Search

Resumen tomado de la publicación Se presenta un estudio de intervención de diseño longitudinal con una duración de 6 meses, de grupo único con evaluación antes-después, que pretende evaluar la eficacia de un programa propioceptivo como método para mejorar el control postural en jóvenes deportistas. La muestra de estudio fue de 28 jugadores de voleibol (15-18 años). Se tomaron datos una primera vez antes de un primer trimestre sin intervención, en una segunda ocasión, una vez finalizado este periodo, y en una tercera ocasión después de un segundo trimestre con entrenamiento. El entrenamiento propioceptivo utilizado se realizó mediante el método Terapia Reequilibradora del Aparato Locomotor (TRAL). La estabilidad corporal se midió calculando el área de desviación del centro de presiones mediante una plataforma de fuerzas con sensores electrónicos Buratto Advanced. Las posiciones analizadas fueron la posición unipodal con ojos abiertos y cerrados de las dos piernas. Los resultados muestran una reducción significativa del área de desviación del centro de presiones en los cuatro tests en el caso de las chicas y sólo reducción significativa en uno de los tests con el grupo de chicos. Se concluye que el entrenamiento con TRAL mejora el control postural en chicas y produce tendencia a la mejoría en el caso de los chicos. Son necesarios nuevos estudios con grupo control y mayor muestra. Cataluña Universidad Pública de Navarra. Biblioteca; Campus de Arrosadía; 31006 Pamplona; Tel. +34948169060; Fax +34948169069; bupna@unavarra.es ESP

La danza es una forma de lenguaje que utiliza como instrumento al propio cuerpo, y su práctica continuada genera cambios y adaptaciones debidas a las altas exigencias de esta actividad. En este artículo se analizan las demandas, patologías y exigencias osteo-musculares del pie en la danza clásica. Para ello se ha partido del análisis de las estructuras del pie en distintas posiciones técnicas como la punta, media punta, o el “en dehors”. Como consecuencia de estas demandas de esfuerzo, se observa que una alta proporción de bailarines/as presenta alteraciones en el pie como hallux valgus y dedos en garra. También se ha estudiado la implicación en las técnicas básicas del pie de danza clásica de los músculos tríceps sural, peroneo lateral largo, tibial posterior, flexor largo y flexor corto del dedo gordo, tibial anterior, extensor propio del dedo gordo, abductor del dedo gordo, así como la musculatura interósea y plantar.

Las técnicas electrofisiológicas (neurografía y electromiografía de aguja) permiten una aproximación al conocimiento de la función neuromuscular. La electromiografía obtiene la actividad eléctrica del músculo en reposo o activo (contracción voluntaria máxima y estática). En su aplicación clínica, asiste al diagnóstico y al seguimiento de un proceso de tipo neuromuscular. Por otro lado, la electromiografía de superficie (EMGS) o cinesiológica permite estudiar la actividad muscular en acciones dinámicas, siendo aplicable al análisis biomecánico de un gesto, al análisis de la marcha, en estudios de fatiga muscular y de rendimiento deportivo y en áreas como la medicina laboral y la ergonomía. La EMGS ofrece algunas ventajas: es incruenta y permite analizar simultáneamente distintos músculos en movimiento y en acciones de duración ilimitada. El procesado de la señal electromiográfica proporciona parámetros de amplitud y frecuencia para estudios descriptivos y comparativos. No obstante, no permite valorar la musculatura profunda y aporta menos definición que los electromiogramas de aguja.

The electrophysiological techniques (neurography and needle electromyography) allow us an approach to the knowledge of the neuromuscular function. Electromyography obtains the electrical activity from the muscle in rest or in contraction (maximum and static voluntary contraction) In its clinical application, electromyography helps to the diagnosis and follow-up of a process of neuromuscular type. On the other hand, kinesiological or surface electromyography (SEMG) allows the study of the muscular activity in dynamics, which we can apply to the biomechanical movement analysis, gait analysis, studies of muscular fatigue, sport performance| and applications in work medicine and ergonomics. SEMG brings advantages like the fact that is a bloodless test, of being able to analyze varying muscles at the same time, in motion and in actions of non limited duration. The processed one brings us parameters of amplitude and frequencies, which we will use for descriptive and comparative studies. As a balancing entry, it does not allow us to study deep musculature, and some aspects of definition are lost in the obtained outlines.

Introducció: És un estudi d’intervenció de disseny longitudinal amb una duració de 6 mesos, de grup únic amb avaluació abans-després; que pretén d’avaluar l’eficàcia d’un programa propioceptiu com a mètode per a millorar el control postural en joves esportistes. Mètodes: La mostra d’estudi van ser 28 jugadors/es de voleibol (15-18 anys). Es van prendre dades un primer cop abans d’un primer trimestre sense intervenció, un segon cop finalitzat aquest període i un tercer cop després d’un segon trimestre amb entrenament. L’entrenament propioceptiu utilitzat es va fer mitjançant el mètode Teràpia Reequilibradora de l’Aparell Locomotor (TRAL). L’estabilitat corporal es va mesurar calculant l’àrea de desviació del centre de pressions mitjançant una plataforma de forces amb sensors electrònics Buratto Advanced. Les posicions mesurades van ser la posició unipodal amb ulls oberts i tancats de les dues cames. Resultats: Reducció significant de l’àrea de desviació del centre de pressions en els quatre tests en el cas de les noies i només una reducció significant en un dels tests amb el grup de nois. Conclusions: L’entrenament amb TRAL millora el control postural en noies i produeix tendència a la millora en el cas dels nois. Nous estudis amb grup control i mostra més gran són requerits.

Introducció i objectius: Estudi longitudinal d'intervenció amb una durada de 6 mesos, de grup únic amb avaluació abans-després, que pretén avaluar l'eficàcia d'un programa propioceptiu com a mètode de prevenció de lesions d'extremitat inferior en joves esportistes. Mètodes: La mostra d'estudi van ser 28 jugadors de voleibol d'ambdós sexes (15-18 anys). Es van prendre dades durant un primer trimestre sense intervenció i durant el següent trimestre amb entrenament. L'entrenament propioceptiu utilitzat es va fer mitjançant el mètode teràpia reequilibradora de l'aparell locomotor (TRAL). Es va mesurar setmanalment el dolor mitjançant l'escala analògica del dolor i la incidència de lesions d'extremitat inferior en la temporada d'estudi i les mateixes dates de la temporada anterior. Resultats: Durant el període d'entrenament propioceptiu es produeix una reducció significant del dolor de turmell en ambdós sexes, en el cas del dolor de genoll només en noies, i una tendència a la disminució de la incidència de lesions esportives d'extremitat inferior en ambdós sexes, especialment de turmell. Conclusions: L'entrenament propioceptiu disminueix la presència i la intensitat de dolor de genoll en el cas de les noies, amb tendència a la millora en els nois; millora la presència i intensitat de dolor de turmell en ambdós sexes; i en el cas de la incidència de lesions esportives, hi ha una clara tendència a la disminució de lesions de turmell.

El dibuix de la fi gura humana utilitzat com a llenguatge expressiu es pot contemplar a diferents exposicions artístiques com a font d’informació històrica on es relacionen les vivències personals amb la seva representació pictòrica. Les exposicions més representatives d’aquest tema que han tingut lloc a la nostra ciutat en els darrers anys han estat La col·lecció Prinzhorn (Museu d’Art Contemporani de Barcelona, 2001), En guerra (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2004) i Hi havia una vegada Txernòbil (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 2006). En el grup de recerca Salut Activitat Física i Esport (SAFE) de la Facultat de Psicologia Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna, dins el projecte Dansa Esquema Corporal (DEC) hi ha una línia d’investigació dedicada a avaluar l’impacte de les sessions d’expressió corporal, entesa principalment com a vivència personal, i la seva representació gràfi ca en paper. Els objectius principals de la nostra recerca son examinar si el dibuix de la fi gura humana és una eina efi caç per avaluar el coneixement de l’esquema corporal en població general infantil i en població d’adolescents amb Síndrome de Down amb el test de Goodenough, i avaluar la repercussió de la sessió d’expressió corporal en el desenvolupament emocional amb el test de Koppitz .

Fundamentos: Conocer las diferencias existentes en la activación muscular durante el relevé. Participantes y método: Dieciocho bailarinas de ballet clásico (14-32 años). Se practica análisis cinético y cinemático. Se analiza el grado de flexión plantar conseguido y la participación de diferentes músculos. Se comparan (test de Wilcoxon) los resultados obtenidos al ejecutar el gesto en sexta posición (en parallel) respecto a primera (en déhors) y en primera posición correcta respecto a primera posición con pronación del pie. Resultados: El rango de flexión plantar alcanzado es mayor en sexta posición que en primera, y mayor en primera correcta que en primera pronada. El músculo gemelo interno (GI) presenta más actividad en primera posición; el abductor del dedo gordo (ADG), en paralelo o sexta posición, y los peroneos y gemelo externo (GE), en pronación del pie en primera posición. El peroneo lateral (PL) presenta diferencias durante el relevé (en posición estática inicial y en fase ascendente) y el ADG durante la subida al relevé. El GI presenta una activación más temprana y de inicio más lento que el GE en la flexión plantar del relevé. Discusión: El ADG se muestra más activo en las posiciones en parallel que en déhors, en las que la cadera se coloca en rotación externa. La poca actividad del ADG en primera posición (en déhors) implica posiblemente un déficit de estabilidad del arco interno y del primer radio y, por tanto, un mayor riesgo lesional. El relevé en sexta posición permite mayor grado de flexión plantar que en primera. La pronación del pie ­secundaria a mala técnica- produce menor flexión plantar. Las diferencias halladas en el grado de actividad del PL están relacionadas con la presencia de pronación del pie, siendo más activo en pronación.

Fonaments: Conèixer les diferències existents en l'activació muscular durant el relevé. Participants i mètode: Divuit ballarines de ballet clàssic (14-32 anys). Es practica anàlisi cinètica i cinemàtica. S'analitza el grau de flexió plantar aconseguit i la participació de diversos músculs. Es comparen (test de Wilcoxon) els resultats obtinguts en executar el gest en sisena posició (en parallel) respecte de la primera (en déhors) i en primera posició correcta respecte de la primera posició amb pronació del peu. Resultats: El rang de flexió plantar aconseguit és millor en sisena posició que en primera, i millor en primera correcta que en primera pronada. El múscul bessó intern (BI) presenta més activitat en primera posició; l'abductor del dit gros (ADG), en paral·lel o sisena posició, i els peroneals i bessó extern (BE), en pronació del peu en primera posició. El peroneal lateral (PL) presenta diferències durant el relevé (en posició estàtica inicial i en fase ascendent) i l'ADG durant la pujada al relevé. El BI presenta una activació més precoç i d'inici més lent que el BE en la flexió plantar del relevé. Discussió: L'activitat de l'ADG en primera posició tradueix dèficit d'estabilitat de l'arc intern i del primer radi i, per tant, un major risc de lesió. El relevé en sisena posició permet millor grau de flexió plantar que en primera. La pronació del peu ­secundària en mala tècnica­ produeix menor flexió plantar. L'ADG treballa més en parallel que en déhors, tot evitant la rotació externa del maluc. Les diferències del PL es relacionen amb la presència de pronació del peu: treballa més en pronació.

Estudiar cinemática y cinéticamente un gesto habitual en el personal de enfermería y auxiliar de un centro sociosanitario, para identificar riesgos de lesión lumbar. Estudiar cinemática y cinéticamente un gesto habitual en el personal de enfermería y auxiliar de un centro sociosanitario, para identificar riesgos de lesión lumbar. Paralelamente, se propone un gesto alternativo y se evalúa si reduce este riesgo de lesión.