Nuestro Estado ha de ser un Estado católico en lo social: la familia y la Iglesia en el discurso social de los regímenes ibéricos en las décadas de 1930-1960

Las dictaduras de Franco y Salazar compartieron varios de los instrumentos que contribuyeron a la edificación y sustentación de sus regímenes a lo largo del tiempo: la Iglesia y la Familia se convirtieron en piedras angulares de los discursos de Estado. Bajo el manto protector del Cristianismo y apoyado sobre la familia, los dictadores ibéricos construyeron lo que denominaron política social: la familia salió reforzada en sus tareas sociales de asistencia y previsión, y la Iglesia aseguró la legitimación para la acción social que los regímenes consideraban suya. En el nuevo contexto ideológico que se estableció después de la Segunda Guerra Mundial, en el que el entorno fascista sucumbía, el discurso de los regímenes se agarraba más aún a los valores tradicionalistas para disfrazar los verdaderos colores de sus políticas sociales. Les dictadures de Franco i Salazar van compartir diversos instruments que van contribuir a l'edificació i sustentació dels seus règims al llarg del temps: l'Església i la Família es van convertir en pedres angulars dels discursos d'Estat. Per sota el mantell protector del Cristianisme i tot reconlzant sobre la família, els dictadors ibèrics van construir el que van anomenar política social: la família va sortir reforçada en les seves tasques socials d'assistència i previsió, i l'Església va assegurar la legitimació per a l'acció social que els règims consideraven seva. En el nou context ideològic que es va establir després de la Segona Guerra Mundial, on l'entorn feixista sucumbia, el discurs dels règims s'agafava més encara als valors tradicionalistes per disfressar els veritables colors de les seves polítiques socials. The dictatorships of Franco and Salazar had in common several instruments that contributed to the edification and support of their regimes over time: Church and Family became the cornerstones of State discourses. Beneath the protection of the mantle of Christianity and supported upon their notions of the family, the Iberian dictators built what they called social policy: the role of family was reinforced in terms of its social tasks of assistance and welfare, and the Church ensured the legitimization of the social action that the regimes called their own. In the new ideological context that was established after the Second World War, where the fascist environment was weakening, the discourse of the regimes clung increasingly to traditionalist values ​​to disguise the true colours of their social policies.