Search

Copyright of Scripta is the property of Scripta and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Girona is a Spanish city that has a long history. Its medieval spirit allows people to immerse themselves in the past and restore historical memory. Girona is a heuristic model for reflecting on both medieval culture and the way a modern person identifies with it. Spain is a country that preserves its history through holiday celebrations (both on a local and regional scale), carnivals and folklore, yet at the same time it takes into account the interests of tourists from different countries by creating new ways of connecting with its heritage. One can make an exciting journey to the Hogwarts library, that is, to real medieval libraries, to the world of Game of Thrones characters. Girona has become a mysterious city of Braavos for fantasy fans. Popular culture combines fantasy and reality, mythology and history to meet the demand for medieval culture. Each person has the right to choose their identity. 20th century intellectuals set the trend for an identity search, with the most influential authors including the Annales school, J.R.R. Tolkien, «the father of fantasy», Mikhail Bakhtin who explored the carnival culture and Umberto Eco whose works are characterized by postmodern discourse. The past and a modern person as its protagonist meet each other in the 21st century, which manifests itself in videogames and live action games, carnivals, festivals and holidays. When it comes to discussing Spain’s historical heritage and drawing up itineraries to travel around the country, it is important to take into account the interests of new subcultures, tourists, participants of interactive events, cinephiles and those who simply admire the beauty of a medieval city. Girona invites one to contemplate the past that has already become relevant today.

Copyright of Además de is the property of Ademas de: Revista on line de artes decorativas y diseno and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

The article compares two poetry books published almost simultaneously, La paraula en el vent by Josep Carner in 1914 and Alcools by Guillaume Apollinaire in 1913. The two are considered to be 20th century milestones in their respective traditions: Catalan and French. Both aimed to renew amorous lyricism, in very different ways, although they share some similarities. Together, they appeal to the idea of modernity, in this case arriving at almost opposed results.

El primer terç del segle xx va tenir un significat especial per a la producció de la literatura infantil. Amb el terme poc políticament correcte de bajanades, inspirat en com titllava la literatura infantil l’escriptor Carles Riba, es pretén tractar en aquest article què va significar el llibre destinat als infants durant el primer terç del segle xx i, específicament, indagar com s’entenia la literatura infantil en aquell moment. Amb aquest propòsit s’ha seleccionat un total de trenta-quatre obres destinades al públic infantil, editades a Catalunya entre els anys 1907 i 1940, atenent el seu reconeixement i la seva difusió. Els resultats mostren una important consideració de la literatura destinada als infants perquè era objecte d’interès d’autors i il·lustradors de prestigi, fet que se suma a la priorització de la publicació d’obres de qualitat per part de l’àmbit editorial, un reconegut suport institucional i una ferma valoració pedagògica de la importància de la literatura en l’educació. Tot plegat, amb una clara i potent influència cultural europea.

Copyright of Haidé: Estudis Maragallians is the property of Biblioteca de Catalunya and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

In this article we study developments that underwent the magazine L'Instant, published in a first stage –from July 1918 to February 1919– in Paris, under the direction of the poet and critic Catalan Joan Pérez-Jorba. Between August and October 1919 goes to edit in Barcelona, by Joaquim Horta i Cunill. In this new stage both the purpose and the principles that will guide the magazine changed radically to become antagonistic of which resulted in the creation of the magazine. We also analyse the determining influence of Catalan socio-cultural reality of the moment in this evolution.

In the aftermath of the Spanish War, the Catalan philosopher Eugeni d'Ors and the Spanish philosopher José Ortega y Gasset offered a reading of Einstein’s theory of relativity in which discussions of unity and plurality connected their respective synthetic philosophies and nationalist projects of political and cultural analysis and reform. Besides their philosophical views, references to Einstein tracked their territorial concerns and personal circumstances in the relations between Catalonia, Spain and Europe. Einstein’s theory symbolized the saving connection between the classical and the modern, Europe and the Mediterranean, and science and philosophy. In this paper I focus on the case of Ors in relation to Catalan nationalism and the project he called Noucentismeand the case of Ortega in relation to Spanish nationalism and his political philosophy in España Invertebrada.

Copyright of Estudis Romànics is the property of Institut d'Estudis Catalans and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Apeles Mestres i Joan Maragall mantingueren una relació de simpatia recíproca la qual és documentalment provada per l’existència de diferents cartes escrites i rebudes entre ells. Ni l’antagonisme ideològic entre el republicanisme de Mestres i el catolicisme de Maragall ni la seva diferent concepció de la literatura van interferir a l’hora de poder establir una relació de caràcter personal. La seva amistat es basà, a banda de la necessària connexió o afinitat que anava més enllà de l’aspecte públic pel qual són coneguts, en una afició compartida, la de les plantes, i en la unió moral que els va adjuntar davant de certs paral·lelismes de tractament per part de la crítica alineada amb el Noucentisme, just al voltant de l’època en què es van a conèixer i van començar el seu intercanvi epistolar.

L’objectiu d’aquest article és presentar la figura de l’intel·lectual anglès William Kineton Parkes (1865-1938) i analitzar-ne les idees fonamentals amb un èmfasi particular en els escultors catalans que estudià per poder-les contextualitzar en el marc de la bibliografia especialitzada apareguda a Catalunya de forma coetània. Es persegueix donar a conèixer un corpus de gran interès per als historiadors de l’escultura d’aquí que permet, alhora, valorar la presència i la percepció internacional dels escultors catalans del moment.

Salvador Dalí's Autorretrato cubista is his only major painting done predominantly in the style of Analytic Cubism, although it also incorporates various examples of collage, typically associated with Synthetic Cubism. Close analysis of the compositional structure of the self-portrait, together with the identification and interpretation of the various objects and newspaper fragments glued to its surface, suggest the representation of a self divided and pulled simultaneously in different directions. The major lines of tension involve two oppositions: one between Cataluña and Castilla, that is to say, between a sympathetic stance towards Catalan nationalism versus Castilian centralism (tempered by the positive and horizon-expanding experience of student life in Madrid), and the other between the avant-garde and other artistic styles. This second tension manifests itself in the espousal of Analytic Cubism (with some features of Synthetic Cubism) and, at the same time, the inclusion of certain elements deriving from earlier tendencies, notably Noucentisme, a movement that in turn had very close links with Catalanism. In Autorretrato cubista, painted at the very end of 1923, it therefore seems possible to discern a complex and unresolved psychomachia of diverse and sometimes contradictory allegiances and influences played out on the canvas. [ABSTRACT FROM AUTHOR]

L’obra de l’escultor gironí Fidel Aguilar (1894-1917), tot i la seva escassetat i fragilitat, sorprèn per, entre d’altres, la maduresa assolida i les extraordinàries afinitats que el seu treball presenta amb el d’alguns dels millors artistes europeus del seu temps. En aquest article s’exploren precisament els punts comuns i les relacions amb l’obra de tres artistes ben concrets: Elie Nadelman (1882-1946), Celso Lagar (1891-1966) i Amedeo Modigliani (1884-1920). En els primers apartats de l’article es revisen els possibles punts de contacte o d’influència directa que van poder permetre que l’escultor gironí conegués l’obra dels altres tres artistes, ja sigui a partir de contactes personals, de converses amb terceres persones o bé a partir de reproduccions en revistes o diaris. Tot seguit, s’analitzen els conceptes estètics comuns entre els seus treballs respectius, que s’articulen principalment en la tria de materials, la iconografia i l’interès comú pel primitivisme i el classicisme. Finalment, es valoren algunes de les connexions formals concretes que es poden detectar en les escultures, els dibuixos i les pintures realitzats per aquests artistes, que s’expliquen precisament a partir de les afinitats conceptuals esmentades. La comparació entre les obres respectives ens porta a concloure que és necessari estudiar el treball d’Aguilar en un marc més ampli que el del noucentisme que normalment l’ha acollit, perquè alguns dels seus trets tenen més a veure, per exemple, amb una anticipació de l’art déco.

Les cases Amatller i Casarramona representen dos plantejaments diferents respecte a la relació entre la casa i la ciutat en Puig i Cadafalch. Són dos projectes que sintetitzen contundentment l’evolució del pensament i la tasca de l’arquitecte i que ens permeten entendre la implicació urbana de molts altres habitatges. Una implicació urbana que no planteja de la mateixa manera al llarg de la seva trajectòria professional. A començament del segle XX, les obres que fa a Barcelona constitueixen un manifest contra la monotonia i l’homogeneïtat de l’Eixample i, sobretot, contra les eines de gestió utilitzades per portar-lo a terme. Als anys vint, en canvi, les edificacions que realitza accepten el rol urbà i assumeixen la seva expressió cívica a través del classicisme. Dues lectures que es palesen clarament a través de les dues cases construïdes amb vint anys de diferència i, paradoxalment, situades l’una davant de l’altra al passeig de Gràcia. Totes dues obres són reformes d’edificis existents pràcticament idèntics i en els quals Puig intervé de manera molt distinta. En aquest article mostrem, a partir de l’anàlisi dels projectes originals i de les intervencions realitzades per l’arquitecte, com es transformen tots dos immobles per donar cabuda a uns habitatges singulars. Dues solucions que mostren una manera diferent d’entendre la realitat urbana, que ens permeten visualitzar canvis significatius en el plantejament disciplinari de l’edifici residencial urbà representatiu i, per últim, que evidencien com canvien els valors i els costums vinculats a les dues cases al llarg dels vint anys que les separen.

This text analyses the feminine representation, its image and attire in the cultural cycle from Romanticism to the interwar period, which was a key moment in the socio-cultural landscape of contemporary Catalonia. The article focuses on plastic art, making special emphasis on theatre and narrative literature and evolving hand in hand with the progress of women’s liberation. Literary commentaries focus on the works by Carles Soldevila and Maria Teresa Vernet as narrators, as well as Avel·lí Artís and Carme Montoriol.

En Barcelona, entre 1907 y 1917, se publica, con el nombre de Feminal y dirigido por Carme Karr i Alfonsetti, un suplemento femenino mensual de la revista la Ilustració Catalana. Feminal recurrió de forma sistemática a las fotografías para completar sus reportajes sobre cuestiones de actualidad. La orientación que Karr marca a la publicación responde a las ideas del feminismo conservador que propugna una mayor presencia pública de la mujer, sin dejar por ello de ser esposa y madre, mediante una modernización de su educación. Unos objetivos que se enmarcan y comprometen con el amplio programa regeneracionista que impulsa la burguesía industrial catalana en esta época y que tiene en la educación uno de sus ejes fundamentales. En este artículo se analiza el papel que tienen las fotografías para reforzar el discurso modernizador de la educación.

Copyright of Haidé: Estudis Maragallians is the property of Biblioteca de Catalunya and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Ars Longa is the property of Ars Longa and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Estudis Romànics is the property of Institut d'Estudis Catalans and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

A Barcelona, dos projectes per al Tren de Sarrià s’entrecreuen en el període que va de l’any 1912 a l’any 1931. Són projectes d’esperit molt diferent, però, arquitectònicament, tots dos són amarats de voluntat de modernització noucentista. A l’arribada de Pearson, una empresa renovellada iniciarà un projecte de conquesta del Vallès, mentre que, a l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, serà l’Ajuntament de Barcelona qui emprendrà les obres de soterrament de la línia a l’Eixample, amb la voluntat de convertir-la en un metropolità. Com es veurà, l’arquitectura de les seves estacions o, si es vol ser més precís, l’arquitectura dels edificis de viatgers de cada estació, serà del tot compromesa amb els objectius ideològics de tots dos projectes.

L’article ofereix una visió alternativa del món literari i periodístic català durant els anys de la Segona República. S’hi observa com molts escriptors i artistes treballaven en la funció pública municipal o de la Generalitat, perquè, lògicament, no podien sobreviure econòmicament del seu estricte treball artístic o intel·lectual. La feina de funcionari no era el seu ideal de vida, però la crua realitat quotidiana els obligà a cercar una feina que, tot i ser considerada moralment embrutidora, almenys els allunyava del dur espai del món del treball manual i de fàbrica. Tanmateix, aquests Intel·lectuals-funcionaris intentaren dignificar professionalment i discursivament la seva professió d’empleat públic tot compaginantla amb la d’escriptor, periodista o artista. Agrupats molt d’ells en l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (AFGC), aquesta entitat va estar integrada fonamentalment per intel·lectuals i professionals adscrits al republicanisme i el socialisme catalanista, com també el comunisme heterodox partidari d’una revolució nacional i proletària catalana. Aquest aiguabarreig de sensibilitats polítiques conformà dins de l’AFGC un discurs intel·lectual i professional força eclèctic capaç de conjuminar l’elitisme del Noucentisme amb la passió popular pel futbol. En el fons, la visió intel·lectual de l’AFGC i dels seus empleats públics no fou altra cosa que un clar reflex de l’eclèctica política cultural que va portar a terme l’Esquerra Republicana de Catalunya des de la Generalitat, on cabien en forma reciclada el Noucentisme, les avantguardes i totes les formes d’expressió de la cultura de masses

This paper discusses the notion of modernism by relating it to three artistic movements – Modernisme, Noucentisme and the Avant-garde – which developed in Catalonia between the 1880s and the early 1920s. From a common commitment to modernity these three movements produced, nonetheless, widely different aesthetic proposals. Notwithstanding their differences, this paper identifies common features in their artistic practices in order to contribute to the ongoing critical review of modernism. Thus, rather than a self-referential, medium-specific quest with abstraction as a natural endpoint, modernism is presented here as an open, interrogative artistic practice engaged in a debate in pursuit of ‘the modern’. This understanding of modernism is then tested against the case of Xavier Nogués, an artist associated with Noucentisme, and his contribution to the artistic debate of his time through the necessarily figurative language of caricature.

Copyright of Estudis Romànics is the property of Institut d'Estudis Catalans and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Zeitschrift für Katalanistik is the property of Zeitschrift fur Katalanistik and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

En aquest article es realitza una primera aproximació a la figura de Joan Maragall com a col·leccionista d’art. Per aquest motiu, s’han documentat les peces que conformen la seva modesta, però destacable, col·lecció i s’ha estudiat quina la relació que el poeta va tenir amb artistes com Miquel Utrillo o Pere Torné i Esquius. També s’ha volgut analitzar el mode d’adquisició de les peces, per obtenir més informació sobre el mercat artístic del moment i conèixer la impressió que aquelles obres van produir en el poeta.

Como sucedió con la mayoría de los nacionalismos que emergieron durante las últimas décadas del siglo XIX, la estructuración de las ideas fundamentales del catalanismo político tuvo como uno de sus ejes la apelación a una época dorada en la que se había alcanzado una supuesta plenitud política y cultural. Sin embargo, este proceso no se produjo de manera lineal y homogénea. El análisis de las referencias a la Cataluña medieval en las obras de Enric Prat de la Riba y Eugenio d'Ors permiten al autor analizar las tensiones que se desarrollaron en el nacionalismo lligaire-noucentista entre las concepciones de nación, nacionalismo e imperialismo e iluminar, de esta manera, unos aspectos poco analizados sobre las complejas relaciones entre los proyectos nacionalizadores encabezados por ambos personajes.