Search

La professionalització dels intèrprets en l’àmbit jurídic està guanyant importància a Espanya a causa de les directives de la Unió Europea sobre els drets processals de persones sospitoses o acusades d’algun delicte. A això s’hi ha d’afegir la prolongada crisi humanitària, que ha sensibilitzat l’opinió pública sobre la qualitat de la interpretació proporcionada per diverses ONG i altres organismes que s’ocupen dels sol·licitants d’asil. Actualment, els proveïdors de serveis privats contracten els intèrprets en funció de les llengües que necessitin o que estiguin disponibles, sense exigir-los una formació específica. En aquest article, analitzem la qualitat percebuda dels serveis d’interpretació i el paper de l’intèrpret des de diverses perspectives, incloses les dels agents de les ONG (assessors jurídics, treballadors socials i psicòlegs) i els advocats que participen en aquesta mena de processos, seguint mètodes d’investigació descriptiva. A continuació, tractarem les diferents percepcions sobre la figura de l’intèrpret que tenen els diferents professionals que intervenen en el procediment de sol·licitud d’asil, amb l’objectiu d’obtenir una imatge vàlida, basada en dades, de la interpretació en el context de la sol·licitud d’asil a Espanya. S’espera que aquesta informació serveixi per omplir el buit que existeix en el desenvolupament professional dels intèrprets com a part essencial dels processos d’asil i, el que és més important, com a garantia dels drets humans. També contribuirà a sensibilitzar els professionals que desenvolupen la seva feina amb l’ajuda d’intèrprets.

En aquest article intentarem determinar els motius que hi ha darrere de la baixa qualitat de la feina dels intèrprets judicials en el context dels processos penals als tribunals de Barcelona. A partir d’un corpus de judicis reals enregistrats, explorem quatre possibles factors que poden afectar l’actuació dels intèrprets: durada del judici, problemes de gestió de les converses, experiència dels intèrprets i tipus de delicte que es jutja. A més, també analitzem faltes de rendiment injustificades, que es consideren un indicador important de la ineficàcia. Les conclusions es comenten en el context de la competència lingüística de l’intèrpret, el seu paper en la interacció amb tots els participants i les normes establertes dels codis de conducta professionals. En aquest article se subratlla la necessitat de millorar la qualificació dels intèrprets, però també de conscienciar els membres del poder judicial espanyol sobre el paper dels intèrprets, amb l’objectiu de protegir els drets processals de les persones que no parlen ni entenen la llengua en què es du a terme el procediment.

Aquest article té per objecte presentar quina ha estat l’evolució de la normativa en matèria lingüística en el Parlament de les Illes Balears, i fer una breu descripció dels usos lingüístics institucionals, en un context de canvi en el paper i el tractament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, a causa de la recent aprovació, el mes de febrer de 2024, de l’anomenat Acord per al bilingüisme. En els usos lingüístics institucionals, hi podem diferenciar tres etapes, que es corresponen, pràcticament, amb les legislatures següents: l’etapa inicial, que comprèn la primera i la segona legislatures (des de la promulgació de l’Estatut d’autonomia de l’any 1983 fins a l’any 1991), l’etapa de consolidació de l’ús institucional de la llengua catalana (legislatures segona a desena, de l’any 1991 a l’any 2023) i l’etapa actual de l’onzena legislatura (a partir de febrer de 2024).

La intel·ligència artificial mou milions d’euros i ocupa una part important de les agendes polítiques i estratègiques dels governs. En aquest article reflexionem sobre aquest concepte difús i ho fem a través de tres entrevistes a tres persones que ocupen llocs rellevants en aquest àmbit, i que a més tenen en comú que són nascudes i formades a Catalunya. Amb elles hem parlat distesament dels orígens d’aquesta revolució tecnològica, del seu impacte sobre l’organització social i el mercat laboral, de les seves implicacions ètiques, de les tendències futures que es dibuixen i també sobre quin paper juguem els catalans en aquesta revolució. En la qüestió catalana hem volgut saber si les nostres universitats són capaces de generar el talent necessari, com impulsar estratègicament el teixit empresarial en aquesta àrea, quin paper ha de tenir l’administració i què hauria de passar perquè la intel·ligència artificial també parli en català. En aquestes converses, els nostres interlocutors ens han transmès la urgència i la necessitat de treballar en la definició d’estratègies concretes de país per tal de no quedar socialment i estructuralment enrere en el que sembla una revolució sense límits.

This paper focuses on interpreter-mediated interviews with victims, suspects and witnesses under the age of 18 who are vulnerable because of their age, native language and country of presence, with particular emphasis on how to provide the necessary information, support, and protection for this group. The paper reports on the results of the European project Cooperation in Interpreter-Mediated Questioning of Minors (CMIQ). As the name suggests, cooperation or teamwork amongst the stakeholders is of paramount importance in interpreter-mediated questioning of minors (ImQM). This contribution will focus on the semi-structured interviews conducted by the Belgian researchers with twelve Flemish children, boys and girls aged 5 to 17, of which 11 were hearing and 1 was deaf. Based on the outcomes of the twelve semi-structured interviews with minors, results point at specific perceptions of the interpreter reported by children: the interpreter seems to be the person they turn to when speaking and the person they trust most. Since ethical codes prescribe, amongst other things, neutrality and often even ‘invisibility’ of the interpreter, reflection on this topic is necessary. Based on the paramount importance of rapport-building with the child, this paper argues that the role of interpreters should be discussed certainly during a briefing, but also in interprofessional joint training. In this way, all stakeholders improve their knowledge of their respective professional roles in situations of ImQM, which further helps to tackle some contradictory expectations in regard to the role of the interpreter.

This monographic section of the Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law presents the findings of six critical perspectives on translation and interpreting policies and practices in modern societies that pose challenges for public institutions. Taking a critical and empirical stance, the papers provide data and reflections on how language access is critical to fulfilling fundamental rights and ensuring the ability of institutions to implement their mandates effectively. The introductory article reviews the role of public services in present-day multilingual societies and of translation and interpreting in relation to the policies governing language access. It goes on to review conflicting implicit theories of translation and interpreting by providing a brief discussion of the roles prescribed and described for translators and interpreters. Finally, it proceeds to present the papers, which are constructed around two axes: (a) an examination of practices capable of providing evidence for policy redesign and reform; and (b) a fundamental review of the role of public service interpreting and translation (PSIT) itself, conducted by means of comparative studies which examine the needs and perceptions of PSIT in various domains, and the challenges of training in the face of emerging realities.

Aquest estudi ofereix una anàlisi detallada del llenguatge emprat en la cobertura de la pandèmia per The Guardian i El País, examinant la representació de les postures governamentals i la seva influència en la resposta dels ciutadans. S’investiga el paper d’aquests mitjans com a canals de comunicació governamental i el seu efecte en la percepció pública durant la crisi sanitària. A través d’una anàlisi rigorosa, confirmem la nostra hipòtesi que els governs del Regne Unit i Espanya van exercir una influència ambivalent sobre la població mitjançant l’ús estratègic d’un discurs manipulador. Aquest estudi es basa en la creació d’un corpus bilingüe i en l’ús d’anàlisi textual avançada per desentranyar les tàctiques de control i persuasió aplicades. Les troballes revelen una tendència cap a l’ús d’un lèxic carregat negativament i d’estratègies emocionals, així com l’ús de metàfores i argot tècnic per establir una asimetria informativa entre les autoritats i la ciutadania.

En aquest article analitzem la política lingüística en dos països que compten amb diverses llengües oficials, Suïssa i Sud-àfrica, i en els quals el paper de la llengua anglesa ha evolucionat respecte a les llengües "nacionals" locals des de la dècada de 1990. Ens centrem en la política lingüística com a manifestació de les lluites socials i, fent especial èmfasi en l’anglès, estudiem els documents polítics actuals en aquests dos contextos tan diferents. L’ús de la “neutralitat” com a lent analítica ens permet demostrar que la política lingüística va més enllà dels plans d’estudi i de la inclusió o exclusió de les llengües i, al seu lloc, neutralitza les idees socials que estan en consonància amb la concepció d’un futur “d’èxit” en una conjuntura sociohistòrica determinada. Per acabar, reflexionem sobre la neutralitat com a component de les ideologies lingüístiques, en virtut de les quals s’autoritzen llengües específiques per a objectius polítics contingents i canviants, cosa que té conseqüències com ara la inclusió en la política educativa o l’exclusió de la política educativa de determinades llengües i la distribució desigual del coneixement, els recursos i l’autoritat.

Aquest epíleg proposa un fil conductor dels discursos sobre llengua i neutralitat en els diversos contextos presentats en el recull d’articles. La idea bàsica és que les forces en joc en tots els casos transcendeixen l’àmbit de l’estat nació i responen directament o indirecta a la posició de l’anglès com a llengua hegemònica global. En la mesura en què la globalització afecta tots els àmbits de la vida social, les antigues grans forces colonials opten per polítiques de legitimació de les pròpies llengües i cultures en base a l’acció diplomàtica. Igualment, la implantació de fórmules d’ensenyament multilingüe a nivell intraestatal també es veu tensionada per la pressió de molts sectors perquè s’inverteixi en l’anglès. Proposo que l’ús dels termes neutre i neutralitat marquen, en aquest context, un canvi de paradigma respecte dels nacionalismes lingüístics moderns, ja que apareix la necessitat d’adoptar estratègies d’equidistància i valors universalitzants en contextos caracteritzats per la multilateralitat i fora de la sobirania nacional. També s’observa com les clivelles racials encara marquen significativament les estratègies de diplomàcia cultural, alhora que el discurs de la suposada neutralitat de l’anglès emmascara el seu paper substanciador de les pràctiques i ideologies neoliberals.

Aquest article estudia els efectes que les lleis de Carles III tingueren en la fisonomia institucional mallorquina, en la seva cultura i llengua catalanes. Alhora, examina el pes dels funcionaris, ambaixadors de la voluntat reial, en el reeiximent del projecte borbònic; el paper que aquests empleats públics, especialment el fiscal, exerciren en l’execució de les lleis borbòniques, i l’afectació sobre la llengua catalana, el seu ús i la seva consideració, a la Mallorca d’aquest període; així com la resposta, entre la desídia, la incúria i la resistència, que des de les institucions municipals i locals es donà a l’afany centralitzador. La pretensió última és aportar a la historiografia lingüística material de base inèdit que contribueixi a la revisió del paper de les nostres institucions locals al llarg d’aquest període tan intens per a la biografia catalana.

The objective of the paper is to propose a multi-perspective and multi-method research framework for legal translation by modelling key dimensions and factors applicable to legal translation. As a result of the ongoing expansion of Legal Translation Studies, the field is experiencing a methodological development, which extends our perspective on legal translation. The paper proposes four postulates for the multi-perspective framework for researching legal translation — namely, transdisciplinarity, multidimensionality, bidirectionality, and multimethodology. The multi-perspective research framework for legal translation embraces a continuum of four key dimensions of translation — the product itself, the context of production and reception, process and participants, modelled according to their dominant factors, components and related methods of research. The second part of the paper investigates, by way of illustration, how corpus methods interact with the above proposed multi-perspective framework. In the conclusions it is argued that research into legal translation may be expected to become increasingly larger in scale and more teamwork-based in order to bring in multiple perspectives on the object of study.

In this paper, a multi-perspectivist approach to translation-relevant comparative law is presented. The approach is conceptually oriented and joins three lenses with relevance for the study of meaning construction and development in the field of law: National cultural influences, influences from systemic-functional epistemic aspects, and influence from interpersonal knowledge communication. Focus in the article is upon the argumentative grounding of the three perspectives and upon possible methods with special relevance for the different lenses. In order to present the backdrop against which the approach is developed, the paper starts out with an overview of recent developments and suggestions in the field of comparative law, especially for the purposes of legal translation.

Interactions between citizens and the public administration are increasingly taking place by electronic means, often referred to as e-government. In Spain, these interactions mostly have to be monolingual, in Spanish, in the case of the central administration, but may be bilingual or even multilingual in autonomous communities that have their own official language. In this paper, we intend to show how state-of-the-art oral and written linguistic technologies for Spain’s coofficial languages could allow speakers of these languages to use them in many of their administrative relations with any Spanish public agency, thereby facilitating the conversion of Spain’s mostly monolingual administration into a multilingual one, enhancing digital language equality and guaranteeing the linguistic rights of speakers of minoritised languages. We will present an overview of the most promising language technologies in terms of their relevance from the point of view of multilingual communication between citizens and the administration. We will also review the existing technologies for Spain’s co-official languages, and present some ideas on how these could be integrated towards the multilingual transformation of Spanish public administrations without neglecting some of the attendant ethical and legal issues. The present work is intended to serve as an introductory and accessible overview for legislators, administrators, or any other person interested in the potential of language technologies to assist in developing a multilingual public administration.

Catalonia has developed a model of schooling in which Catalan is the medium of instruction and both Catalan and Spanish are compulsory subjects. In 2020, the Superior Court of Justice of Catalonia ruled that at least 25% of teaching must be delivered in Spanish in all schools in Catalonia, raising the issue of whether this obligation conforms to the undertakings chosen by that Spain under the European Charter for Regional or Minority Languages. To clarify, we first need to answer the following question: what does “education in a regional or minority language” mean? This paper provides an answer to this question based on the interpretation of the Committee of Experts of the Charter, and addresses two side issues: whether education in a regional or minority language can be compulsory for all pupils, and under what scenarios would it be legitimate to enforce the use of the State’s official language in schools where a regional or minority language (RML) is the medium of instruction. A conclusion is reached that may offer guidance for future discussion on the role of the State’s official language(s) in RML-medium schools.

The main theme of this paper is the examination of the judgments of Italian and Spanish Constitutional Courts on minority language legislation to show how they had paramount importance to develop legislation in this sector. The paper is two-hold: the first part of the paper deals with Italian Legislation and Italian Constitutional Court judgments regarding the protection of minority languages. Then the paper narrows down its focus onto Italian Constitutional Court judgment n. 159 of 2009. The second part of the paper looks to Spanish Constitutional Court judgments regarding the Autonomous Communities legislation on minority languages. The paper then concludes that Constitution and Constitutional Court judgments have a significant influence in the development of legislation regarding the protection of minority languages.

This article reports some of the main achievements of the EU-funded PRINCIPLE project in collecting high-quality language resources (LRs) in the legal domain for four under-resourced European languages, namely Croatian, Irish, Norwegian and Icelandic. After illustrating the significance of this work for developing translation technologies in the context of the European Union and the European Economic Area, the paper outlines the main steps of data collection, curation and sharing of the LRs gathered with the support of public and private data contributors. This is followed by the description of the development pipeline and key features of the state-of-the-art bespoke neural machine translation (MT) engines for the legal domain that were built using this data. The MT systems were evaluated with a combination of automatic and human methods to validate the quality of the LRs collected in the project; the high-quality LRs were subsequently shared with the wider community via the ELRC-SHARE repository. The main challenges that were encountered in this work are discussed, emphasising the importance and the key benefits of sharing high-quality digital LRs.

Based on a qualitative case study research, this paper investigates the efficacy of indirect translation as a strategy in the translation of terminology in private legal documents from Serbian to Albanian via English in Kosovo. The aim is to examine whether this approach may improve the accuracy, quality, and availability of translation services in an under-resourced linguistic combination. Research within this subfield seems necessary in the context of Kosovo, where Serbian is a minority language and translations of private legal documents in the Albanian < > Serbian language pair have been found to be of low quality, primarily due to a lack of professional translators and resources which are specific for that combination. Two official Albanian < > Serbian translators fluent in English were recruited as participants to translate a list of terms excerpted from documents translated for official procedures. One translator provided a direct translation from Serbian to Albanian and the other an indirect translation from Serbian to Albanian via English. Despite the limitations of the research, the comparative analysis of the submitted translated terminology indicates that the indirect translation via English in the context of Kosovo may provide accuracy, quality, and availability, thereby offering members of minorities in Kosovo the potential guarantee of a fair treatment within legal procedures.

Modern information technologies allow us to disseminate specialized knowledge through ask-an-expert forums that serve as a resource for transforming specialized concepts for a lay audience. This paper aims to add to the study of discourse production and is intended as a contribution to legal communication from a popularization-centered perspective. It considers the popularization of legal knowledge to a lay audience as a process of discursive accommodation to the reader’s knowledge base and of alignment of the cognitive levels of participants in asymmetrical interactions intermediated by explanatory strategies. Through the analysis of online legal-lay communication, the article builds a classification model of discursive strategies that allow experts, including forum lawyers, to represent complex and abstract specialized content in an intelligible way to prevent communicative problems from emerging and communicate efficiently. The findings illustrate how various popularization strategies function to align the cognitive levels of participants and eliminate knowledge asymmetries. Two types of strategy (popularization by formulation and reformulation and popularization by illustration) are analyzed and assessed. Definition as a type of popularization by reformulation, comprising 42% of all strategies found in the corpus, is the most common explanatory strategy. Metaphors employed to popularize legal knowledge by relating specialized and everyday domains of experience are the least common explanatory tools used by forum lawyers. These explanatory strategies can be combined to jointly contribute to the purpose of accommodating legal information to the knowledge base of lay forum users. This study is a vector for investigating the problems of asymmetrical interactions in institutional settings. The methodology or aspects of asymmetrical exchanges can be expanded and become an avenue for further research.

El règim de conjunció lingüística al sistema educatiu català ha estat motiu de diverses controvèrsies al llarg dels anys que permeten constatar una posició a favor i una altra en contra del model. En aquest article, identifiquem els principals arguments a favor i en contra del sistema en el debat públic i n’analitzem els fonaments normatius d’acord amb les aportacions de la teoria política sobre justícia lingüística. En darrer terme, el nostre objectiu és avaluar fins a quin punt hi ha marge per a l’apropament o la reconciliació entre els arguments de les dues posicions. El nostre argument principal és que les dues posicions, que han emprat raonaments força estables al llarg del temps amb una tendència compartida a evitar arguments explícitament d’identitat, poden tenir cert marge d’apropament. Algunes interpretacions dels valors que fonamenten els arguments d’ambdues posicions, com els ideals de tracte igual de llengües, la igualtat d’oportunitats individuals o la garantia del pluralisme, podrien sostenir un sistema lingüístic de conjunció lingüística a l’escola en què el català tingués un paper prominent, el castellà gaudís d’un reconeixement suficient i es garantís una competència igual en ambdues llengües en finalitzar el període escolar.

After the latest enlargement of the European Union and the increase of the number of languages recognized as being official, this paper raises the question of the current situation of the other languages, those that are not official, as well as the outlook for their future within the Union. In this regard, special attention is paid to the situation of Catalan. First, however, the international regulatory framework of reference as regards minority language rights is presented. Then, the regulation of the general European Union language regime is examined and, afterwards, the paper deals with the modulation experienced by this regime during the ordinary operation of the different European institutions, together with the effects of treaty languages, some of which, under the Treaty establishing the European Constitution, have been broadened to include non-official languages. In trying to take stock of the language policy of the Union, the paper focuses on the expression “language diversity” (or, more recently, “multilingualism”), which is used recurrently in community proceedings, regulations and resolutions to adopt specific measures of protection and promotion for the different languages of the Union. The expression, however, entails a certain degree of legal uncertainty, to the extent that it does not sufficiently clarify which language groups are the target of these measures. Finally, the paper highlights a series of recent actions that directly affect the possibility of invoking Catalan and other languages different from Spanish that have an official status within a country, in some of the European institutions (presumably, in practically all of them in the not too distant future). Such actions would allow the official use of these languages within different limits or levels and under specific conditions (written presentations, speeches and translations and publication of some legal texts). Some critical considerations are, however, brought up with regard to the recognition of this new and improved status of Catalan in the European Union, based on the fact that Catalan has an extrajudicial character and this situation is not definitively resolved in a totally satisfactory manner.

The advances in the recovery of the Catalan language in the Balearic Islands over the 20 years in which the Statute of Autonomy, passed in 1983, has been in effect have been nothing short of historic. This paper analyzes the positive changes that have come about in this period regarding the legal regulation of the social use of language, social awareness, language authority, and the social and official use of language. On the other hand, it also analyzes the limitations of the legal framework itself, the social and political limitations that have prevented attainment of the full language normalcy contemplated in this legal and institutional framework. At a time when a significant wave of immigrants is joining immigrants who already reside in the Balearics, when immigration and globalization characterize a new framework for social relations, knowledge of Catalan is still not universal, nor has Catalan become the common, habitually used language of the public sector. The paper, then, sets forth the broad outlines of an action plan for the new historic phase that is now under way, a phase that entails challenges for the Catalan language in the Balearics. How these challenges are met shall depend on the achievement of an overall framework of language sustainability capable of facilitating the egalitarian recognition of Catalan in Spanish central government, European and international domains. Successfully dealing with these challenges shall also depend on the cohesiveness of the entire Catalan language area. The transmission of the language to newly arrived citizens and the presence of Catalan in mass culture and the workplace as an ordinary state of affairs should be the fundamental objectives of a language policy capable of mobilizing society and generating confidence in the future.

A mode de provocació intel·lectual i com a estratègia de “pensament lateral” (lateral thinking) per a la creativitat, el treball es proposa veure què pot suggerir als lingüistes l’estudi de la dinàmica de la diversitat biològica. En aquests darrers anys l’equació analògica “llengua = espècie biològica” s’ha anat estenent com a font metàforica de renovació conceptual i alhora de justificació per a la defensa de la linguodiversitat, a la manera com es duu a terme la mobilització per a la protecció de les espècies. No obstant això, cal anar amb compte amb la transferència acrítica de conceptualitzacions i de marcs teòrics d’un camp a l’altre, per tal com òbviament es tracta de fenòmens ben distints en la realitat. El diàleg amb els bioecòlegs comença per preguntar-nos per la formació de la diversitat, és a dir, per l’especiació. Es constata aquí la similitud dels processos de fragmentació lingüística i genètica en el sentit de ser fenòmens de base (sòcio)geogràfica en produir-se la dispersió i la pèrdua, doncs, de la compactació i intercomunicació originàries. La propietat autoorganitzadora i creativa dels humans afavoreix el desenvolupament de varietats específiques per a cada subconjunt, que continuen en evolució constant, a través de l’incessant “llenguar” de la humanitat. Sobre la continuïtat de les espècies o llengües, es constata també el paper decisiu de la relació intragrupal. La permanència de les varietats lingüístiques serà més alta com més alta sigui la intensitat de la relació entre els propis components del subconjunt. En canvi, si s’hi introdueixen elements exòtics, especialment si són de caràcter agressiu, l’alteració del nínxol ecològic pot ser fatal per a la continuïtat de les formes prèviament existents. Això ens suggereix la necessitat d’estudiar en profunditat quines foren les condicions contextuals mínimes per fer que un grup lingüístic determinat pogués tenir una continuïtat sostenible en un marc de contacte lingüístic. ¿De quin tipus de nínxol (sòcio)ecològic mínim hauria de disposar una llengua si volguéssim assegurar la seva reproducció habitual? Es proposa aquí explorar les idees de “funcions exclusives” i de “distribució funcional no-jeràrquica” per als codis en situació d’alt contacte i de perill de desús. Pel que fa al canvi, aquest fenomen és vist com un fet inherent de la tendència de la vida a crear novetat, que pot o no anar acompanyat d’adaptació a les condicions ambientals canviants. Es remarca que, semblantment com en el pla biològic, molta de la innovació lingüística prové de la mescla de solucions de codis distints, reorganitzada sistèmicament. Una pregunta de recerca important fóra, però, esbrinar perquè algunes d’aquestes innovacions desapareixen i d’altres sobreviuen i s’estenen a través de la comunitat. El gran interrogant, doncs, com assenyala Mufwene, és arribar a entendre com “l’evolució lingüística procedeix per selecció natural entre les alternatives que competeixen disponibles a través dels idiolectes dels parlants individuals”. L’extinció —de les llengües o de les espècies— són causades en la majoria dels casos “per una combinació de processos demogràfics en les poblacions i de canvis ambientals”, com assenyala Brown. Així, el medi jugarà un paper fonamental en la direcció de l’evolució, ja que “la supervivència dels millors dotats és, de fet, la supervivència dels que encaixen en el context” (Allen & Hoekstra), la qual cosa ens farà veure després la gran importància dels contextos politicoeconòmics en el cas de les llengües. Igualment, els moviments migratoris seran, també, una de les grans variables determinants de l’extinció de la bio- i de la linguodiversitat. L’espècie i l’hàbitat formen la unitat existencial bàsica, i això serà el punt de vista central per entendre el problema de la conservació i recuperació de les espècies o llengües. Atès l’augment del grau de contacte lingüístic, la continuïtat de la linguodiversitat dependrà de trobar, com diria el físic Prigogine, de la manera més exacta possible, quines condicions precises de desequilibri poden ser estables. El gran desafiament no és tant com evitar el contacte sinó com gestionar-lo. I l’”ecologia restauradora” ens pot ajudar també aquí. Poder arribar a solucions sostenibles per a la diversitat lingüística implica el coneixement aprofundit de les dinàmiques de determinació dels usos lingüístics en situacions de contacte. Es conclou en general que la lingüística està encara mal preparada terminològicament i conceptualment per tractar el caràcter dinàmic de les llengües humanes. Cal concebre el món i els nostres objectes com a elements en flux, com a sistemes canviants en equilibri inestable. Respecte de la política lingüística caldria fer l’esforç d’arribar a establir uns principis generals d’organització lingüística de l’espècie humana, que fessin possible la compatibilitat entre la diversitat lingüística local i la necessària comunicació a escala planetària. Per reeixir en això cal continuar impulsant una perspectiva socio-ecològica autònoma dedicada a la comprensió dels fenòmens lingüístics, que parteixi del paradigma de complexitat, tot situant els éssers humans en el centre de la seva teorització.

La qüestió lingüística, en un territori plurilingüe com l’Estat espanyol, és tractada directament o indirecta en la normativa estatal que afecta diferents àmbits. Durant el període democràtic comprès entre 1979 i 2019, s’observa una evolució en el tractament d’aquest pluralisme lingüístic en sectors com l’ensenyament, l’Administració pública i de justícia, els mitjans de comunicació i el sector audiovisual, la toponímia o la socioeconomia. També hi tenen un paper rellevant els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes. Per a la recopilació de la normativa esmentada seguirem les cròniques legislatives de l’Estat espanyol de la Revista de Llengua i Dret des de l’any 1983.

The goal of this paper is to establish the nature of the scholastic-linguistic model in non-university education in the Balearics: the free choice model (which allows pupils to choose the language of instruction freely) or the total bilingualism model (in which pupils receive instruction in both official languages). The Statute of Autonomy of the Balearic Islands (1983) does not define the scholastic-linguistic model, unlike the Language Normalisation Act (1986). The author draws attention to articles such as 1.2.b, which mentions the goal of ensuring that Catalan is used progressively as the language of instruction in education, or 18.1, which restricts the right to free choice of the language of instruction to "early education". This analysis of the Language Normalisation Act enables the author to conclude that the scholastic-linguistic model in the Balearics is that of total bilingualism: beyond early instruction, pupils are not allowed to choose the language of instruction, a role that, following an administrative decision, is to be played by both Catalan and Castilian. The paper ends with an analysis of Decree 92/1997, which sets the necessary measures to implement the total bilingualism model, e.g., by stipulating the subjects that must be taught in Catalan in primary and compulsory secondary education. In this connection, the author notes that the implementation of this Decree may be delayed if the Language Normalisation Act is not observed as far as the language training of teachers is concerned.

Public service interpreting and translation (PSIT) is helping societies deal with the challenges posed by migration. Its consolidation as a professional practice is still a controversial subject. A number of advances can be identified across territories and settings, including the use of English when providing interpreting and translation services in lesserused language contexts, the increasing availability of training courses for public service interpreters and translators, the modest development of trainer training courses, or the rising awareness among stakeholders of the importance of relying on competent professionals when communicating with individuals who are less than proficient in the contact language or languages. However, these vital improvements are only visible in some instances and institutions in certain countries. In others, conditions in PSIT practice are far from professional. Education and training are fundamental tools for raising the status of PSIT. In this paper we take stock of experience accrued by PSIT researchers, practitioners and trainers to highlight challenges and advances in the area of PSIT training in tertiary education. After identifying successful initiatives, we single out underexplored areas, including the missing focus on translation in both training programmes and research agenda.

Ongoing discussion continues to debate the role interpreters should embrace, whether the interpreter should be an impartial agent or whether impartiality can be demanded from a human agent at all. The current discussion favours the idea that roles are negotiated through interaction and that the ideal of impartiality may be compromised in specific situations or settings. This negotiation, far from constituting an academic discussion, is determined by the parties to the communicative situation. It is therefore relevant to be able to assess interpreters’ and users’ views as to what a particular situation requires of the interpreter. Based on a content analysis of the existing literature on the interpreter’s role, we developed a model to account for opposing perceptions of what interpreters are and should do in their professional practice, and represent those views as possibilities on a continuum rather than as opposing and excluding options. This paper presents a tool based on that model which allows perceptions to be made explicit and discussed. The model and preliminary experiences of the application of the tool in interpreting teaching and in one professional context are presented.

Aquest treball intenta avaluar l'experiència de disset anys en vigència de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries a l'Estat espanyol. El punt de partida és el complex procediment parlamentari de l'autorització de les Corts Generals perquè el Govern la ratifiqui. Destaca les dificultats i tensions polítiques que desperta la qüestió de la diversitat lingüística a Espanya, l'absència d'una política efectiva de reconeixement estatal i promoció del pluralisme lingüístic, i la supervivència de les normes i pràctiques típiques de l'antic model d’imposició monolingüe. Els quatre cicles de supervisió de la Comissió d'Experts i l'anàlisi de les Recomanacions del Consell de Ministres ens permeten concloure sobre el paper que exerceix la Carta europea. Primer, expressem la necessitat de comprendre la seva naturalesa legal com un tractat internacional. D'aquesta naturalesa traiem la conclusió de la seva aplicabilitat davant els poders públics de l'Estat utilitzant com a arguments els proporcionats pel Comitè d'Experts. El requisit de la tutela judicial efectiva davant els tribunals nacionals pels drets derivats de la Carta és un altre dels aspectes analitzats. L'experiència d'aquests cicles de supervisió en matèria de justícia, educació i Administració pública ens permet comprendre la lògica de l'anàlisi del Comitè d'Experts, i criticar la lentitud del sistema, per atendre les seves contribucions positives com un estàndard mínim de protecció.

La llengua catalana disposa d’un corpus important d’obres sobre convencions gràfiques. La recerca s’ha centrat en el buidatge de fonts que contenen convencions relatives a l’ús de les majúscules, convencions susceptibles d’ésser emprades en l’àmbit de la redacció juridicoadministrativa. Les fonts analitzades estan en molts casos relacionades directament amb aquest tipus de redacció, però s’han estudiat igualment obres de referència general i llibres d’estil. Els resultats han estat classificats en els tipus de designacions següents: tractaments protocol·laris, càrrecs i dignitats, designació de persones fora de la documentació protocol·lària, entitats o organismes formalment constituïts, institucions, normes jurídiques i documentació administrativa. La discussió dels resultats presenta alguns elements de reflexió analitzats al corpus: l’ús de l’antonomàsia conceptual i l’aplicació del principi de singularitat semàntica com a regles d’escriptura dels noms de càrrecs, la problemàtica de la constitució formal dels organismes i entitats i les seves repercussions en l’ús de la majúscula, el paper desenvolupat per les excepcions de designació (els correferents, les designacions abreujades o incompletes i els plurals aglutinadors), l’ambigüitat del concepte d’institució i les seves conseqüències gràfiques i les diferències entre les fonts pel que fa a la denominació dels instruments jurídics.

This paper posits that the terminology used for and by the legal translation profession is not without significance, and may affect perceived status, professionalization, empowerment, and even remuneration. Serious signalling issues in the translation profession as a whole were brought to the fore in a study by Pym et al (2012), while Katan (2011a) reported on a widespread perception of low status by translators themselves. Facilitators and barriers to translators’ professionalization and empowerment have been investigated extensively (e.g., Dam & Koskinen, 2016; Dam & Zethsen, 2010; Sela-Sheffy, 2011), while in recent years there has been a discernable downward pressure on the amount that clients seem willing to pay for legal translation. It would appear, however, that there is little discussion in the literature of the actual terms used within the legal translation procurement process and for the actors involved. As a short illustration in English: we may establish a cline going from “asset”, “resource”, “vendor”, “freelancer”, “supplier”, and “provider” to “professional” or “practitioner”, and consider how such terms are applied to the translation and legal professions and the very different signals that are transmitted (Scott, 2015). Further examples from a recent global survey of stakeholders in the outsourced legal translation market (Scott, 2016a) are also examined. Conclusions will be drawn regarding the potential of concepts such as occupational branding (Ashcraft et al, 2012), and the implications of terminological awareness for legal translator training programmes, professional bodies, and for individual legal translators.

With a tradition of exposure to more than one language throughout the history of the Maltese islands, culminating in the dominant position first of Italian and later of English, Maltese emerged in the 1964 Independence Constitution as the national language of the Maltese people, co-official with English (sections 1-7). With accession to the European Union in 2003, Maltese became an official language of the Union. The National Council for the Maltese Language was also established at this time (sections 8-9). In order to gauge the de jure and de facto linguistic situation, this paper explores various domains. In the legislative sphere (section 12) it is found that laws should be promulgated in both Maltese and English, where the Maltese text is binding in case of conflict between the two versions, but in fact there are loopholes allowing secondary legislation to be passed in English only. In very general terms, Maltese is widely spoken while English tends to be used more in writing, a case in point being the day to day practice of government entities (section 11). In the educational sector (section 14), Maltese and English are both accorded the same level of importance but, depending on the type of school, English is more or less favoured. On the other hand, the use of Maltese is much more prevalent in the religious sphere and the media (sections 13, 15) although code-switching with English also takes place in the broadcast media. Other sectors considered include identity (section 10), citizenship (section 16), emigration (section 17), culture, literature and the arts (section 18).

This paper describes (im)politeness strategies that occur in oral trials, because there are related to the credibility of the speakers –a matter of vital importance for the outcome of the trial–. The participants are divided into groups according to their goals, so there is an accuser block against a defender block, and between them stands the judge, who is responsible for sentencing. It will be shown that in these contexts, when there is an implicit conflict, individuals give priority to their image of credibility rather than maintaining a good self-image. Thus, they do not hesitate to show a negative image of themselves if they consider it may be beneficial for the verdict. On the other hand, they often project a bad image of the opponent group, preferably addressing information that questions the truth of the facts related by their opponents. In short, judicial contexts constitute a complex framework of communication where interests take precedence over the desire to convey a good image (of either themselves or another actor).

Aquest treball es proposa, mitjançant una aproximació al terme francès sursis, posar de manifest alguns dels esculls amb què s’enfronta el traductor no jurista a l’hora de traduir termes especialitzats de l’àmbit del dret. D’una banda, la seva manca de coneixement especialitzat i, de l’altra, les imprecisions de les equivalències consignades en alguns dels recursos multilingües disponibles poden portar aquest professional a incórrer en errors de sentit greus. De fet, hem pogut comprovar que efectivament certes traduccions publicades en castellà, que al mateix temps serveixen per alimentar alguns dels recursos en línia que el traductor consulta, contenen falses equivalències i mostren una confusió entre figures jurídiques properes. Així doncs, sovint el traductor no es pot limitar a triar una de les solucions traductores ofertes per les eines lingüístiques tradicionals sinó que ha d’actuar amb cautela i tenir un paper més actiu. Ha de consultar les definicions dels termes implicats en cada llengua, tant la del terme original com la de les equivalències en llengua d’arribada que proposen les fonts bilingües, i comparar-les entre elles per determinar si cobreixen la mateixa parcel·la de coneixement especialitzat. És una tasca complexa, però creiem que és l’únic camí per evitar les greus confusions conceptuals que es constaten en la traducció de textos jurídics.

This article first evaluates the scope and limits of family language planning. Secondly, it assesses the intermingling of factors intervening in language ideologies and language trajectories. It then engages in a brief description of new speakers of Catalan. There follows a presentation of data on identification languages and L1 languages in contemporary Catalonia. Fourteen interviews with Spanish L1 partners in Spanish/Catalan and Spanish/French couples are then analyzed in detail. Lastly, the paper discusses the data and offers some conclusions.

L'ús de llengües minoritàries a l'Administració pública té un alt valor simbòlic i, per tant, això pot facilitar que l'estatus dels idiomes afectats millori. Aquest article se centra en l'anàlisi de l'ús de les llengües minoritàries a l'Administració pública d'Irlanda del Nord. Inclou una breu història del paper que han exercit aquests idiomes al país i un examen de la seva situació demogràfica (els censos de 2001 i 2011), abans d'abordar els compromisos i la legislació internacionals, la posada en marxa de la legislació (determinada principalment pels informes estatals sobre les obligacions internacionals pertinents) i les propostes d'una futura legislació respecte de la protecció de l'irlandès i de l'escocès de l'Ulster a Irlanda del Nord. L'idioma irlandès és una llengua celta que històricament s'ha parlat a Irlanda. Moltes persones a Irlanda del Nord la consideren una part molt important del seu patrimoni cultural. Segons el cens de 2001, l'irlandès el parla el 10,4% de la població d'Irlanda del Nord i es va calcular (al cens de 2001 no hi havia preguntes sobre l'escocès de l'Ulster, que van ser introduïdes per primera vegada al cens de 2011) que l'escocès de l'Ulster, l'altre idioma parlat a Irlanda del Nord, a part de l'anglès i de l'irlandès, el parlava un 2% de la població. De fet, segons el cens de 2011, el nombre de persones amb algun coneixement d'irlandès i d'escocès de l'Ulster és semblant. Un 8,08% de la població d'Irlanda del Nord es pot comunicar en l’escocès de l'Ulster i el 10,65% té coneixements d'irlandès. És sorprenent que no hi hagi una enorme diferència entre els dos percentatges. La Llei d'Irlanda del Nord de 1998 va atorgar a l'Assemblea d'Irlanda del Nord unes competències legislatives per a la majoria de les polítiques que són pertinents per a la protecció de l'irlandès i de l'escocès de l'Ulster. No obstant això, parlant a grans trets, aquestes competències no s'han fet valer, per culpa, en gran part, de la naturalesa altament discutida de la llengua a Irlanda del Nord, i al punt mort al qual s'ha arribat entre els partits nacionalistes, que dispensen un ampli suport a les accions legislatives encaminades a protegir l'irlandès, i als partits unionistes, que s'oposen a aquestes mesures i invoquen la protecció de l'escocès de l'Ulster. La societat nord-irlandesa està dividida. I hi ha estereotips que no han permès gaudir de l'herència lingüística d'Irlanda del Nord. Aquest article se centra, doncs, especialment, en l'ús de l'irlandès i de l'escocès de l'Ulster a l'Administració pública d'Irlanda del Nord.

En aquest article presentem les principals aplicacions de la branca evidencial o probatòria de la lingüística forense, la disciplina que estudia l’espai d’interfície entre el llenguatge i el dret. A continuació, discutim el concepte d'estil idiolectal, entès com el conjunt d’eleccions lingüístiques individuals i el paper que té en la pràctica forense. A través de tres exemples, centrats en la identificació de parlants, l’atribució d’autoria de textos i l’anàlisi del plagi, exposem breument les tècniques i variables d’anàlisi utilitzades per la disciplina. Finalment, discutim breument els aspectes ètics i els reptes de futur de la lingüística forense.

En el marc de les actuacions prèvies a la nova Llei d'acollida, aprovada a l'abril del 2010, la Generalitat de Catalunya va posar en marxa, el 2009, un web d'acollida multilingüe telemàtic, traduït a les nou llengües més parlades a Catalunya. L'estudi que presentem en aquest article se centra en la traducció de l'apartat sobre «Legislació» de la Guia d'acollida. En primer lloc, definirem i delimitarem l'àmbit de la traducció als serveis públics com a marc teòric d'aquest estudi. A continuació, basantnos en l'anàlisi del discurs, compararem la versió original en català de l'apartat de legislació, amb les versions en castellà, anglès i xinès. Ens fixarem, específicament, en qüestions com el registre, les dificultats de traducció d'aquest tipus d'informació i les diferències en les tècniques adoptades en les tres versions traduïdes. Aquesta anàlisi contrastiva servirà per reflexionar sobre el paper de les traduccions d'informació sobre legislació en l'apoderament de les minories lingüístiques i, per extensió, en la promoció de la convivència en la diversitat.

En la terminologia wüsteriana ‘clàssica’ el “terme ideal” és monosèmic, o monoreferencial, biunívoc, exempt de connotacions, normalitzat, prescriptiu en el seu ús, productiu i motivat. Hem aplicat al corpus jurídic objecte del nostre estudi —la responsabilitat civil extracontractual— aquest filtre de lectura de la terminologia clàssica. El resultat observat és que, a cadascuna d’aquestes característiques (menys la darrera), corresponen exemples que desmenteixen l’ideal terminològic. Tanmateix, en abordar l’últim tema de la motivació dels termes, la investigació ha de desistir de la idea de ‘defectes’ i reconèixer als juristes una singular i constant preocupació per l’afinament de les denominacions. Això justifica els presumptes ‘defectes’ anteriorment observats, en realitat suscitats per l’esforç mateix de perfeccionament de les denominacions. Davant d’una anàlisi semblant, la nostra conclusió ja no pot sotmetre’s a l’ideal wüsterià de normalització, sinó que ens sembla més encertat posar en qüestió els requisits mateixos del ‘terme ideal’ de la seva doctrina terminològica. En conclusió, corregim l’idealisme wüsterià assignant un paper just als trets nocionals i lingüístics de les llengües per a finalitats específiques (LFE).

A la regió autònoma de Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud, zona multilingüe annexada a l’Estat italià l’any 1918, la protecció de la diversitat lingüística va arribar a tenir, a partir del final de la Segona Guerra Mundial i de la constitució democràtica republicana, una importància fundacional de les institucions autonòmiques. Aquesta s’ha anat desenvolupant de formes diferenciades entre les dues províncies de Bolzano i de Trento, cadascuna dotada d’amples poders d’autogovern: la província autònoma de Bolzano (Tirol del Sud) protegeix àmpliament el grup lingüístic majoritari alemany-tirolès i la minoria ladina present al seu territori (valls de Badia i de Gardena), mentre que a la província de Trento (majoritàriament de llengua italiana) el reconeixement jurídic de les tres minories lingüístiques incloses dintre dels seus límits, el ladí de Fassa, el moquen i el cimbrià (de llengua alemanya), ha tingut una trajectòria amb entrebancs i encara no s’ha aconseguit plenament. L’estudi evidencia el caràcter asistemàtic de les normes vigents sobre la matèria a la província autònoma de Trento, a causa de la concurrència de fonts normatives de rang divers, a vegades contraposades, de l’absència d’un únic projecte en el qual inspirar-se i de la manca de mecanismes adequats d’actuació i control. Per tant, es defensa la necessitat d’un projecte de reordenació de la matèria que, posant al dia els principis de protecció, pugui redefinir i actualitzar la implantació jurídica de les mesures a favor de les minories en el marc de la reforma institucional més extensa duta a terme, la qual preveu a la província de Trento una nova distribució de papers, funcions i competències entre el Govern central i les institucions locals (municipis, comunitats de la vall). Es configura així una llei orgànica de política lingüística basada en conceptes jurídics innovadors, que pugui establir drets i deures de les comunitats lingüístiques, precisant en la seva elaboració obligacions i responsabilitats dels diferents subjectes implicats.

La toponímia, entesa com el conjunt de noms de les poblacions i els accidents geogràfics, o com el conjunt de noms dels llocs d’un país, ha constituït un dels aspectes més sagnants de la realitat lingüística d’Astúries, i ha estat una constant reivindicació del moviment de recuperació lingüística (re-Surdimientu). Amb cert retard, s’ha posat en marxa el procés destinat a fer efectiva la demanda de la recuperació dels topònims tradicionals, procés que constitueix l’objecte d’aquest treball, i que és ple de llums i ombres. Una regulació imprecisa, en alguns aspectes, i limitada en d’altres, unida a una voluntat política vacil·lant, explica les dificultats del procés de recuperació, a la qual cosa cal afegir la singularitat que ni l’asturià ni el gallego-asturià (les dues llengües de la comunitat autònoma al costat del castellà) no gaudeixen de l’estatut d’oficialitat (encara que sí que gaudeixen de reconeixement oficial), que aporta una visió enriquidora de la problemàtica de la tutela de les llengües minoritàries sense reconeixement oficial ple i la consegüent tutela dels drets lingüístics dels parlants d’aquestes llengües. Partint d’aquest panorama, en aquest treball s’aborden fonamentalment tres qüestions: en primer lloc, la qüestió competencial, això és, el paper que correspon, principalment, tant a l’Administració autonòmica com a la municipal, i els títols que emparen la seva intervenció; en segon lloc, examinarem com la legislació de règim local afronta la qüestió toponímica, en concret, el procediment administratiu establert per fixar, i modificar si escau, la denominació oficial dels ens locals, cosa que resulta especialment rellevant en el cas de llengües sense estatut d’oficialitat; i en tercer i últim lloc, farem una anàlisi detallada i crítica del vigent règim asturià sobre toponímia, centrat exclusivament en el nom dels ens locals i els seus nuclis de població.

El procés de reforma de l'Estatut d'autonomia ha ocupat bona part del debat polític de Catalunya en els darrers anys. En aquest article se n'exposen els primers passos, aquells que es donen en el període que va des de l'aprovació de la Llei de política lingüística el 30 de desembre de 1997 fins a les eleccions legislatives catalanes de novembre del 2003, i es fa especial esment a allò referit a la qüestió lingüística. L'objectiu de l'article és descriure i analitzar quines són les propostes partidistes que hi ha respecte al règim lingüístic que es vol que reculli el nou Estatut. L'exposició d'aquest procés està organitzada en tres grans apartats. En el primer, es fa un comentari dels antecedents immediats, des de la Llei de política lingüística de 1998 a les conseqüències dels resultats de les eleccions legislatives espanyoles del 2000. En el segon, s'entra directament en matèria i s'analitza el nucli de l'inici del procés de reforma de l'Estatut. En aquest apartat es detalla la creació, el funcionament i els resultats de la Comissió d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern; els treballs de la Comissió d'Estudi sobre la qüestió lingüística i, finalment, la constitució de la ponència per a la reforma de l'Estatut. Finalment, la tercera part i darrera està dedicada a unes breus conclusions finals, en les quals es ressalta que el procés de reforma de l'Estatut d'autonomia s'inicia per raó de les necessitats tàctiques de les diferents forces polítiques, en especial ERC que volia posar en dificultats CiU i el PSC, que volia guanyar-se la confiança d'ERC per a bastir una alternativa a CiU. Els partits catalans inicien el procés creant una Comissió d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern el novembre del 2000, que, com el seu nom indica, té un clar caràcter exploratori i analític. En aquests moments, ja queda clar que una reforma de l'Estatut no tindrà gaires conseqüències en l'ampliació de l'autogovern de Catalunya si no es toca també la Constitució (que no serà el cas) i que en cap moment s'intenta argumentar que cal una reforma de l'estatut per la qüestió lingüística. Així, ja des del començament, és evident que per protegir més i millor la viabilitat del català a Catalunya o per garantir els drets dels catalanoparlants, no cal una reforma de l'Estatut. Amb tot, el debat s'aborda i les diferències en aquesta matèria històricament manifestades pels partits polítics es tornen a evidenciar. Els partits tanquen el debat en aquesta primera fase centrant l'acord en allò que caldria fer en l'àmbit de l'Administració central de l'Estat i en la de justícia, però palesen una considerable distància quant als continguts precisos del que pot ser el nou Estatut. El punt de fricció serà el «deure de conèixer el català», el paper del castellà a Catalunya i l'abast i la concreció que ha de tenir l'article (o els articles) sobre la llengua a l'Estatut.

En aquest treball hem analitzat l'explotació de la diversitat geolectal, sociolectal i etnolectal en un petit nombre de pel·lícules d'animació nord-americanes, i la manera com aquesta diversitat s'ha traslladat a les versions catalanes i castellanes disponibles. A partir de la nostra anàlisi és possible constatar com aquesta mena de pel·lícules utilitza amb força habilitat les connotacions socioculturals dels dialectes i els accents en la societat nord-americana per tal de caracteritzar millor uns personatges de ficció, transgredint fins i tot quan convé les normes de correcció lingüística acadèmica en favor de la versemblança. En canvi, les versions doblades catalanes només reflecteixen pàl·lidament l'explotació de la diversitat en l'original. La feble explotació de la diversitat dialectal pròpia té més transcendència del que pot semblar a priori per al cas del català. Tot i que es tracti d'un idioma amb una variació dialectal poc pronunciada, el tractament de la diversitat geolectal i sociolectal del català en l'àmbit audiovisual és sovint una font de problemes, ja que aquest és un tema en què s'encreuen tensions i tendències contraposades. D'una banda, les mancances històriques del sistema educatiu i sociocultural fan que els principals mitjans en català accentuïn el seu paper pedagògic i estandarditzador; de l'altra, la inexistència d'un mitjà audiovisual general que abracés tot el domini lingüístic ha provocat que mai no s'hagi generat una norma oral compartida. Com a resultat, ara com ara s'estan consolidant diverses varietats regionals de l'estàndard que en comptes d'afavorir l'enriquiment de l'idioma comú estan afermant les fronteres entre parlars i entrebanquen l'intercanvi de productes culturals amunt i avall del domini lingüístic. Al nostre treball suggerim que el camp del doblatge, i en especial el del cinema d'animació, podria ser un bon terreny d'experimentació per al desenvolupament d'un nou model d'estandardització oral del català. Un model tal vegada més coral que ajudi a superar les cotilles regionals en què ha caigut la llengua catalana i col·labori a potenciar la imprescindible circulació de la producció cultural pròpia o doblada entre tots els mitjans del domini lingüístic.

Després d’haver seguit puntualment l’evolució o, més ben dit, la involució de l’alguerès/català a la ciutat i al seu rerepaís suburbà fins avui, tot considerant altres recents i apreciades aportacions d’àmbit social de la llengua, amb aquest treball, l’autor vol evidenciar els resultats d’un monitoratge sociolingüístic fet pacientment per ell mateix al llarg d’aquests darrers anys, que s’afegeix, rectifica i posa al dia alguns aspectes de la qüestió. El treball que avui es presenta té, doncs, el caire d’uns apunts per a un llibre blanc amb uns apartats que toquen bàsicament vuit aspectes del problema. Aquests es mouen des de l’actualitat sociolingüística, monitorant la distribució territorial de la societat catalanoparlant, la vehiculació social de la llengua en l’horalitat i en l’escriptura, en les més variades situacions generacionals, de classe, d’ambient, de treball i de tradicions. Tot passant per l’evolució històrica del català, Caria demostra el pas que el mateix va haver, com a dialecte del català, a la situació actual d’idiolecte alguerès. Caria és conscient que cal situar-se dins d’una dimensió humana, l’algueresa, sense cap dramatització o singularització del problema. De fet, per a algunes qüestions –com per exemple les històrico-lingüístiques–, és quelcom de singular, per a altres és senzillament un tòpic, amb més o menys contradiccions i patologies. Aquestes, en llocs perifèrics com l’Alguer (respecte a les grans dimensions urbanes i culturals europees), es revelen aguditzades i, quasi sempre, autolesionants. En el fons, per a les realitats externes al Principat, és quasi sempre una qüestió de provincianisme cultural la que mou els homes (més que no pas les dones) a cometre lluites fratricides, tot perdent l’objectiu final: la salvació de la pròpia llengua i de la pròpia cultura per a desenvolupar-les cap a una projecció moderna de la societat i de la vida. L’itinerari delineat per l’autor ens assenyala el paper jugat pels substrats, els adstrats i els superstrats forasters, tot desnaturant-ne l’estructura original. Al segle XIX el català comença el seu forçat declini passant de la fase diglòssica unidireccional a la substitutiva noucentesca. Finalment, Caria enfronta les possibles solucions per a invertir aquesta fase involutiva, quasi de no retorn, proposant una idea projecte a totes les entitats vinculades amb la qüestió de la llengua per tal de reformar l’article 9 de l’Estatut municipal i impulsar un canvi radical i unitari d’estratègia. De fet, segons Caria, és l’Ajuntament de l’Alguer qui hauria de fer-se càrrec, en primera persona, de la ‘política lingüística’ sense delegar les seves pròpies responsabilitats a cap altre ens públic o privat. Tot el conjunt d’iniciatives pressuposa una prèvia convergència i unitat de totes les entitats alguereses per tal de recollir tota experiència madurada en aquests darrers vint-i-cinc anys i reunir els esforços per a dur a síntesi compartida els coneixements de tots els operadors algueresos de la llengua i de la cultura catalanes de l’Alguer. Compartir, doncs, les eines, les lluites i les il.lusions, és el repte més gran, per tal de ser tots plegats els arbitres del canvi en la política lingüística del municipi alguerès i els garants de la seva continuïtat. El futur de la llengua, segons Caria, comença d’aquí, fent-lo i fent-lo servir, més que parlant-ne.

Among the many and varied types of possible government interventions on behalf of language revival, this paper describes promotion measures, language obligations and pubic contracting policies. It would seem a commonplace to affirm that promotion measures, understood as those that promote specific behaviors in government institutions and users of government services without constraining them to necessarily behave in the way being promoted, are the most peacefully accepted. Mandatory performance measures on behalf of minority languages are, on the other hand, the most controversial throughout Spain. This type of measures is generally not implemented in minority language protection policies. These measures obviously call for regulations having the formal status of a law, whose infringement would entail sanctions. The measures involve establishing the mandatory presence of the language with a view towards reviving it in those areas believed to hold potential for a significant increase in language use, without harming any sector of society or, most importantly, violating any civil right. Perhaps the measures least taken into account so far, elsewhere and here in Catalonia, despite their basically peaceful character and their significant potential for positive change in minority languages, are those having to do with government purchasing and contracting in every sector. The article describes the way the three types of measures are regulated and, in some cases, enforced, in Catalonia. It then makes an assessment of the three, from which possible proposals for action are derived.

L’article proposa una anàlisi dels antecedents polítics i jurídics més significatius que han contribuït a construir l’estatut d’oficialitat de la llengua catalana a Catalunya en el període comprès des de 1892 a 1936. La valoració de la llengua catalana com un baluard identitari de Catalunya i la vinculació de la qüestió lingüística a nocions d’identitat nacional justificaran que, moltes vegades, els projectes favorables al reconeixement d’un estatut d’oficialitat del català es circumscriguin dins projectes més amplis de reivindicació d’un marc d’autonomia per a Catalunya. El moviment del catalanisme polític adquirirà un paper explicatiu clau per comprendre l’evolució del règim jurídic de la llengua catalana a tombants del segle xix, principi del segle xx. En aquest context s’inscriu, entre d’altres, la proposta lingüística de les Bases per a la Constitució regional catalana, també dites Bases de Manresa, de 1892. La tercera d’aquestes bases proposava garantir que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya i en les relacions d’aquesta amb l’Estat. Durant el primer terç del segle xx l’idioma català va anar-se estenent en àmbits que fins aleshores li havien estat vedats. La Mancomunitat de Catalunya impulsaria un important procés de normalització lingüística, en un escenari d’efervescència de la voluntat d’autogovern del Principat. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera encetaria un parèntesi en aquest procés. Durant aquesta etapa dictatorial es van aprovar diverses disposicions normatives amb l’objectiu de prohibir l’ús del català en sectors en què aquesta llengua s’havia estès i normalitzat a les dècades precedents. El 1928 s’aprovaria el Projecte de Constitució provisional de la República Catalana, també conegut com a Constitució de l’Havana. Proposava garantir que el català fos l’única llengua oficial a Catalunya. L’article estudia el contingut i l’abast d’aquesta previsió lingüística. Malgrat la seva manca d’eficàcia jurídica, aquest document és interessant en el pla d’anàlisi teòrica perquè esbossa un model lingüístic singular, sense precedents en els projectes del segle xix.

El moviment de la Pau de Déu (Pax Dei) va néixer a l'Alvèrnia (Le Puy, vers el 975) i a Aquitània (Charroux, 989), a l'època de la transformació anomenada feudal pels volts de l'any 1000. Els concilis de Pau esdevinguts des de la segona meitat del segle X van escampar-se arreu d'Europa occidental i van establir- hi un marc jurídic per a la protecció dels llocs sagrats. Fins i tot si l'interès principal de la Pau de Déu, seguint les passes de la tradició carolíngia, era la protecció dels «pobres» (pauperes) i dels clergues alhora que de llurs béns, els llocs sagrats rebien una menció especial en els cànons promulgats als concilis i a les assemblees de Pau. De fet, a partir de la darreria del segle X, són la Pau i, més tard, la Treva de Déu (Treuga Dei) les que juguen un paper crucial en la protecció dels llocs i les persones a Catalunya i a França. Els diversos conceptes de «cercles de pau», i de «llocs sagrats», creats als segles X-XIII per limitar i emmarcar les guerres privades, són l'objecte d'aquest estudi, els quals ens duen de retruc al llenguatge jurídic i al dret medieval. Així, podrem demostrar que llenguatge jurídic i dret formen un tot. En el nostre estudi, cal tenir en compte dues fonts jurídiques en particular: d'una banda, les actes dels concilis de Pau i, de l'altra, les compilacions del dret consuetudinari, per tal com dret canònic i dret laic s'interpenetren mútuament durant l'època en qüestió. Per donar compte dels «cercles de pau», en els textos apareixen una munió d'expressions. La lectura de les diferències en el vocabulari a l'Occident del segle XI ens permetrà d'estudiar la funció de mots l'ús sinonímic dels quals crea, a vegades, problemes d'interpretació. L'expressió sacraria és versemblantment propera a Catalunya, on fa funció de designació específica i regional dels espais protegits al voltant de les esglésies; això és, les «trenta passes» apareixen gairebé en la totalitat del repertori de fonts. El seu ús s'inscriu dins la tradició dels concilis de la península Ibèrica, el de Toledo en particular. D'altra banda, els conceptes que s'acaben implantant a França són els de cellaria, atrium i ecclesia. Després del concili de Toledo del 681, les «trenta passes» expressen, en essència, la noció de zona protegida, de la mateixa manera "tot i que més rarament" que en els documents privats. En aquest cas, la sacraria és força més familiar; és un terme jurídic més «popular» perquè, comparat amb les «trenta passes», hi predomina des d'un punt de vista toponímic i es troba tant en usos privats com escrits. Aquesta institució, que ha passat a denominar un bon nombre de llocs, va crear una certa consciència en la societat, que, des de llavors i en el futur, havia de respectar la immunitat d'aquests «cercles de pau». Alhora, les guerres privades foren emmarcades i limitades tant pel que fa a la durada com a la dimensió. En un sentit contrari, les «trenta passes» apareixen en els textos dels concilis i per això les trobem dins la tradició jurídica de l'Església, és a dir, com a cultisme. Acaben formant part dels Usatges de Barcelona, on, com a concepte important del moviment pacifista, indica exactament la zona protegida damunt la qual la Treva de Déu es desplegava.

La comunicació i la interdependència creixents dels grups humans del planeta pròpies de l’època contemporània causen un augment del contacte lingüístic i van estenent considerablement la consciència de la diversitat cultural i lingüística humana. Aquesta nova situació interroga amb força les pressuposicions ideològiques que han sostingut fins ara l’organització comunicativa de la humanitat i, en especial, les idees de jerarquització i de menysvaloració de les llengües dels grups humans subordinats políticament i/o econòmicament. La problemàtica fonamental de la nova situació es defineix a) d’una banda pel creixement exponencial del contacte a escala planetària, ja sigui per la via política, econòmica o tecnomediàtica, o per la de desplaçament de poblacions d’una àrea cultural a una de diferent, i b) d’una altra, per la consciència de la desaparició de multitud de formes de parlar en els més diversos indrets del planeta. La màxima preocupació, per tant, se centra en aquesta importantíssima tendència a la reducció de la diversitat lingüística històricament construïda. Aquest tipus de qüestions ens porta cap a la necessitat d’aprofundir el nostre coneixement dels processos de substitució en el terreny lingüístic per tal de poder veure amb claredat com aquests podrien ser evitats i/o reinvertits, tot tenint clar que el que serà probablement impossible és retornar a les situacions anteriors dels hàbitats socioculturals que durant tant de temps han alimentat la diversitat fins ara existent. La gran qüestió passa a ser, doncs, com mantenir la diversitat lingüística en el marc d’una bi- o multilinguïtzació generalitzada dels individus i de les societats humanes. La continuïtat de la diversitat lingüística és un afer de les asimetries de poder relatiu entre els conjunts humans en contacte. La intervenció per al manteniment de la diversitat lingüística és una acció clarament política, car és des d’aquest nivell col.lectiu que les societats humanes poden influir en una reconducció de les actuals situacions, tot tractant de modificar adequadament el conjunt dels diferents factors que intervenen en la causació de les actuals dinàmiques negatives. S’imposa una actuació internacional coordinada que, des dels organismes comuns que la Humanitat comença a tenir fins als poders públics més locals, impulsi una presa de consciència clara de la crisi de la linguodiversitat i faci emprendre a cada nivell de govern les accions possibles per tal que puguin ser modificades les inadequades condicions actuals. A Europa, malgrat l’existència de discursos positius respecte de la diversitat en alguns Estats -Suïssa com a màxim exemple- en d’altres les resistències ideològiques són fortes i enormement arrelades en les ments de la població, llargament educada en la valoració jeràrquica de la llengua oficial -símbol de l’Estat- i alhora en el menyspreu i denigració dels grups lingüístics distints -França, com a paradigma. Les institucions europees comunes han de difondre, per tant, els valors d’acceptació i dignificació de la diversitat lingüística històrica, i ajudar a l’adopció per part dels Estats de polítiques no pas contràries sinó plenament favorables a la diversitat lingüística dels seus grups històrics minoritzats. El continent europeu exemplifica potser més bé que cap altre les tres grans temàtiques que ara afecten la diversitat lingüística: el manteniment i normalització dels grups lingüístics subordinats, la intercomunicació en l’espai europeu, tant de les institucions com dels ciutadans, i els desplaçaments de les poblacions. Malgrat, però, la importància segura dels plans mundial i continental en el futur de l’evolució de la diversitat lingüística, el nivell estatal ha estat i és encara avui l’espai que més afecta aquesta evolució. Establerts de fa temps principis com ara els de ‘territorialitat’ o ‘personalitat’ com a fonamentadors de l’organització del plurilingüisme de les poblacions en el si d’un mateix Estat, existeix, això no obstant, la necessitat d’ampliar-los i d’actualitzar-los. Em pregunto si no caldria introduir un tercer principi, el de ‘funcionalitat’ basat en la possibilitat d’una distribució no jeràrquica de funcions en el si d’una població bi- o multilingüitzada, a l’estil luxemburguès, per exemple. Acceptada la no-completesa de funcions -si més no parcial- per a les llengües pròpies en un món futur molt més interdependent, caldria passar, doncs, a una estratègia de supervivència basada en la ‘diglòssia positiva’ o no estrictament jeràrquica, és a dir, en una distribució adequada de la funcionalitat de les llengües en concurrència. En el pròxim futur una de les grans qüestions que es plantejarà serà com aturar l’ús abusiu de les llengües de comunicació general. Una vegada poliglotitzada la població, la temptació dels grans grups lingüístics d’ocupar el màxim de funcions i de dificultar l’ús de les llengües dels grups menors o mitjans -com ja s’està veient ara- creixerà i augmentarà amb força. És aquí on el paper dels Estats i dels organismes continentals i mundials esdevindrà crucial.

El Congrés dels Estats Units ha estat debatent durant cert temps què fer amb Puerto Rico, una illa del Carib que va envair l’any 1898. Al 1917 els EUA van concedir la ciutadania nord-americana als porto-riquenys i al 1952 van atorgar a l’illa un cert grau d’autogovern. Aquesta fórmula, però, no ha acabat de satisfer ningú. Una de les possibles solucions que s’estan considerant és fer de Puerto Rico el 51è estat dels EUA, tot i que tant als Estats Units com a Puerto Rico hi ha una forta resistència a aquesta alternativa. Un dels factors crítics que expliquen aquesta resistència és la qüestió de la llengua. Aquest assaig explora justament aquesta qüestió, ja que l’autor considera que es tracta de la diferència més important entre l’estat potencial de Puerto Rico i els primers cinquanta estats dels EUA. La segona part explora la història i la situació jurídica de l’anglès com a llengua cooficial de Puerto Rico. Tot seguit compara aquesta abstracció jurídica amb una simple realitat sociològica: Puerto Rico és una societat monolingüe en la qual impera el castellà, mentre que el paper de l’anglès és totalment secundari. La tercera part considera tres aspectes del dilema lingüístic de l’estatalitat per a Puerto Rico: (a) el punt de vista predominant dels defensors d’aquesta opció, que afirmen que la cultura i la llengua de Puerto Rico no són negociables sota l’estatalitat i que no es veurien afectades per aquest canvi d’estatus; (b) els requisits del dret internacional en relació amb la integració d’un enclavament colonial a la metròpolis, i (c) les recents actituds del Congrés respecte a la qüestió de la llengua en cas que Puerto Rico esdevingués un estat dels EUA. La conclusió és que els dos tractaments més recents que ha fet el Congrés de l’alternativa de Puerto Rico com a nou estat no han complert els requisits del dret internacional, ja que el Congrés no ha tractat la qüestió de la llengua amb la claredat necessària per tal de promoure el ple exercici del dret de Puerto Rico a l’autodeterminació. La part 4 explora l’impacte del moviment per a l’oficialització de l’anglès als Estats Units i aborda els diferents arguments constitucionals que han estat presentats contra una llei federal que exigiria a l’estat de Puerto Rico un reconeixement real i efectiu de l’anglès com a llengua oficial. Aquesta part conclou que hi ha molts dubtes sobre la solució definitiva a aquestes qüestions constitucionals, com també que la incertesa que se’n deriva constitueix una tremenda barrera per a un exercici versemblant de l’autodeterminació porto-riquenya, pel que fa a l’alternativa de l’estatalitat. La part 5 considera dos interrogants: (a) si la qüestió de Puerto Rico és anàloga a la que planteja el Quebec en el context canadenc, i (b) si hi ha una analogia raonable entre Puerto Rico i altres comunitats de castellanoparlants dels Estats Units. Sosté que Puerto Rico planteja un “problema” per als EUA molt semblant al dilema Quebec-Canadà; fins i tot, segons l’autor, la identitat cultural i lingüística de Puerto Rico és més forta que la del Quebec. Pel que fa a la segona qüestió, l’autor sosté que el “problema” de Puerto Rico és de naturalesa diferent respecte al que presenten les comunitats hispàniques dels EUA i plantejaria un seriós repte a la idea del melting pot. La part 6 afirma que les possibilitats que Puerto Rico esdevingui un estat dels EUA s’han de debatre en profunditat als Estats Units mateix. D’altra banda, planteja algunes preguntes que caldria resoldre i demana una articulació més clara dels termes en què els EUA estarien disposats a admetre Puerto Rico al seu si. Finalment, la part 7 conclou que la qüestió de la llengua a Puerto Rico no desapareixerà simplement per manca d’atenció o d’interès i que la qüestió de l’estatalitat de Puerto Rico porta la llavor d’un altre debat que els Estats Units van afrontar fa més d’un segle: la secessió.

L'objectiu d'aquest article és advocar per un seguit de reformes en el dret processal que ampliïn els poders dels secretaris judicials, en una nova concepció del sistema jurisdiccional que permeti administrar justícia d'una manera més racional i eficient. Després d'algunes observacions sobre el concepte de jurisdicció (és a dir, l'activitat d'aplicar les lleis), els autors presenten la seva visió de la justícia com un servei públic fonamental per a l'estat de dret. Des d'aquesta perspectiva, els autors advoquen per una racionalització de l'activitat dels òrgans jurisdiccionals, que segons ells es pot aconseguir amb una nova divisió del treball entre els operadors processals. Concretament, proposen una nova mentalitat sobre el paper dels jutges que permeti els canvis que es consideren necessaris per realçar l'estatus i les funcions dels secretaris judicials. Els secretaris judicials no solament haurien d'encarregarse de la tramitació dels casos sinó també de l'execució de les resolucions judicials, i entre les seves noves facultats hi hauria d'haver la capacitat de dictar resolucions pròpies, que només haurien de ser revisades pel jutge a instància de part. Naturalment, aquest nou repartiment d'obligacions només seria possible amb les reformes processals oportunes, i amb el pas dels secretaris judicials del Ministeri de Justícia al Consell General del Poder Judicial.