Search

El meu treball se centra en l’evolució de l’arquitectura comercial, el seu procés de disseny i en l’aparició dels espais efímers. Un dels referents del disseny és Dieter Rams; estudiant els seus processos i característiques, he pogut veure i entendre que aquests, són també aplicables a l’arquitectura. He analitzat exemples d’arquitectura efímera i la seva relació amb les empreses i he entrevistat a un referent del sector, Stefano Colli, arquitecte professional del disseny efímer. Finalment, he analitzat un cas d’estudi: la botiga Vinçon, un gran referent per a la ciutat de Barcelona. S’analitza l’evolució de l’empresa, els espais de la botiga i com van saber mantenir una identitat de marca. Tot i que va desaparèixer com espai el 2015, perdura encara en la memòria.

La arquitectura añadida como reflexión, surge de ver desde el espacio público, elementos adicionales en los edificios existentes. Más allá que estos elementos varíen en su función, ya sean escaleras, ascensores, cápsulas, módulos, parásitos o balcones, componen la arquitectura que sirve a las intervenciones. Repasando la historia, con la tarea constante e incansable de recuperar y reacondicionar edificios existentes en ciudades consolidadas, resultan propuestas más o menos acertadas, pero todas ellas dejan una huella, que queda visible en el escenario urbano. Los proyectos expuestos, muchos de índole experimental, sirvieron y fueron útiles a arquitectos contemporáneos para llegar a un resultado sustancial, en el que su aporte a la ciudad es reciproco, añadidos que articulan y así también dotan de valor lo preexistente. No se hubiese logrado hoy esos proyectos, si no hubiese sido por la participación y la capacidad de los arquitectos de atreverse a resolver de varias maneras, el espacio privado, volcado en el espacio publico. Por otro lado, para concluir el trabajo, referencias de arquitectos como Anne Lacaton y Jean-Philippe Vassal en sus sutiles y exitosos proyectos en edificios históricos y Alejandro Aravena, en Sudamérica, que hace referencia a el añadido de una perspectiva planificada desde el minuto cero, brindado sentido, entendiendo esta superposición de temporalidades, con el fin de contener el paisaje urbano y lograr un resultado en pos de aportar a la sostenibilidad, así como debería ser en todo momento cuando añadimos elementos para acompañar al hacer de la arquitectura, en el tiempo.

Aquest treball final de grau sorgeix de l'interès pels espais expositius que són capaços de generar estímuls més enllà de la preservació de les pintures o escultures. Agafant com a model inspirador a l'arquitecte Aldo van Eyck, el treball analitza els seus projectes expositius que va crear entre el 1949 i 1997. S'han utilitzat els seus dibuixos, escrits, maquetes i entrevistes recollides durant la investigació teòrica, així com també fotografies. En veure patrons repetits en els seus dissenys, des de la visió crítica de l'autora, es desenvoluparan en profunditat tres hipòtesis: l'humanisme en l'arquitectura, el cercle com a generador d’espai i entre dualitats.

The subject 'Comparative Architecture', framed within a Master's program at UPC (Polytechnic University of Catalonia), proposes the comparison of a series of pairs of images as a learning methodology. Over the course of one semester, students create a set of texts in which they bring out the multiple relationships established between two architectural or artistic works. This sharpens their observation skills, develops critical thinking, and equips them with new project tools. This article presents the background of the comparative method, elaborates on the ideological and methodological foundations of the course, explains the dynamics of the sessions, and showcases the results of the subject. Through this course, students acquire the ability to describe in words the visible certainties or invisible threads that connect two works of diverse origins, conditions, and characteristics, in a didactic approach that allows them to engage with architecture in a different way., La asignatura 'Arquitectura comparada', enmarcada en un Máster Universitario de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya), propone la comparación de una serie de parejas de imágenes como metodología de aprendizaje. A lo largo de un cuatrimestre, los estudiantes elaboran un conjunto de textos en los que hacen aflorar las múltiples relaciones que se establecen entre dos obras arquitectónicas o artísticas, de manera que agudizan la mirada, desenvuelven el sentido crítico y adquieren nuevas herramientas de proyecto. Este artículo expone los antecedentes del método comparativo, desarrolla los fundamentos ideológicos y metodológicos del curso, explica la dinámica de las sesiones y muestra los resultados de la asignatura. En ella los estudiantes adquieren la capacidad de describir con palabras las certezas visibles o los hilos invisibles que relacionan dos obras de procedencia, condición y características muy diversas, en una didáctica que les permite enfrentarse, de otra manera, con la arquitectura., Peer Reviewed

¿Com mesurem els habitatges? Proposem al lector oblidar la pregunta per la relació entre ús i forma i interrogar-nos a propòsit de la materialització en arquitectures domèstiques dels aspectes més irracionals i mítics de l'experiència humana. A "Habitant camins i llocs. Entrades del projecte modern" s'explora la relació entre habitant i forma, estudiant l'arquetip de la casa imaginada com a sistema de camins i llocs –enunciat per l'arquitecte austríac Josef Frank l'any 1931– a través d'un objecte d'estudi particular: l'entrada.

Són molts els edificis sagrats en els quals l'arquitectura ha posat, en el seu disseny i construcció, el seu major potencial. La creació d'espais dedicats a la fe ha acompanyat a la humanitat des de l'aparició dels primers dogmes. Aquestes construccions es resolen en moltes varietats formals i tenen característiques diferents, però malgrat això, en totes elles hi ha una atmosfera especial, una sensació de recolliment espiritual, que sembla convidar-nos a trobar-nos davant un tot major. Amb l'objectiu de descobrir com l'arquitectura participa en aquesta experiència, aquest treball pren com a punt de partida la Capella *Rothko, buscant explorar i analitzar l'espai arquitectònic des d'una perspectiva mística. En la seva austeritat i silenci, descobrirem que el pintor Mark *Rothko va tractar de trobar l'escenari adequat perquè la seva obra creés una connexió única amb l'espectador. Lliure d'imatges i referències externes, la Capella *Rothko i els seus quadres obliguen el visitant a mirar cap al seu propi interior i trobar-se a si mateix, permetent la creació d'una experiència íntima i única per a cada individu, basada en les seves pròpies emocions i sensacions, en definitiva en la seva pròpia espiritualitat. L'arquitectura exerceix aquí un paper secundari, encara que fonamental, en la creació d'una atmosfera propícia per a la meditació, per a la trobada amb un mateix. Com diria l'artista *Mathias *Goeritz, és una arquitectura la funció principal de la qual és l'emoció., Son muchos los edificios sagrados en los que la arquitectura ha puesto, en su diseño y construcción, su mayor potencial. La creación de espacios dedicados a la fe ha acompañado a la humanidad desde la aparición de los primeros dogmas. Estas construcciones se resuelven en muchas variedades formales y tienen características diferentes, pero a pesar de ello, en todas ellas hay una atmósfera especial, una sensación de recogimiento espiritual, que parece invitarnos a encontrarnos ante un todo mayor. Con el objetivo de descubrir cómo la arquitectura participa en esta experiencia, este trabajo toma como punto de partida la Capilla Rothko, buscando explorar y analizar el espacio arquitectónico desde una perspectiva mística. En su austeridad y silencio, descubriremos que el pintor Mark Rothko trató de encontrar el escenario adecuado para que su obra creara una conexión única con el espectador. Libre de imágenes y referencias externas, la Capilla Rothko y sus cuadros obligan al visitante a mirar hacia su propio interior y encontrarse a sí mismo, permitiendo la creación de una experiencia íntima y única para cada individuo, basada en sus propias emociones y sensaciones, en definitiva en su propia espiritualidad. La arquitectura desempeña aquí un papel secundario, aunque fundamental, en la creación de una atmósfera propicia para la meditación, para el encuentro con uno mismo. Como diría el artista Mathias Goeritz, es una arquitectura cuya función principal es la emoción., There are many sacred buildings in which architecture has put, in its design and construction, its greatest potential. The creation of spaces dedicated to faith has accompanied mankind since the appearance of the first dogmas. These constructions are resolved in many formal varieties and have different characteristics, but in spite of this, in all of them there is a special atmosphere, a sensation of spiritual recollection, which seems to invite us to find ourselves in front of a greater whole. With the aim of discovering how architecture participates in this experience, this work takes the Rothko Chapel as a starting point, seeking to explore and analyse the architectural space from a mystical perspective. In its austerity and silence, we will discover that the painter Mark Rothko tried to find the right setting for his work to create a unique connection with the viewer. Free from external images and references, the Rothko Chapel and its paintings force the visitor to turn inwards and find themselves, allowing the creation of an intimate and unique experience for each individual, based on their own emotions and sensations, ultimately their own spirituality. The architecture here plays a secondary, yet fundamental role in creating an atmosphere conducive to meditation, to finding oneself. As the artist Mathias Goeritz would describe it, it is an architecture whose main function is emotion.

Les ciutats contemporànies viuen en un context de crisi climàtica, econòmica i d'accés a l'habitatge, i hi ha determinats col·lectiu socials que en pateixen més les conseqüències que altres. Els darrers anys s'han plantejat des de les ciències socials propostes alternatives al format de ciutat i habitatge convencionals actuals que passen per l'aposta per models comunitaris. El treball recull aquests pensaments teòrics i analitza com es tradueix a l'arquitectura, quins referents històrics trobem quan parlem d'habitatge comunitari i com s'està aplicant a dia d'avui. S'estudia com són els espais, quins beneficis poden aportar a la vida de les persones, especialment els col·lectius socials més vulnerables, i com es pot garantir el dret a l'habitatge digne a través d'aquests models alternatius., Contemporary cities suffer a climate and ecnonomical crisis, the right of housing is under crisis, and there are certain social groups who suffer its consequences more than others. Last years, alternative proposals have been made from the social sciences which refer to community typologies. The research takes these theories and analyses how they are applied to architecture, which historical references we can find when we talk about community housing and how it is being applied currently. We will study how the spaces are and which benefits it can provide to people's lives, specially the most vulnerable social groups, and how the right to housing can be ensured through this alternative typologies.

Com es construeix la plaça des de l’imaginari col·lectiu? L’espai públic de les nostres ciutats està cada cop més condemnat a ser un no-lloc, deslligat de la ciutat i dels seus habitants. Aquest treball pretén extreure lliçons de la Plaça de la Trinitat (Donostia, 1963) de l’arquitecte Luis Peña Ganchegui i de la Plaça Sebastiano Satta (Nuoro, Sardenya, 1967) de l’artista plàstic Costantino Nivola per poder entendre com nosaltres, com a col·lectivitat, ens podem veure reflexats en els llocs que habitem, partint d’una realitat abstracta però compartida., ¿Cómo se construye la plaza desde el imaginario colectivo? El espacio público de nuestras ciudades está cada vez más condenado a ser un no-lugar, desligado de ellas y sus habitantes. Este trabajo pretende extraer lecciones de Plaza de la Trinidad (Donostia, 1963) del arquitecto Luis Peña Ganchegui y de Plaza Sebastiano Satta (Nuoro, Cerdeña, 1967) del artista plástico Costantino Nivola para poder entender como nosotros, como colectividad, nos podemos ver reflejados en los lugares que habitamos, partiendo de una realidad abstracta pero compartida., How can the square be built from collective imagination? Our cities’ public space is increasingly condemned to placelessness, disconnected from the city and its inhabitants. This paper aims to draw lessons from architect Luis Peña Ganchegui’s Trinitate Plaza (Saint Sebastian, 1963) and plastic artist Costantino Nivola’s Piazza Sebastiano Satta (Nuoro, Sardinia, 1967), so as to better understand how we, as a collectivity, can see ourselves reflected in the places we inhabit, starting from an abstract but shared reality., Award-winning

L’avanç tecnològic i industrial de les darreres dècades ha fet que la fusta recuperi poc a poc la seva importància dins l’àmbit arquitectònic des que altres materials com l’acer la rellevessin a mitjans del segle XX. No obstant, ni els derivats de la fusta treballen de la mateixa forma que el seu material d’origen, ni les exigències de seguretat i confort són les mateixes que fa un parell de segles. Tots els projectes arquitectònics han d’estar sota la influència i control d’una sèrie de normatives i consideracions que pretenen assegurar la integritat de la construcció i dels seus usuaris. Ha arribat un punt en el que ja hem assumit aquestes directrius i hem entès la importància de protegir i controlar tots els elements que composen l’edifici, en especial aquells que tenen relació amb el seu esquelet estructural. Avui en dia no concebem una estructura d’acer desprotegida, o una de formigó armat sense el seu respectiu recobriment, podem apreciar la fragilitat d’aquests elements estructurals. No obstant, la fusta sembla que es desmarca d’aquesta visió. Amb la normalització dels productes derivats de la fusta, sembla que s’ha perdut aquesta incomoditat. Quan pensem en una estructura de fusta ens imaginem poder veure-la, tocar-la, que d’alguna forma aquesta estigui present en el nostre dia a dia i ens acompanyi. No ens passa pel cap la opció de tapar-la o protegir-la, és com desaprofitar una valuosa oportunitat. La fusta i els seus derivats contemporanis sembla que no actuen sota la mateixa mirada que la resta de materials de la construcció, però no es comporten de forma tant diferent. A que es deu aquesta diferència? I més important, com xoca aquesta visió que tenim de la fusta amb les exigències actuals?, El avance tecnológico e industrial de las últimas décadas ha hecho que la madera recupere poco a poco su importancia dentro el ámbito arquitectónico desde que otros materiales como el acero la relevaran a mediados del siglo XX. Sin embargo, ni los derivados de la madera trabajan de la misma forma que su material de origen, ni las exigencias de seguridad y confort son las mismas que hace un par de siglos. Todos los proyectos arquitectónicos tienen que estar bajo la influencia y control de una serie de normativas y consideraciones que pretenden asegurar la integridad de la construcción y de sus usuarios. Ha llegado un punto en el que ya hemos asumido estas directrices y hemos entendido la importancia de proteger y controlar todos los elementos que componen el edificio, especialmente aquellos que tienen relación con su esqueleto estructural. Hoy en día no concebimos una estructura de acero desprotegida, o una de hormigón armado sin su respectivo recubrimiento, podemos apreciar la fragilidad de estos elementos estructurales. Sin embargo, la madera parece desmarcarse de esta visión. Con la normalización de los productos derivados de la madera, parece haberse perdido esta incomodidad. Cuando pensamos en una estructura de madera nos imaginamos poder verla, tocarla, que de alguna forma esté presente en nuestro día a día y nos acompañe. No nos pasa por la cabeza la opción de taparla o protegerla, es como desperdiciar una valiosa oportunidad. La madera y sus derivados contemporáneos parecen no actuar bajo las mismas reglas que el resto de materiales de la construcción, pero no se comportan de forma tan diferente. ¿A qué se debe esta diferencia? Y más importante, ¿cómo choca esa visión que tenemos de la madera con las exigencias actuales?, The technological and industrial progress of recent decades has made wood gradually recover its importance in the architectural field since other materials such as steel took over in the mid-20th century. However, neither wood derivatives work in the same way as their original material, nor are the safety and comfort requirements the same as they were a few centuries ago. All architectural projects must be built under the influence and control of a series of regulations and considerations to ensure the integrity of the construction and its users. We have already assumed these guidelines and understood the importance of protecting and controlling all elements that make up the building, especially those related to its structural skeleton. Nowadays, we do not conceive of an unprotected steel structure or a reinforced concrete one without its respective coating. We appreciate the fragility of these structural elements. However, wood seems to distance itself from this vision. With the standardization of products derived from wood, this discomfort seems to have been lost. When we think of a wooden structure, we imagine being able to see it, touch it, in some way present in our day-to-day life, accompanying us. The option of covering it or protecting it does not come to our minds as it is often seen as wasting an opportunity. Wood and its contemporary derivatives seem not to act under the same gaze as the rest of the construction materials, but they do not behave so differently. What accounts for this difference? And more importantly, how does the vision we have of wood collide with current demands?

Des de l'antiguitat fins als anys 60’ del segle passat, el cercle i l'oval van ser els protagonistes de la ciutat de Roma. El segon és fruit del primer i va ser desenvolupat a partir del segle XVII per Carlo Maderno, Carlo Fontana, Gian Lorenzo Bernini i Francesco Borromini, en el barocco roma- no, al mateix temps que Johannes Kepler elavoraba les seves lleis. El cosmos sempre va ser plasmat en arquitectura, ja sigui per forma o per tècnica. Els romans van construir el Pantheon di Agrippa com a calendari solar. El Barocco romà va comprendre el passat i el va fusionar amb els avanços de l'època, obtenint el control il·lusori de l'espai. La geometria pagana va triomfar sobre els eixos cristians i va portar amb si un dels majors debats ar- quitectónicos de la història: La fabbrica di San Pietro. Tots els papes van rebutjar les propostes amb planta de creu grega, ja que es considerava una heretgia enfront de la tradicional creu llatina. Passat el temps, els estudiosos de Michelangelo, van convèncer a papes i mecenes mitjançant esquemes centra- lizados i un dels dos eixos allargat. L'objectiu d'aquest treball és posar en qüestió si, al marge del cercle i l'oval, existeixen geometries amagades en les plantes de Roma, que al costat de les mesures, componen una evolutiva línia construc- tiva, on l'ús s'adapta a la forma., Desde la antigüedad hasta los años 60’ del siglo pasado, el círculo y el óvalo fueron los protagonistas de la ciudad de Roma. El segundo es fruto del primero y fue desarrollado a partir del siglo XVII por Carlo Maderno, Carlo Fontana, Gian Lorenzo Bernini y Francesco Borromini, en el barocco roma- no, al mismo tiempo que Johannes Kepler elavoraba sus leyes. El cosmos siempre fue plasmado en arquitectura, ya sea por forma o por técnica. Los romanos construyeron el Pantheon di Agrippa como calendario solar. El Barocco romano comprendió el pasado y lo fusionó con los avances de la época, obteniendo el control ilusorio del espacio. La geometría pagana triunfó sobre los ejes cristianos y trajo consigo uno de los mayores debates ar- quitectónicos de la historia: La fabbrica di San Pietro. Todos los papas rechazaron las propuestas con planta de cruz griega, ya que se consideraba una herejía frente a la tradicional cruz latina. Pasado el tiempo, los estudiosos de Michelangelo, convencieron a papas y mecenas mediante esquemas centra- lizados y uno de los dos ejes alargado. El objetivo de este trabajo es poner en cuestión si, al margen del círculo y el óvalo, existen geometrías escondidas en las plantas de Roma, que junto a las medidas, componen una evolutiva línea construc- tiva, donde el uso se adapta a la forma., From antiquity until the 60’s of the last century, the circle and the oval where the protagonists of the city of Rome. The latter is the fruit of the former and was developed from the seventeenth century onwards by Carlo Maderno, Carlo Fontana, Gian Lorenzo Bernini and Francesco Borromini, in the barocco romano, at the same time that Johannes Kepler elaborated its laws. The cosmos has always been embodied in architecture, whether by form or technique. The romans built the Pantheon di Agri- ppa as a solar calendar. The Barocco romano understood the past and merged it with the advances of the time, obtaining illusory controls of space. Pagan geometry triumphed over christian axes, and brought about one of the greatest architectural debates in history: La fabbrica di San Pietro. All the popes rejected the proposals with a greek cross plan, as it was considered a heresy against the traditional latin cross. After some time, Michelangelo’s scholars convinced popes and patrons with centralized schemes with one of the two elongated axes. The aim of this work is to question whether, apart from the circle and the oval, there are hidden geo- metries in Rome’s floor plans, which together with the measurements, compose an evolving construc- tive line, where the use adapts to the form.

En este proyecto de final de grado, el tema tratado es el de la relación de los espacios expositivos de las instituciones museísticas y las colecciones que albergan. El marco temporal corresponde al periodo comprendido entre finales del s. XVI y la actualidad. Se plantea el discurso desde un análisis del desarrollo del nuevo paradigma arquitectónico de los museos de Arte Contemporáneo, evaluando el peso que ejerce en el diseño su función como institución cultural. Estas nuevas edificaciones destacan por una creciente tendencia escultórica, que favorezca su identificación y validación como ornamento. La reformulación conceptual de estas instituciones viene influenciada por el aumento de la influencia de la economía y la política en ellas. El arte, al mismo tiempo, busca explorar nuevas formas de expresión. Sus necesidades cambian, esta evolución del contenido incita transformaciones, se replantea la concepción y proyección de técnicas empleadas en las arquitecturas expositivas. Para poder realizar este recorrido se introducen los casos del Museo Ashmolean en Oxford, el Museo del Louvre en París, el Museo del Hermitage en San Petersburgo, el Museo del Prado en Madrid, el Museo Guggenheim en Bilbao, el Moderna Museet en Estocolmo y el Palais de Tokyo en París. Este apartado se completa introduciendo la obra del artista Gordon Matta-Clark. Mediante el análisis de la luz y el recorrido se desarrolla el apartado de teoría del espacio expositivo y con ello se reúnen los conceptos para desarrollar las conclusiones

L'arquitectura esportiva abarca diferents escales fent que el partit, carrera o prova sigui possible. El treball pretén descobrir aquesta escala més petita i humil fugint dels grans estadis o pavellons d'equips de primer nivell. Analitzant 8 casos d'estudi de diversos esports, es volen trobar els paral·lelismes i divergències que generin unes directrius per poder, l'endemà, projectar-ne un.

L’obra de l’arquitecte republicà Fèlix Candela (1910 – 1997), exiliat a Mèxic després de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939), és reconeguda per les seves fines closques de formigó armat amb forma de paraboloide hiperbòlic, rebatejades per els estatunidencs com hypar, que va dissenyar per cobrir gran part dels seus edificis. Donades les seves característiques geomètriques i estructurals va arribar a resoldre projectes de grans llums amb només 4 cm de gruix de formigó armat i va trobar l’equilibri entre bellesa, utilitat i economia. Candela va revolucionar l’ús de la línia recta amb les superfícies de doble curvatura, dintre de l’arquitectura mexicana va crear un nou capítol dins de l’estil internacional. Aquest treball investiga com es pot tornar a muntar i materialitzar el paraboloide mitjançant exercicis de geometria descriptiva en alguns dels seus treballs més notables., The work of the Republican architect Félix Candela (1910–1997), exiled in Mexico after the Spanish Civil War (1936–1939), is recognized for its thin concrete shells with the shape of hyperbolic paraboloid, renamed by the Americans as hypar, which he designed to cover much of its buildings. Because of its geometric and structural features, it managed to solve large-light projects with only 4 cm thickness reinforced concrete and found the balance between beauty, utility and economy. Candela revolutionized the use of the straight line with the double curvature surfaces, within Mexican architecture he created a new chapter in international style. This thesis researches how paraboloid material can be reassembled and materialized through descriptive geometry exercises in some of his most notable works.

L’objecte d’estudi se centra en la ciutat de Barcelona, però no és aquesta en si, sinó el desenvolupament de l'espai digital a la metròpolis. Les característiques de l'espai que proposa el Big Data ja no depenen de la morfologia de l'espai físic. Així doncs, despresa de l'edificació, la ciutat contemporània es compren millor com a una amalgama de relacions més que de formes. Les interaccions immaterials que prenen valor són el mínim comú múltiple entre espai físic i digital. Podem afirmar que l'urbs actual s'identifica des del concepte de ciutat-esdeveniment. Es vol identificar una sèrie de fenòmens els quals la seva redefinició al llarg del temps ha anat canviant la dinàmica de la ciutat. Determinar el concepte actual de mobilitat, o bé de comunitat serà una eina per treure conclusions i, així, conformar l'escena actual i com es planteja el futur. Podríem dir que abastar ja no és construir, sinó connectar; ja no és edificar, és relacionar. Per tal de concretar, s’han resumit dos objectius per tal d'estudiar la ciutat de Barcelona: - Constatar el present com un moment d’edició i creixement per capes –cartografies-, no d’expansió. Mobilitat ara és connexió. - Acotar la xarxa cibernètica, trobar la seva unitat de mesura en les ciutats i els paràmetres que la determinen; veure la seva interacció amb la ciutat física., El objeto de estudio se centra en la ciudad de Barcelona, pero no es esta en sí, sino el desarrollo del espacio digital a la metrópolis. Las características del espacio que propone el Big Data ya no dependen de la morfología del espacio físico. Así pues, liberada de la edificación, la ciudad contemporánea se comprende mejor como una amalgama de relaciones más que de formas. Las interacciones inmateriales que toman valor son el mínimo común múltiplo entre espacio físico y digital. Podemos afirmar que la urbe actual se identifica desde el concepto de ciudad-evento. Se quieren identificar una serie de fenómenos los cuales su redefinición a lo largo del tiempo ha ido cambiando la dinámica de la ciudad. Determinar el concepto actual de movilidad, o bien de comunidad será una herramienta para sacar conclusiones y, así, conformar la escena actual y cómo se plantea el futuro. Podríamos decir que abarcar ya no es construir, sino conectar; ya no es edificar, es relacionar. Para concretar, se han resumido dos objetivos con el fin de estudiar la ciudad de Barcelona: - Constatar el presente como un momento de edición y crecimiento por capas -cartografías-, no de expansión. Movilidad ahora es conexión. - Acotar la red cibernética, encontrar su unidad de medida en las ciudades y los parámetros que la determinan; ver su interacción con la ciudad física., The object of study focuses on the city of Barcelona, but it is not this itself, but the development of the digital space in the metropolis. The characteristics of the space proposed by Big Data no longer depend on the morphology of the physical space. Freed from edification, the contemporary city is better understood as an amalgam of relationships rather than forms. The immaterial interactions that take on value are the least common multiple between physical and digital space. We can affirm that the current city is identified from the concept of city-event. I want to identify a series of phenomena whose redefinition over time has been changing the dynamics of the city. Determining the current concept of mobility or community will be a tool to draw conclusions and, thus, shape the current scene and how the future is planned. We could say that to embrace is no longer to build, but to connect. To specify, two objectives have been summarized in order to study the city of Barcelona: - To verificate the present as a time of editing and growth by layers -cartographies-, not of expansion. Mobility is now connection. - Narrow the cyber network, find its unit of measurement in the cities and the parameters that determine it; see their interaction with the physical city.

Este trabajo consistirá en analizar el origen y la evolución de los puertos de las Islas Baleares. Nos centraremos en tres casos de estudio en la isla de Mallorca y los compararemos, con el objetivo de extraer unas conclusiones sobre todos sus equipamientos que nos aportarán información y conocimiento para poder entender con el máximo de precisión sus mejores especificidades y sus posibles disfunciones, atendiendo a cada caso a sus propias características. Finalmente intentaremos mejorar alguno de estos equipamientos que creamos necesarios en estos puertos para su total funcionalidad.

Al llarg dels anys, el recorregut del riu ha portat vida i cultius els seus voltants. El darrer tram ha deixat permanents transformacions del terreny, provocant modificacions en el litoral. És així, com a partir de la combinació del temps i dels sediments transportats pel caudal, creix un peculiar lloc anomenat Delta de l’Ebre, que deixa un aspecte únic en la línia de la costa atorgant unes condicions singulars per a la navegació. La construcció d’aquesta nova població responia al moviment de l’època, en el qual el monarca tenia la intenció de repoblar zones deshabitades i potenciar-les amb l’explotació dels recursos de la zona. És així com crea un poble per a agricultors, pescadors i comerciants. Tantes idees per voler complir, i finalment el projecte no va arribar a resoldre totes aquelles aspiracions que s’havien proposat, com el fet de ser un port de referència, així com la importància de la nova població, que va restar inacabada poc després de la mort del monarca, deixant en runes el projecte del municipi il•lustrat. Anys més tard a la paralització de les obres reials, els centenars de persones que s’havien mobilitzat cap aquell indret per col•laborar amb les obres, s’hi van establir i van conformar els inicis de la primera població. Amb el pas del temps, el poble va anar creixent tant en l’àmbit demogràfic com geogràfic, conformant el municipi que avui en dia és anomenat Sant Carles de la Ràpita., Con el paso del tiempo, el recorrido del río ha traído vida y cultivos a sus alrededores. En el último tramo ha dejado permanentes transformaciones del terreno, provocando modificaciones en el litoral. Es así, como a partir de la combinación entre el tiempo y los sedimentos transportados por el caudal, crece un peculiar sitio denominado Delta del Ebro, que deja un aspecto único en la línea de la costa otorgando unas condiciones singulares para la navegación. La construcción de esta nueva población respondía al movimiento de la época, en el cual el monarca tenía la intención de repoblar zonas deshabitadas y potenciarlas con la explotación de los recursos de la zona. De esta manera se crea un pueblo para agricultores, pescadores y comerciantes. Tantas ideas por querer cumplir, y finalmente el proyecto no llego a resolver todas aquellas aspiraciones que se habían propuesto, como el hecho de ser un puerto de referencia, así como la importancia de la nueva población, que quedó inacabada poco después de la muerte del monarca, dejando en ruinas el municipio ilustrado. Años más tarde a la paralización de las obras reales, los centenares de personas que se habían movilizado hacia ese lugar para colaborar con las obras, se establecieron y conformaron los inicios de la primera población. Con el paso del tiempo, el pueblo fue creciendo tanto en el ámbito demográfico como geográfico, conformando el municipio que hoy en día se conoce como San Carlos de la Rápita., Over time, the route of the river has brought life and crops to its surroundings, and in the last section it has left permanent transformations of the land, causing changes in the coastline. Thus, from the combination of time and the sediments transported by the flow, a peculiar site called Delta del Ebro grows, which leaves a unique aspect on the coastline, granting unique conditions for navigation. Touching the sea and at the foot of the Sierra del Montsiá, in the place of passage between the interior of the peninsula and the extension of the Mediterranean Sea, the Puerto de los Alfaques is located. In 1778, during the time of the illustration, it was enabled for free trade with America, being the second port in Catalonia, behind Barcelona. It is then when one begins to observe the scope that this place can have, and it is decided to start projecting some constructions to improve the area and promote a large reference port in the Mediterranean Sea. The new population’s construction answer to the movement of the time, in which the monarch intended to repopulate uninhabited areas and upgrade them with the exploitation of resources in the area. This is how the King created a village for farmers, fishermen and traders. So many ideas to want to fulfill, and finally the project did not manage to solve all those aspirations that had been proposed, such as the fact of being a reference port, as well as the importance of the new population, which remained unfinished shortly after the death of the monarch, leaving in ruins the project of the enlightened municipality. Years after the halting of the royal works, the hundreds of people who had mobilized to the place to collaborate with the works, settled there and formed the beginnings of the first population. Over time, the town grew both demographically and geographically, forming the municipality that today is called Sant Carles de la Ràpita.

El paradigma sobre cómo abordar el cambio climático y la optimización de los recursos es un debate abierto y plenamente discutido que se extiende por todos los sectores de la sociedad. Ahora más que nunca se está tomando conciencia sobre las inminentes consecuencias que provoca esta emergencia climática. Por tanto, encontrar las herramientas para reconducir esta situación, permitirá a la humanidad solucionar este conflicto que se lleva cosechando des de la segunda mitad del siglo XVIII cuando empezó la Revolución Industrial., Objectius de Desenvolupament Sostenible::13 - Acció per al Clima, Objectius de Desenvolupament Sostenible::9 - Indústria, Innovació i Infraestructura

En aquest treball s’estudiaran tres exemples ­europeus de desenvolupament comunitari urbà sostenible, també anomentas eco-barris. Dos han seguit un procés de certificació i l’altre no. Per fer-ho s’aprofiran els coneixements que ofereix la permacultura, una eina de disseny en origen pròpia de l’agricultura que neix, entre altres coses, com a alternativa al mateix qüestionament que ha motivat aquest estudi: el mal ús de l’ecologisme amb intencions comercials. Així doncs, aquest estudi és al mateix temps un ­assaig de l’adaptació del coneixement permacultu­ral a l’anàlisi dels fenòmens urbans de sostenibilitat, una aproximació al funcionament dels mètodes de certificació sostenible i una anàlisi de les estratègies de sostenibilitat ambiental utilitzades en els casos ­d’estudi., Objectius de Desenvolupament Sostenible::11 - Ciutats i Comunitats Sostenibles

The subject Comparative Architecture, carried out in the MBArch Master of the ETSAB (UPC), proposes the comparison of 10 pairs of images as a methodology for learning architecture. Throughout the course, students elaborate 10 texts in which the multiple relationships established between two architectural or artistic works emerge; highlighting those aspects of both images that otherwise would not have arisen. In this matter, the choice of comparable examples, as well as the historical, stylistic or disciplinary mainstreaming of the works is essential, since they allow establishing relationships that go beyond typological, spatial or temporal patterns and allow very different discourses depending on the chosen 'opponent'. The paper will explain, based on 10 arguments, the teaching methodology implemented during 10 courses taught in Comparative Architecture (2010-2020). A learning system that is, at the same time, an instrument of analysis and a project tool, which aims to sharpen the gaze and the critical sense of the student. From the necessary 'archaeological survey' of disassembling the apparent forms to reassembling them through the comparisons made, concepts such as: version, analogy, contradiction, deformation, transformation, extension, reference, paradox, reminiscent or hyperbole, arise. Terms that are found in the connections that are established between the images and that grant a unitary argument to the personal recomposition that the comparative process entails. As an example, we will explain, among others, the master lines that arise from the mutual enlightening of works such Giuseppe Terragni’s Casa del Fascio in Como (1936) and the Rafael Moneo’s Murcia City Council (1998); the AEG by Peter Behrens (1913) and the Fronleichnamskirche in Aquisgran by Rudolf Schwarz (1930); or the Rotating House drawing by Paul Klee (1921) and the Kal’at Sim’ân Monastery plant in Syria (450-470). Works whose comparison show the mysterious qualities that brought them togeth, Peer Reviewed, Postprint (published version)

El meu treball de fi de grau intentarà explicar l'impacte que va tenir el fet mes trascendental de la història de Lisboa, el qual va ser el terratrèmol occoregut l'1 de Novembre de 1755, que va desencadenar en un posterior incendi i tsunami. La posterior recuperació i regeneració urbana que va plantejar-se i la creació d'una arquitectura que donés resposta a futurs sismes i incendis seran els temes d'investigació principals del treball, també fent una recerca històrica dels antecedents sísmics i la situació de la ciutat en el moment en que van ocòrrer els fets., The historical centre of a city is its essence, the part of it with the greatest artistic, architectural and cultural heritage. This is due, as its name suggests, to history. Urban areas were strategically chosen by the first settlements, and have been through, in some cases, wars that have caused irreparable material damage; they have also been present in the creation and development of several cultures and languages and they saw how, what we now enjoy as traditions, were established. Some of these cities have even been affected by uncontrollable natural disasters, where humans have been able to do nothing but resign themselves to their consequences and recover from them in the best possible way. One of the cities affected by an adverse weather phenomenon is Lisbon, which has suffered several earthquakes throughout its history, but it was the one dating back to 1755 that was a turning point in the history of the Portuguese capital. An earthquake, followed by a subsequent tsunami and fire, caused the death of a very significant part of the population and completely demolished everything we now know as the historical centre of Lisbon, also affecting other Portuguese cities and even, to a lesser extent, other countries. This project will try to explain the context of the city of Lisbon at the time of the catastrophe, which was the level of impact of the earthquake and the subsequent fire and tsunami, and how the city was restored after this tragic natural disaster, projecting a new urban plan that would improve the living conditions of the population and creating an architecture, the pombaline architecture, which has survived to this day and is part of the essence of the capital Portuguese.

Al llarg del meu període de formació acadèmica he pogut constatar una manca de visibilització de referents femenins en l’arquitectura. No es deu al desconeixement de les seves aportacions, més aviat a una manca d’investigació i divulgació d’aquestes. Entre els últims 10 i 15 anys, algunes arquitectes han decidit donar veu a la trajectòria de Charlotte Perriand a través de l’elaboració de tesis doctorals, treballs finals d’estudis i publicacions. Un dels temes que encara queda per tractar i que, sens dubte, és de gran interès donada la situació actual, és el disseny que fa Perriand de l’espai de treball. Es parteix d’una primera anàlisi de les zones d’estudi i de treball que incorpora en l’àmbit domèstic a través d’alguns projectes. Aquests són referents de l’atenció a les singularitats de l’usuari, l’adaptabilitat i flexibilitat dels espais, la possibilitat d’usos i funcions simultànies o l’ús del color com a eina per personalitzar el mobiliari. El segon punt passa per un redibuix dels tres projectes d’agències que desenvolupa per la companyia aèria Air France a Londres, París i Tokyo entre el 1956 i el 1960. Es tracta de casos independents i desvinculats de l’habitatge, però que ja incorporen conceptes de flexibilitat i versatilitat propis dels espais d’atenció al públic de les oficines tal com els coneixem avui dia. La situació de crisi sanitària actual, ens ha portat a introduir de manera necessària l’oficina en l’àmbit domèstic i, en la majoria dels casos, amb gran dificultat per la manca de previsió d’un espai adequat per aquesta funció. Tot mirant a un futur no molt llunyà, en què es recuperaran els espais de treball col·lectiu perduts durant la pandèmia, aquests s’hauran de repensar i redissenyar per no haver de renunciar als beneficis i comoditats que la domesticitat ens ha demostrat aquests últims mesos., Durante mi periodo de formación académica he podido constatar una falta de visibilización de referentes femeninos en la arquitectura. No se debe al desconocimiento de sus aportaciones, más bien a una falta de investigación y divulgación de estas. Entre los últimos 10 y 15 años, algunas arquitectas han decidido dar voz a la trayectoria de Charlotte Perriand a través de la elaboración de tesis doctorales, trabajos finales de estudios y publicaciones. Uno de los temas que todavía queda por tratar y que, sin duda, es de gran interés dada la situación actual, es el diseño que hace Perriand del espacio de trabajo. Se parte de un primer análisis de las zonas de estudio y de trabajo que incorpora en el ámbito doméstico a través de algunos proyectos. Estos son referentes de la atención a las singularidades del usuario, la adaptabilidad y flexibilidad de los espacios, la posibilidad de usos y funciones simultáneas o el uso del color como herramienta para personalizar el mobiliario. El segundo punto pasa por un redibujo de los tres proyectos de agencias que desarrolla por la compañía aérea Air France en Londres, París y Tokyo entre 1956 y 1960. Se trata de casos independientes y desvinculados de la vivienda, pero que ya incorporan conceptos de flexibilidad y versatilidad propios de los espacios de atención al público de las oficinas tal como los conocemos hoy en día. La situación de crisis sanitaria actual, nos ha llevado a introducir de manera necesaria la oficina en el ámbito doméstico y, en la mayoría de los casos, con gran dificultad por la falta de previsión de un espacio adecuado para esta función. Mirando a un futuro no muy lejano, en que se recuperarán los espacios de trabajo colectivo perdidos durante la pandemia, estos se deberán repensar y rediseñar para no tener que renunciar a los beneficios y comodidades que la domesticidad nos ha demostrado estos últimos meses., During my academic period, I have noticed a lack of visibility of female references in architecture. This is not due to an ignorance of their contributions, rather it is the consequence of a lack of research and dissemination of them. Between the last 10 and 15 years, some female architects have decided to give voice to the career path of Charlotte Perriand through the elaboration of thesis, final degree projects and publications. One of the issues that still needs to be addressed is Perriand’s design of the workspace. Undoubtedly, it is of great interest given the current situation. The project is based on a first analysis of the study and work areas that she incorporates in the domestic sphere through some projects. These are references of attention to the singularities of the user, the adaptability and flexibility of the spaces, the possibility of simultaneous uses and functions or the use of colour as a tool to personalize the furniture. The second point involves a redrawing of the three agency projects developed by the airline Air France in London, Paris and Tokyo between 1956 and 1960. These three examples are cases where the workspace is independent from the house, but they already incorporate concepts of flexibility and versatility typical of office customer service spaces as we know them today. The current situation of health crisis has led us to necessarily introduce the office at home and, in most cases, with great difficulty due to the lack of provision of a suitable space for this function. Looking to the not too distant future, in which the collective workspaces lost during the pandemic will be recovered, they will have to be rethought and redesigned so as not to give up the benefits and comforts that domesticity has shown us in recent months., Award-winning, Objectius de Desenvolupament Sostenible::5 - Igualtat de Gènere

L'habitatge tipificat plurifamiliar de 5 plantes s'estén per tot el territori de la Unió Soviètica entre els anys 1955 i 1985. Les diferents sèries, d'aspecte i distribució gairebé idèntics, esborren l'individualisme i ofereixen un escenari monòton i igualitari als ciutadans. Aquesta expansió es produeix gràcies al desenvolupament de la industrialització i prefabricació. Així, l'arquitectura soviètica es va modificant i millorant a mesura que les tècniques constructives aconsegueixen trobar noves solucions per abaratir els costos i agilitzar el procés executiu. Com a conseqüència, la construcció dels blocs en 15 dies amb una vida útil prevista de 25/50 anys, possibilita l'atribució d'habitatge propi a una quarta part de la població, només en un període de 9 anys. Tot fent una passada per la història de l'habitatge obrer de la Unió Soviètica, aquest treball se centra en els blocs de 5 plantes com a exponent més característic de l'arquitectura residencial soviètica de la segona meitat del segle XX, analitzant el seu desenvolupament, les sèries més populars, els seus assoliments i els seus fracassos., La vivienda tipificada plurifamiliar de 5 plantas se extiende por todo el territorio de la Unión Soviética entre los años 1955 y 1985. Las diferentes series, de aspecto y distribución casi idénticos, borran el individualismo y ofrecen un escenario monótono e igualitario a los ciudadanos. Esta expansión se produce gracias al desarrollo de la industrialización y prefabricación. Así, la arquitectura soviética se va modificando y mejorando a medida que las técnicas constructivas consiguen encontrar nuevas soluciones para abaratar los costes y agilizar el proceso ejecutivo. Como consecuencia, la construcción de los bloques en 15 días con una vida útil prevista de 25/50 años, posibilita la atribución de vivienda propia a una cuarta parte de la población, solamente en un periodo de 9 años. Haciendo un repaso por la historia de la vivienda obrera de la Unión Soviética, este trabajo se centra en los bloques de 5 plantas como exponente más característico de la arquitectura residencial soviética de la segunda mitad del siglo XX, analizando su desarrollo, las series más populares, sus logros y sus fracasos., The 5-storey multidwelling typified housing spreads throughout the territory of the Soviet Union between 1955 and 1985. The different series, of almost identical appearance and layout, erase individualism and offer a monotonous and egalitarian scenario to the citizens. This expansion occurs due to the development of industrialization and prefabrication. Thus, the more the construction techniques reach new solutions to lower costs and accelerate the executive process, the more the Soviet architecture is being improved and modified. As a result, the construction of the blocks in 15 days with an expected 25/50-year lifespan, allows the allocation of individual housing to a quarter of the Soviet population, only in a period of 9 years. Taking a look at the history of working class housing in the Soviet Union, this work focuses on the 5-storey blocks as the most characteristic exponent of Soviet residential architecture of the second half of the twentieth century, analyzing its development, the most popular series, its achievements and its failures., Award-winning

Els arquitectes hem sigut ensenyats per ser capaços de resoldre qualsevol classe de construcció, sense importar els materials, la ubicació o el programa, però el món que abraça és molt gran i està en constant canvi. Les noves arquitectures es basen en conceptes ja coneguts o similars, per tant és fàcil adaptar-se a noves tipologies o sistemes constructius. No obstant això, és necessari conèixer en profunditat aquella arquitectura que es vol construir, ja que només així es pot arribar a fer una bona arquitectura. És per això que s’observen construccions existents com a referència per entendre les problemàtiques i els avantatges que comporten abans de construir una de nova. Una altra manera de dominar un estil d’arquitectura desconegut és a través de manuals o estudis que són capaços de descriure tots els aspectes a tenir en compte a l’hora de construir aquesta arquitectura. Veritablement, la globalització i internet ha facilitat la transmissió d’informació i ràpidament podem aprendre com funciona un nou sistema constructiu, quines solucions s’han creat darrerament, com s’apliquen noves tècniques constructives o com implementar nous sistemes d’instal·lacions, gràcies al fet que estan correctament documentats de cara al nou usuari. Ara, què passaria si una tipologia d’arquitectura no tingués un manual específic per ajudar a aquells que no són experts en la matèria? Tot nou projecte dissenyat per un desconeixedor podrà estar ben resolt, però segurament no arribarà a ser un gran projecte. Una d’aquestes tipologies marginades és la cabana de fusta, una edificació menor molt usada antigament, però que amb el temps ha anat desapareixent i ha evolucionat a altres tipologies. Així doncs, cal establir uns paràmetres per construir noves cabanes de fusta correctament i a la vegada poder ser crítics amb les existents. Per arribar a la solució definitiva, un mateix ha de saber qüestionar-se tot allò que projecta i analitzar els errors per corregir-los. Això no es pot fer si no es

La intuición de estudiar en paralelo estos tres museos se ve animada por factores en común que permiten el desarrollo de una investigación que tiene por objeto indagar en el inquietante equilibrio entre arquitectura y jardines. Las semejanzas entre los tres casos escogidos por la autora son igual de reveladoras que sus diferencias. Cotejar la información recabada en las visitas a estos espacios permite abrir líneas de investigación que toman cuerpo en los capítulos siguientes. Acompañado de las ilustraciones pertinentes, el trabajo toma la forma literaria de ensayo, donde se explora, analiza e interpreta de múltiples maneras la temática seleccionada: museos con jardín.

La recerca realitzada deté l'observació en l'anàlisi de dos components resultants de la trobada entre l'expansió territorial de la ciutat de Barcelona i la seva particular orografia. Concretament, en la simbiosi conseqüent de la unió entre una de les seves particulars formes planificades de creixement urbà que van representar els polígons d'habitatges socials i els pendents naturals provinents de les serres. «Polígons en pendent: passat, present i futur» és una mirada completa per aquests fets urbans recognoscibles a la vista de tots. Un recorregut des dels seus orígens conceptuals, travessant per l'actual configuració dels seus espais públics, fins a arribar alguns possibles destins. Un treball de recopilació gràfica que il·lustra i acompanya al recorregut a cada moment. Un compendi de reflexions escrites que transformen el seu caràcter discursiu, adaptant-se a les realitats de cada etapa de l'obra. Una recerca que reconeix el valuós bagatge existent sobre algunes de les seves temàtiques abordades, aplica l'anàlisi crítica sobre la seva actualitat i projecta la mirada una mica més enllà., La investigación realizada detiene la observación en el análisis de dos componentes resultantes del encuentro entre la expansión territorial de la ciudad de Barcelona y su particular orografía. Concretamente, en la simbiosis consecuente de la unión entre una de sus particulares formas planificadas de crecimiento urbano que representaron los polígonos de viviendas sociales y las pendientes naturales provenientes de las sierras. «Polígonos en pendiente: pasado, presente y futuro» es una mirada completa por estos hechos urbanos reconocibles a la vista de todos. Un recorrido desde sus orígenes conceptuales, atravesando por la actual configuración de sus espacios públicos, hasta llegar algunos posibles destinos. Un trabajo de relevamiento gráfico que ilustra y acompaña al recorrido en cada momento. Un compendio de reflexiones escritas que transforman su carácter discursivo, adaptándose a las realidades de cada etapa de la obra. Una investigación que reconoce el valioso bagaje existente sobre algunas de sus temáticas abordadas, aplica el análisis crítico sobre su actualidad y proyecta la mirada un poco más allá., The research focuses on the analysis of two components resulting from the encounter between the territorial expansion of the city of Barcelona and its particular orography. More specifically, it considers the consequent symbiosis of the union between one of its planned forms of urban growth represented by the social housing estates and the natural slopes coming from the mountains. "Sloping polygons: past, present and future" is a comprehensive look at these urban facts which are recognizable to everyone. It is a journey that starts at its conceptual origins, moves through the current configuration of its public spaces until the arrival at some possible destinations. It is a graphic survey that illustrates and accompanies the journey at every moment, a compendium of written reflections that transform its discursive character, adapting to the realities of each stage of the work. It is an investigation which recognizes the valuable baggage that surrounds some of the addressed topics, critically analyses its current situation and proposes to look beyond.

L'objectiu d'aquest treball és oferir una mirada sobre la relació de la ciutat contemporània amb els museus a través dels seus vestíbuls. El vestíbul és l'articulació física, simbòlica i sensorial entre l'arquitectura i l'individu. Sent el museu una institució dedicada a l'adquisició, conservació, estudi i comunicació de la cultura per al desenvolupament humà, es qüestiona una vegada més la seva postura davant la societat. En aquest escenari, establir el paper del vestíbul com a articulació entre les parts permet distingir-lo com a espai físic i, al seu torn, com a espai simbòlic. Aquesta primera subdivisió no pretén fundar-se com una classificació separativa, ja que els temes són tangencials i fins i tot, per moments, transversals. És, simplement, un suport per a desenvolupar el treball de la manera més concisa possible. L'espai físic refereix al tangible i engloba dues escales: urbana i arquitectònica. La primera, vinculada a la ciutat, planteja que un edifici cultural no degués solament modificar el mitjà en què s'assenteixi sinó també millorar-lo, integrant-se a l'entorn i generant espais d'ús col·lectiu. La segona, concep al museu no com a edifici sinó com a lloc establint, a partir del vestíbul, la relació amb el museu des de la seva morfologia. El vestíbul com a espai simbòlic refereix a intangible, la qual cosa representa o hagués de representar, des d'un punt de vista polític i experimental. El primer, pensat com un escenari de trobada entre la cultura i la societat, on aquestes haguessin de retroalimentar-se, compartir i debatre lliurement. I experimental, com un espai per a la transformació física i mental davant la visita al museu i la relació sensorial amb l'edifici en qüestió., El objetivo de este trabajo es ofrecer una mirada sobre la relación de la ciudad contemporánea con los museos a través de sus vestíbulos. El vestíbulo es la articulación física, simbólica y sensorial entre la arquitectura y el individuo. Siendo el museo una institución dedicada a la adquisición, conservación, estudio y comunicación de la cultura para el desarrollo humano, se cuestiona una vez más su postura ante la sociedad. En este escenario, establecer el papel del vestíbulo como articulación entre las partes permite distinguirlo como espacio físico y a su vez como espacio simbólico. Esta primera subdivisión no pretende fundarse como una clasificación separativa, puesto que los temas son tangenciales e incluso, por momentos, transversales. Es, simplemente, un sustento para desarrollar el trabajo del modo más conciso posible. El espacio físico refiere a lo tangible y engloba dos escalas: urbana y arquitectónica. La primera, vinculada a la ciudad, plantea que un edificio cultural no debiera solamente modificar el medio en que se asienta sino también mejorarlo, integrándose al entorno y generando espacios de uso colectivo. La segunda, concibe al museo no como edificio sino como lugar estableciendo, a partir del vestíbulo, la relación con el museo desde su morfología. El vestíbulo como espacio simbólico refiere a intangible, lo que representa o debiera representar, desde un punto de vista político y experimental. El primero, pensado como un escenario de encuentro entre la cultura y la sociedad, donde estas debieran retroalimentarse, compartir y debatir libremente. Y experimental, como un espacio para la trasformación física y mental ante la visita al museo y la relación sensorial con el edificio en cuestión., The aim of this work is to offer a look at the relationship between the contemporary city and the museums through their vestibules. The foyer is the physical, symbolic and sensory articulation between architecture and the individual. As the museum is an institution dedicated to the acquisition, conservation, study and communication of culture for human development, its position towards society is once again being questioned. In this scenario, establishing the role of the vestibule as an articulation between the parts allows it to be distinguished as a physical space and at the same time as a symbolic space. This first subdivision is not intended to be founded as a separate classification, since the themes are tangential, and even, at times, transversal. It is simply a support to develop the work in the most concise way possible. The physical space refers to the tangible and encompasses two scales: urban and architectural. The first, linked to the city, proposes that a cultural building should not only modify the environment in which it is located but also improve it, integrating itself into the surroundings and generating spaces for collective use. The second one conceives the museum not only as a building but also as a place, establishing from the hall the relationship with the museum from its morphology. The vestibule as a symbolic space refers to intangibles, what it represents or should represent, from a political and experimental point of view. The former, conceived as a meeting place between culture and society, where the latter should feed off each other, share and debate freely. And experimental, as a space for physical and mental transformation in view of the visit to the museum and the sensory relationship with the building in question.

En esta tesis se pretende observar los edificios construidos y publicados del libro "Innovación en vivienda asequible Barcelona 2015-2018" a través de tres categorías pertinentes: su morfología y relación con el espacio público; sus espacios intermedios de relaciones vecinales o actividades comunes y finalmente, el tipo de vivienda que se está proponiendo. En lugar de presentar cada obra por separado y explicar a su vez todos sus rasgos distintivos, se proponen unos temas que van emergiendo de los propios edificios, ofreciendo que en su conjunto aparezca algo más parecido a una discusión crítica.

Se analizan las supermanzanas de Poblenou y Sant Antoni desde el punto de vista de la habitabilidad y la escala humana. A su vez, se aprovecha la situación del SARS-CoV-2 para analizar la usabilidad del espacio público de la ciudad en circunstancias de pandemia.

Amb la perpètua ambició per dominar la natura, hem construït una sèrie d'arquitectures i artefactes per contenir el jardí i així poder-nos-el endur amb nosaltres. Arquitectures fetes a mida per a les plantes, i que poden classificar-se en tres categories. L'hivernacle tanca el jardí dins de càpsules transparents, que protegeixen les plantes del fred i d'un món que els pot ser hostil. L'umbracle és el seu antagonista, cobreix el jardí i l’engabia sota una ombra fresca per protegir-lo del sol. La pèrgola sosté les plantes enfiladisses, els cedeix el protagonisme i així dóna forma al jardí per tancar-lo dins de si mateix. Tres categories que pretenen ser ambigües, per incloure trobades diverses entre l'arquitectura i les plantes., En nuestra perpetua ambición por dominar la naturaleza, hemos construido una serie de arquitecturas y artefactos para contener el jardín y así poderlo llevar con nosotros. Arquitecturas hechas a medida para las plantas, y que pueden clasificarse en tres categorías. El invernadero encierra el jardín dentro de cápsulas transparentes, que resguardan las plantas del frío y de un mundo que les puede ser hostil. El umbráculo es su antagonista, cubre el jardín y lo enjaula bajo una sombra fresca para protegerlo del sol. La pérgola sostiene las plantas enredaderas, les cede el protagonismo y así da forma al jardín para encerrarlo en sí mismo. Tres categorías que pretenden ser ambiguas, para incluir encuentros diversos entre la arquitectura y las plantas., In our perpetual ambition to dominate nature, we have built a series of architectures and artefacts to contain the garden so we can take it with us. Architectures made to measure for plants, which can be classified into three categories. The greenhouse encloses the garden inside transparent capsules, which protect the plants from the cold and from a world that can be hostile to them. The shade house is its antagonist, it covers the garden and cages it under a cool shade to protect it from the sun. The pergola supports the climbing plants, gives them prominence and thus shapes the garden to enclose it in itself. Three categories which are intended to be ambiguous, as to include diverse encounters between architecture and plants.

Alzar la mirada en una ciudad donde todo sucede de forma horizontal, no es en vano. Basta con detenerse un momento y mirar hacia arriba para descubrir magníficos detalles de la arquitectura barcelonesa: un cielo perfilado de torres de diversos tamaños y formas que coronan lo alto de históricos edificios. Y si bien se trata de un tipo de construcciones que viene desde épocas romanas, cada vez son de mayor atracción y pasan a ser parte de la dinámica urbana; espacios habitados en lo alto de las edificaciones donde la gente vive y trabaja; construcciones que junto a las terrazas que las contienen, han servido como base para diferentes escenografías domésticas. Este trabajo pretende aproximarse al interior de estas -Torres Habitadas- para que a partir del estudio y el entendimiento de todas las partes que conforman estos objetos arquitectónicos, podamos reconocer los elementos que conforman a estos edificios y hacer un acercamiento a su interior y su funcionamiento, entendiendo siempre la estrecha relación que sostienen con quienes los habitan y además con la ciudad que los ubica en el tiempo. Este documento, se conforma de cinco ensayos escritos a partir de la colección de cinco torres habitadas de la ciudad de Barcelona. Cada ensayo corresponde a una aproximación que se deriva del carácter de las torres recolectadas y tiene como objetivo ponerlas en valor bajo un mismo argumento. Se trata de mirarlas como objetos de la arquitectura y relacionarlas con el habitar -sujeto-. Bienvenidos a un recorrido mágico por espacios que vanamente se consideran -habitables-, espacios que configuran un paréntesis bienaventurado para quienes los habitan; vacíos llenos de promesas y de los que no esperas nada, sin embargo, son capaces de contar historias que parecen de fantasía.

El present treball de recerca desenvolupa, a partir de l'enteniment de l'assaig com a eina indispensable a l'hora de fer crítica, un acostament concret als concursos d'arquitectura. Amb tal pretext, i amb l'objectiu d'aprofundir les apreciacions sobre el tema, es tracta amb un considerable nombre de tòpics contemporanis plantejats des del si de la disciplina arquitectònica. Des de l'escala, tantes vegades incommensurable, de la col·lectivitat present en la societat fins a aquella tan íntima referida als processos creatius que tenen lloc en la imaginació de l'artista. En un primer moment, des d'un abordatge lateral, es construeixen unes apreciacions que revisitan aquells enfocaments que solen servir d'introductoris. Història, semiologia i etimologia. En segon lloc, a partir de la conformació íntegra d'una recopilació de propostes de concursos celebrats en l'àrea metropolitana de Barcelona, es dóna peu a la conformació d'un atles. Serveix, aquest, de base a cada especulació gestada durant la resta de la indagació. Col·lecció, eina i pensament. A continuació, l'apartat principal de la tesina es resol en tres grans categories. Aquestes, compleixen el rol de classificar, caracteritzar i ordenar el conjunt d'assajos desplegat. Teoria, ciutat i projecte. Finalment, es conceben uns ficticis diàlegs, creats a dretcient des de la posició advertida de qui requereix denunciar i evidenciar la necessitat de debat que suposen alguns temes de la contemporaneïtat. Conversa, dialèctica i retòrica. En el seu conjunt, l'aproximació té l'objectiu primordial de generar, concloentment, unes reflexions que puguin qüestionar els pensaments ja assentats en el nostre patrimoni, reafirmar-los en els casos pertinents, introduir-nos en nocions revolucionàries, o bé, permetre'ns generar unes noves a nosaltres mateixos., El presente trabajo de investigación desarrolla, a partir del entendimiento del ensayo como herramienta indispensable a la hora de hacer crítica, un acercamiento concreto a los concursos de arquitectura. Con tal pretexto, en pos de profundizar las apreciaciones sobre el tema, se codea con un considerable número de tópicos contemporáneos planteados desde el seno de la disciplina arquitectónica. Desde la escala, tantas veces inconmensurable, de la colectividad presente en la sociedad hasta aquella tan íntima referida a los procesos creativos que tienen lugar en la imaginación del artista. En un primer momento, desde un abordaje lateral, se construyen unas apreciaciones que revisitan aquellos enfoques que suelen servir de introductorios. Historia, semiología y etimología. En segundo lugar, a partir de la conformación íntegra de una recopilación de propuestas de concursos celebrados en el área metropolitana de Barcelona, se da pie a la conformación de un atlas. Sirve, este, de base a cada especulación gestada durante el resto de la indagación. Colección, herramienta y pensamiento. A continuación, el apartado principal de la tesina se resuelve en tres grandes categorías. Éstas, cumplen el rol de clasificar, caracterizar y ordenar el conjunto de ensayos desplegado. Teoría, ciudad y proyecto. Por último, se conciben unos ficticios diálogos, creados adrede desde la posición advertida de quien precisa denunciar y evidenciar la necesidad de debate que suponen algunos temas de la contemporaneidad. Conversación, dialéctica y retórica. En su conjunto, la aproximación tiene el objetivo primordial de generar, concluyentemente, unas reflexiones que puedan cuestionar los pensamientos ya asentados en nuestro acervo, reafirmarlos en los casos pertinentes, introducirnos en nociones revolucionarias, o bien, permitirnos generar unas nuevas a nosotros mismos., The present research work develops, from the understanding of the essay as an indispensable tool when making criticism, a concrete approach to architecture competitions. With this pretext, in order to deepen the appreciation of the subject, it rubs elbows with a considerable number of contemporary topics raised from the heart of the architectural discipline. From the scale, so often immeasurable, of the collectivity present in society to that so intimate referred to the creative processes that take place in the imagination of the artist. At first, from a lateral approach, some appreciations are built that revisit those approaches that usually serve as introductions. History, semiology and etymology. Secondly, from the complete conformation of a compilation of proposals of competitions celebrated in the metropolitan area of Barcelona, an atlas is created. This serves as a foundation for each speculation that is generated during the rest of the investigation. Collection, tool and thought. Next, the main section of the thesis is resolved in three main categories. These play the role of classifying, characterizing and ordering the set of essays displayed. Theory, city and project. Finally, some fictitious dialogues are conceived, deliberately created from the warned position of those who need to denounce and highlight the need for debate on some contemporary issues. Conversation, dialectics and rhetoric. As a whole, the approach has the primary objective of generating, conclusively, some reflections that can question the thoughts already established in our heritage, reaffirm them in the pertinent cases, introduce us to revolutionary notions, or allow us to generate new ones ourselves.

La fotografia, juntament amb la pintura i la literatura, és una de les eines que han contribuït a crear el paisatge de la Costa Brava. Com deia Henry Cueco (1995): «El paisatge no existeix, s’ha d’inventar», i és així com Valentí Fargnoli, a través de les seves fotografies, va contribuir a inventar la Costa Brava —que Ferran Agulló havia batejat amb aquest nom l’any 1908—, i la va mostrar en tota la seva complexitat., Postprint (published version)

Comunicació a càrrec de Magda Mària; Sílvia Musquera i Luis Beriain. Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallés. Universitat Politècnica de Catalunya.

“Form is ‘what’, Design is ‘how’” (Kahn, 1960). Learning about the formal universe and the wide range of possibilities it offers should be one of the purposes of the early subjects in architectural studies. This article aims to explain the contents of a first course of architectural design and demonstrate how, using a methodology based on precise theoretical-practical tools and an active pedagogical dynamic, results are obtained that, on average, are very satisfactory. It shows that in twelve weeks’ time, students have acquired the tools they need to approach any design problem from its form, Peer Reviewed

“Form is ‘what’, Design is ‘how’” (Kahn, 1960). Learning about the formal universe and the wide range of possibilities it offers should be one of the purposes of the early subjects in architectural studies. This article aims to explain the contents of a first course of architectural design and demonstrate how, using a methodology based on precise theoretical-practical tools and an active pedagogical dynamic, results are obtained that, on average, are very satisfactory. It shows that in twelve weeks’ time, students have acquired the tools they need to approach any design problem from its form., Peer Reviewed, Postprint (author's final draft)

Esta ponencia expone la metodología y los contenidos de la asignatura Bases para el Proyecto II, llevada a cabo en la ETSA del Vallès, UPC, durante los cursos 2015- 2018, en la que se desarrollan de manera monográfica las principales facetas del Espacio y su papel fundamental en la arquitectura. Basándose en los principales parámetros que han definido el Espacio arquitectónico durante las últimas décadas y siguiendo el camino trazado por las escuelas pioneras en la aplicación de sistemas pedagógicos activos a la didáctica del diseño, el programa se presenta como prolongación de la asignatura Bases para el Proyecto I, donde se iniciaba a los estudiantes a utilizar las herramientas para abordar desde la Forma cualquier planteamiento proyectual. Forma y Espacio confluyen así de manera conjunta como contenidos complementarios del bloque de iniciación al Proyecto Arquitectónico: el Espacio apoya su construcción en la Forma y, al mismo tiempo, la Forma aplicada al proyecto requiere de un despliegue tridimensional que, involucrando la habitabilidad, se transforma en arquitectura., This presentation exposes the methodology and contents of the subject Bases for Design II, carried out in the ETSA del Vallès, UPC, during the courses 2015-2018, in which the main facets of Space and its fundamental role in architecture are developed in a monographic manner. Based on the main parameters that have defined the architectural space during the last decades and following the path traced by the pioneer schools in the application of active pedagogical systems to the didactics of design, the program is presented as an extension of the subject Bases for Design I, where students were initiated to use the tools to approach any design from the Form. Form and Space thus converge together as complementary contents of the initial syllabus in Architectural Design: Space supports its construction in the Form and, at the same time, the Form applied to the project requires a threedimensional display that, involving habitability, is transformed into architecture., Peer Reviewed

Las fachadas urbanas son la manifestación externa del carácter de una ciudad y se componen de elementos que responden a secuencias rítmicas concordantes con el orden interno de las estancias. En el Milán de la postguerra, las fachadas son utilizadas como campo experimental por parte de un grupo de arquitectos, algunos de ellos también artistas y diseñadores, convirtiéndose en embajadoras de la futura modernidad de una ciudad devastada por la guerra. Este artículo explica cómo, en base a los temas de la tradición compositiva italiana, las fachadas urbanas de Milán ofrecen una amplia variedad de elementos, figuras y ritmos, alterando y transgrediendo las composiciones canónicas, y utilizando mecanismos a veces más cercanos a la pintura o a la escultura que a la arquitectura., Peer Reviewed, Postprint (author's final draft)