Search

Copyright of Scripta is the property of Scripta and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Recensió de Martí-Badia, Adrià (2020). La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), València/Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, “Biblioteca Sanchis Guarner” 92, 316 pàgines. Pròleg d’Antoni Ferrando. ISBN: 978-84-9191-149-4.

A finales del siglo XIX, encontramos cultivadores de seda a los campos de moreras, como muestra Frederic Mistral en su poema épico rural Mirèio (1859). Además de compartir la práctica de una actividad agrícola e industrial asociada a la producción de la seda, entre los territorios de Provenza y Valencia se establece una relación literaria. En este trabajo relacionamos la representación literaria de las mujeres dedicadas a la sericicultura que presenta Mirèio con la poesía de la Renaixença valenciana, desde Teodor Llorente pasando por Constantí Llombart, Josep Maria Puig i Torralva y Francesc Badenes.

Aquest treball es proposa analitzar la reacció dels erudits valencians Benvingut Oliver i Joan Baptista Perales davant els postulats de la filologia romànica sobre el català en la segona meitat del segle xix. A més, tractem de relacionar la posició d’Oliver i Perales amb altres erudits i escriptors del moviment reinaixencista i amb la consciència de comunitat lingüística compartida amb catalans, balears i nord-catalans. A partir de la meitat del Vuitcents els romanistes germànics funden la filologia romànica i constaten que el català és el nom de la llengua pròpia dels territoris de llengua catalana, diferent de l’occità i sense res a veure amb el llemosí amb què era conegut des de principis del segle xvi. Aquests postulats respecte a la identitat i el nom de la llengua catalana són ràpidament rebuts i acceptats a Catalunya; i a les Illes Balears i a la Catalunya del Nord foren rebuts positivament amb molt poques excepcions. Però no així al País Valencià, on només una minoria d’erudits com Benvingut Oliver i Joan B. Perales –entre d’altres– va acceptar i divulgar aquests postulats. This paper analyses the reaction of the Valencian scholars Benvingut Oliver and Joan Baptista Perales against postulates on the Catalan Romance philology in the middle of the nineteenth century. Moreover, this work tries to relate Oliver and Perales position with others scholars and writers of the Renaixença Valenciana movement and the awareness of linguistic community shared with Catalan speakers from Catalonia, the Balearic Islands and North Catalonia. From the middle of the nineteenth century the German romanists found the Romance philology. They established «Catalan» as the name of the language of the Catalan-speaking areas. Even this is different from Occitan and has nothing to do with Limousin, which was known by this name since the early sixteenth century. Regarding the identity and the name of the Catalan language, these assumptions are quickly received and assumed in Catalonia. Although in the Balearic Islands and North Catalonia they were received positively with very few exceptions. Whereas in Valencia, only a minority of scholars like Benvingut Oliver and Joan B. Perales –among others– accepted and disseminated these postulates.

The autor covers the development of the Renaixença in Valencia (1830-1909), and divides it into two periods, the beginning (1830-1859) and splendor (1859-1909). This latter stage is further sub-divided into the period between 1859 and 1874, which was dominated by Llorente and his conservative group, and that between 1874 and 1909, which was characterized by the incorporation into the movement of Constantí Llombart and his progressive group.

The author analyzes the first two periods of the magazine «El Mòle», discussing the political and ideological framework, the strictly literary production, the language used, and the relationship between the magazine and the Renaixença.

The author presents an exhaustive analysis of the inextricably united concepts «llengua» (language) and «pàtria» (homeland) as used by the writers of the Renaixença in Valencia. This leads him to the conclusion that there was no coherent sense of nationalism.

The literary-linguistic thought of the father of the Renaixença in Valencia (his conception of the socio­linguistic functions of Catalan, his vision of the unity of the language, his assessment of the various literary genre, etc.) forms a coherent system and can be explained by class interests which brought the Renaixença and its modernizing perspectives to a halt in Valencia.

The autors reconstruct the biography of Father Soler, explain why he re-edited Espill de ben viure in Catalan, and discuss the morphological and lexical annotations he made in the edition.

Llorente, in spite of his political and literary conservatism and his unitary beliefs concerning language, employed several linguistic registers in order to maintain his position as the intellectual leader of the Renaixença in Valencia.

As director of «La Opinión» from 1861 to 1866, Llorente presented his conception of the Renaixença in Valencia.

More has been written on the politics and ideology of the Renaixença in Valencia than on the aesthetics of its literature. The author analyzes the innovative literary production of a group of poets of the Restoration who have been ignored until now.

Anàlisi de vuit poemaris dels principals autors de la Renaixença valenciana, a fi de comprovar quina imatge oferiren del País Valencià. Una visió que està unida a la descripció del paisatge, entès aquest com aquell que pot oferir una descripció més tangible del país. Aquesta visió fou duta a terme des d’una perspectiva sentimental i econòmica, fonamentalment, i amb una clara voluntat ideològica; es concretava en la bellesa i riquesa de tres indrets geogràfics ben delimitats i sovint complementaris: el mar, l’àrea de regadiu i la muntanya. Una imatge fonamentalment idíl·lica, somniada i que, encara que elaborada a partir d’una base real, amb el pas del temps acabaria com a lloc comú, continua sent vàlida, en bona mesura, en els nostres temps.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».

Copyright of Scripta is the property of Scripta and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)