Search

«L'home és dolent. Hi ha qui ho assegura fermament convençut. Jo crec que només ho és aquell que no té talent». L'obra periodística de Mercè Rodoreda (1908-1983) ha estat escassament atesa, i si no la coneixem ens perdem una faceta de l'autora tan sorprenent com il·luminadora. Ens n'admirarà la basta i polifacètica cultura d'una jove de vint-i-cinc anys capaç d'entrevistar, sense que li tremoli la veu, des d'autors consagrats que menyspreen les dones escriptores fins a la dona i la filla del president Macià. Una Rodoreda esmolada escrivint crítica literària, teatral i cinematogràfica, satiritzant la flor i la nata de l'època i carregant contra els enemics de la llengua, prenent posició sense tebior. Una Rodoreda excepcionalment prolífica que també signava amb pseudònims, cal remarcar-ho: aquesta edició de Mercè Ibarz, endreçada per gèneres periodístics, n'hi atribueix alguns, els contextualitza i els consigna cas per cas. «A la guerra que vindrà no li caldrà fer rajar sang: amb uns avions i fum en tindrà prou per a destruir les ciutats més grans: serà una lluita de cervells i no de cossos; triomfarà el més intel·ligent, i el més astut, o bé moriran tots plegats; serà potser l'única manera de trobar la pau: que en la guerra mori tothom». «Ens cal tenir teatre català. Almenys un. Ens cal com el pa que mengem. ¿Que el pagarà el pobre contribuent que tan rebé defensa la «Cámara de la Propiedad»? Potser sí. Però quan els catalans paguem tantes coses que no hauríem de pagar, bé ens podem permetre el luxe de pagar-nos el goig de tenir vot i veu; potser llavors farem més cas del que tenim i donarem més importància al que serà nostre».

A mesmerising and enigmatic collection of short stories, haunted by the horrors of war, and divided into two parts: journeys and flowers. A lone traveller with no endpoint in sight finds himself journeying through villages where the dead walk at solstice, silkworm-like women live in cocoons and a thousand men in gleaming armour play at being soldiers. Reality blurs, shimmers and darkens; unease grows. Stories of invented flowers follow and allow nature to bloom, vivid and intoxicating, to the fore. Absurd, lush and dreamlike, they capture different truths of humanity. In this collection, inventive force and lyrical power come together in a poetic voice of indelible magnetism to create a beguiling, uncanny world – and confirm Mercè Rodoreda as one of the greatest Catalan writers of the twentieth century.

En un lugar sin nombre y en una época indeterminada, en medio de una naturaleza que parece mutante, un pueblo aislado vive sometido a una rígida y cruel serie de normas. Sus habitantes están bajo la permanente amenaza de los caramenos, unos seres que habitan al otro lado de las montañas y a los que jamás ha visto nadie, y las embestidas del río que socava sus casas. Un joven de catorce años, después de asistir a una profanación, empieza a rebelarse contra todas las leyes, al mismo tiempo que seduce y conquista a su madrastra. Mercè Rodoreda, que según García Márquez escribió la novela'más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil', nos brinda con esta novela póstuma un espléndido testamento literario, en el que teje una trama alegórica para mostrarnos la realidad de la vida en las sociedades donde se ha destruido todo atisbo de libertad y donde se ha reprimido toda iniciativa individual.

Jardí vora el mar són sis estius, una infinitat de plantes i una de les novel·les més belles que va escriure Mercè Rodoreda. La veu que hi parla és la del jardiner d'una casa rica d'estiueig que observa la vida que l'envolta: la del jardí i la dels amos de la casa, amb els amics de cada any, les festes extravagants, el servei podrit de xafarderies, els animals més o menys domèstics que els entretenen i uns nous veïns que remouran el passat i posaran en marxa tot un drama sentimental.

Ells no saben res segueix tres rastres. Primer, les cartes de Rodoreda a Carles Riba, on li demana ajut per evitar les companyies de treballadors a Obiols. Després, tres contes sobre la vida dels homes refugiats a França:'Cop de lluna','Nocturn'i'Nit i boira'. I finalment un epíleg sobre l'anomenat'papa Otto', on un grup d'historiadors esclareixen en quines circumstàncies Obiols va treballar amb els alemanys.

Un vell jardiner observa durant sis estius la vida d'una família rica en una torre vora el mar. Les festes se succeeixen, els amics excèntrics desfilen, la bellesa del jardí sembla que els ofereixi el paradís a la terra. Però sota l'alegria coven realitats que no respecten res, ni rics ni pobres, ni senyors ni criats: el fracàs de l'amor i la cruesa de l'instint de supervivència. Amb un postfaci de Roser Porta.

Nova edició revisada per Arnau Pons. Inclou el seu assaig Editar el misteri sobre la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda. En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d'una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d'endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s'adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins…

El 23 de gener de 1939, el bibliobús s'emporta de Barcelona un grup d'escriptors vinculats a la Institució de les Lletres Catalanes. Entre ells hi ha Mercè Rodoreda i Armand Obiols; al camió que ve darrere, entre una desena d'escriptors protegits pel Govern de la Generalitat, Anna Murià. A l'abril són una trentena de refugiats en un château al nord de París on l'exili és un dol i una renaixença. Per a Rodoreda i Murià, és el lloc de la trobada amb el gran amor que determinarà les seves vides. Quan França entra en guerra, Murià i Bartra decideixen embarcar cap a les Antilles, Rodoreda i Obiols es queden a París. Els sis anys que els esperen no deixen pedra sobre pedra. Vincles, anhels, necessitats, no hi ha res que el perill no trastoqui. El lligam que uneix els amants és fet de complicitats i traïcions; d'aquesta enorme prova de resistència es nodrirà tota l'obra de Mercè Rodoreda, escrita a l'exili des de París i Ginebra. Les cartes a l'amiga íntima en mostren la formació cataclismàtica i ajuden a entendre un tret constitutiu dels seus personatges: és per la ferida que respiren els humans.

Quanta, quanta guerra… és l'últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat. Si creiem el que n'explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d'amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s'encarna en un adolescent de qui diu:'Al meu Adrià l'impulsa a anar-se'n de casa la seva aspiració de llibertat. D'aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m'emociona— que només mena a un canvi de presó.'I també:'Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d'anar. Procurar-li aventures amb gent estranya.'

El carrer de les Camèlies ha sigut enormement llegit, però se n'ha parlat poc. ¿De què parla? D'una noia que abandona l'agulla per fer senyors i que no abandonarà mai la prostitució, ni tan sols quan té diners i una torre plena d'estàtues. Cecília Ce camina i camina per Barcelona. ¿Què busca? La identitat perduda perquè tothom li n'atribueix una. La llibertat de caminar fora del compàs que marca la norma social. Per allà on passa, les seves cames pertorben els homes i projecten fantasies sexuals. Aquesta és l'arma de doble tall de Cecília Ce. Com diu Stefanie Kremser al postfaci:'els homes i les dones, com que no tenim remei, ens fem servir els uns als altres. Que l'ús i l'abús —si cal— siguin mutus.'La Rambla on tot comença, l'Eixample on és engabiada en un pis, les barraques del Carmel on es despulla entre una xapa de zenc i un paraigua de seda... Un viatge al fons de la nit, una exploració de la intempèrie.'La Cecília és una supervivent. Segueix caminant, mai no s'atura ni perd la serenitat. S'aixeca, torna a caure, continua. Al final és una veritable heroïna que ha après a conviure amb les seves ferides i que sap aprofitar-se d'aquesta nova força. Una caçadora que esdevé presa. Massa forta per morir com a víctima, fins i tot com a víctima de violacions múltiples, com a esclava sexual, com a dona amb moments de psicosi', escriu Stefanie Kremser.

'Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això.'Mirall trencat és la més profusa de les novel·les de Mercè Rodoreda, un retrat de família al llarg de tres generacions, i un imponent retrat de dona amb la figura de Teresa Goday.'Figurava que els camins de la vida i de la guerra li havien pres la capacitat d'estimar. I que de l'acceptació del que resta després de l'amor derrotat va fer contes, novel·les i proses on la nostàlgia de l'amor perdura sense ni un bri de sentimentalisme.'Mercè Ibarz a Mercè Rodoreda (1991) Amb el pròleg de l'autora i un postfaci de Marta Nadal.

Una nova edició de La plaça del Diamant, amb el text revisat i material inèdit. L'estudiosa Meritxell Talavera ha retrobat el manuscrit primer de COLOMETA, del qual la nova edició dóna un capítol de mostra juntament amb el postfaci de Talavera sobre com Rodoreda va escriure la seva obra mestra.'Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m'han emocionat profundament, i les últimes m'han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària, a estones inaguantable. Se m'ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit. I t'ho dic, no després de llegir una novel·la policíaca, sinó després d'acabar immediatament després d'acabar Els posseïts de Dostoievski.'(Carta d Armand Obiols a Mercè Rodoreda, 1960)'Pocas personas saben fuera de Cataluña quién era esa mujer invisible que escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas La plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil. Mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza.'(Gabriel García Márquez, 1983)

Najljepši roman objavljen u Španjolskoj nakon Građanskog rata. Gabriel García Márquez Glas pripovjedačice, Natalije, jedinstven je u svjetskoj književnosti: nakon nekoliko rečenica prisvojite je kao sestru, prijateljicu, rođakinju, dragu susjedu… Neposredno i živopisno odmah vas uvodi u svijet Barcelone 1930-ih i Druge Španjolske Republike. Pisan u prvom licu, na prvu neobičnim ali autentičnim, naizgled naivnim jezikom, roman je na tragu toka svijesti, ali očišćen od suvišnog. Čitatelj saznaje samo ono što se događa junakinji i u njoj, samo iz njezine perspektive. Natalia, djevojka skromna porijekla, na fešti na Trgu dijamanta, susreće nepoznata mladića koji je, usprkos početnoj odbojnosti, šarmira. Natalia i Quimet se ubrzo ožene, sirotinjski se kuće, uživaju u malim radostima, ubrzo imaju dvoje djece… Quimetu se uzgoj golubova pretvori u opsesiju zbog koje trpi cijela obitelj. Natalia je očajna, ali dobra prijateljica, senyora Enriqueta, uvijek joj kaže: „Draga moja, sve ti je to život.“ Merce Rodoreda najznačajnija je katalonska novelistica 20. stoljeća, a roman Trg dijamanta remek je djelo europske književnosti – preveden je na više od trideset jezika. Rodoreda je pisala na katalonskom, a od 1939. živjela je u egzilu. Jadranka Pintarić

Featured on Jeff VanderMeer's'Epic List of Favorite Books Read in 2015''Rodoreda had bedazzled me by the sensuality with which she reveals things within the atmosphere of her novels.'—Gabriel García Marquez'Rodoreda plumbs a sadness that reaches beyond historic circumstances... an almost voluptuous vulnerability.'—Natasha Wimmer, The Nation'It is a total mystery to me why [Rodoreda] isn't widely worshipped; along with Willa Cather, she's on my list of authors whose works I intend to have read all of before I die. Tremendous, tremendous writer.'—John Darnielle, The Mountain GoatsDespite its title, there is little of war and much of the fantastic in this coming-of-age story, which was the last novel Mercè Rodoreda published during her lifetime.We first meet its young protagonist, Adrià Guinart, as he is leaving Barcelona out of boredom and a thirst for freedom, embarking on a long journey through the backwaters of a rural land that one can only suppose is Catalonia, accompanied by the interminable, distant rumblings of an indefinable war. In vignette-like chapters and with a narrative style imbued with the fantastic, Guinart meets with numerous adventures and peculiar characters who offer him a composite, if surrealistic, view of an impoverished, war-ravaged society and shape his perception of his place in the world.As in Rodoreda's Death in Spring, nature and death play an fundamental role in a narrative that often takes on a phantasmagoric quality and seems to be a meditation on the consequences of moral degradation and the inescapable presence of evil.Mercè Rodoreda (1908–1983) is widely regarded as the most important Catalan writer of the twentieth century. Exiled in France and Switzerland following the Spanish Civil War, Rodoreda began writing the novels and short stories—Twenty-Two Short Stories, The Time of the Doves, Camellia Street, Garden by the Sea—that would eventually make her internationally famous.Maruxa Relaño is a journalist and translator based in Barcelona. She has worked as a translator for The Wall Street Journal, a writer for NY1, and wrote articles for the New York Daily News, Newsday, and New York magazine, among other publications.Martha Tennent was born in the U.S, but has lived most of her life in Barcelona where she served as founding dean of the School of Translation and Interpreting at the University of Vic. She translates from Spanish and Catalan, and received an NEA Translation Fellowship for her work on Rodoreda.

'The humor in the stories, as well as their thrill of realism, comes from a Nabokovian precision of observation and transformation of plain experience into enchanting prose.'—Los Angeles TimesCollected here are thirty-one of Mercè Rodoreda's most moving and challenging stories, presented in chronological order of their publication from three of Rodoreda's most beloved short story collections: Twenty-Two Stories, It Seemed Like Silk and Other Stories, and My Christina and Other Stories. These stories capture Rodoreda's full range of expression, from quiet literary realism to fragmentary impressionism to dark symbolism. Few writers have captured so clearly, or explored so deeply, the lives of women who are stuck somewhere between senseless modernity and suffocating tradition—Rodoreda's'women are notable for their almost pathological lack of volition, but also for their acute sensitivity, a nearly painful awareness of beauty'(Natasha Wimmer).Mercè Rodoreda is widely regarded as the most important Catalan writer of the twentieth century. Exiled to France during the Spanish Civil War, and only able to return to Catalonia in the mid-1960s, she wrote a number of highly praised works, including The Time of the Doves and Death in Spring.Martha Tennent was born in the U.S, but has lived most of her life in Barcelona where she served as founding dean of the School of Translation and Interpreting at the University of Vic. She translates from Spanish and Catalan, and received an NEA Translation Fellowship for her work on Rodoreda.

Considered by many to be the grand achievement of her later period, Death in Spring is one of Mercè Rodoreda's most complex and beautifully constructed works. The novel tells the story of the bizarre and destructive customs of a nameless town—burying the dead in trees after filling their mouths with cement to prevent their soul from escaping, or sending a man to swim in the river that courses underneath the town to discover if they will be washed away by a flood—through the eyes of a fourteen-year-old boy who must come to terms with the rhyme and reason of this ritual violence, and with his wild, child-like, and teenage stepmother, who becomes his playmate. It is through these rituals, and the developing relationships between the boy and the townspeople, that Rodoreda portrays a fully-articulated, though quite disturbing, society.The horrific rituals, however, stand in stark contrast to the novel's stunningly poetic language and lush descriptions. Written over a period of twenty years—after Rodoreda was forced into exile following the Spanish Civil War—Death in Spring is musical and rhythmic, and truly the work of a writer at the height of her powers.Mercè Rodoreda is widely regarded as the most important Catalan writer of the twentieth century. Exiled to France during the Spanish Civil War, and only able to return to Catalonia in the mid-1960s, she wrote a number of highly praised works, including The Time of the Doves and Death in Spring.Martha Tennent was born in the U.S, but has lived most of her life in Barcelona where she served as founding dean of the School of Translation and Interpreting at the University of Vic. She translates from Spanish and Catalan, and received an NEA Translation Fellowship for her work on Rodoreda.