums reformulacions de posteriors a aquells primers supòsits,en un afany de contenir la majoria de les qüestions lexicològiques, tant generals, d'exposició teòrica, com a particulars, dc anàlisi concreta d'exemples de la llengua catalana. Adreçat a estudiants universitaris, aquests volums shan concebut com un tractat a lhora descriptiu i teòric. El segon volum (Lexicologia catalana) presenta la descripció del sistema lèxic de la llengua catalana. S'afegeixen tres apèndixs en aquest segon volum, que faciliten importants informacions de cada element enumerat: una selecció dels sufixos més productius en català; una doble llista de prefixos, seleccionats segons un criteri de disponibilitat lèxica i un annex molt ampli amb les principals formes de composició culta. Completa tots dos volums una amplia llista de referències bibliogràfiques.

La memòria involuntària, que Marcel Proust va fer famosa gràcies al conegut episodi de la magdalena, és un fenomen psicològic que ha tingut una repercussió especial en la cultura del segle XX. Aquest llibre n'estudia la presència en la literatura, la pintura o el cinema, i en fa un seguiment cronològic basat en textos de diverses literatures europees. Contraposa la memòria involuntària a d'altres fenòmens psicològics com la rêverie (o somieig) o el'déja vu', i en situar-los en el context de la literatura occidental, es fa entenedor que tots ells provenen d'una tradició que ha intentat donar compte d'alguns aspectes no sempre ben compresos de la naturalesa humana. Un exercici de literatura comparada, associat a la memòria en la història de la literatura, de Goethe a Rousseau, de Leopardi a Nietzsche, de Maragall a Joyce, de Proust a Walter Benjamin i Mercè Rodoreda.

Recull d'assaigs sobre temes diversos relacionats amb la cultura contemporània en el sentit més general, amb un fons que remet al perfil d'arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. Hi destaca l'individu narcisista i hedonista, marca de l'individualisme de factura més recent analitzat per Sennett i Lipovestky. L'aproximació a una sensibilitat postmoderna definida per la inestabilitat psicològica i afectiva, per l'esborrament de referents sòlids, és el rerefons d'una bona part de les incursions: el cinema d'Isabel Coixet, les novel·les de Francesc Bodí o Josep Lozano, l'obra de Michel Houellebecq, la poesia de Joan Margarit o la mirada crítica sobre la creació de John Berger. Tot plegat, sota la inspiració de Walter Benjamin, de qui l'autor reivindica la manera d'observar la diversitat de manifestacions culturals i l'atenció a la paraula i la imatge.

Més de vint anys després de la mort de Joan Fuster, la seua obra continua sent un referent insubstituïble de la literatura catalana del segle XX. Aquest volum presenta una guia de lectura, amb un recorregut llibre a llibre de l'obra de Fuster. Com un diccionari bibliogràfic, explora el món literari d'un escriptor tan complex i polièdric amb el propòsit doble d'acostar-lo a un públic ampli i d'oferir al lector especialitzat reflexions i dades d'interès. Els comentaris han estat redactats per un equip d'estudiosos conformat per Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Romà de la Calle, Ferran Carbó, Antoni Furió, Carme Gregori, Salvador Ortells Miralles, Francesc Pérez i Moragón, i Enric Sòria. Inclou, a més, un índex cronològic de les primeres edicions i una bibliografia general dels títols reeditats, ambdós documents elaborats per J. Antoni Carrasquer.

Aquest volum recull alguns dels treballs esparsos de Josep Iborra sobre el pensament i l'obra de Joan Fuster, i sobre el seu perfil personal i humà. Analitza l'assaig fusterià i alguns dels seus aforismes, i també la relació entre Fuster i Montaigne, Valéry o Pascal, entre d'altres. Inclou ressenyes i articles sobre la publicació de la correspondència de Fuster amb escriptors i intel·lectuals catalans de renom, i descriu el context en què va escriure la seua obra. Finalment, també assenyala la influència de Fuster en la literatura catalana, especialment al País Valencià. Josep Iborra, des de la seua experiència com a estudiós i amic de l'escriptor de Sueca, ens ofereix amb aquest conjunt de textos, alguns dels quals són inèdits, una excepcional anàlisi que amplia i completa els estudis precedents de l'obra fusteriana.

«Ells són els protagonistes d'aquesta revolució democràtica i pacífica, única al món, que viu el nostre país.» Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional de Catalunya, és una de les dones amb més influencia en el panorama polític i social de la Catalunya actual, i a La revolució tranquil·la tenim l'oportunitat de conèixer-la una mica més de prop, a ella i l'organització que lidera, capdavantera del procés sobiranista de Catalunya. El lector coneixerà els guàrdies urbans de l'ANC, assistirà a mítings independentistes en ple cinturó roig de Barcelona, sabrà de primera mà com Carme Forcadell se'n va convertir en presidenta, com van aconseguir organitzar la gran assemblea celebrada al Tarraco Arena malgrat tots els entrebancs i també entrarà a la seu central de l'ANC per saber com és el seu dia a dia. Directius, tècnics d'imatge i so, financers, periodistes, funcionaris, guàrdies urbans, aturats i molts més ciutadans fan, de manera voluntària i eficaç, que l'ANC tiri endavant i empenyi amb força, contundència i coherència el procés cap a la independència de Catalunya.

Escriure la ciutat i viatjar pel món són els eixos que permeten explorar les relacions entre literatura i espai. Lluny dels plantejaments tradicionals, la proposta de «llegir la ciutat» ens apropa a enfocaments teòrics tan estimulants com els de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin. La visió literària de la ciutat i la ciutat com a matèria primera de la literatura conformen un continuum en l'experiència cultural dels nostres dies. En aquestes pàgines s'hi aprofundeix a partir de l'obra de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o Eduardo Mendoza, entre molts altres, sovint amb la ciutat de Barcelona com a referent. Finalment, el viatge, en totes les seues variants, inclosos l'exili, el viatge polític o l'experiència dels «no-llocs», és objecte d'una consideració plena de matisos, arriscada i sorprenent.

Since their first publication in 1593, the complexity and beauty of the verses by Valencian poet Ausiàs March have constituted a challenge for his readers. In this study we present an analysis of the poet's language using an innovative methodology in the field of literary studies: the analysis of word combinations – collocations – with the support of ICT. Based on a structurally/morphosyntactically-tagged, lemmatized corpus, we carried out an automatic extraction of the collocations in March's work by means of a search engine optimized to work with the Old Catalan language. Thus, on the basis of the more frequent characteristic patterns of this language, we were able to obtain complete lists of collocations – in a broad sense, as defined by Sinclair in his first research studies. Subsequently, we used a control corpus in order to contextualize them and describe their usage, which allowed us to establish whether the frequent combinations found belong specifically to the author – as an intrinsic part of his style –, or to the general linguistic usage of his age – as part of established Old Catalan phraseology. Our research showed us the difficulties of studying the phraseology of old languages, as well as the productivity of the collocational analysis of an author's language.

Este libro propone una historia integral de la Literatura Comparada desde la invención de la Weltliteratur por Goethe hasta principios del siglo XX y una discusión intensa de la idea misma del comparatismo. Pero más allá de esto, se interroga sobre la profunda imbricación politicocultural de la noción de literatura universal con las literaturas nacionales, un elemento clave en la formación o recuperación de una eventual identidad europea. Una revisión atenta de los precedentes y la institucionalización y desarrollo académico de la Literatura Comparada muestra claramente su dimensión política y la relación compleja con el marco cultural internamente diferenciado y rasgado, pero en el fondo dotado de una dimensión unitaria, que es Europa. Por lo tanto, estas páginas reconstruyen también un aspecto capital de la historia cultural europea.

He aquí un documento sutil y paradójico de la relación entre literatura y viaje, en este caso viaje interior. De Maistre sabe que es en la escritura donde el sentido de un paisaje, de un viaje, de una mirada, deviene hacia la infinitud. Con el trasfondo de una tupida literatura de viajes, con la que mantiene en parte una distancia irónica, Xavier de Maistre plantea el suyo esencialmente como viaje escrito, que recoge la condición desplazada del hombre y del escritor, y escruta sobre todo el país de su imaginación. Desborda las limitaciones de la geografía, del viaje científico y naturalista, parodiando su retórica para desenmascarar la fatuidad y demostrar que el hombre continúa en el centro del paisaje. En este escrito de la experiencia de cuarenta y dos días de confinamiento, de Maistre sabe entender su habitación como paisaje donde hacer el descubrimiento del sujeto autónomo. Con un horizonte recortado, con un tiempo fragmentado desde fuera, logra relatar una aventura del espíritu, desplegar la infinitud de la inteligencia y la imaginación, que permite habitar la cámara de la reclusión, transformarla en habitación; y del aprendizaje de la soledad sentida en esta intensidad, extraer un individuo más fuerte, desbordando el encierro que habría podido llevarlo a la destrucción. Una de las aportaciones más importantes de este relato, obra de una persona desplazada, expulsada de un mundo que ha desaparecido, es entreabrir el camino de la ficción autobiográfica, el diario íntimo y el ensayo narrativo, orientándose decididamente hacia la disolución de fronteras entre los géneros.

Teodor Llorente Olivares (1836-1911) es uno de los personajes más simbólicos e influyentes de nuestra cultura contemporánea. Reivindicado por los miembros de las generaciones de 1909 y 1930 como a Maestro y Patriarca de las letras valencianas, desde los años 1960 ha sido reiteradamente atacado y censurado. Se le ha hecho responsable de la no politización del movimiento literario que lideró, cosa que ha llevado a afirmar que la Renaixença valenciana fue un fracaso porque se mantuvo apolítica. Pero los que han considerado que la apuesta de Llorente por el apoliticismo era digna de condena no han tenido en cuenta detalles como que los ratpenatistas del final del siglo XIX fueron repetidamente acusados de separatistas por escribir en una lengua diferente de la castellana.

Sobre la traducció recoge tres textos de Paul Ricoeur a propósito de la traducción. En estas páginas el autor reflexiona sobre temas muy presentes en su obra hermenéutica, centrándose especialmente en la paradoja de la traducción, que es a la vez teóricamente inviable y una realidad práctica cotidiana, un hecho real. Ricoeur no simplifica el problema teórico de la traducción como operación compleja de comunicación entre contextos culturales diferentes, ni dramatiza de manera agónica su dificultad. Más bien nos muestra los dilemas y las paradojas. Su propuesta se sitúa entre la resignación y el optimismo: la traducción perfecta sólo es un ideal al cual no se llega nunca. Ricoeur nos invita a reflexionar y nos hace entender mejor el sentido y el alcance de una operación llena de obstáculos y trampas, pero que es esencial, constitutiva, de nuestro mundo cultural.

La comunicación de proximidad se caracteriza por la especialización de sus contenidos en la información de un ámbito geográfico próximo. Los medios locales y comarcales actúan como poderosos elementos de consolidación de las identidades culturales y como verdaderos actores sociales, participan de manera activa en la elaboración del espacio y del tiempo social. Actualmente, en un panorama comunicativo marcado por la globalización, el predominio del audiovisual y las nuevas tecnologías de la información e Internet, los medios de comunicación de proximidad continúan teniendo una fuerte presencia. Para lograr unos conocimientos globales cada capítulo del manual se divide en cuatro partes: contenidos teóricos, actividades prácticas, preguntas relacionadas con los contenidos previamente vistos y finalmente, una bibliografía básica para ampliar los conocimientos sobre el tema.

Este ensayo clásico sobre la implantación y la represión del franquismo en el País Valenciano, pero también sobre los primeros intentos de normalización y modernización de nuestras letras, ganó en el año siguiente a su primera edición el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Se trata de una aproximación histórica y literaria muy bien documentada sobre el oscuro período de la posguerra. Los escritores y los protagonistas de la reanimación de los años treinta habían sido enmudecidos: el exilio, la prisión, la censura y las ejecuciones son algunas de las formas más conocidas de represión que impuso el Generalísimo. Además, en nuestro país se produce una sutil desviación de la tradición, que el autor designa como un proceso de folklorización. A pesar de estos mecanismos de depuración, pronto aparece toda una serie de intentos de recuperación de nuestra cultura. Si bien la literatura se mueve y se explica en términos de resistencia y clandestinidad, a partir de finales de la década de los cuarenta hay que hacer referencia a un primer movimiento serio en el campo de la infraestructura cultural.

El descubrimiento de un mundo siempre es un estado del alma. George Cleghorn, un joven escocés formato en la racional y fría sociedad de Edimburgo, se encuentra durante la ocupación británica del siglo XVIII ejerciendo de médico militar a la isla de Menorca. Su llegada a este remoto rincón del mundo representa un choque brutal que sólo una personalidad curiosa y unas circunstancias dramáticas permitirían superar. Esta novela, basada en la vida real del médico George Cleghorn (1716-1794), autor del libro Observations on the Epidemical Diseases in Minorca from the year 1744 to 1749 publicado en Londres en 1751, muestra el camino del descubrimiento de un paisaje, de un nuevo mundo, dentro del contexto de la ciencia del momento. De la fría mirada ilustrada a la aventura romántica, del paradigma médico y científico a la sabiduría de la comprensión global de un momento.

Una antologia dels controvertits articles periodístics de l'economista espanyol més polèmic, contestatari i, al mateix temps admirat i seguit. Provocador per alguns, visionari per d'altres. L'única cosa que Xavier Sala i Martín no suscita és indiferència. Amb rigor i senzillesa, Xavier Sala i Martín explica, tant als experts com als neòfits, les bases de l'economia i del sistema econòmic mundial. L'actual crisi financera, definida per l'autor com una de les més importants dels últims cent anys, centra gran part dels seus darrers articles periodístics recollits en aquest llibre. També ens ofereix la seva opinió sobre temes com el canvi climàtic, la situació de l'Àfrica i altres aspectes de l'actualitat mundial, amb una nova visió de l'economia que deixa de banda propostes obsoletes i planteja els grans temes amb lucidesa i originalitat.