Search

Aproximació comparativa a les lletres del segle XIII a l'àmbit castellà i català, tot acarant d'una manera global les dues grans personalitats intel·lectuals respectives d'aquests àmbits: el rei Alfons el Savi de Castella i Ramon Llull i, d'una manera partiuclar, les manifestacions més significatives dels gèneres literaris principals: lírica, historiografia, narrativa de ficció i literatura didacticodoctrinal.

L'article cataloga les pèrdues literàries que s'han produït en relació amb la literatura de Joan Roís de Corella i n'analitza sistemàticament les diverses fonts., El artículo cataloga las pérdidas literarias que se han producido en relación con la literatura de Joan Roís de Corella y analiza sistemáticamente las diferentes fuentes de éstas.

L’origen d’aquest treball prové de l’observació d’un detall que crida poderosament l’atenció, com és el fet que el llibre de contes oriental traduït al castellà per orde d’Alfons el Savi en el segle XIII, Calila e Dimna, aparega citat en una obra de carácter didacticodoctrinal prou desconeguda, la Doctrina moral d’en Pacs. El nom de l’apòleg oriental apareix al costat d’autoritats pròpies d’aquest tipus de llibres de consells, com ara citacions bíbliques, tant de l’Antic Testament com del Nou, juntament amb Sèneca, Ciceró, Sant Agustí, Ovidi, Josephus, Boeci; a més de Pedro Alfonso, Bías, Arnau de Vilanova, Brunetto Latini, Avicenna a qui se li atribueix un Llibre de Animals, Eiximenis, citat a partir d’una obra d’atribució dubtosa, la Doctrina Compendiosa, Antoni Canals, i, curiosament, Cerverí, anomenat de vegades, “teòlech”. D’aquest observem que les citacions provenen dels Versos proverbials, obra que, per altra banda, s’havia tingut com a prova de la dualitat nominal –no personal, com ja ha quedat accepat– de Guillem de Cervera id est Cerverino (Riquer 1991, 130).

El motiu del cérvol té una ampla tradició en la literatura medieval ja que es tracta d’un símbol relacionat, per una banda, amb la purificació de l’aigua –la qual cosa suposa una mena de renovació o ressurrecció– i, per una altra banda, amb el desig de morir per amor a Déu. Es tracta, a més, d’una de les imatges animals que més ocurrències té en la tradició poética, ja que el sentit religiós original es transforma en la mort per amor a la dama i la ressurrecció en la renovació vital que sorgeix de l’amor. Aquesta difusió de la simbologia del cérvol és tan extensa, segons veurem en aquest treball, que fins i tot ultrapassa els límits de la poesia medieval, ja que continua en la poesia del XVI.