Search

L’estudi de la formació rebuda per les elits forma part d’una línia temàtica que desperta l’interès dels investigadors. La pràctica escolar i educativa dels futurs governants, amb les seves senyes distintives pròpies, resulta un tema atractiu i sobre el qual encara resulten necessaris treballs en profunditat. En el present article pretenem acostar-nos a una etapa concreta de la formació del príncep Joan Carles durant el franquisme ianalitzar la que correspon als seus primers anys de formació secundària i batxillerat a l’Estat espanyol, en tornar de l’exili, el 1948, fins a l’any 1954. Concretament, ens centrarem en la imatge i projecció pública que des de la dictadura franquista es va transmetre iconogràficament d’aquest període formatiu del príncep, a través de l’anàlisi del fons fotogràfic que es conserva a l’Agència EFE. Metodològicament, es farà un abordatge de l’estudi de les fonts mitjançant una anàlisi de la imatge, referències al context històric i interpretació de les dades. El lector trobarà dos grans apartats: el primer, dedicat al repàs succint del panorama general de l’ensenyament secundari a l’Estat espanyol i la seva legislació durant el període en què el príncep Joan Carles va realitzar els seus estudis; el segon, enfocat a l’estudi de la iconografia de l’educació secundària cursada pel príncep, mitjançant l’anàlisi d’una mostra de fotografies pertanyents a la fototeca de l’Agència EFE. Paraules clau: ensenyament mitjà, batxillerat, elits, fotografia, franquisme.

Actualment l’ús de les fotografies com a font documental per a la reconstrucció de la història de l’educació forma part de les noves tendències de la historiografia contemporània, que van cobrant cada vegada més protagonisme. Aquest article se centrarà a conèixer quines imatges es transmeten de les escoles madrilenyes de Patronat en el franquisme, en el període de 1950 a 1970, especialment aquelles escoles públiques d’assaig i experimentals dirigides per diverses institucions catòliques, les organitzades pels ajuntaments i les instituïdes per empreses, així com les creades per fundacions de caràcter benèfic docent. Totes elles definides com a escoles de Patronat, segons la Llei d’ensenyament primari de 1945. La principal font de documentació ha estat l’arxiu fotogràfic que pertany a la col·lecció de Memòries de Pràctiques, conservades al Fons Anselmo Romero Marín del Museu d’Història de l’Educació Manuel Bartolomé Cossío de la Universitat Complutense de Madrid. Paraules clau: fotografies escolars, centres de Patronat, Madrid, franquisme.

Creat a Barcelona el 1929, el Conferentia Club convidà personalitats famoses de la cultura europea a parlar davant d’un públic burgès i en bona part femení. També hi dissertaren alguns conferenciants autòctons. Les quotes dels socis permetien pagar dignament els conferenciants. Interrompuda l’activitat de l’entitat arran de la Guerra Civil del 1936, la reprengué el 1949 per obra de bona part dels directius anteriors, però en un context molt diferent. La darrera conferència documentada de l’entitat fou pronunciada el gener del 1972. L’anàlisi contextualitzada d’aquesta experiència divulgativa presenta interès per a la història cultural.

L’article que presentem se centra en l’anàlisi de la «Ponencia sobre la enseñanza de la lengua española en Cataluña», document inèdit trobat per l’autor a l’arxiu personal de Pedro Sainz Rodríguez, ministre d’Educació del primer Govern dels revoltats i ardent defensor, en la seva joventut, de la llengua i la cultura catalana. Aquesta font documental representa una prova més que ja en plena Guerra Civil va haver-hi iniciatives des de les altes esferes del poder central perquè la llengua castellana gaudís a Catalunya d’una posició de privilegi, i l’escola fou el mitjà triat per potenciar i posar en pràctica aquesta estratègia. El contingut d’aquest document representa, en definitiva, un exponent clar de la incomprensió del fet diferencial català per part de les autoritats del nou Estat, problema heretat fins als nostres dies, la principal manifestació del qual és la intolerància cap a l’ús d’una llengua autòctona i, per tant, a la definició del marc que determina el seu estatus d’oficialitat, la qual cosa ha donat lloc a un desencontre institucional de conseqüències impredictibles. Les conclusions subratllen la vigència d’aquesta estratègia del Govern central l’objectiu del qual és relegar la cultura catalana i, per tant, la seva llengua autòctona, a la supremacia del castellà. Paraules clau: llengua castellana, cultura, català, fet diferencial, franquisme.