Search

La identitat lingüística valenciana sembla, a primera vista, la d’una regió que forma part de la nació espanyola i de la seua història especifica. Això no obstant, quan s’estudia més a fons el discurs polític que es produeix a la Comunitat Autònoma de València, que ha guanyat un caràcter cada vegada més polèmic sobre tot des de la transició espanyola, remet a una comprensió de la pròpia identitat que no necessàriament coincideix amb el concepte nacional espanyol. En realitat, és un discurs que tracta de determinar la llengua e identitat valenciana autòctona. Què significa ser un valencià que parla valencià? És un parlant de dialecte que per a «entendre’s millor» recorre al espanyol? És el representant d’una llengua independent? És membre d’una família lingüística reprimida a Espanya? I com s’accepta a Espanya? O, com ha de posicionar-se políticament en front del context espanyol? Partint d’aquestes preguntes, fem especial atenció als fronts político-identitaris que han estat representades a les Corts Valencianes entre 2014 i 2016, que seran l’element principal del present treball. Aspirem a reflectir i contextualitzar tant històricament com sociolingüísticament els seus discursos per a arribar a una descripció distanciada i diferenciada de les posicions, percepcions i interpretacions contradictòries sobre el valencià. Partint d’una anàlisi semàntica del discurs de conflicte basat en corpus, mostrarem la gènesi i el desenvolupament de les actuals conceptualitzacions La identidad lingüística valenciana parece, a primera vista, la de una región que forma parte de la nación española y de su historia cultural específica. Sin embargo, cuando se estudia más a fondo el discurso político que se produce en la Comunidad Autónoma de Valencia, que ha ganado un carácter cada vez más polémico sobre todo desde la transición española, nos remite a una comprensión de la propia identidad que no necesariamente coincide con el concepto nacional español. En realidad, es un discurso que trata de determinar la lengua e identidad valenciana autóctona. ¿Qué significa ser un valenciano que habla valenciano? ¿Es un hablante de dialecto que para «entenderse mejor» recurre al español? ¿Es el representante de una lengua independiente? ¿Es miembro de una familia lingüística reprimida en España? ¿Y cómo se le acepta en España? O, ¿cómo debe posicionarse políticamente frente al contexto nacional español? Partiendo de estas preguntas, prestamos la principal atención a los frentes político-identitarios, que estuvieron representados en las Cortes Valencianas entre 2014 y 2016, que serán el elemento principal del presente trabajo. Aspiramos a reflejar y contextualizar tanto históricamente como sociolingüísticamente sus discursos para llegar a una descripción distanciada y diferenciada de las posiciones, percepciones e interpretaciones contradictorias acerca del significado identitario del valenciano. Basándonos en un análisis semántico del discurso de conflicto basado en corpus mostraremos la génesis y el desarrollo de las actuales conceptualizaciones divergentes, ya que son éstas las que convierten esta «lengua propia» en el ‹símbolo de la divergencia identitaria› dentro de un discurso político producido con y sobre la lengua.

How do migration receiving states justify that newcomers to their territory have to learn the local language? In addressing four kinds of justifications, this thesis introduces the novel perspective of family life and migrant languages in the debate on multiculturalism and concludes that only minimal “thin” rather than extensive “thick” demands of integration are warranted. First, immigrants' children have a standing interest in their mother tongue in virtue of their interest in a well-functioning family. Second, multilingualism is beneficial and receiving states have an interest in integrating migrant tongues into their policies. Third, prior history on a territory does not provide and adequate justification for the asymmetric treatment of national and immigrant groups. Fourth, the claim that immigrants arrive voluntarily and hence accept to integrate in the receiving states only holds if they have sufficient alternatives. In a world of global inequalities, however, this is not the case., Com es justifica el fet que els immigrants hagin d'aprendre la llengua nacional del país receptor? Aquesta tesi tracta i analitza quatre aspectes relacionats amb aquesta qüestió i introdueix la perspectiva de la vida familiar i la llengua dels immigrants en el debat del multiculturalisme. La conclusió que s'extreu es que no es pot exigir als nouvinguts un màxim d'integració a nivell lingüístic. En primer lloc, els fills dels immigrants tenen l'interès de preservar el seu idioma matern, per a un millor funcionament en el si familiar. En segon lloc, el multilingüisme és beneficiós, per tant, els estats receptors haurien de considerar les llengües dels immigrants en les seves polítiques lingüístiques. En tercer lloc, el fet que el grup nacional tingui una història més llarga sobre el seu terrirori, en comparació amb grups d'immigrants més recents, no justifica un tractament assimètric. Per últim, l'argument que els immigrants que deixen el seu país de manera voluntària acceptin d'integrar-se al país nou, només té vigència si els immigrants tenen suficients alternatives. Fet que en el món desigual on vivim, no es dóna freqüentment.

En Cataluña, la política lingüística se ha construido sobre la relación entre los conceptos de lengua propia y lengua oficial, lo que ha sido objeto de un sólido desarrollo jurídico y ha permitido legitimar políticamente el uso preferente del catalán en un régimen de doble oficialidad. Durante los primeros años del siglo XXI se incorpora al discurso público la referencia al catalán como lengua común, a raíz de los cambios sociodemográficos y sociolingüísticos provocados por la última oleada migratoria internacional. La idea 'El catalán, lengua común' se convierte en una idea central en el enfoque de la acogida de la inmigración, de acuerdo con un uso principalmente importado del Quebec y en el marco de un modelo intercultural. Pero al concepto de lengua común le hace falta una fundamentación teórica y una definición claras, al igual que el análisis que se puede hacer de su aplicación. Este artículo pretende contribuir a concretar este concepto, que ha sido relevante para las políticas de inmigración y lo puede ser también, de manera más general, para la gestión política de una sociedad plurilingüe. En primer lugar, describe cómo se utiliza en el ámbito catalán y los factores que han conducido a adoptarlo. A continuación, se aproxima al tratamiento que de él hace la teoría política liberal y deduce la definición del mismo. También analiza cuáles son los referentes empíricos y qué uso se hace del término en textos oficiales en Europa, Canadá y Estados Unidos, para acabar con una reflexión sobre su aplicación en Cataluña., In Catalonia, language policy has been built on the relationship between the concepts of catalan own language and official language. This relationship, soundly developed from a legal standpoint, has been the basis for the political legitimation of the preferential use of Catalan in a co-official language scheme. In the early years of the 21st century, the reference to Catalan as a“common language” was introduced into public discourse, as a result of the socio-demographic and socio-linguistic changes brought about by the last wave of international migration. The idea “Catalan, our common language,” became a key element in immigration policy, in accordance with a usage imported mainly from Quebec, within the framework of an intercultural model. Nonetheless, the concept of common language lacks a solid theoretical underpinning and a clear definition, and little analysis has been made of its empirical applications. This article aims to contribute to refining this concept, taking into account its significance not only for immigration policies but also, in a more general way, for the political management of a multilingual society. The article starts by describing how the term is used in Catalan settings and the factors that have led to its adoption. It later addresses the concept from the perspective of liberal political theory and proposes a definition. Finally, it also briefly analyzes its empirical uses in official texts in Europe, Canada and the United States, before concluding with a reflection on the term´s application in Catalonia., A Catalunya, la política lingüística s’ha bastit sobre la relació entre els conceptes de llengua pròpia i llengua oficial, que ha estat objecte d’un sòlid desenvolupament jurídic i ha permès legitimar políticament l’ús preferent del català en un règim de doble oficialitat. Durant els primers anys del segle XXI s’incorpora al discurs públic la referència al català com a llengua comuna, arran dels canvis sociodemogràfics i sociolingüístics provocats per la darrera onada migratòria internacional. La idea ‘El català, llengua comuna’ esdevé central en l’enfocament de l’acollida de la immigració, d’acord amb un ús principalment importat del Quebec i en el marc d’un model intercultural. Però el concepte de llengua comuna manca d’una fonamentació teòrica i una definició clares, igual com d’una anàlisi de l’aplicació que se’n pot fer. Aquest article pretén contribuir a concretar aquest concepte, que ha estat rellevant per a les polítiques d’immigració i ho pot ser també, de manera més general, per a la gestió política d’una societat plurilingüe. En primer lloc, descriu com s’utilitza en l’àmbit català i els factors que han conduït a adoptar-lo. A continuació, s’aproxima al tractament que en fa la teoria política liberal i en dedueix una definició. També analitza quins en són els referents empírics i quin ús es fa del terme en textos oficials a Europa, el Canadà i els Estats Units, per acabar amb una reflexió sobre la seva aplicació a Catalunya.