Search

Copyright © Romanisches Seminar der Universität Basel 1998

Som a l?any del centenari de l?Institut d?Estudis Catalans. La revista Estudis Romànics ha volgut participar en els actes commemoratius d?una manera que potser algú trobarà molt particular, però que desitgem que sigui tan efectiva com particular. Es tracta d?oferir als romanistes que s?interessen per la cultura catalana i que són conscients que els manca informació que els faciliti d?introduir-s?hi amb eficàcia, un resum de la feina feta per l?Institut en el seu primer segle d?existència, en el camp de les lletres (llengua, lingüística i història de la literatura). Atès que la seva vida ha estat prou atzarosa, l?exposició de l?obra que ha dut a terme l?Institut és projectada en unes nocions elementals sobre la seva història, de 1907 fins a 2007., This year marks the centenary of the «Institut d?Estudis Catalans». It is the wish of the journal Estudis Romànics to participate in the celebration in a way which some may find rather special; however, we hope that it will not only be special but also successful. We would like to offer Romance scholars interested in Catalan culture, but who lack the means to fully integrate into the field, a summary of the work carried out by the «Institut» in its first century of existence in the area of Arts (language, linguistics and history of literature). Since it has had many ups and downs, the work of the «Institut» must needs be expounded against the backdrop of some elementary notions of its history from 1907 to 2007.

L'objectiu d'aquest article és de fer públic que renuncio a continuar intervenint en la polèmica sobre les « Regles de esquivar vocables » (ca. 1492), que fou desencadenada l'any 2000 i mantinguda fins a 2005 per alguns erudits que han discrepat de la meva posició. M'ha semblat que, ultra dir que abandono el debat, era correcte de raonar la meva decisió. Deixant de banda unes raons personals (el cansament que em produeix la polèmica i la convicció que aquesta serveix per a ben poca cosa), he constatat que, en el debat que s'ha desenvolupat fins ara, algunes dades filològiques, per a mi determinants, no han estat (prou) preses en consideració. Per això les reitero i les resumeixo. Amb aquest fi, em valc 1) de l'edició i estudi del text (1999), 2) de la represa del tema feta el 2002 i 3) de la meva intervenció a la taula rodona del 15-1-2004 (2005). En el fons, insisteixo una vegada més en els tres components de les « Regles de esquivar vocables »: la filologia, l'entorn lingüístic i el món cultural., The aim of this article is to announce my decision to discontinue my interventions in the controversy over « Regles de esquivar vocables » (“Rules for avoiding words”, c. 1492), which broke out in 2000 and has raged from then to 2005 among certain scholars who do not share my position. It seems to me that, in addition to announcing my withdrawal from the debate, I should give reasons for my decision. Leaving aside personal reasons (my weariness with the topic and the conviction that it is leading nowhere), I believe that the discussion so far has failed to pay (sufficient) attention to certain philological data that, in my opinion, are decisive. For this reason, I wish to summarize the facts once again. For this purpose, I refer firstly to the critical edition of the text (1999), secondly, the resumption of the question in 2002, and thirdly, my intervention in the round table on 15/1/04 (2005). Basically, I insist once more on three aspects of the « Regles de esquivar vocables »: Philology, linguistic context and culture.

L'any 1975 Sebastià Mariner presentà dos documents (de 1154 i 1173), sorprenentment redactats en català, enfront del llatí d'ús universal. Hom hi delimitava els termes de Siurana (reconquerida el 1153). Per a ell, la substitució de llengua s'explicava perquè, entre els signants, hi havia uns sarraïns que, si no sabien llatí, entenien el romanç que parlava la gent i podien signar sense reserves un text en català. Nogensmenys, els documents adduïts per Mariner no eren originals, sinó còpies tardanes. Bé que la manca d'autenticitat invalidava la proposta, a mi m'ha dut a una reflexió metodològica sobre la validesa relativa de les còpies tardanes, que, sota certes condicions, poden acomplir una útil funció informativa (amb una excepció: no serveixen en absolut per a conèixer el romanç de l'època dels documents originals). Tanmateix, si aquesta nova constatació accentua la invalidesa de la proposta, també hi detectem alÚS guns indicis que farien creure que els originals avui desapareguts podien haver estat redactats en català. No n'hi ha, emperò, cap prova material fefaent., In the year 1975 Sebastià Mariner presented two documents (from 1154 and 1173), surprisingly written in Catalan rather than in the Latin in general use. The documents set the boundaries of Siurana (reconquered in 1153). The substitution of the language was explainable given that some of the Muslims living there, though they did not know Latin, understood the Romance language and could sign without reservations a text in Catalan. However, the documents brought forward by Mariner were not originals, but late copies. Though the lack of authenticity invalidated the thesis proposed, the incident led me to a methodological consideration of the relative validity of late copies which, under certain conditions, may serve a useful informative purpose (with one reservation: they do not in any way serve to familiarise us with the Romance language of the period of the original documents). In any case, though this further observation accentuates the invalidity of the proposal, we can also detect some indications that lead us to believe that the originals, which have disappeared, may have been written in Catalan. There is not, however, any authenticated material evidence for that hypothesis.