Bilingüisme de sentit únic: els obstacles a la plenitud institucional de les llengües perifèriques de l’Estat espanyol

L’article aplica els conceptes de bilingüisme de sentit únic i nínxol territorial (Laponce) i de plenitud institucional (Breton), desenvolupats per la literatura científica canadenca dels àmbits de la ciència política i la sociolingüística, a l’anàlisi de les polítiques lingüístiques de l’Estat espanyol. Després d’una revisió dels conceptes i del seu context d’aparició dins dels processos de reconeixement de la minoria francòfona al Canadà, s’estudia com el marc constitucional espanyol i el seu desenvolupament normatiu i jurisprudencial han afavorit, des de la dècada dels vuitanta, l’existència d’un bilingüisme de sentit únic, amb el castellà com a llengua “comuna” i per defecte de l’Estat. Aquesta situació de bilingüisme de sentit únic s’observa estudiant un seguit de mecanismes jurídics, com ara la jerarquització constitucional de les llengües, la inacció de l’Estat pel que fa a la protecció efectiva de les llengües diferents del castellà i la limitació de la capacitat normativa de les comunitats autònomes en matèria de política lingüística, principalment per via jurisprudencial. A aquests mecanismes s’afegeix l’existència d’una concepció conflictiva de la cohabitació de llengües en virtut de la qual tot reconeixement de les llengües pròpies implicaria un atac a la preeminència del castellà. Partint d’aquests fets, se suggereix com a conclusió la superació d’aquest paradigma mitjançant la normalització completa de les llengües espanyoles, seguint l'exemple del castellà, i la generalització d’una equitat lingüística més gran.