Search

Ressenya de Ferrando, Antoni (2021): Llorente i Blasco Ibáñez, entre la política i la literatura. València: Institució Alfons el Magnànim. 287 p. ISBN 978-84-7822-892-8. Review to Ferrando, Antoni (2021): Llorente i Blasco Ibáñez, entre la política i la literatura. València: Institució Alfons el Magnànim. 287 p. ISBN 978-84-7822-892-8.

The autor covers the development of the Renaixença in Valencia (1830-1909), and divides it into two periods, the beginning (1830-1859) and splendor (1859-1909). This latter stage is further sub-divided into the period between 1859 and 1874, which was dominated by Llorente and his conservative group, and that between 1874 and 1909, which was characterized by the incorporation into the movement of Constantí Llombart and his progressive group.

Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) és un dels escriptors valencians que més interés va suscitar durant la primera meitat del segle XX. Així, varen ser múltiples els autors que, durant aquell període de temps, li dedicaren poemes i articles d’opinió, anàlisi i/o crítica. Entre aquests autors destaca Carles Salvador i Gimeno (1893-1955), que podem qualificar com un dels més insignes llorentinistes de tots els temps. Així, la seua vinculació envers el patriarca de la Renaixença valenciana va des de l’admiració lírica i l’estudi pregon i detallat de diversos aspectes bibliogràfics, fins a la preparació d’una antologia poètica que veié la llum, de manera pòstuma, en 1958. Així mateix, ben significativa fou també la relació de col·laboració i amistat que Salvador mantingué amb el fill i hereu intel·lectual de Llorente, Teodor Llorente i Falcó, i que estigué mediatitzada per la difusió de la cultura valenciana durant els primers anys de la dictadura franquista, de la qual es conserven deu documents inèdits en forma d’epístola –pertanyents al període 1935-1949– que el present estudi analitza i ofereix en apèndix. Teodor Llorente Olivares (1836-1911) is one of the Valencian writers who showed most interest during the first half of the 20th century. Thus, authors who, during that period of time, were dedicated to poems and articles of opinion, analysis and / or criticism. Among these authors we can highlight Carles Salvador Gimeno (1893-1955), which we can describe as one of the most distinguished seasonalists of all time. Thus, his connection to the patriarch of the Valencian Renaissance goes from the lyrical admiration and the detailed and detailed study of various bibliographic aspects, to the preparation of a poetic anthology that came to light, posthumously, in 1958. Likewise, the relationship of collaboration and friendship that Salvador had with the son and intellectual heir of Llorente, Teodor Llorente Falcó, was also significant, and was mediated by the dissemination of Valencian culture during the first years of the Franco dictatorship, of which ten unpublished documents are preserved in the form of an epistle, which is a period of reference to the period 1935-1949, which the present study analyzes and offers in an appendix.

El poeta Teodor Llorente fou unànimement reconegut en vida com un dels més excel·lents traductors castellans dels principals poetes romàntics europeus del segle XIX. En aquest sentit, cal destacar que la seua tasca traductora rebé les lloances d’autors com ara Joan Maragall i Joan Alcover. Tanmateix, el fet que la majoria d’aquestes versions líriques foren redactades en castellà portà a alguns crítics valencians de la segona meitat del segle XX, com ara Ricard Blasco, a qualificar-les d’«ocasions perdudes». I, possiblement, fou per això que la majoria d’investigadors oblidaren que Llorente també va traduir sis composicions líriques al català que el present estudi destaca i analitza, tant des del punt de vista de la gènesi i el lloc on varen ser publicades com del model lingüístic que el traductor hi emprà. The poet Teodor Llorente was unanimously recognized while alive as one of the most remarkable Spanish translators of the main European romantic poets of the nineteenth century. In this regard, it is noteworthy that his translation work was praised by authors such as Joan Alcover and Joan Maragall. However, the fact that most of these versions were written in lyrical Castilian Spanish led some Valencian critics of the second half of the twentieth century, such as Ricard Blasco, to qualify them as «missed opportunities». And, perhaps, this was the reason why most researchers forgot that Llorente also translated into Catalan six lyrical compositions that this study highlights and analyzes, from the point of view of their genesis and of the location where they were published as well as of the language model that the translator employed.

Durant els anys 1862 i 1893 la presència i participació d’escriptors valencians en els certàmens coneguts amb el nom de Jocs Florals de Barcelona va ser notable. I també molt significativa, ja que sovint es produí a conseqüència de la invitació que els feien els germans catalans a ser membres del consistori de mantenidors. Una invitació que cal interpretar en termes de reconeixement, esperó i ajut, i que els valencians acceptaren de bon grat i reiteradament. Cosa que permeté que, literàriament parlant, pel consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona passara el bo i millor, literàriament parlant, del segle XIX valencià. El present estudi repassa, detalla i valora quina fou aquella participació durant el període de referència. During the years 1862 and 1893 the presence and participation of Valencian writers in the contests known as Floral Games of Barcelona was remarkable. And also very significant, as it often occurred as a result of the invitation made by the Catalan brothers to be members of the consistory of keepers. An invitation that must be interpreted in terms of recognition, hope and help, and that the Valencians accepted in good faith and repeatedly. Which allowed literary talking about the consistory of keepers of the Floral Games of Barcelona to pass the best and best, literally speaking, of the Valencian nineteenth century. This study reviews, details and values the participation during the reference period.

La reivindicació de Jaume I com a símbol identitari que, de manera col·lectiva, portaren a terme els escriptors valencians de la segona meitat del segle XIX es fonamentà en tres fites històriques molt pròximes en el temps: la commemoració del VIé centenari de la seua mort, que se celebrà en juliol de 1876; la visita que una trentena d’escriptors i artistes valencians i catalans realitzaren en maig de 1882 al monestir de Poblet (Tarragona), on fou enterrat el Conqueridor; i la commemoració del VIIé centenari del seu naixement, que es portà a terme a València en 1908. The reivindication of King Jaume I as an identity symbol done by numerous Valencian writers of the mid-19th c. is based on three hi storical events: the sixth centenary of his death (celebrated on July 1876); the visit by some writers to the monastery of Poblet (resting place of the king) in 1882; and the seventh centenary of his death celebrated at Valencia in 1908.

L’estudi recupera trenta-set de les cartes que Teodor Llorente envià a Vicent W. Querol que havien romàs fins ara inèdites, que es donen a conéixer juntament amb les trenta-dues que Querol envià a Llorente i que ja varen ser publicades en el primer dels tres volums que integren l’Epistolari Llorente (1928). Així, el conjunt de les cartes proporciona nombrosa informació sobre qüestions personals i literàries que afecten tots dos escriptors, com ara: la participació de Querol com a president del consistori dels Jocs Florals de Barcelona de 1885; la traducció al castellà que junts van fer d’El Corsario, de Lord Byron; la dedicatòria que Llorente va fer a Querol de la seua traducció castellana de Fausto, de Goethe; i la preparació de la segona edició de les Rimas de Querol. The study recovers thirty-seven of the letters that Teodor Llorente sent to Vicent W. Querol who had remained until now unpublished, that they are known together with the thirty-two that Querol sent to Llorente and that they were already published in the First of the three volumes that make up the Epistolari Llorente (1928). Thus, the set of letters provides numerous information on personal and literary issues that affect both writers, such as: the participation of Querol as president of the Consistory of the Floral Games of Barcelona in 1885; the translation to Spanish that they together made of El Corsario, by Lord Byron; the dedication that Llorente did to Querol from his Castilian translation of the Fausto, by Goethe; and the preparation of the second edition of the Rimas of Querol.

Llorente va ser coronat com a poeta de València l’any 1909 en el marc de la magnificent Exposició Regional Valenciana davant l’entusiasme de més de 100.000 persones. L’any 1936 Miquel Duran de València, el més agosarat dels poetes modernistes valencians, escrivia en un número especialment dedicat a Teodor Llorente de la revista La República de les Lletres: «Contribuí Llorente a ressucitar la nostra llengua, a desvetllar la nostra consciència col·lectiva, a descobrir i refer el nostre patrimoni espiritual

El corrent literari que arrancà a finals del segle XIX amb el moviment de la Renaixença, i es perllongà durant bona part del XX, evidencia com, històricament, el sentiment de pertinença al País Valencià ha sigut forjat, en gran part, per autors que han trobat en la contemplació del paisatge la seua font d’inspiració. Així, podem dir que el cant del paisatge autòcton ha estat un dels temes més recurrents de la literatura valenciana contemporània; i que l’ús social de la llengua ha perviscut, en gran mesura, gràcies a una producció literària molt lligada a la lloança i l’exaltació del paisatge productiu com a l’element més expressiu i material de la pàtria. És a dir, que la nostra tradició cultural i literària s’ha servit del cant a la riquesa i la varietat del paisatge valencià per a construir un país més somniat o imaginat que no tangible; i, en aquest sentit, és indubtable que els horts de tarongers, tan característics i expressius d’un determinat model de vida, hi han jugat un paper fonamental.

Anàlisi de vuit poemaris dels principals autors de la Renaixença valenciana, a fi de comprovar quina imatge oferiren del País Valencià. Una visió que està unida a la descripció del paisatge, entès aquest com aquell que pot oferir una descripció més tangible del país. Aquesta visió fou duta a terme des d’una perspectiva sentimental i econòmica, fonamentalment, i amb una clara voluntat ideològica; es concretava en la bellesa i riquesa de tres indrets geogràfics ben delimitats i sovint complementaris: el mar, l’àrea de regadiu i la muntanya. Una imatge fonamentalment idíl·lica, somniada i que, encara que elaborada a partir d’una base real, amb el pas del temps acabaria com a lloc comú, continua sent vàlida, en bona mesura, en els nostres temps.

This article is a revision of Teodor Llorente’s literary work in Catalan, in prose and in poetry, which turns out to be an exceptional production for his time, in accordance with his role as a leader and an ideologist of the Valencian Renaixença, and places him as the poet who contributes most, both in quantity and quality, to this literary movement. The first part of the article, focused on his lyric poetry, revises the six editions of his verses which were published between 1885 and 1983, and brings back to life ‘unknown’ poems -unpublished or dispersed- which have never been included in any edition. The second part lists and catalogues his prose writings in Catalan and dismantles the belief that he only used Catalan to write poetry.

Cristòfor Martí i Adell informs us about the relationship between Frederic Mistral and Teodor Llorente within the general context of Occitano-Valencian relations in the Renaissance. He assesses their ideological and literary content and the possible influence on the patriarch of the Valencian Renaissance of the Occitan poet. These evaluations are based on new and decisive documentary evidences.

The literary-linguistic thought of the father of the Renaixença in Valencia (his conception of the socio­linguistic functions of Catalan, his vision of the unity of the language, his assessment of the various literary genre, etc.) forms a coherent system and can be explained by class interests which brought the Renaixença and its modernizing perspectives to a halt in Valencia.

Llorente, in spite of his political and literary conservatism and his unitary beliefs concerning language, employed several linguistic registers in order to maintain his position as the intellectual leader of the Renaixença in Valencia.

As director of «La Opinión» from 1861 to 1866, Llorente presented his conception of the Renaixença in Valencia.