Search

[ES] La estimulación cerebral profunda (DBS) es una terapia utilizada para el tratamiento de enfermedades neurológicas como Parkinson, distonía y temblor esencial. Es una técnica cada vez más utilizada en neurocirugía, pese a que sus mecanismos de acción todavía no están completamente asentados. En el tratamiento de la enfermedad de Parkinson (EP), la estructura diana es el núcleo subtalámico (STN), el cual puede ser estimulado mediante diferentes modelos de electrodos. El objetivo del trabajo es desarrollar un modelo 3D del cerebro con el fin de determinar de forma objetiva el efecto del diseño del electrodo sobre el Volumen de tejido activado (VTA) en las estructuras anatómicas estimuladas, con el fin de dar soporte al clínico y seleccionar el modelo de electrodo y la polaridad que podría optimizar el efecto de la estimulación en la terapia de DBS en la enfermedad de Parkinson. La metodología empleada en este trabajo se basa en el desarrollo de un modelo cerebral que incluye los diferentes tejidos del cerebro, así como las principales estructuras anatómicas que se estimulan en DBS, haciendo hincapié en las áreas de los ganglios basales que se relacionan con la EP, como es la zona incerta y los campos de Forel (H, H1 y H2). Además, se han introducido las principales conectividades del STN que han sido extraídas de la tractografía, a partir de imágenes de tensor de difusión. También se incluye dos diseños distintos de electrodos usados en DBS: el electrodo cuadripolar y el electrodo direccional. Modificando la amplitud de la estimulación, la polaridad y la posición del electrodo respecto del STN, se obtiene el VTA para cada uno de los casos considerados, con el fin de establecer aquellos parámetros que maximizan la estimulación cerebral profunda en Parkinson., [CA] L’estimulació cerebral profunda (DBS) és una teràpia utilitzada per al tractament de malalties neurològiques com el Parkinson, distonia i tremolor essencial. És una tècnica cada vegada més utilitzada en neurocirurgia, a pesar que els seus mecanismes d’acció encara no estan completament assentats. En el tractament de l’EP, l’estructura diana és el nucli subtalámic (STN), el qual pot ser per estimulat per mitjà de diferents models d’elèctrodes. L’objectiu del treball és desenvolupar un model 3D del cervell a fi de determinar de forma objectiva l’efecte del disseny de l’elèctrode sobre el volum de teixit activat (VTA) en les estructures anatòmiques estimulades, per a donar suport al clínic i seleccionar el model d’elèctrode i la polaritat que podria optimitzar l’efecte de l’estimulació en la teràpia de DBS en la malaltia de Parkinson. La metodologia empleada en este treball es basa en el desenvolupament d’un model cerebral que inclou els diferents teixits del cervell, així com les principals estructures anatòmiques que s’estimulen en DBS, fent insistència en les àrees dels ganglis basals que es relacionen amb l’EP, com és la zona incerta i els camps de forel (H, H1 i H2) . A més s’han introduït les principals connectivitats del STN que han sigut extretes de la tractografía a partir d’ imatges de tensor de difusió. D’altra banda, també s’inclou dos dissenys diferents d’elèctrodes usats en DBS: l’elèctrode quadripolar i l’elèctrode direccional. Modificant l’amplitud de l’estimulació, la polaritat i la posició de l’elèctrode respecte del STN, s’obté el VTA per a cada un dels casos considerats, a fi d’establir aquells paràmetres que maximitzen l’estimulació cerebral profunda en Parkinson., [EN] Deep brain stimulation (DBS) is a therapy used to treat neurological diseases such as Parkinson’s, dystonia, and essential tremor. It is a technique increasingly used in neurosurgery, even though its mechanisms of action are not yet fully established. For the PD treatment, the target structure is the subthalamic nucleus (STN), which can be stimulated by different electrode models. The main objective of this work is to develop a 3D model of the brain in order to objectively determine the effect of the electrode design on the Activated Tissue Volume (VTA) in the stimulated anatomical structures, in order to support the clinician and select the electrode model and polarity that could optimize the effect of stimulation in DBS therapy for Parkinson’s disease treatment. The methodology used in this work is based on the development of a brain model that includes the different tissues of the brain, as well as the main anatomical structures that are stimulated in DBS, emphasizing the areas of the basal ganglia that are related to PD, as is the zona incerta and the forel fields (H, H1 and H2). In addition, the main connectivities of the STN have been introduced that have been extracted from the tractography, from diffusion tensor images. Also included are two different electrode designs used in DBS: the quadripolar electrode and the directional electrode. By modifying the amplitude of the stimulation, the polarity and the position of the electrode with respect to the STN, the VTA is obtained for each of the cases considered, in order to establish then those parameters that maximize deep brain stimulation in Parkinson’s.

En la població infantil són molt freqüents les alteracions i trastorns articulatoris en la parla i una adequada intervenció primerenca pot evitar que moltes alteracions arribin a produir-se o, fins i tot, corregir certs trastorns de manera natural. És per això que els docents especialistes en Educació Infantil han de conèixer aquests aspectes i concedir-los l'interès que mereixen dins de la seva aula. Actualment, en els centres educatius de la Comunitat Valenciana s'està duent a terme un Pla d'Estimulació de l'Llenguatge Oral (PELO) amb la intenció que els tutors d'aquesta etapa apliquin a la seva aula pràctiques d'estimulació lingüística. Per això, hem pretès esbrinar quines pràctiques d'estimulació de l'llenguatge apliquen els docents d'Educació Infantil comparant-les amb aquelles que fan servir els especialistes d'Audició i Llenguatge. Per descobrir-ho s'han creat uns qüestionaris destinats als dos especialistes mitjançant els quals es pretenia obtenir informació sobre aspectes concrets sobre com treballen aquests professionals l'estimulació de l'llenguatge oral en l'etapa infantil. Els resultats han mostrat moltes similituds en la seva forma de treballar, però també multitud de diferències, el que posa de manifest que els tutors i tutores dels nivells de segon cicle d'educació infantil coneixen la importància que té el desenvolupament de la parla i el llenguatge en aquestes edats, però no són especialistes en Audició i Llenguatge i, per tant, no són coneixedors en la seva totalitat de les activitats que s'han de dur a terme a través del PELO. Alterations and articulation disorders of speech are very frequent in the child population and an appropriate early intervention can prevent many alterations or even correct certain disorders in a natural way. That is why specialized teachers in Early Childhood Education must know these aspects and give them the interest they deserve within their classroom. Currently, in the educational centers of the Valencian Community, an Oral Language Stimulation Plan (known as PELO) is being carried out pretending that the counselors of this stage apply linguistic stimulation practices in their classrooms. Therefore, we have tried to find out which language stimulation practices are applied by Early Childhood Education teachers by comparing them to those used by Hearing and Language specialists. In order to discover it, we have created some questionnaires addressed to both specialists through which we tried to obtain information about specific aspects of how these professionals work with oral language stimulation in the infant stage. The results have shown many similarities in their way of working, but also many differences, which shows that the counselors of second cycle of Early Childhood Education know the importance of speech and language development at these ages, but are not specialists in Hearing and Language and therefore are not fully aware of the activities to be carried out through the PELO. En la población infantil son muy frecuentes las alteraciones y trastornos articulatorios en el habla y una adecuada intervención temprana puede evitar que muchas alteraciones lleguen a producirse o, incluso, corregir ciertos trastornos de manera natural. Es por ello que los docentes especialistas en Educación Infantil deben conocer estos aspectos y concederles el interés que merecen dentro de su aula. Actualmente, en los centros educativos de la Comunidad Valenciana se está llevando a cabo un Plan de Estimulación del Lenguaje Oral (PELO) con la intención de que los tutores de esta etapa apliquen en su aula prácticas de estimulación lingüística. Por ello, hemos pretendido averiguar qué prácticas de estimulación del lenguaje aplican los docentes de Educación Infantil comparándolas con aquellas que emplean los especialistas de Audición y Lenguaje. Para descubrirlo se han creado unos cuestionarios destinados a ambos especialistas mediante los cuales se pretendía obtener información acerca de aspectos concretos sobre cómo trabajan estos profesionales la estimulación del lenguaje oral en la etapa infantil. Los resultados han mostrado muchas similitudes en su forma de trabajar, pero también multitud de diferencias, lo que pone de manifiesto que los tutores y tutoras de los niveles de segundo ciclo de Educación Infantil conocen la importancia que tiene el desarrollo del habla y el lenguaje en estas edades, pero no son especialistas en Audición y Lenguaje y, por tanto, no son conocedores en su totalidad de las actividades que se deben llevar a cabo a través del PELO.

En este trabajo se presenta a una paciente de 60 años con degeneración corticobasal (DCB), de 5 años de evolución. Reside con su hijo y una cuidadora interna, es dependiente para las AIVD y para algunas ABVD. La DCB es un trastorno neurodegenerativo progresivo que se presenta típicamente como parkinsonismo asimétrico con disfunción cognitiva. Es una degeneración irreversible, sin cura y con opciones terapéuticas limitadas. En la evaluación neuropsicológica, la paciente manifestó un deterioro cognitivo moderado/grave con predominio de las funciones ejecutivas, aprendizaje y memoria, praxias, habilidades visuoespaciales y visuoperceptivas y habilidades académicas. Se objetivó una amplia afectación motora caracterizada por temblores en acción y en reposo, distonías, mioclonías, rigidez, hipoquinesia, espasticidad y bradiquinesia. La valoración emocional mostró elevada depresión y ansiedad junto con moderada apatía. Tras la evaluación se propone intervención, con el objetivo de mejorar la calidad de vida de la paciente, preservando su funcionamiento cognitivo actual, ralentizando el proceso degenerativo y facilitando una mejora emocional, conductual y funcional en su vida diaria. El programa de rehabilitación neuropsicológica está formado por 24 sesiones y presenta una duración de 12 semanas. Se realizará estimulación cognitiva a través del entrenamiento de las funciones cognitivas alteradas y preservadas, empleando actividades funcionales que le permitan generalizar los aprendizajes. Se empleará la terapia de exposición narrativa y la relajación muscular progresiva de Jacobson para disminuir la sintomatología ansiosa y depresiva. Se realizarán modificaciones del ambiente y se entrenará en el uso de ayudas externas que la doten de una mayor seguridad y autonomía. En aquest treball es presenta a una pacient de 60 anys amb degeneració corticobasal (DCB), de 5 anys d'evolució. Resideix amb el seu fill i una cuidadora interna, és dependent per a les AIVD i per a algunes ABVD. La DCB és un trastorn neurodegeneratiu progressiu que es presenta típicament com parkinsonisme asimètric amb disfunció cognitiva. És una degeneració irreversible, sense cura i amb opcions terapèutiques limitades. En l'avaluació neuropsicològica, la pacient va manifestar un deteriorament cognitiu moderat / greu amb predomini de les funcions executives, aprenentatge i memòria, pràxies, habilitats visuoespacials i visuoperceptives i habilitats acadèmiques. Es va objectivar una àmplia afectació motora caracteritzada per tremolors en acció i en repòs, distonies, mioclònies, rigidesa, hipoquinesia, espasticitat i bradiquinesia. La valoració emocional va mostrar elevada depressió i ansietat juntament amb moderada apatia. Després de l'avaluació es proposa intervenció, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida de la pacient, preservant el seu funcionament cognitiu actual, alentint el procés degeneratiu i facilitant una millora emocional, conductual i funcional en la seva vida diària. El programa de rehabilitació neuropsicològica està format per 24 sessions i presenta una durada de 12 setmanes. Es realitzarà estimulació cognitiva a través de l'entrenament de les funcions cognitives alterades i preservades, emprant activitats funcionals que li permetin generalitzar els aprenentatges. S'emprarà la teràpia d'exposició narrativa i la relaxació muscular progressiva de Jacobson per disminuir la simptomatologia ansiosa i depressiva. Es realitzaran modificacions de l'ambient i s'entrenarà en l'ús d'ajudes externes que la dotin d'una major seguretat i autonomia. In this work, we present a 60-year-old patient with corticobasal degeneration (CBD), with 5 years of evolution. She resides with her son and an internal caregiver, she is dependent for IADL and for some ADL. CBD is a progressive neurodegenerative disorder characterized by asymmetric Parkinsonism with cognitive dysfunction. There is no cure available for this disease, and it is an irreversible condition with limited therapeutic options. Neuropsychological evaluation of this patient showed moderate to severe cognitive impairment, predominantly on executive functions, learning, memory, praxis, visuospatial and visuoperceptual skills. In addition, a wide motor impairment with tremors both in action and at rest was observed, as well as dystonia, myoclonus, rigidity, hypokinesia, spasticity, and bradykinesia. Emotional assessment showed high levels of depression and anxiety together with moderate apathy. After the evaluation, an intervention is proposed, with the aim of improving the quality of life of the patient, preserving her current cognitive functioning, slowing down the degenerative process and facilitating an emotional, behavioral and functional improvement in her daily life. The neuropsychological rehabilitation program consists of 24 sessions that lasts for 12 weeks. A battery of tests and functional activities will be carried out to improve both preserved and altered cognitive functions. Narrative exposure therapy and Jacobson's progressive muscle relaxation will be used to reduce anxiety and depressive symptoms. Finally, training in the use of external aids and environment modifications will improve patient's security and autonomy.

Les demències constitueixen un grup de malalties d'origen multicausal, principalment associades a l'envelliment com a principal factor de risc. Les demències presenten en algun moment de la seva evolució trastorns psicològics i de comportament, com les al·lucinacions, deliris, l'agitació o la conducta agressiva que és motiu freqüent de consulta mèdica. Aquests símptomes poden obeir a múltiples causes i sol rebre tractaments diversos. La implementació de mesures no farmacològiques en aquests pacients ha estat irregularment valorada en la seva efectivitat real fins època molt recent. En el seu conjunt, les teràpies no farmacològiques per al tractament dels símptomes psicològics i conductuals (SPCD) tenen com a principals avantatges el fet que centren el seu objectiu en les causes ambientals o psicològiques de la conducta i eviten les limitacions dels psicofàrmacs. Existeixen nombroses teràpies no farmacològiques que han demostrat nivells variables d'eficàcia en les demències. Les teràpies no farmacològiques solen incidir sobre l'estat emocional del pacient, la reducció de la seva percepció de confusió i en les seves respostes conductuals. L'aplicació dels diferents tipus de teràpia sol produir millores en el rendiment cognitiu, el control de la conducta, la socialització, l'estat emocional i la capacitat funcional. L'estimulació multisensorial o Snoezelen, consisteix en l'aplicació d'estimulació visual, tàctil, auditiva i olfactòria (en càmera o en aplicació de 24 h). S'ha mostrat efectiva en SPCD especialment en depressió, apatia, agitació, conducta motora sense finalitat i en millora del contacte social. Atès que aprofita la via de comunicació sensorial en pacients amb una capacitat comunicativa severament afectada, resulta una teràpia útil especialment en demències en fase avançada. En institucions, millora també el benestar dels cuidadors en la seva aplicació en mode de 24 h. En el present treball es van avaluar inicialment 14 pacients ancians afectes de demència institucionalitzats a l'Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona). Els participants en l'estudi tenien un diagnòstic de demència amb un grau moderat a sever (Escala CDR> = 2) i amb MMSE inferior a 12 punts. Presentaven trastorns de conducta en forma d'agitació, agressivitat o conducta motora sense finalitat (valorada mitjançant les subescales 3 i 10 de l'Neuropsychiactric Inventory de Cummings). Es van excloure aquells amb història de retard mental, malaltia psiquiàtrica greu, traumatismes cranials associats a pèrdua de consciència i aquells amb història d'epilèpsia o malaltia somàtica concomitant severa. Els pacients van ser avaluats (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, escala de Barthel, NPI-NH i CDD) abans d'iniciar les sessions de teràpia multisensorial (visita basal), al mes (temps intermedi de teràpia, 4 setmanes) i als dos mesos (visita final, 8 setmanes). Es va continuar l'avaluació durant 8 setmanes més on no hi va haver intervenció terapèutica, però on es va voler comprovar si el possible efecte terapèutic s'estenia més enllà de el temps efectiu de teràpia multisensorial. De la mateixa manera es va realitzar una avaluació intermèdia a les 4 setmanes d'haver finalitzat intervenció i a les 8 setmanes com a final del seguiment. La teràpia multisensorial es va realitzar cada tres dies en sessions de 40 minuts de durada (set sessions cada 4 setmanes, amb un total de 14 sessions de tractament per pacient). Les comparacions per valorar l'eficàcia de la intervenció multisensorial es van realitzar entre la valoració basal i la realitzada a les 8 setmanes d'intervenció. Per valorar l'efecte sense intervenció després aquest es van comparar les valoracions entre l'avaluació final de tractament (setmana 8 de estudi) i l'avaluació final sense intervenció (setmana 16 estudi). El resultat va ser favorable per la intervenció, fonamentalment per a la variable de conducta agitada, encara que amb tendència a empitjorar de nou amb el pas el temps una vegada cessada la intervenció activa. Las demencias constituyen un grupo de enfermedades de origen multicausal, principalmente asociadas al envejecimiento como principal factor de riesgo. Las demencias presentan en algún momento de su evolución trastornos psicológicos y del comportamiento, como las alucinaciones, delirios, la agitación o la conducta agresiva que es motivo frecuente de consulta médica. Estos síntomas pueden obedecer a múltiples causas y suele recibir tratamientos diversos. La implementación de medidas no farmacológicas en estos pacientes ha estado irregularmente valorada en su efectividad real hasta época muy reciente. En su conjunto, las terapias no farmacológicas para el tratamiento de los síntomas psicológicos y conductuales (SPCD) tienen como principales ventajas el hecho de que centran su objetivo en las causas ambientales o psicológicas de la conducta y evitan las limitaciones de los psicofármacos. Existen numerosas terapias no farmacológicas que han demostrado niveles variables de eficacia en las demencias. Las terapias no farmacológicas suelen incidir sobre el estado emocional del paciente, la reducción de su percepción de confusión y en sus respuestas conductuales. La aplicación de los distintos tipos de terapia suele producir mejoras en el rendimiento cognitivo, el control de la conducta, la socialización, el estado emocional y la capacidad funcional. La estimulación multisensorial o Snoezelen, consiste en la aplicación de estimulación visual, táctil, auditiva y olfatoria (en cámara o en aplicación de 24 h). Se ha mostrado efectiva en SPCD especialmente en depresión, apatía, agitación, conducta motora sin finalidad y en mejora del contacto social. Dado que aprovecha la vía de comunicación sensorial en pacientes con una capacidad comunicativa severamente afectada, resulta una terapia útil especialmente en demencias en fase avanzada. En instituciones, mejora también el bienestar de los cuidadores en su aplicación en modo de 24 h. En el presente trabajo se evaluaron inicialmente 14 pacientes ancianos afectos de demencia institucionalizados en el Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona). Los participantes en el estudio tenían un diagnóstico de demencia con un grado moderado a severo (Escala CDR >=2) y con MMSE inferior a 12 puntos. Presentaban trastornos de conducta en forma de agitación, agresividad o conducta motora sin finalidad (valorada mediante las subescalas 3 y 10 del Neuropsychiactric Inventory de Cummings). Se excluyeron aquellos con historia de retraso mental, enfermedad psiquiátrica grave, traumatismos craneales asociados a pérdida de conciencia y aquellos con historia de epilepsia o enfermedad somática concomitante severa. Los pacientes fueron evaluados (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, escala de Barthel, NPI-NH y CDD) antes de iniciar las sesiones de terapia multisensorial (visita basal), al mes (tiempo intermedio de terapia, 4 semanas) y a los dos meses (visita final, 8 semanas). Se continuó la evaluación durante 8 semanas más donde no hubo intervención terapéutica, pero donde se quiso comprobar si el posible efecto terapéutico se extendía más allá del tiempo efectivo de terapia multisensorial. De la misma forma se realizó una evaluación intermedia a las 4 semanas de haber finalizado intervención y a las 8 semanas como final del seguimiento. La terapia multisensorial se realizó cada tres días en sesiones de 40 minutos de duración (siete sesiones cada 4 semanas, total de 14 sesiones de tratamiento por paciente). Las comparaciones para valorar la eficacia de la intervención multisensorial se realizaron entre la valoración basal y la realizada a las 8 semanas de intervención. Para valorar el efecto sin intervención tras este se compararon las valoraciones entre la evaluación final de tratamiento (semana 8 de estudio) y la evaluación final sin intervención (semana 16 del estudio). El resultado fue favorable para intervención, fundamentalmente para la variable de conducta agitada, aunque con tendencia a empeorar de nuevo con el paso del tiempo una vez cesada la intervención activa. Dementias constitute a group of diseases of multicausal origin, mainly associated with aging as the main risk factor. At some point in their evolution, dementias present psychological and behavioral disorders, such as hallucinations, delusions, agitation or aggressive behavior, which is a frequent reason for medical consultation. These symptoms can have multiple causes and usually receive various treatments. The implementation of non-pharmacological measures in these patients has been unevenly valued in its real effectiveness until very recently. As a whole, non-pharmacological therapies for the treatment of psychological and behavioral symptoms (BPSD) have as main advantages the fact that they focus their objective on the environmental or psychological causes of behavior and avoid the limitations of psychotropic drugs. There are numerous non-pharmacological therapies that have shown varying levels of efficacy in dementias. Non-pharmacological therapies usually affect the emotional state of the patient, reducing their perception of confusion and their behavioral responses. The application of the different types of therapy usually produces improvements in cognitive performance, behavior control, socialization, emotional state and functional capacity. Multisensory stimulation or Snoezelen, consists of the application of visual, tactile, auditory and olfactory stimulation (in camera or in 24-hour application). It has been shown to be effective in SPCD especially in depression, apathy, agitation, purposeless motor behavior, or wandering, and in improving social contact. Since it takes advantage of the sensory communication pathway in patients with severely impaired communication skills, it is a useful therapy especially in advanced stage dementias. In institutions, it also improves the well-being of caregivers in its application in 24-hour mode. In the present work, 14 elderly patients with dementia institutionalized in the Hospital Sagrat Cor de Martorell (Barcelona, Spain) were initially evaluated. The study participants had a dementia diagnosis with a moderate to severe grade (CDR Scale> = 2) and with an MMSE of less than 12 points. They presented behavioral disorders in the form of agitation, aggressiveness, or purposeless motor behavior (assessed using subscales 3 and 10 of the Cummings Neuropsychiactric Inventory). Those with a history of mental retardation, severe psychiatric illness, head trauma associated with loss of consciousness, and those with a history of epilepsy or severe concomitant somatic illness were excluded. The patients were evaluated (MMSE, CDR, RAGE, MMSE-s, Barthel scale, NPI-NH and CDD) before starting the multisensory therapy sessions (baseline visit), at one month (intermediate therapy time, 4 weeks) and at the two months (final visit, 8 weeks). The evaluation was continued for a further 8 weeks where there was no therapeutic intervention, but where it was wanted to check if the possible therapeutic effect extended beyond the effective time of multisensory therapy. In the same way, an intermediate evaluation was carried out 4 weeks after the end of the intervention and at 8 weeks as the end of the follow-up. Multisensory therapy was performed every three days in 40-minute sessions (seven sessions every 4 weeks, total of 14 treatment sessions per patient). Comparisons to assess the efficacy of the multisensory intervention were made between the baseline assessment and that carried out at 8 weeks of intervention. To assess the effect without intervention after this, the evaluations were compared between the final evaluation of treatment (week 8 of the study) and the final evaluation without intervention (week 16 of the study). The result was favorable for intervention, fundamentally for the agitated behavior variable, although with a tendency to worsen again with the passage of time once the active intervention ceased. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

Els espais multi sensorials o sales Snoezelen són espais utilitzat en la teràpia de diverses discapacitats psíquiques i/o físiques. En el tractament del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), són molt útils com a part complementaria de la teràpia ja que afavoreixen la millora de diversos aspectes; principalment l’aprenentatge i la comunicació. Els espais Snoezelen són un recurs poc utilitzat en el nostre país. Això és degut a la complexitat de la seva implementació, ja que es requereix d’un espai dedicat de forma exclusiva, sumat al seu valor adquisitiu. Donat això es planteja el desenvolupament d’un nou concepte d’espai multi sensorial que consta en obtenir un espai amb dos qualitats principals: que sigui fàcilment adaptable a la gran majoria d’espais i accessible econòmicament. Al tractar-se d’un disseny enfocat a un usuari amb unes necessites especials, es planteja la utilització de la metodologia de Disseny Centrat en L’Usuari (DCU). En primer lloc es realitzen els estudis pertinents de l’usuari per conèixer quines són les seves necessitats, mitjançant entrevistes amb especialistes del sector. Un cop plantejades les necessitats s’ha procedit a la fabricació d’un prototip, seguin els principis esmentats per l’empresa IDEO (empresa especialitzada en tècniques de prototipatge), amb la finalitat de realitzar proves directament amb els usuaris i avaluar els resultats, i posteriorment adoptar les solucions pertinents de disseny. Després del procés d’investigació, es va poder corroborar que la idea proposada és viable, així doncs, es procedeix al disseny dels diversos mòduls i components que integraran l’espai multi sensorial. El resultat final és un producte adaptable i transportable que crea un espai multisensorial.

Previous studies on body ownership illusions have shown that under certain multimodal conditions, healthy people can experience artificial body-parts as if they were part of their own body, with direct physiological consequences for the real limb that gets 'substituted.' In this study we wanted to assess (a) whether healthy people can experience 'missing' a body-part through illusory ownership of an amputated virtual body, and (b) whether this would cause corticospinal excitability changes in muscles associated with the 'missing' body-part. Forty right-handed participants saw a virtual body from a first person perspective but for half of them the virtual body was missing a part of its right arm. Single pulse transcranial magnetic stimulation was applied before and after the experiment to left and right motor cortices. Motor evoked potentials (MEPs) were recorded from the first dorsal interosseous (FDI) and the extensor digitorum communis (EDC) of each hand. We found that the stronger the illusion of amputation and arm ownership, the more the reduction of MEP amplitudes of the EDC muscle for the contralateral sensorimotor cortex. In contrast, no association was found for the EDC amplitudes in the ipsilateral cortex and for the FDI amplitudes in both contralateral and ipsilateral cortices. Our study provides evidence that a short-term illusory perception of missing a body-part can trigger inhibitory effects on corticospinal pathways and importantly in the absence of any limb deafferentation or disuse. DDEUIT

Projecte realitzat en col·laboració amb la Fundació Maresme. Alfombra Multisensorial es una aplicación que permite crear y ejecutar actividades con un objetivo lúdico y educativo, destinado a personas con discapacidad física, motriz o sensorial con la finalidad de estimular a la persona a realizar un movimiento o acción con una respuesta enriquecedora.

El desenvolupament del llenguatge oral és una de les fites més importants en el procés evolutiu de qualsevol xiquet i, si hi ha una etapa en què s’ha de treballar i potenciar aquesta capacitat, és, sens dubte, en educació infantil. Una de les eines més útils per als mestres consisteix a conèixer i comprendre el desenvolupament normatiu del llenguatge oral. D’aquesta manera, podran observar l’evolució del llenguatge en els alumnes i detectar-ne precoçment símptomes d’alarma. Al llarg d’aquesta pràctica, l’alumnat analitzarà les diferents etapes evolutives en el desenvolupament del llenguatge oral entre els 3 i els 6 anys; d’altra banda, es familiaritzarà amb l’estructura d’un programa d’estimulació del llenguatge oral –components, objectius i activitats tipus— i, finalment, aplicarà algunes de les activitats del programa a xiquets i xiquetes del segon cicle d’educació infantil.