Search

[cat] És cert que un cop produït el traspàs, els morts canvien de domicili i van a parar a dominis invisibles o al no res. Però també requereixen algun tipus de presència entre els mortals en el seu mateix mon físic. A la ciutat d’Igualada, actualment, aquesta necessitat és coberta per dos cementiris que representen dues modalitats ben diferents de cementiri urbà. Per una banda, compta amb un cementiri vuitcentista, d’estil neoclàssic –el Cementiri Vell– i per l’altra, amb un cementiri contemporani –Cementiri Nou–, projectat per dos arquitectes de renom internacional, Enric Miralles i Carme Pinós. A falta de lloc en el vell recinte funerari, no hi ha cap altra alternativa que inhumar en el Cementiri Nou, cosa que no convenç a un nombre important d’usuaris. Per ells, portar a terme les pràctiques post mortem en un indret de disseny, com és la nova edificació funerària, els suposa estar utilitzant un cementiri projectat per uns arquitectes a partir d’un espai essencialment representat o concebut, aliè al seu entorn i a les apropiacions socials a les que se suposa que ha de servir. Essent el resultat un espai arquitectònic de nova generació, el cementiri no compta amb els codis de significats simbòlics forjats per la tradició funerària que fa que no sigui un espai reconegut i apte com a lloc de repòs etern. Per això, els seus usuaris porten accions de contínua revalorització per tal de rehabilitar el valor d’ús de l’espai i la seva significació com a obra., [eng] Once deceased, the dead switch address and end up inhabiting ethereal domains. Yet we also require that they take some kind of presence in the physical world of the living. In the town of Igualada, this need is covered two very different cemeteries. One of them is a 19th-century, neoclassical-style cemetery—the Cementiri Vell (Old Cemetery)—the other one is the Cementiri Nou (New Cementery), a contemporary cementery projected by two renowned architects, Enric Miralles and Carme Pinós. Due to lack of space in the Old Cemetery, new burials must necessarily take place in the New Cemetery, an option that many residents dislike. For them, engaging in post mortem funerary practices in a design space such as the newer facility involves using a cemetery projected as a conceived space, alien to their environment and to the social appropriations that it should allow. Being a new-generation architectural space, the codes of symbolic meanings forged by the funerary tradition are absent in the New Cemetery, which therefore stands as a space that is not recognized as apt for eternal rest. For this reason, its users carry out a continuous task of revalorization aimed at rehabilitating the use value of this space and its signification as an oeuvre.

During the nineteenth century, viticulture underwent an important expansion in Catalonia, as a result of growing population pressure, domestic market integration and growing international demand. In some districts, the process of specialisation in viticulture took place via a particular form of contract known as rabassa morta ('dead vine'). In rabassa morta, the landowner ceded to the tenant (rabassaire) a plot of waste or wooded land for the plantation of vines

Màster Oficial en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, curs: 2013-2014, Tutor: Francesc Xavier Hernández Cardona, El present projecte pretén fonamentalment la rehabilitació, posada en valor i activació de l’espai i entorn (el rec i conjunt d’edificis industrials més rellevants i significatius que conformen el barri del Rec d’Igualada) per tal d’adequar-los i transformant-los en nous equipaments culturals on es pogués dur a terme altres activitats de caire sociocultural així com també servir com a nous equipaments que complementarien el discurs museològic i museogràfic del ja existent Museu de la Pell

El objetivo de este artículo es explicar los problemas a los que se enfrentaba el cooperativismo vitivinícola a comienzos del siglo XX a partir de un estudio de caso. Utilizando documentación interna de la propia bodega cooperativa, se explican los obstáculos que afrontaban estas organizaciones en un período muy crítico para los mercados vinícolas, cómo intentaban superar estos problemas y cuáles eran sus limitaciones en cuanto empresas que competían en un mercado deprimido del vino. El caso estudiado tiene el interés añadido de tratarse de un proyecto totalmente autónomo del pequeño campesinado que logró consolidarse y tener continuidad hasta prácticamente nuestros días. Se argumenta que tanto la continuidad y consolidación de la cooperativa, como también sus debilidades y limitaciones, pueden explicarse por las características y el funcionamiento de este tipo específico de organización empresarial. KEY Classification-JEL: D71. J54. L66. Q13.

El juliol de 1906 entraven a la presó d'Igualada tres membres de l'oligarquia local dels Hostalets de Pierola, entre ells el secretari municipal. Aquest fet va produir una gran consternació en el consistori i en la societat hostaletenca. El motiu de la condemna era una agressió contra un propietari nouvingut amb el qual l'Ajuntament tenia diversos litigis, agressió que s'havia produït dos anys abans, el 5 de juliol de 1904. Aquells esdeveniments van deixar una marca difícil d'esborrar en la història hostaletenca i han romàs en la memòria popular durant diverses generacions. L'enfrontament que es va produir en aquells moments va posicionar molt clarament les persones i les entitats locals, de manera que la línia que separava unes i altres difícilment va poder ser posteriorment esborrada.

El contracte de rabassa morta ha estat estudiat des de diferents punts de vista. L'enfocament jurídic va ser el predominant durant la primera meitat del nostre segle quan la discussió sobre la naturalesa emfitèutica d'aquest instrument notarial tenia moltes implicacions socials. La lluita entre propietaris i conreadors de la terra, latent durant tot el segle XIX i franca i oberta a partir de la fil·loxera, va propiciar l'aparició d'estudis i treballs, generalment a càrrec de juristes, sobre la naturalesa jurídica del contracte de rabassa.

Hom veié que la lluita pel progrés era la lluita pel ferrocarril, i aquesta es convertí en el principal eix de les aspiracions igualadines durant les últimes dècades del segle XIX. La pregunta clau que cal fer-se és fins a quin punt l"aïllament ferroviari d"Igualada roman per causes pròpies o obeeix a plantejament més amplis. A retop d'aquesta, sorgeixen moltes altres preguntes: en quina mesura la solució del problema estava en mans igualadines?; eren aquests realment conscients de la seva situació i de les seves possibilitats?; fou correcta la seva actuació?; quines eren les condicions reals, tant locals com foranies, que jugaven en la qüestió ferroviària en particular i en l"econòmica en general?. Aquesta i d'altres preguntes són les que cal plantejar-se per tal de comprendre veritablement el problema del perllongat aïllament ferroviari d'Igualada.

Aquest estudi tracta de la formació i trajectòria de L'Electra Igualadina (constituïda el 1903), una petita central termoelèctrica que va tenir un paper decisiu a la reindustrialització d'una ciutat industrial en crisi. La seva existència va comportar la proliferació de motors elèctrics, va determinar que la indústria local experimentes grans avanços en la seva mecanització i intensos augments de productivitat. Aquest procés va implicar que la ciutat pugues aprofitar l'oportunitat exportadora que va propiciar la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial, a la vegada durant aquests anys el procés d'electrificació local va experimentar la seva plena consolidació. Per l'efecte de el dit avanç, la indústria local va passar de la crisi -ocasionada, bàsicament, per problemes de subministrament energètic- a una notable expansió que va determinar que Igualada tornés a figurar (el 1930) entre les principals ciutats industrials de Catalunya.