Minerva a la Pampa, Sarmiento al temple. Biblioteques populars i historicisme arquitectònic al sud-oest de Buenos Aires a principis de segle XX

Entre fines del siglo XIX y principios del XX, en la Argentina se produjo un proceso configuración del sistema bibliotecario que, impulsado desde el Estado, tuvo como eje el formato de la biblioteca popular creada, sostenida y administrada por asociaciones de particulares. Ligadas a los centros urbanos en franca expansión, estas instituciones se multiplicaron por todo el territorio nacional, en especial por aquellas regiones del litoral pampeano que se vieron favorecidas por la puesta en marcha del modelo agroexportador. El sudoeste de la provincia de Buenos Aires, incorporado recientemente al dominio estatal, fue protagonista, así, de la proliferación y el desarrollo de poblados de carácter agrícola y comercial que pretendían equiparar sus avances socioeconómicos con sus progresos culturales. En localidades como Bahía Blanca y Coronel Suárez se produjo, en consecuencia, una modernización acelerada en cual los grupos ilustrados asumieron un rol activo mediante la fundación de instituciones de promoción de la cultura considerada legítima, que se convirtieron, de este modo, en marcas y agentes del cambio.El presente trabajo se propone indagar sobre las bibliotecas populares de estos dos últimos centros urbanos –la Bernardino Rivadavia (1882) y la Sarmiento (1915), respectivamente– a partir del análisis de la dimensión arquitectónica de sus sedes institucionales. En este sentido, proponemos considerar estos edificios como artefactos culturales policrónicos donde se articularon diversos lenguajes y temporalidades a fin de construir determinadas representaciones sobre el saber, la cultura letrada y las bibliotecas, así como del rol que ellos les cabría en la conformación de una ciudad moderna acorde a los patrones de la civilización europea. El historicismo ecléctico de las fachadas que las transformó en auténticos templos del conocimiento se conjugó entonces con la creciente racionalización espacial que requería el público lector en expansión, los acervos bibliográficos en aumento y la paulatina profesionalización de la práctica bibliotecaria. Asimismo, los edificios se integraron al entramado urbano, consolidando la distinción entre un centro de gran potencia simbólica y una periferia destinada, en especial, al despliegue de las actividades cotidianas vinculadas a la vivienda y al sustento. La presencia de Minerva, diosa romana de la sabiduría y las artes, en el frontón de la sede bahiense, funciona, así, como síntesis iconográfica de la voluntad de estas instituciones por insertarse en una tradición occidental que prestigiara su labor pero también confirmar el progreso de estas tierras. Más allá del aporte empírico que supone el estudio de las entidades bonaerenses, este artículo pretende introducir tres reflexiones de alcance general. La primera se refiere a la dimensión activa de los artefactos culturales en los procesos de modernización latinoamericanos; lejos de ser meras evidencias de los cambios, dichas formas fueron agentes activos en ellos ya que contribuyeron de manera sustancial a modificar las experiencias sociales y culturales de los habitantes de las ciudades. La segunda cuestión plantea la necesidad de considerar las obras arquitectónicas como objetos complejos, históricos y espacialmente contextualizados. En este sentido, se considera que el estudio de los edificios no puede bastarse a sí mismo ni escindirse de su articulación con el ámbito urbano y con la función de las instituciones que albergan. Finalmente, este trabajo plantea la necesidad de problematizar los relatos historiográficos totalizadores a partir de la recuperación de las historias locales y regionales. La noción de policronía se revela aquí más productiva que la de anacronismo, muchas veces utilizada para hablar de los contextos provincianos, en tanto permite dar cuenta de la apropiación selectiva de elementos de los repertorios culturales vigentes de acuerdo a las posibilidades y requerimientos de las sociedades receptoras.
Between the end of the 19th century and the beginning of the 20th century, in Argentina took place the configuration process of the library system, initially encouraged by the State, based on the popular library as institution created, sustained and managed by civil associations. Linked to urban centers in frank expansion, these libraries multiplied throughout the national territory, especially those regions of the pampas that were favored by the implementation of the modelo agroexportador. The southwest of the province of Buenos Aires, recently incorporated into the state domain, was thus the protagonist of the proliferation and development of agricultural and commercial villages that sought to put on the same level their socio-economic advances and their cultural progress. In locations such as Bahía Blanca and Coronel Suárez, there was, consequently, an accelerated modernization in which the literate groups assumed an active role through the foundation of institutions for the promotion of the culture considered legitimate, which thus became brands and agents of change.This paper intends to investigate the popular libraries of these two urban centers -Bernardino Rivadavia (1882) and Sarmiento (1915), respectively- based on the analysis of the architectural dimension of their institutional headquarters. In this sense, we propose to consider these buildings as polycronic cultural artifacts where different languages and temporalities were articulated in order to construct certains representations of knowledge, literate culture and libraries, as well as of the role that they would fit in the conformation of a modern city according to the patterns of European civilization. The eclectic historicism of the facades that transformed them into authentic temples of knowledge was then combined with the growing spatial rationalization required by the expanding reading public, the increasing bibliographic collections and the gradual professionalization of library practice. Likewise, the buildings were integrated into the urban framework, consolidating the distinction between a center of great symbolic power and a periphery destined, in particular, to the deployment of daily activities related to housing and livelihoods. The presence of Minerva, the roman goddess of wisdom and arts, on the facade of the Bahía Blanca’s library, works, as well, as an iconographic synthesis of the will of these institutions to be inserted into a Western tradition that would prestige their work but also confirm the progress of these lands.Beyond the empirical contribution of the study of these entities, this article intends to introduce three considerations of general scope. The first refers to the active dimension of cultural artifacts in Latin American modernization processes; far from being mere evidence of the changes, these forms were active agents in them as they contributed substantially to changing the social and cultural experiences of city dwellers. The second question raises the need to consider architectural works as complex, historical and spatially contextualized objects. In this sense, it is considered that the study of buildings cannot be sufficient for itself or split from its articulation with the urban environment and with the function of the institutions they host. Finally, this work raises the need to problematize the totalizing historiographical accounts from the recovery of local and regional histories. The notion of policronia is revealed here more productive than that of anachronism, often used to talk about provincial contexts, while allowing to account for the selective appropriation of elements of existing cultural repertoires according to the possibilities and requirements of receiver societies.
Entre finals de segle XIX i principis de l’XX, en l’Argentina es va produir un procés configuració de sistema bibliotecari que, impulsat des de l’Estat, va tenir com a eix el format de la biblioteca popular creada, sostinguda i administrada per associacions de particulars. Lligades als centres urbans en franca expansió, aquestes institucions es van multiplicar per tot el territori nacional, especialment per aquelles regions de l’litoral pampeano que es van veure afavorides per la posada en marxa de el model agroexportador. El sud-oest de la província de Buenos Aires, incorporat recentment a l’domini estatal, va ser protagonista, així, de la proliferació i el desenvolupament de poblats de caràcter agrícola i comercial que pretenien equiparar els seus avenços socioeconòmics amb els seus progressos culturals. En localitats com Badia Blanca i Coronel Suárez es va produir, en conseqüència, una modernització accelerada en qual els grups il·lustrats van assumir un paper actiu mitjançant la fundació d’institucions de promoció de la cultura considerada legítima, que es van convertir, d’aquesta manera, en marques i agents de canvi.El present treball es proposa indagar sobre les biblioteques populars d’aquests dos últims centres urbans -la Bernardino Rivadavia (1882) i la Sarmiento (1915), respectivament- a partir d’l’anàlisi de la dimensió arquitectònica de les seves seus institucionals. En aquest sentit, proposem considerar aquests edificis com artefactes culturals policrónicos on es van articular diversos llenguatges i temporalitats per tal de construir determinades representacions sobre el saber, la cultura lletrada i les biblioteques, així com de el paper que ells els cabria en la conformació d’una ciutat moderna d’acord amb els patrons de la civilització europea. El historicisme eclèctic de les façanes que les va transformar en autèntics temples de el coneixement es va conjugar llavors amb la creixent racionalització espacial que requeria el públic lector en expansió, els patrimonis bibliogràfics en augment i la gradual professionalització de la pràctica bibliotecària. Així mateix, els edificis es van integrar a l’entramat urbà, consolidant la distinció entre un centre de gran potència simbòlica i una perifèria destinada, especialment, a el desplegament de les activitats quotidianes vinculades a l’habitatge i a l’aliment. La presència de Minerva, deessa romana de la saviesa i les arts, en el frontó de la seu bahiense, funciona, així, com a síntesi iconogràfica de la voluntat d’aquestes institucions per inserir-se en una tradició occidental que prestigiés la seva tasca però també confirmar el progrés d’aquestes terres.Més enllà de l’aportació empíric que suposa l’estudi de les entitats de Buenos Aires, aquest article pretén introduir tres reflexions d’abast general. La primera es refereix a la dimensió activa dels artefactes culturals en els processos de modernització llatinoamericans; lluny de ser meres evidències dels canvis, aquestes formes van ser agents actius en ells ja que van contribuir de manera substancial a modificar les experiències socials i culturals dels habitants de les ciutats. La segona qüestió planteja la necessitat de considerar les obres arquitectòniques com a objectes complexos, històrics i espacialment contextualitzats. En aquest sentit, es considera que l’estudi dels edificis no pot bastar-se a si mateix ni escindir-se de la seva articulació amb l’àmbit urbà i amb la funció de les institucions que alberguen. Finalment, aquest treball planteja la necessitat de problematitzar els relats historiogràfics totalitzadors a partir de la recuperació de les històries locals i regionals. La noció de policronía es revela aquí més productiva que la d’anacronisme, moltes vegades utilitzada per parlar dels contextos provincians, en tant permet donar compte de l’apropiació selectiva d’elements dels repertoris culturals vigents d’acord a les possibilitats i requeriments de les societats receptores.