Search

La pandèmia de la COVID-19 ha exposat el SARS-CoV-2 com un actant no humà potent que resisteix als esforços científics, de la salut pública, i sociopolítics que es fan conjuntament per contenir i entendre tant el virus com la malaltia. No obstant això, aquesta narrativa sembla que oculta més del que revela. L’aparent agencialitat del nou coronavirus no és més que una manifestació de la contínua destrucció de la biodiversitat, el canvi climàtic, les desigualtats socioeconòmiques, el neocolonialisme, el consum excessiu i la degradació antropogènica de la naturalesa. A més, centrar-se en el virus –una entitat que té un estat ambigu entre allò «viu» i allò «no viu»– posa en qüestió la situació de l’agencialitat de la matèria no viva. Mentre que el relat de la potència vírica sembla que ocupa un lloc central, que eclipsa l’embolic complex i capritxós dels processos i fenòmens que van activar aquestes possibilitats des del principi, la pandèmia de la COVID-19 es converteix en un prisma que llança llum sobre els problemes de violència ambiental, injustícies socials i ambientals, agencialitat sobrehumana i respostes eticopolítiques que la situació actual pugui mobilitzar. Aquest article serveix com un registre per escrit de les converses entre artistes i investigadors del grup de treball Non/Living Queerings, que ha format part d’una sèrie d’activitats en línia, Braiding Friction, que va organitzar el projecte de recerca Biofriction. En l’article, s’intenta plasmar l’esforç col·lectiu de trenar i entreteixir una varietat de perspectives, caixes d’eines teòriques, coneixements i experiències en el context de la pandèmia actual de la covid-19. En particular, el text se centra en les qüestions de la crisi, l’«efecte d’amplificació», l’agència vírica i les idees canviants de la humanitat., The ongoing global pandemic of Covid-19 has exposed SARS-CoV-2 as a potent non-human actant that resists the joint scientific, public health and socio-political efforts to contain and understand both the virus and the illness. Yet, such a narrative appears to conceal more than it reveals. The seeming agentiality of the novel coronavirus is itself but one manifestation of the continuous destruction of biodiversity, climate change, socio-economic inequalities, neocolonialism, overconsumption and the anthropogenic degradation of nature. Furthermore, focusing on the virus – an entity that holds an ambiguous status between the ‘living’ and ‘non-living’ – brings into question the issue of the agentiality of non/living matter. While the story of viral potency seems to get centre stage, overshadowing the complex and perverse entanglement of processes and phenomena which activated these potentials in the first place, the Covid-19 pandemic also becomes a prism that sheds light on the issues of environmental violence; social and environmental injustices; more-than-human agentiality; and ethico-political responses that the present situation may mobilise. This article serves as a written record of joint conversations between artists and researchers in the working group ‘Non/Living Queerings’ that formed part of the online series of events ‘Braiding Friction’ organised by the research project Biofriction. The article strives to capture the collective effort of braiding and weaving a variety of situated perspectives, theoretical toolboxes, knowledges and experiences against the background of the ongoing Covid-19 pandemic. In particular, the text focuses on the issues of crisis, ‘amplification effect’, viral agency and the changing notions of humanity., La pandemia de la COVID-19 ha expuesto al SARS-CoV-2 como un actante no humano potente que resiste a los esfuerzos científicos, de la salud pública y sociopolíticos que se hacen conjuntamente para contener y entender tanto al virus como la enfermedad. Sin embargo, esta narrativa parece ocultar más de lo que revela. La aparente agencialidad del nuevo coronavirus no es más que una manifestación de la continua destrucción de la biodiversidad, el cambio climático, las desigualdades socioeconómicas, el neocolonialismo, el consumo excesivo y la degradación antropogénica de la naturaleza. Además, centrarse en el virus –una entidad que tiene un estado ambiguo entre lo «vivo» y lo «no vivo»– pone en cuestión la situación de la agencialidad de la materia no viva. Mientras que el relato de la potencia vírica parece que ocupa un lugar central, eclipsando el enredo complejo y caprichoso de procesos y fenómenos que activaron estas posibilidades desde el principio, la pandemia de la COVID-19 se convierte en un prisma que arroja luz sobre los problemas de violencia ambiental, injusticias sociales y ambientales, agencialidad sobrehumana y respuestas eticopolíticas que la situación actual pueda movilizar. Este artículo sirve como un registro por escrito de las conversaciones entre artistas e investigadores del grupo de trabajo Non/Living Queerings, que ha formado parte de una serie de actividades en línea, Braiding Friction, que organizó el proyecto de investigación Biofriction. En el artículo se intenta plasmar el esfuerzo colectivo de trenzar y de entretejer una variedad de perspectivas, cajas de herramientas teóricas, conocimientos y experiencias en el contexto de la pandemia actual de la COVID-19. En particular, el texto se centra en las cuestiones de la crisis, el «efecto de amplificación», la agencia vírica y las ideas cambiantes de la humanidad.

Aquest article s’aproxima a la relació entre la domesticació de les plantes i el desordre establert per l’actual pandèmia mitjançant la problematització entre una poètica de la hibridació, una política de la dependència i la cura que genera la pràctica de l’empelt vegetal. Així mateix, fa una aproximació a la història i al rastreig d’altres formes de concepció i enunciació del cos i l’entorn en el context i pensament dels pobles originaris; particularment es pren la noció i la paraula otomí, Nzaki, ‘arbre de sang’ com a exploració discursiva i artística sobre el rastreig dels nous parentius amb les plantes domèstiques., This text addresses the relationship between the domestication of plants and the disorder that has been established as a result of the current pandemic. This is done by considering the poetics of hybridisation, a policy of dependence and the care generated by the practice of vegetable grafting. In addition, it discusses the history of and search for other forms of conception and enunciation of the body and the environment in the context and thinking of native peoples, in particular the notion of - and Otomi word - Nzaki, “tree of blood”, which is taken as a discursive and artistic exploration on the search for new relatives to domestic plants., Este texto se aproxima a la relación entre la domesticación de las plantas y el desorden establecido por la actual pandemia mediante la problematización entre una poética de la hibridación, una política de la dependencia y el cuidado que genera la práctica del injerto vegetal. Asimismo, hace una aproximación a la historia y al rastreo de otras formas de concepción y enunciación del cuerpo y el entorno en el contexto y pensamiento de los pueblos originarios, particularmente se toma la noción y la palabra otomí, Nzaki, «árbol de sangre», como exploración discursiva y artística sobre el rastreo de nuevos parentescos con las plantas domésticas.