Search

En este artículo analizo tres complementos que son de difícil clasificación en la gramática escolar: el complemento de manera, el complemento locativo y el complemento de medida o cantidad seleccionado por el predicado verbal. Teniendo en cuenta que, tradicionalmente, el aprendizaje de contenidos gramaticales en secundaria se basa fundamentalmente en el etiquetado de constituyentes a partir de un conjunto finito de posibles funciones gramaticales, estos complementos escapan a las tradicionales categorías disponibles. En concreto, estos complementos se clasifican generalmente como complementos circunstanciales a pesar de que sintácticamente tienen propiedades que los asemejan a los argumentos. En este artículo, defiendo que estos complementos son predicados que se combinan con verbos estativos semánticamente inespecíficos para formar una suerte de predicado complejo que permita la caracterización del sujeto. En aquest article descrivim tres complements que són de difícil classificació en la gramàtica escolar: el complement de manera, el complement locatiu i el complement de mesura seleccionats pel predicat verbal. Tenint en compte que l'aprenentatge de continguts gramaticals a secundària es basa en l'etiquetatge de constituents a partir d'un conjunt finit de possibles funcions gramaticals, aquests complements escapen a les etiquetes tradicionals disponibles. En concret, es classifiquen com a complements circumstancials malgrat que sintàcticament tenen propietats, com l'obligatorietat d'aparició, que els diferencien dels circumstancials canònics. A l'article, amb l'objectiu d'incorporar el coneixement científic generat per la investigació en lingüística més recent, fem una proposta d'anàlisi adaptada a l'aula de secundària, on analitzem aquests complements com a modificadors seleccionats. In this article I analyze three complements that are difficult to classify in traditional grammar: the complement of manner, location and measure or quantity selected by a verbal predicate. Considering that, traditionally, the learning of grammatical content in secondary school is fundamentally based on the labeling of constituents from a finite set of possible grammatical functions, these complements go beyond the traditional available categories. Specifically, these complements are generally classified as adjuncts, even though syntactically they have properties that make them like arguments. In this article, I argue that these complements are predicates that combine with semantically unspecific stative verbs to form a kind of complex predicate that allows the characterization of the subject.

Obra ressenyada: Maria Teresa YNGLÈS I NOGUÉS ; A cura de M. Teresa Espinal, Jaume Mateu, Teresa Cabré, Gemma Rigau. El Datiu en català: una aproximació des de la gramàtica cognitiva. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2011. El títol del llibre de Maria Teresa Ynglès no reflecteix el veritable contingut del treball, que depassa l'anàlisi d'una construcció concreta en una llengua determinada. Si bé és cert que l'obra parteix de l'anàlisi del datiu en català des del marc teòric de la gramàtica cognitiva (GC), l'autora va més enllà d'aquesta construcció i estudia les estructures reflexives, mitjanes, pronominals, la jerarquia de persona, i el datiu llatí, l'espanyol i l'anglès, des d'una perspectiva comparativa.

Aquesta tesi proposa una teoria que dóna compte de la variació interlingüística al nivell lèxic. La present proposta parteix d’una versió forta de la hipòtesi de Hale i Keyser, segons la qual els processos de lexicalització estan dirigits per principis sintàctics. Sostinc que la variació al nivell lèxic s’ha d’analitzar com la variació al nivell oracional, unificant la sintaxi-l(èxica) i la sintaxi-o(racional) per mitjà de la teoria de la ciclicitat basada en la noció de fase. La fase s’interpreta com l’estadi derivacional a què tenen accés les interfícies i com el domini de lexicalització. Des d’aquest punt de vista, la diferència en l’especificació dels trets-f dels nuclis funcionals determina què és una fase i què no ho és en una determinada llengua, de la qual cosa es deriva l’emergència de la variació lingüísticamalgrat la uniformitat de la sintaxi. A partir d’aquest marc teòric, proposo una solució unificada per tal de donar compte de la variació interlingüística de certs patrons de lexicalització, com ara l’expressió del trajecte, la manera i la possessió. La teoria que desenvolupo recolza en una teoria sintàctica de l’estructura argumental que pren en consideració el paper que tenen els elements no relacionals (és a dir, les arrels) en el model. Proposo que la sintaxi opera amb les posicions de les arrels que estan subespecificades en termes semàntics i fonològics i que estan definides com a nuclis que no projecten (és a dir, que no forneixen cap etiqueta), les quals per principis sintàctics generals només poden ocórrer al capdavall de l’estructura, la posició de primer ajuntament de cada (sub)derivació. També proposo que els nuclis de fase estableixen dominis de lexicalització que habiliten operacions morfològiques com ara la percolació de trets o la inserció de vocabulari com dues maneres diferents per interpretar fonològicament les representacions sintàctiques. Pel que fa als casos que estudio, en primer lloc m’ocupo de l’expressió del trajecte en les llengües romàniques i germàniques. Proposo una estructura simplificada del SP en què trets com ara els de fitació emergeixen de manera configuracional i no per mitjà d’una projecció funcional privativa. Així, argüeixo que el cas en el sistema d’adposicions és estructural i emergeix de la relació de concordança entre un SD i els trets-f d’una projecció funcional o nucli de fase, p. Sostinc que les expressions espacials en romànic són sempre locatives i que els trets-f dels nuclis de trajecte són defectius, de manera que els inhabilita per ser nuclis de fase i els situa en el domini de Sv. En segon lloc, tracto diversos casos d’elasticitat verbal que es poden observar en les llengües romàniques: l’existència d’objectes cognats, això és, els verbs intransitius de tipus inergatiu que seleccionen, en certes condicions especials, un complement directe; d’altra banda, es poden constatar certes construccions resultatives en romànic, en què un predicat secundari denota un canvi d’estat resultatiu. A fi d’explicar les construccions esmentades d’una manera unificada, proposo que en tots els casos hi participa una preposició de coincidència central que estableix una relació predicativa entre el complement i l’arrel verbal. En darrer lloc, estudio els verbs de mesura que es caracteritzen per tenir un complement, el sintagma de mesura, que o bé es comporta com un adjunt o bé com un argument. Proposo que això és degut a les propietats referencials d’aquest element quantificador. A més, hi afegeixo una altra propietat que mai no s’ha discutit abans: el comportament variable dels verbs de mesura respecte de la inacusativitat. Proposo que els verbs de mesura tinguin una estructura possessiva subjacent, que té com a nucli un predicat SER que selecciona una preposició de coincidència central, p. En les llengües romàniques el nucli de fase p no és defectiu i es pot incorporar a SER, de manera que la fase s’estén i transforma SER, una fase inacusativa i defectiva, en una fase transitiva i saturada, TENIR, que permet legitimar el cas acusatiu i fornir una posició per a l’argument extern., This dissertation proposes an account for cross-linguistic variation at the lexical level. The proposal stems from a strong version of Hale and Keyser’s hypothesis according to which lexicalization processes are syntactically driven. I claim that variation at the lexical level should be analyzed as variation at the sentential level, by means of the unification of the l(exical) and s(entential)-syntax through the theory of ciclycity provided by Phase Theory. The phase is interpreted as a point of access of the interfaces to the derivation and as the domain for lexicalization. From this perspective, the difference in the specification of f -features in functional heads determines what is a phase and what is not in a particular language, so that the emergence of variation is derived despite the uniformity of syntax. With that framework in mind, I propose a unified solution to the variation across languages of certain lexicalization patterns, namely, the expression of path, manner and possession. The theory I develop builds on a syntactic theory of argument structure that takes into account the role that non-relational elements, namely, roots, have in the model. I propose that syntax operates with root positions that are semantically and phonologically underspecified and that are defined as non-projecting heads, i.e., non-labeling heads, which by general syntactic principles can only be present at the bottom, first merge position of every (sub)derivation. I propose that phase heads establish domains for lexicalization that allow us to consider morphological operations such as feature percolation or vocabulary insertion as two distinct ways for phonologically interpreting syntactic representations. As for the case studies, I first study the properties of path expressions in Romance and Germanic languages. I propose a simplified structure for PPs in which features such as boundedness arise configurationally, not through a specific functional projection. Then, I argue that case in the adpositional system is structural and emerges from the agreement relation between a DP and the f -features of the functional projection or phase head, p. I argue that spatial expressions in Romance are always locative and that there is defectivity in the content of f -features of path heads that makes them to be non-phase heads and to belong to the vP domain. Second, I deal with some cases of verbal elasticity attested in Romance languages: the existence of cognate objects, that is, unergative intransitive verbs that can take under certain restricted conditions a direct object; and the existence of resultative constructions in Romance where a secondary predicate is said to denote a resultative change of state. In order to account for these constructions in a unified way I propose that they all involve a preposition of central coincidence that establishes a predicative relation between the complement and the verbal root. Finally, I study Measure Verbs that are characterized by having a complement, a Measure Phrase, that behaves sometimes as an adjunct and sometimes as an argument. I propose that this is due mainly to the referential properties of this quantificational element. However, I add into the picture another property that has never been discussed before: the variable behavior of Measure Verbs with respect to unaccusativity. I propose that Measure Verbs have an underlying possessive structure that is headed by a BE predicate that selects a central coincidence preposition, p. The non-defective phase p head in Romance languages can incorporate into BE extending the phase and transforming BE, a defective unaccusative phase, into a non-defective transitive phase, HAVE, which is able to license accusative case and to allow for an external argument position.

This paper explores the idea that the properties of adpositional systems can suffice to explain the Talmian distinction between satellite and verb framed languages. Following the insight that morphological simple prepositions in Romance languages are only locative, I propose that the functional domain of the directional/path preposition is defective and, hence, has to be licensed via incorporation to the (motion) verb. Prepositional incorporation, understood as head movement, prevents manner incorporation, as a particular case of Kayne’s (1994) condition on adjunction. The paper offers an account for Talmian lexicalization patterns from a non lexicalist perspective, reducing typological differences between languages to specific properties within the functional domain of lexical heads.

Aquest article té com a objectiu proposar una anàlisi dels anomenats verbs de mesura. Aquesta classe de predicats està formada per un conjunt de verbs estatius que es construeixen acompanyats d'un complement que expressa quantitat (vg. LEVIN, 1993).