Search

Els tinents de rei foren uns dels militars clau a l’Espanya dels Borbó. Eren nomenats pel rei a través de la Secretaria d’Estat del Despatx de Guerra. Durant el segle XVIII no hi va haver territori espanyol amb més tinents de rei que la Corona d’Aragó. La militarització imposada per Felip V, després de concloure la Guerra de Successió, justificà la seva presència en tot el territori. Tanmateix, fou a Catalunya on aquesta figura adquirí la seva màxima rellevància numèrica, sobretot en places d’armes, on els governs militars i polítics (corregiments) estaven units al càrrec de corregidor. Aquests foren els casos de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa. El 1802 es va crear el nou corregiment militar de Figueres, amb el seu tinent de rei, però fou el governador militar i polític qui comandà la plaça des de la imponent fortalesa de Sant Ferran, de Figueres. Les places estratègiques de la Seu d’Urgell, Castellciutat i Roses també foren dotades amb aquest singular oficial, així com la poderosa Ciutadella de Barcelona. El tinent de rei, juntament amb el seu superior immediat —el governador militar i polític (corregidor)— i el sergent major, constituïren la jerarquia castrense dels estats majors de les places d’armes, fortaleses i ciutadelles catalanes. Aquest fou el llegat perdurable de la presència militar borbònica a Catalunya al llarg de tot el segle XVIII., The king’s lieutenant was one of the key soldiers in the Spain of the Bourbons. He was appointed by the king through the War Office Secretariat. During the 18th century there was no Spanish territory with more king’s lieutenants than the Crown of Aragon. The militarization imposed by Felipe V after concluding the War of Succession, justified his presence throughout the territory. However, it was in Catalonia, where this figure acquired its maximum numerical relevance, above all, in squares of arms, where the military and political governments (corregimientos) were linked to the employment of corregidor. These were the cases of Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona and Tortosa. In 1802, the new military district of Figueres was created with its king’s lieutenant, but whose military and political governor directed the square from the imposing fortress of Sant Ferran, of Figueres. The strategic squares of La Seu d’Urgell, Castellciutat and Roses were also endowed with this unique officer, as well as the powerful Citadel of Barcelona. The king’s lieutenant, together with his immediate superior —the military and political governor (corregidor)— and the sergeant major, constituted the military hierarchy of the general staff of the squares of arms, fortresses and citadels Catalan. This was the enduring legacy of the Bourbon military presence in Catalonia throughout the 18th century., Los tenientes de rey fueron unos de los militares clave en la España de los Borbones. Eran nombrados por el rey a través de la Secretaría de Estado del Despacho de Guerra. Durante el siglo XVIII no hubo territorio español con más tenientes de rey que la Corona de Aragón. La militarización impuesta por Felipe V, después de concluir la Guerra de Sucesión, justificó su presencia en todo el territorio. Sin embargo, fue en Cataluña donde esta figura adquirió su máxima relevancia numérica, sobre todo en plazas de armas, donde los gobiernos militares y políticos (corregimientos) estaban unidos al empleo de corregidor. Estos fueron los casos de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona y Tortosa. En 1802 se creó el nuevo corregimiento miliar de Figueres, con su teniente de rey, pero fue el gobernador militar y político quien dirigió la plaza desde la imponente fortaleza de San Fernando, de Figueres. Las plazas estratégicas de La Seu d’Urgell, Castellciutat y Roses también fueron dotadas con este singular oficial, así como la poderosa Ciudadela de Barcelona. El teniente de rey, junto a su superior inmediato —el gobernador militar y político (corregidor)— y el sargento mayor, constituyeron la jerarquía castrense de los estados mayores de las plazas de armas, fortalezas y ciudadelas catalanas. Este fue el legado perdurable de la presencia militar borbónica en Cataluña a lo largo de todo el siglo XVIII.

Les memòries espanyoles han acaparat la història colonial del Protectorat espanyol del Marroc. Només en temps recents, marroquins i rifenys han alçat la seves veus per reconstruir el passat colonial des de la seva història i experiències. La ciutat d’Al-Hoceima va ser eminentment espanyola i la seva aclaparadora majoria il·lustra la desídia espanyola per conviure amb les poblacions autòctones. Encara que alguns dels civils assentats consideraren que els militars els havien colonitzat igual que als marroquins, oblidaven que sense la seva presència el territori hauria quedat novament a mans rifenyes. L’article s’apropa a la ciutat d’Al-Hoceima en els temps colonials des de veus civils espanyoles i rifenyes per comprendre la pressió que les estructures militars exerciren a la ciutat i el tracte que donaven a espanyols i rifenys. Aquests aspectes ens permetran desemmascarar el menysteniment vers la població civil espanyola i la racialització dels marroquins imprescindible per garantir la subalternització de les poblacions ocupades i la retòrica colonial «d’obra civilitzadora». L’objectiu final és, d’una banda, reflexionar sobre l’ús de la memòria, ja que records i oblits formen part d’un joc de miralls en els quals es reflecteix un passat ben viu, i, de l’altra, revisar la presència militar a Al-Hoceima, el tractament que rebien les poblacions autòctones i els llegats colonials que han romàs en el temps.

Els tinents de rei foren uns dels militars clau a l’Espanya dels Borbó. Eren nomenats pel rei a través de la Secretaria d’Estat del Despatx de Guerra. Durant el segle XVIII no hi va haver territori espanyol amb més tinents de rei que la Corona d’Aragó. La militarització imposada per Felip V, després de concloure la Guerra de Successió, justificà la seva presència en tot el territori. Tanmateix, fou a Catalunya on aquesta figura adquirí la seva màxima rellevància numèrica, sobretot en places d’armes, on els governs militars i polítics (corregiments) estaven units al càrrec de corregidor. Aquests foren els casos de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona i Tortosa. El 1802 es va crear el nou corregiment militar de Figueres, amb el seu tinent de rei, però fou el governador militar i polític qui comandà la plaça des de la imponent fortalesa de Sant Ferran, de Figueres. Les places estratègiques de la Seu d’Urgell, Castellciutat i Roses també foren dotades amb aquest singular oficial, així com la poderosa Ciutadella de Barcelona. El tinent de rei, juntament amb el seu superior immediat —el governador militar i polític (corregidor)— i el sergent major, constituïren la jerarquia castrense dels estats majors de les places d’armes, fortaleses i ciutadelles catalanes. Aquest fou el llegat perdurable de la presència militar borbònica a Catalunya al llarg de tot el segle XVIII., Los tenientes de rey fueron unos de los militares clave en la España de los Borbones. Eran nombrados por el rey a través de la Secretaría de Estado del Despacho de Guerra. Durante el siglo XVIII no hubo territorio español con más tenientes de rey que la Corona de Aragón. La militarización impuesta por Felipe V, después de concluir la Guerra de Sucesión, justificó su presencia en todo el territorio. Sin embargo, fue en Cataluña donde esta figura adquirió su máxima relevancia numérica, sobre todo en plazas de armas, donde los gobiernos militares y políticos (corregimientos) estaban unidos al empleo de corregidor. Estos fueron los casos de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona y Tortosa. En 1802 se creó el nuevo corregimiento miliar de Figueres, con su teniente de rey, pero fue el gobernador militar y político quien dirigió la plaza desde la imponente fortaleza de San Fernando, de Figueres. Las plazas estratégicas de La Seu d’Urgell, Castellciutat y Roses también fueron dotadas con este singular oficial, así como la poderosa Ciudadela de Barcelona. El teniente de rey, junto a su superior inmediato —el gobernador militar y político (corregidor)— y el sargento mayor, constituyeron la jerarquía castrense de los estados mayores de las plazas de armas, fortalezas y ciudadelas catalanas. Este fue el legado perdurable de la presencia militar borbónica en Cataluña a lo largo de todo el siglo XVIII.

Los militares son una población de riesgo para el desarrollo de un trastorno por estrés postraumático (TEPT). Ante esta problemática, se plantea la convivencia con un perro de servicio psiquiátrico como tratamiento complementario. El presente trabajo pretende indagar cómo mejoran los síntomas del TEPT, los posibles trastornos comórbidos y la vida diaria del militar gracias a este apoyo. Su objetivo último es visibilizar esta intervención específica para aquellas personas afectadas por un TEPT, independientemente de formar parte del ámbito militar, de manera que se puedan abrir líneas de investigación al respecto., Els militars són una població de risc pel desenvolupament d'un trastorn per estrès posttraumàtic (TEPT). Davant d'aquesta problemàtica, es planteja la convivència amb un gos de servei psiquiàtric com a tractament complementari. El present treball pretén indagar com milloren els símptomes del TEPT, els possibles trastorns comòrbids i la vida diària del militar gràcies a aquest recolzament. El seu objectiu últim és visibilitzar aquesta intervenció específica per aquelles persones afectades per un TEPT, independentment de formar part de l'àmbit militar, de manera que es puguin obrir línies de recerca al respecte.

La figura dels governadors de la Ciutadella de Barcelona ha quedat sovint vinculada a la del carismàtic militar flamenc, Jorge Pròsper de Verboom: el constructor de la fortalesa per ordre de Felip V. La seva indiscutible personalitat, però, ha deixat en un segon marge a la resta de governadors que regiren aquesta impressionant estructura defensiva. Tanmateix, resulta just recordar que, entre 1718 i 1808, foren deu els governadors que tingué la Ciutadella barcelonina. Poca casa sabem de gran part d´ells, però podem dir que no tots nasqueren a Espanya. Fins i tot un cert número nasqué a l´Amèrica colonial. El col·lectiu d´origen flamenc fou reduït, però la seva rellevància fou més important que la dels hispans, fins al punt que a l´any 1765 no trobarem el primer governador espanyol. No obstant això, tots foren lleials súbdits del rei d´Espanya, excepte un de francès. La graduació militar fou d´oficial general: la màxima dintre del´ Exèrcit. Gairebé tots ells tenien impressionats fulles de serveis militars aconseguits als camps de batalla de la centúria. Molts eren membres de les tropes de la Casa del Rei; és a dir, eren capitans dels dos elitistes regiments de les Reials Guàrdies d’infanteria espanyola i valona. La posició social delata l´adscripció a l´estament nobiliari, amb notables connexions clientelars i cortesanes. Però no tenim cap mena de dubte que el nomenament de governador de la Ciutadella de Barcelona fou, per a molts, la cloenda a una prestigiosa carrera de serveis a la Casa de Borbó., The figure of the governors of the Citadel of Barcelona has been associated, many times, with the charismatic Flemish engineer, Jorge Próspero de Verboom: the builder of the fortress by order of Philip V. His indisputable personality has overshadowed, in many aspects, the of the rest of the governors who ruled this impressive mass of stone. However, it is fair to remember that, between 1718 and 1808, there were ten governors who had the Barcelona Citadel. Surprising that we know nothing about them, but the truth is that not all were military born in Spain. Even among this collective, a number of them were born in colonial America. The one of flamenco origin was reduced, but its qualitative weight was superior to the Hispanic one, until the point that towards 1765 we will not find the first Spanish governor. However, they were all subjects of the King of Spain, except one who was French. The military graduation betrays his belonging to the elite of the general army officers. The majority wielded an impressive record of services to the king in the battlefields of the century. Even so, the presence of the troops of the House of the King; that is to say the one of the captains of the regiments of Royal Guards of Spanish infantry and valona was exceptional as requisite of access to this position. Many enjoyed a high social position to be part of the nobility, with notable client and courtesan connections. But there is no doubt that the appointment of governor of the Citadel of Barcelona was, for many of these prestigious military, the culmination of a distinguished service career to the Bourbons., La figura de los gobernadores de la Ciudadela de Barcelona ha quedado asociada, muchas veces, al carismático ingeniero flamenco, Jorge Próspero de Verboom: el constructor de la fortaleza por orden de Felipe V. Su indiscutible personalidad ha ensombrecido, en muchos aspectos, a la del resto de gobernadores que rigieron esta impresionante mole de piedra. Sin embargo, resulta justo recordar que, entre 1718 y 1808, fueron diez los gobernadores que tuvo la Ciudadela barcelonesa. Sorprende que sobre ellos apenas sepamos nada, pero la verdad es que no todos fueron militares nacidos en España. Incluso entre este colectivo, cierto número de ellos nació en la América colonial. El de origen flamenco fue reducido, pero su peso cualitativo fue superior al hispano, hasta el punto que hacia 1765 no encontraremos al primer gobernador español. No obstante, todos ellos eran súbditos del rey de España, excepto uno que era francés. La graduación militar delata su pertenencia a la élite de la oficialidad general del Ejército. La mayoría esgrimieron una impresionante hoja de servicios al rey en los campos de batalla de la centuria. Aun así, la presencia de las tropas de la Casa del Rey; es decir, el de los capitanes de los regimientos de Reales Guardias de infantería española y valona resultó excepcional como requisito de acceso a este cargo. Muchos gozaron de una elevada posición social al formar parte del estamento nobiliario, con notables conexiones clientelares y cortesanas. Pero no cabe duda que el nombramiento de gobernador de la Ciudadela de Barcelona fue, para muchos de estos militares prestigiosos, el colofón final a una distinguida carrera de servicios a los Borbones.

Els motius de la realització d’aquest estudi són explorar i conèixer l’abús de substàncies dins d’aquest col·lectiu, ja que és un col·lectiu poc estudiat i del qual se’n té poca informació i coneixement. L’objectiu d’aquest estudi és posar en rellevància els tipus de drogues que consumeixen els soldats durant la guerra, els factors que influeixen en el consum de drogues d’aquest col·lectiu i les repercussions que té el consum en els àmbits com la salut mental, en el seu retorn a casa i en la seva evolució. Aquest estudi es caracteritza per seguir un tipus de metodologia de revisió sistemàtica, és a dir que es recull informació d’articles prèviament i estrictament seleccionats per aquest estudi utilitzant un algoritme de cerca., The main reason for the realization of this study is to explore and know the abuse of substances within this group, it is a group that is not sufficiently studied and which there is not enough information and knowledge. The aim of this study is to highlight the types of drugs consumed by soldiers during the military service, the factors that influence the consumption of drugs in this group and the repercussions of consumption in areas such as the mental health, on their return home and on their evolution. This study is characterized by being a systematic review, this means that the information presented in this study is previously and strictly selected from the articles that have passed a filter.

Escultura amb una inscripció que parla de la relació entre una triple conquesta, la dels descobridors i els guanyadors de totes les guerres d'una banda, i la del cos femení vist pels artistes.