Apunts jurídics sobre el paisatge lingüístic a Euskal Herria

Aquest article és un estudi de la toponímia i la retolació al País Basc des del punt de vista del dret lingüístic. Es tracta de matèries que tenen relació amb l'estatus i el corpus de la llengua i contribueixen a la formació del "paisatge lingüístic". Després d'una breu introducció històrica, l'autor centra la seva atenció en els dos factors que incideixen en la retolació i el paisatge lingüístic: el factor competencial i el factor lingüístic. La descripció del segon factor porta l'autor a una discussió del règim lingüístic existent, on la cooficialitat del castellà i l'èuscar no implica necessàriament l'obligació d'usar simultàniament totes dues llengües. Fent servir aquesta discussió com a marc de referència, l'autor analitza successivament la toponímia, els senyals de trànsit i la retolació. Pel que fa a la toponímia, la normativa existent és considerada rígida i poc ambiciosa per tal com no persegueix la generalització de formes oficials basques. En els senyals de trànsit, l'èuscar ha d'aparèixer al costat del castellà, que és obligatori segons la legislació espanyola, encara que aquest bilingüisme exclou els topònims que només tenen una forma oficial basca. Quant a la retolació, l'autor analitza les instal·lacions i els edificis públics, les empreses concessionàries de serveis públics i el sector privat. Per a les instal·lacions i els edificis públics no existeix cap regulació específica, però la condició de llengua pròpia de l'èuscar, juntament amb els propòsits identificadors i informatius de la retolació, permetrien l'ús exclusiu d'aquesta llengua. Segons l'autor, les empreses concessionàries de serveis públics haurien d'observar el mateix règim lingüístic que caracteritza l'administració pública i per tant haurien de promoure l'ús de l'èuscar. Finalment, en el sector privat l'autor defensa la legitimitat de mesures de foment com les bonificacions i exempcions fiscals en la publicitat i la retolació comercial.