Search

In this article, I examine Slavoj Žižek's Freudian-Hegelian interpretation of Mary Shelley's Frankenstein: or the Modern Prometheus (1818), and argue that Žižek's critique of Shelley's ambiguous and contradictory attitude toward the French Revolution and its regime of terror remains central to the debates about the revolutionary and Enlightenment ideals today. For Žižek, Shelley employs the family myth not only to obfuscate the social reality of the French Revolution, but also to subvert the bourgeois family from within, through its transgressive sexual politics. Although Shelley manages not simply to dismantle modernity, she expresses a radical commitment to a "pure Enlightenment subjectivity". Nonetheless, Shelley fails to articulate the speculative identity of the Enlightenment and revolutionary terror. Žižek's analysis of Shelley's ambiguous position on emancipatory politics has major implications for his critique of Leftist debates about Muslim refugees in Europe and transgender sexuality. It is still urgent, Žižek correctly insists, to interrogate the ways in which identity politics and the human rights regime can be readily appropriated and commodified in late capitalism. En aquest article examino la interpretació freudiano-hegeliana de Slavoj Žižek de la novel·la Frankenstein o el Prometeu modern (1818) de Mary Shelley i argüeixo que la crítica de Žižek a l'actitud ambigua i contradictòria de Shelley envers la Revolució Francesa i el seu règim de terror continua sent avui dia un punt central en els debats sobre els ideals revolucionaris i de la Il·lustració. Segons Žižek, Shelley utilitza el mite de la família no només per ofuscar la realitat social de la Revolució Francesa, sinó també per subvertir la família burgesa des de dins a través de la seva política sexual transgressiva. A més d'aconseguir desmantellar la modernitat, Shelley expressa un compromís radical amb una forma «pura de la subjectivitat de la Il·lustració». No obstant això, Shelley no aconsegueix articular la identitat especulativa de la Il·lustració i del seu règim de terror. L'anàlisi de Žižek de la postura contradictòria de Shelley respecte de la política d'emancipació té una gran repercussió en la seva crítica als debats d'esquerra sobre els refugiats musulmans a Europa i la sexualitat transgènere. És imperatiu, Žižek reitera correctament, interrogar les maneres en què les polítiques identitàries i el règim dels drets humans poden ser fàcilment apropiats i mercantilitzats. En este artículo examino la interpretación freudiano-hegeliana de Slavoj Žižek de la novela Frankenstein o el moderno Prometeo (1818) de Mary Shelley y arguyo que la crítica de Žižek a la actitud ambigua y contradictoria de Shelley hacia la Revolución Francesa y su régimen de terror sigue siendo hoy día un punto central en los debates sobre los ideales revolucionarios y de la Ilustración. Según Žižek, Shelley usa el mito de la familia no solo para ofuscar la realidad social de la Revolución Francesa, sino también para subvertir la familia burguesa en su interior a través de su política sexual transgresiva. Además de lograr desmantelar la modernidad, Shelley expresa un compromiso radical con una forma «pura de la subjetividad de la Ilustración». No obstante, Shelley no logra articular la identidad especulativa de la Ilustración y de su régimen de terror. El análisis de Žižek de la postura contradictoria de Shelley respecto a la política de emancipación tiene una gran repercusión en su crítica a los debates de izquierda sobre los refugiados musulmanes en Europa y la sexualidad transgénero. Es imperativo, Žižek reitera correctamente, interrogar los modos en que las políticas identitarias y el régimen de los derechos humanos pueden ser fácilmente apropiados y mercantilizados.

The structure of this interview will be in three parts. We will start with an introduction to some of your main ideas, particularly as articulated in your book Decolonization, Development and Knowledge in Africa. Then we will focus on how these ideas affect our understanding of architecture, and finally we will explore their repercussions for the writing of architectural history. PART 1 Kenny CupersI had initially asked you to be part of the conference that led up to this double theme issue o...

Màster Oficial en Estudis Avançats en Història de l'Art. Facultat de Geografia i Història de la UB. Curs: 2022-2023, Tutor: Dr. Amadeo Serra Desfilis i Dra. Teresa-M. Sala García, El presente trabajo sitúa su objeto de estudio en la ciudad de València y su marco cronológico entre 1865 y 1936. Su motivación principal es pensar sobre las imbricaciones entre el espacio urbano y la modernidad en el marco occidental. Si tomamos como ejemplo El pintor de la vida moderna de Charles Baudelaire, texto angular en la definición de la vida propia de “los nuevos tiempos”, encontramos que las prácticas que en él se describen como propias de esta vida son inseparables de la idea de ciudad que se construye a lo largo del siglo XIX, y que llega al XX como marco desde el que entender la realidad vivida. Este binomio, aparentemente indisoluble, se ha heredado por la historiografía posterior, que ha tendido a analizar desde la idea de la gran metrópoli y la cultura asociada a ella las manifestaciones artísticas y culturales desarrolladas durante los años estudiados en este trabajo. Es evidente que en esta época la conexión entre los diferentes ámbitos globales aumentó considerablemente, facilitando la conformación de una cultura más homogeneizada e imperante a nivel, como mínimo, occidental

A lo largo de la costa catalana y de las islas Baleares se reproducen durante todo el siglo XX numerosos diseños de construcción, principalmente casas unifamiliares de segunda residencia o de veraneo, que son identificados como viviendas mediterráneas, en una clara vinculación entre la condición de lugar de descanso y ocio con el pasado cultural, el paisaje y la arquitectura tradicional. El artículo indaga en las razones y los valores que vinculan a la arquitectura turística con la tradicional hasta llegar a tomarla como referente, incluso de manera descontextualizada, y analiza el modo como esta vinculación la va identificando con las características del diseño constructivo mediterráneo. Con este propósito se identifican y se analizan diferentes momentos y aproximaciones a lo largo del siglo a través de diversos estudios de casos conformadores de dicha arquitectura. El trabajo nos permite identificar el momento inicial de su conformación durante las décadas de 1920 y 1930 desde los planteamientos, por un lado, del noucentisme y del regionalismo y, por otro, desde la modernidad. También se resiguen los planteamientos que se reafirman desde sensibilidades muy diversas en las décadas de 1940 y 1950 y se constata que, con la eclosión turística a partir de la década de 1960, se popularizan y se asumen como propios. Al llarg de la costa catalana i de les illes Balears es reprodueixen durant tot el segle XX nombrosos dissenys de construcció, principalment cases unifamiliars de segona residència o d'estiueig, que són identificats com a habitatges mediterranis, en una clara vinculació entre la condició de lloc de descans i oci amb el passat cultural, el paisatge i l'arquitectura tradicional. L'article indaga en les raons i els valors que vinculen l'arquitectura turística amb la tradicional fins a arribar a prendre-la com a referent, fins i tot de manera descontextualizada, i analitza la manera com aquesta vinculació la va identificant amb les característiques del disseny constructiu mediterrani. Amb aquest propòsit s'identifiquen i s'analitzen diferents moments i aproximacions al llarg del segle a través de diversos estudis de casos conformadors d'aquesta arquitectura. El treball ens permet identificar el moment inicial de la seva conformació durant les dècades de 1920 i 1930 des dels plantejaments, d'una banda, del noucentisme i del regionalisme i, de l'altra, des de la modernitat. També es ressegueixen els plantejaments que es reafirmen des de sensibilitats molt diverses en les dècades de 1940 i 1950 i es constata que, amb l'eclosió turística a partir de la dècada de 1960, es popularitzen i s'assumeixen com a propis. All along the coast of Catalonia and the Balearic Islands, a great deal of architecture was erected throughout the twentieth century. These were mostly detached holiday homes identified as Mediterranean houses, in a clear link between their role as places of rest and leisure and the cultural past, the landscape and traditional architecture. The article examines the reasons and values that link touristic architecture so closely with traditional architecture that it takes it as a point of reference, even a decontextualized one; and how this link is identified as Mediterranean. To this end, various points in time and approaches to this architecture over the course of the century are identified and analysed through case studies. This analysis allows us to identify the initial spread of this architecture, during the 1920s and 1930s with the ideas of Noucentisme and regionalism, on the one hand, and modernity, on the other; to follow the wide range of variations developed in the 1940s and 1950s; and to see how, with the emergence of tourism in the 1960s, it was popularised and appropriated.

Obwohl sozio-territoriale Konflikte sich in vielfältigen Kämpfen um Ressourcen, Raum und Umweltbedingungen manifestieren können, vertritt diese Forschung die These, dass sozio-territoriale Konflikte nicht auf diese Aspekte beschränkt sind, sondern eine ontologische Dimension beinhalten. In diesem Sinne geht es im Golf von Tribugá um die Existenzbedingungen und die Interaktionen zwischen den bestehenden Entitäten entsprechend ihrer Ontologie sowie um die Rolle, die jede Entität bei der Konstituierung des Territoriums als eine entstehende und sich ständig verändernde Kategorie spielt. Um diesen ontologischen Disput zu verstehen, kontrastiert diese Arbeit die Unterschiede und Überschneidungen zwischen Developmentalismus - der jüngsten Manifestation des Projekts der westlichen Moderne -, nachhaltigem Developmentalismus und lokalen Lebensweisen, Interaktionen und Praktiken am Golf von Tribugá. Darüber hinaus zeigt die Untersuchung einige Strategien auf, mit denen lokale Kollektive sich bestimmte abstrakte Universalismen der Moderne aneignen, sie durch die Brille ihrer eigenen Erfahrungen transformieren und so ein transmodernes und interkulturelles Territorium gestalten und verwirklichen. Transmodernität und Interkulturalität als wirtschaftlicher, sozialer und politischer Horizont impliziert die Überwindung einer Vielzahl von Konzepten, die mit der europäischen Erkenntnistheorie in Verbindung gebracht werden und die derzeit weltweit eine hegemoniale Position einnehmen. Somit beinhaltet der Kampf für einen transmodernen und interkulturellen Horizont die Infragestellung einiger der erkenntnistheoretischen und ontologischen Grundlagen dessen, was gemeinhin als "Modernität" definiert wird., Although socio-territorial conflicts might materialise through multiple struggles over resources, space and environmental conditions, the main argument of this research is that, rather than being limited to such resources or environmental conditions, socio-territorial disputes have an ontological dimension. With this in mind, what is at stake in the Gulf of Tribugá are the conditions of existence and the interactions between existing entities according to their ontology, as well as the role each entity plays in the constitution of the territory as an emerging and constantly changing category. To understand this ontological dispute, this research contrasts the differences and partial connections between developmentalism – the most recent manifestation of the project of western modernity – and local forms of inhabiting, interacting with and enacting the Gulf of Tribugá. On top of that, the research highlights some strategies through which local collectivities, by appropriating specific abstract universalisms of modernity and concretising them through the lenses of their own experiences, propose and enact a transmodern and intercultural territory. Transmodernity and interculturality as an economic, social and political horizon implies breaking up with most of the notions mainly associated with European epistemology, which are currently hegemonic all over the globe. Struggling towards a transmodern and intercultural horizon entails questioning some of the epistemological and ontological fundaments of what is commonly defined as “modernity”.

En aquest treball ens interrogarem sobre el caràcter polític de la nostàlgia, és a dir, sobre el seu caràcter reaccionari o les seves possibilitats emancipadores, en les tesis de Sobre el concepte d’història (1940) de Walter Benjamin, al mateix temps que plantejarem un desenvolupament teòric que ressegueix el discurs de la nostàlgia i les seves tensions socials i polítiques en la modernitat. Així, després d’un apropament biogràfic i polític a Walter Benjamin, analitzarem el rol de la nostàlgia en la seva producció. Per tal de copsar aquest fenomen en la seva totalitat, ens caldrà, però, el desenvolupament d'una teoria sobre la nostàlgia que tingui en compte les tensions de la idea de progrés en el paradigma temporal de la modernitat, així com el tractament del passat des del marxisme i el seu rebuig al discurs nostàlgic. D'altra banda, també exposarem els apropaments entre política emancipadora i sentiment nostàlgic que s'han proposat en l'àmbit de la primera Escola de Frankfurt, però també de la crítica postmoderna recent. Finalment, intentarem una interpretació de la política benjaminiana des d'una teoria de la nostàlgia, posant el pes en les idees de citació, imatge dialèctica, organització del pessimisme, tradició dels oprimits i redempció. In this paper we will question the political character of nostalgia, that is, its reactionary character or its emancipatory possibilities, in the theses of Walter Benjamin's On the Concept of History (1940), while at the same time we will propose a theoretical development that traces the discourse of nostalgia and its social and political tensions in modernity. Thus, after a biographical and political approach to Walter Benjamin, we will analyse the role of nostalgia in his production. To grasp this phenomenon in its entirety, however, we will need to develop a theory of nostalgia that takes into account the tensions of the idea of progress in the temporal paradigm of modernity, as well as Marxism's treatment of the past and its rejection of nostalgic discourse. On the other hand, we will also expose the approaches between emancipatory politics and nostalgic sentiment that have been stated from several thinkers of the first Frankfurt School, but also in recent postmodern criticism. Finally, we will attempt an interpretation of Benjaminian politics from a theory of nostalgia, putting the weight on the ideas of citation, dialectical image, organization of pessimism, tradition of the oppressed and redemption. En este trabajo nos interrogaremos sobre el carácter político de la nostalgia, es decir, sobre su carácter reaccionario o sus posibilidades emancipadoras, en las tesis de Sobre el concepto de historia (1940) de Walter Benjamin, al mismo tiempo que plantearemos un desarrollo teórico que resigue el discurso de la nostalgia y sus tensiones sociales y políticas en la modernidad. Así, después de un acercamiento biográfico y político a Walter Benjamin, analizaremos el rol de la nostalgia en su producción. Para coger este fenómeno en su totalidad, nos hará falta, pero, el desarrollo de una teoría sobre la nostalgia que tenga en cuenta las tensiones de la idea de progreso en el paradigma temporal de la modernidad, así como el tratamiento del pasado desde el marxismo y su rechazo al discurso nostálgico. Por otro lado, también expondremos los acercamientos entre política emancipadora y sentimiento nostálgico que se han propuesto en el ámbito de la primera Escuela de Frankfurt, pero también de la crítica posmoderna reciente. Finalmente, intentaremos una interpretación de la política benjaminiana desde una teoría de la nostalgia, poniendo el peso en las ideas de citación, imagen dialéctica, organización del pesimismo, tradición de los oprimidos y redención.

Treball Final de Grau en Humanitats: Estudis Interculturals. Codi: HU1536. Curs acadèmic 2020/2021 (Pla de 2015) Aquest treball hi presenta un estudi sobre l’origen dels fonamentalismes i com hi sorgeixen com a reacció a la modernitat, al canvi i a la concepció de progrés i desenvolupament derivada de la mateixa. Al llarg del treball explicarem els diferents processos, tant evolutius com reaccionaris, als que fan front el judaisme, el cristianisme i l’islam. La modernitat, per tant, serà un tema clau al llarg d’aquest trajecte, ja que fou en aquest moment quan les religions es varen veure amenaçades, així com la seva espiritualitat, mentre el món cedia pas al progrés i el canvi moderns i seculars. També hi farem èmfasi en com influeixen les relacions, tant personals com indirectes, entre cadascuna de les religions monoteistes, en l’impuls dels fonamentalismes religiosos. Finalment, hi destacarem diferents fonamentalismes religiosos actuals amb gran rellevància i a través de la filosofia per a la pau, tractarem el diàleg i el reconeixement com a un element clau per a fomentar la interculturalitat i aplegar a una convivència cultural i religiosa, on ens trobem més prop de fer desaparèixer els prejudicis, el menyspreu i la intolerància.

La modernidad es un proceso complejo de analizar y con muchos puntos de vistas tanto para su entendimiento como para su cuestionamiento, sin embargo, es indudable que este proceso ha afectado significativamente el devenir de diversas sociedades que no pasaron por un natural proceso de asimilación y autogestión para un cambio de orden, lo cual, generó nuevas formas de coexistencia para la propia sobrevivencia como es el caso de la región latinoamericana. La crisis de la región Latinoamericana podría estar en el marco del desgaste de un tipo de racionalidad de gestión política que deriva en tensiones entre el Estado y la sociedad como una crisis de representatividad de las instituciones que se refleja en la pérdida del consenso social. El permanente conflicto evidencia la incapacidad del espacio político para coadyuvar en soluciones debido a que la interacción social está regulada por un sistema de normas que no permiten prácticas ciudadanas libres del colectivo social. El desarrollo de la política pierde su relación con la razón práctica de gestión social produciendo un tipo de acción de las instituciones bajo una racionalidad técnica para orientar los fines de la sociedad de modo instrumental dejando de lado la importancia de las prácticas discursivas y comunicativas para la estabilidad democrática. La modernitat és un procés complex d'analitzar i amb molts punts de vistes tant per al seu enteniment com per al seu qüestionament, no obstant això, és indubtable que aquest procés ha afectat significativament l'esdevenir de diverses societats que no van passar per un natural procés d'assimilació i autogestió per a un canvi d'ordre, la qual cosa, va generar noves formes de coexistència per a la pròpia supervivència com és el cas de la regió llatinoamericana. La crisi de la regió Llatinoamericana podria estar en el marc del desgast d'una mena de racionalitat de gestió política que deriva en tensions entre l'Estat i la societat com una crisi de representativitat de les institucions que es reflecteix en la pèrdua del consens social. El permanent conflicte evidencia la incapacitat de l'espai polític per a coadjuvar en solucions pel fet que la interacció social està regulada per un sistema de normes que no permeten pràctiques ciutadanes lliures del col·lectiu social. El desenvolupament de la política perd la seva relació amb la raó pràctica de gestió social produint un tipus d'acció de les institucions sota una racionalitat tècnica per a orientar els fins de la societat de manera instrumental deixant de costat la importància de les pràctiques discursives i comunicatives per a l'estabilitat democràtica. Modernity is a complex process to analyze and with many points of view both for its understanding and its questioning, however, it is unquestionable that this process has significantly affected the evolution of several societies that did not go through a natural process of assimilation and self-management for a change of order, which generated new forms of coexistence for their own survival, as is the case of the Latin American region. The crisis of the Latin American region could be in the framework of the erosion of a type of political management rationality that derives in tensions between the State and society as a crisis of representativeness of the institutions that is reflected in the loss of social consensus. The permanent conflict evidences the inability of the political space to contribute to solutions because social interaction is regulated by a system of norms that do not allow free citizen practices of the social collective. The development of politics loses its relationship with the practical reason of social management producing a type of action of the institutions under a technical rationality to guide the ends of society in an instrumental way leaving aside the importance of discursive and communicative practices for democratic stability.

El present article pretén pensar la modernitat i la postmodernitat a partir dels conceptes de velocitat i acceleració. Els avenços tècnics del segle XIX i XX van contribuir a generar noves formes de percepció, al mateix temps que es va difondre una concepció del temps basada en el progrés. El moviment i la velocitat van ser dos principis de la modernitat que pretenien orientar el curs de la història al futur. La confiança en la tècnica i l'exaltació de la velocitat, però, van entrar en crisis amb els efectes de la Segona Guerra Mundial. És a partir dels anys 90 que es matisa la idea de velocitat moderna a partir de la teoria acceleracionista. En aquest cas, l'acceleració fa referència a una intensificació de les dinàmiques del sistema capitalista, reforçant la immanència d'allò social i tecnològic. Per l'acceleracionisme, la construcció del futur passa per rebutjar els imaginaris catastròfics i reapropiar-se del potencial tecnològic contemporani. L'article pretén plantejar les continuïtats i discontinuïtats entre la modernitat -amb la idea de progrés- i la postmodernitat -amb la idea d'acceleracionisme- a fi de contraposar dues interpretacions sobre la temporalitat i el futur. This article aims to think modernity and postmodernity from two concepts: velocity and acceleration. The technical advances of the 19th and 20th centuries contributed to generate new forms of perception, at the same time as a conception of time based on progress was spread. Movement and velocity were two principles in modernity that sought to guide the course of history towards the future. However, confidence in technique and the exaltation of speed, went into crisis with the effects of the World War II. From the 90s onwards, the modern idea of velocity was nuanced with the accelerationist theory. In this case, acceleration refers to an intensification of the dynamics of the capitalist system, reinforcing the immanence of the social and technological. For accelerationism, the construction of the future involves rejecting catastrophic imaginaries and re-appropriating contemporary technological potential. This article aims to propose the continuities and discontinuities between modernity -with the idea of progress- and postmodernity -with the idea of accelerationism- in order to contrast two interpretations of temporality and the future. El presente artículo pretende pensar la modernidad y la posmodernidad a partir de los conceptos de velocidad y aceleración. Los adelantos técnicos del siglo XIX y XX contribuyeron a generar nuevas formas de percepción, al mismo tiempo que se difundió una concepción del tiempo basada en el progreso. El movimiento y la velocidad fueron dos principios de la modernidad que pretendían orientar el curso de la historia al futuro. La confianza en la técnica y la exaltación de la velocidad, pero, entraron en crisis con los efectos de la Segunda Guerra Mundial. Es a partir de los años 90 que se matiza la idea de velocidad moderna a partir de la teoría aceleracionista. En este caso, la aceleración hace referencia a una intensificación de las dinámicas del sistema capitalista, reforzando la inmanencia de aquello social y tecnológico. Por el aceleracionismo, la construcción del futuro pasa para rechazar los imaginarios catastróficos y reapropiarse del potencial tecnológico contemporáneo. El artículo pretende plantear las continuidades y discontinuidades entre la modernidad -con la idea de progreso- y la posmodernidad -con la idea de aceleracionismo- a fin de contraponer dos interpretaciones sobre la temporalidad y el futuro.