Search

Aquest article s'inscriu en les activitats del grup de recerca consolidat «Grup d'Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació» (GETLIHC) (2017, SGR 136), de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya; i de la «Red de Estudios y Datos sobre la Edición Iberoamericana y Transnacional (RED-EDIT)» (RED2018-102343-T), finançada pel Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades. Mary Wollstonecraft (1759-1797) és un referent de la literatura feminista, i el seu A vindication of the rights of woman (1792), un dels tractats fundacionals. Aquest assaig es traduí al català el 2014, més de dos-cents anys després de la mort de l'autora, gairebé quaranta després de la primera traducció al castellà (1977) i deu després de la versió gallega (2004). Publicat per l'editorial gironina L'Art de la Memòria, traduït i prologat per Joan Josep Mussarra Roca, Vindicació dels drets de la dona arriba en una nova etapa d'auge editorial per al feminisme internacional. Quatre anys abans, el 2010, l'editorial valenciana Tres i Quatre n'havia editat Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca, versionades i introduïdes per Òscar Sabata i Teixidó. Aquest article, després de presentar breument la intel·lectual il·lustrada anglesa, resseguir-ne les traduccions a les altres llengües de l'Estat i contextualitzar els feminismes traduïts a Catalunya d'ençà de la dècada dels seixanta, se centra en la recepció catalana de Mary Wollstonecraft i en els factors que confluïren perquè una de les escriptores clàssiques de la història del feminisme fos introduïda al català tan tardanament.

La reina Victòria, de l’escriptor anglès Lytton Strachey, arribà a Catalunya el 1935, dos anys després de la mort de l’autor i catorze després que aparegués per primera vegada a Londres amb un excepcional acolliment. Publicada per l’editorial Atena i traduïda pel polític, pedagog i escriptor Pau Romeva, rebé tots els honors de la crítica, que l’erigiren com un dels models europeus del gènere biogràfic, molt en voga les primeres dècades del segle xx. Aquest article analitza la recepció catalana de la traducció de La reina Victòria, editada pocs mesos abans d’esclatar la guerra civil. Molts factors confluïren perquè fos una versió única, irrepetible., Queen Victoria by English writer Lytton Strachey came out in Catalonia as La reina Victòria in 1935, two years after the author’s death and fourteen years after first appearing in London to exceptional critical acclaim. Published by Editorial Atena and translated by the statesman, pedagogue and writer Pau Romeva, the work was lauded by critics, who held it up as a model of European biography, very much the trend in the early decades of the twentieth century. This article analyzes the Catalan reception of the translation, La reina Victòria, published only months before the outbreak of the Spanish Civil War. A number of factors combined to make this translation one that is truly unique.

Obra ressenyada: Susan BASSNETT; Harish TRIVEDI (eds.) Postcolonial Translation: Theory and Practice. Londres: Routledge, 1999.

Novel·lista, assagista, política, activista cultural, dona de teatre i traductora de més de trenta obres, Maria Aurèlia Capmany és autora d’una obra extensa i clarament ideològica, en què les reivindicacions feministes ocupen una gran part. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir són les seves principals fonts teòriques i vitals. Encara que, per diverses circumstàncies, no les tradueix mai, es converteix en la seva mitjancera cultural i ideològica a casa nostra: proposant-ne traduccions a algunes editorials, escrivint-ne pròlegs, imitant-les, adaptant-ne conceptes o imatges, etc. Marguerite Duras, de qui traslladà Un dic contra el Pacífic (1965), és també una de les seves mares literàries. Aquest treball intenta ser una aproximació al feminisme de Capmany i a la seva repercussió en el camp de la traductologia., Novelist, essayist, politician, cultural activist, theatre engagée and translator of more than thirty books, Maria Aurèlia Capmany is the author of a vast work clearly characterised by ideological commitment, particularly with respect to feminist issues. Virginia Woolf and Simone de Beauvoir are her main sources of theory and vitality, and although she never translated them, Capmany would act as their cultural and ideological mediator in Catalonia, recommending translations of their works to publishers, writing prologues, emulating them, adapting their concepts and imagery and so on. Marguerite Duras, whose Un dic contra el Pacífic (1965) she translated, is another influential feminine literary source. This article aims to formulate Capmany’s feminism and its implications where translation is concerned.

Elizabeth Russell sosté que les utopies escrites per dones són més transgressores «perquè desconstrueixen el concepte de perfecció» (2007: 21). En aquesta línia de crítica social i necessitat de reformes, quant al gènere femení, neixen, amb cinc segles de diferència, les dues obres estudiades aquí, Le livre de la cité des dames (1405), de Christine de Pisan, i Herland (1915), de Charlotte Perkins Gilman. Amb notables excepcions com La mística de la feminitat (1965), de Betty Friedan, i El segon sexe (1968), de Simone de Beauvoir, a casa nostra els discursos androcèntrics es ben cuidaren de negar l'entrada d'aires subversius que, per raons òbvies, poguessin esverar aquell àngel de la llar amansit i silenciat, per dir-ho a la manera woolfiana. Charlotte Perkins Gilman arribà per primera vegada a Catalunya i a la península ibèrica el 1982 amb la traducció al català de Montserrat Abelló per a l'editorial La Sal d'El paper de paret groc. En els mateixos anys vuitanta i per a la mateixa editorial Helena Valentí traduí al castellà El país de ellas (1987), obra que el 2002 traslladà al català Jordi Vidal Tubau en una edició a cura d'Eulàlia Lledó que porta per títol Terra d'elles. Poc després, el 1990, La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, es pogué llegir en llengua catalana amb una edició i traducció de Mercè Otero per a la col·lecció «Espai de Dones» d'Edicions de l'Eixample. Aquest article presenta la recepció a Catalunya de dos clàssics del gènere de les utopies feministes, La ciutat de les dames (1990), de Christine de Pisan, i Terra d'elles (2002), de Charlotte Perkins Gilman, amb notes sobre la seva difusió al castellà i al gallec. Elizabeth Russell holds that utopias written by women prove more transgressive «because they deconstruct the concept of perfection» (2007: 21). Along these lines of social critique and call for reform, where feminine gender is concerned, there emerge, separated by a span of five centuries, the two works we examine here: Le livre de la cité des dames (1405), by Christine de Pizan, and Herland (1915), by Charlotte Perkins Gilman. With notable exceptions such as Betty Friedan's La mística de la feminitat (1965), and Simone de Beauvoir's El segon sexe (1968), androcentric discourse made sure that subversive ideas were effectively barred entry into Catalonia, since they obviously could have shaken up the tame and silent angel of the home, as Virginia Woolf put it. Charlotte Perkins Gilman first came to Catalonia and the Iberian Peninsula in 1982, care of Montserrat Abelló's Catalan translation of The Yellow Wallpaper (El paper de paret groc) published by La Sal. That same decade, La Sal would also publish Helena Valentí's Spanish translation of Herland (El país de ellas, 1987), which in 2002 came out in Jordi Vidal Tubau's Catalan translation, edited by Eulàlia Lledó, titled Terra d'elles. In 1990, La ciutat de les dames, by Christine de Pizan, appeared in Catalan, edited and translated by Mercè Otero for the «Col·lecció Espai de Dones», Edicions de l'Eixample publishers. This article examines the reception in Catalonia of these two classic works in the genre of feminist utopias, Christine de Pizan's La ciutat de les dames (1990), and Charlotte Perkins Gilman's Terra d'elles (2002), and includes notes on their circulation in Spanish and in Galician as well.

Projecte "La traducción en el sistema literario catalán; exilio, género e ideología (1939-2000)", finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación (ref. FFI2010-19851-C02-01).

After the death of Francisco Franco, in the midst of the appearanceof women’s social and cultural movements, feministpublishing houses and collections emerged. In Barcelona, thehybrid, cultural-cum-political cafe-bar laSal was born in 1977, and,a year later, the first feminist publishing house in Spain, laSal,edicions de les dones (1978-1990), was founded.In this article, after contextualising feminisms during theSpanish transition to democracy, and briefly summarizing thecatalog of laSal, edicions de les dones, as well as examining theirway of working “interrelating”, we will study the two series thatwere devoted to feminist essays: laSal Ensayo (1978-1989) andCuadernos Inacabados (1981-1988). Both projects incorporatedtexts by autochthonous and foreign authors. We will verify that, inorder to fight against the chronic maternal orphanhood thatFrancoism had imposed, the importation of foreign feministliterature was key to restoring the historical memory of womenand generating debate about their identity., Después de la muerte de Francisco Franco, en pleno auge de losmovimientos sociales y culturales de la mujer, emergieron editorialesy colecciones feministas. En Barcelona, en 1977 nacía elespacio híbrido y polivalente, entre cultural y político, café-barlaSal y, un año más tarde, se fundaba la primera editorial feministadel Estado, laSal, edicions de les dones (1978-1990).En este artículo, después de contextualizar los feminismosde los años setenta y ochenta y resumir brevemente el catálogo delaSal, edicions de les dones, así como destacar su modo detrabajar “en relación”, estudiaremos las dos colecciones que laeditorial dedicó al ensayo feminista: laSal Ensayo (1978-1989) yCuadernos Inacabados (1981-1988). Ambos proyectos incorporarontextos de autoras autóctonas y foráneas. Comprobaremos que,con el objetivo de luchar contra la orfandad materna crónica quehabía impuesto el franquismo, la importación de literatura feministaextranjera fue clave para restaurar la memoria histórica delas mujeres y crear debate sobre su identidad.

Després d’escriure poesia i novel·la, a finals dels anys noranta Josefa Contijoch comença a cultivar l’assaig i, més endavant, la traducció. Aquest article analitza les seves aportacions assagístiques, entre les quals destaquen els textos del projecte Cartografies del desig, l’antologia Les vacants i el dietari La passió segons Maria-Mercè Marçal. També s’hi estudien les seves traduccions d’autores com Sarah Kofman i Lydia Flem. Com a assagista i traductora Contijoch configura un cànon personal a partir de la recuperació i el reconeixement d’escriptores d’aquí i de fora, del passat i del present, amb l’objectiu d’ajudar a fer créixer la genealogia femenina de la cultura catalana.

Poeta, autor de narracions i memòries, Miquel Martí i Pol també fou un prolífic traductor del francès, amb petites incursions en les literatures anglesa, italiana i llatinoamericana. S’estrenà a la segona meitat dels anys seixanta, quan la tènue obertura del Ministeri d’Informació i Turisme aportà aires de modernitat a la indústria editorial catalana, que volgué introduir i difondre nous corrents. En vuit anys, entre 1965 i 1973, traduí al català, majoritàriament del francès, vuit obres de la literatura i del pensament contemporanis. Contextualitzades les traduccions de Miquel Martí i Pol, l’article se centra en l’estudi dels expedients de censura dels vuit títols que traduí al català entre 1965 i 1973, dipositats a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares., The poet and author of narratives and memoirs, Miquel Martí i Pol, was also a prolific translator from the French and very occasionally of English, Italian and Latin American literary works. He began this task in the second half of the 1960s, when the timid relaxing of the controls of the Ministry of Information and Tourism brought airs of modernity to Catalan publishing, which resulted in the introduction and diffusion of new currents. In the eight years between 1965 and 1973, Miquel Martí i Pol translated into Catalan, mainly from the French, eight works of contemporary thought and literature. After placing his translations in context, the article centres on the study of the censors’ reports on these eight titles. These reports are deposited in the General Archive of the Administration in Alcalá de Henares.

Elizabeth Russell sosté que les utopies escrites per dones són més transgressores «perquè desconstrueixen el concepte de perfecció» (2007: 21). En aquesta línia de crítica social i necessitat de reformes, quant al gènere femení, neixen, amb cinc segles de diferència, les dues obres estudiades aquí, Le livre de la cité des dames (1405), de Christine de Pisan, i Herland (1915), de Charlotte Perkins Gilman. Amb notables excepcions com La mística de la feminitat (1965), de Betty Friedan, i El segon sexe (1968), de Simone de Beauvoir, a casa nostra els discursos androcèntrics es ben cuidaren de negar l’entrada d’aires subversius que, per raons òbvies, poguessin esverar aquell àngel de la llar amansit i silenciat, per dir-ho a la manera woolfiana. Charlotte Perkins Gilman arribà per primera vegada a Catalunya i a la península ibèrica el 1982 amb la traducció al català de Montserrat Abelló per a l’editorial La Sal d’El paper de paret groc. En els mateixos anys vuitanta i per a la mateixa editorial Helena Valentí traduí al castellà El país de ellas (1987), obra que el 2002 traslladà al català Jordi Vidal Tubau en una edició a cura d’Eulàlia Lledó que porta per títol Terra d’elles. Poc després, el 1990, La ciutat de les dames, de Christine de Pisan, es pogué llegir en llengua catalana amb una edició i traducció de Mercè Otero per a la col·lecció «Espai de Dones» d’Edicions de l’Eixample. Aquest article presenta la recepció a Catalunya de dos clàssics del gènere de les utopies feministes, La ciutat de les dames (1990), de Christine de Pisan, i Terra d’elles (2002), de Charlotte Perkins Gilman, amb notes sobre la seva difusió al castellà i al gallec., Elizabeth Russell holds that utopias written by women prove more transgressive «because they deconstruct the concept of perfection» (2007: 21). Along these lines of social critique and call for reform, where feminine gender is concerned, there emerge, separated by a span of five cen-turies, the two works we examine here: Le livre de la cité des dames (1405), by Christine de Pizan, and Herland (1915), by Charlotte Perkins Gilman. With notable exceptions such as Betty Friedan’s La mística de la feminitat (1965), and Simone de Beauvoir’s El segon sexe (1968), androcentric discourse made sure that subversive ideas were effectively barred entry into Catalonia, since they obviously could have shaken up the tame and silent angel of the home, as Virginia Woolf put it. Charlotte Perkins Gilman first came to Catalonia and the Iberian Peninsula in 1982, care of Montserrat Abelló’s Catalan translation of The Yellow Wallpaper (El paper de paret groc) published by La Sal. That same decade, La Sal would also publish Helena Valentí’s Spanish translation of Herland (El país de ellas, 1987), which in 2002 came out in Jordi Vidal Tubau’s Catalan translation, edited by Eulàlia Lledó, titled Terra d’elles. In 1990, La ciutat de les dames, by Christine de Pizan, appeared in Catalan, edited and translated by Mercè Otero for the «Col·lecció Espai de Dones», Edicions de l’Eixample publishers. This article examines the reception in Catalonia of these two classic works in the genre of feminist utopias, Christine de Pizan’s La ciutat de les dames (1990), and Charlotte Perkins Gilman’s Terra d’elles (2002), and includes notes on their circulation in Spanish and in Galician as well.

En les dècades de 1980 i 1990, l’escriptora Maria Àngels Anglada fa feina de torsimany en els seus dos llibres de viatges Paisatge amb poetes (1988) i Paradís amb poetes (1993), en els quals se serveix de la poesia per a (re)construir, en forma d’assaig, les geografies italiana i grega. Aquest article analitza la confluència entre viatge i traducció a Paisatge amb poetes i Paradís amb poetes, textos híbrids amb els quals l’autora vigatana ret homenatge a unes veus clàssiques i mediterrànies germanes

This article is the English version of “Gènere i traducció en català. Bases arqueològiques per a un estat de la qüestió” by Pilar Godayol. It was not published on the print version of MonTI for reasons of space. The online version of MonTI does not suffer from these limitations, and this is our way of promoting plurilingualism. In the last twenty-five years, interest in translation studies and its relation to gender has given rise to abundant and diverse research. This article seeks to offer a panoramic vision of the intersection between gender and translation in the Catalan language context, a point of departure for future research. On the one hand, we present the principal works, panoramic and specific, whose aim is the retrieval of Catalan women translators and their works. On the other, we review the theories which have dealt with the intersection between gender and translation in Catalan. En els darrers vint-i-cinc anys l'interès pels estudis de traducció i la relació amb el gènere ha propiciat una recerca abundant i diversa. Aquest article mira d‟oferir una visió panoràmica sobre la intersecció de la traducció i els estudis de gènere en el context de la llengua catalana, un punt de partida per a recerques futures. D'una banda, donem notícia dels principals treballs, panoràmics i específics, que se centren en la recuperació de traductores catalanes i els seus escrits. De l'altra, repassem les teories que han plantejat la intersecció gènere i traducció en català. This article has been produced as part of the work of the research group “Gender Studies: translation, literature, history and communication” of the University of Vic (AGAUR SGR 833; 2009-2013) and the research projecte “Traductoras y traducciones en la Cataluña contemporánea (1939-2000)” (Ministerio de Ciencia e Innovación: FFI2010-19851-C02-02).

“Decidida a viure al preu que sigui” underscores contemporary writer Maria-Antònia Oliver in her prologue to Aurora Bertrana’s fourth book, El Marroc sensual i fanàtic (1936). The urge to travel, to explore the world and to slake her thirst for new experiences shaped much of the personality and the work of this Girona-born writer. Taking her own travels as a starting point, Bertrana distinguished herself in the genre of travel writing on exotic countries, which at that time underwent a significant revival in Catalonia. Bertrana’s originality lies partly in the image of the woman traveller that she consciously cultivated for herself, and partly in the way she narrates her travels. This article seeks to recover this author and make visible her singular way of presenting otherness., “Decidida a viure al preu que sigui”, enfatiza la escritora contemporánea Maria-Antònia Oliver en el prólogo del cuarto libro de Aurora Bertrana, El Marroc sensual i fanàtic (1936). El viaje, conocer mundo y las nuevas experiencias caracterizan en gran parte la personalidad y la obra de esta autora gerundense. Gracias a sus circunstancias vitales, Bertrana se singularizó en el género de los libros de viajes sobre países exóticos, que en ese momento experimentaba un resurgimiento importante en nuestro país. La originalidad de Bertrana se basa, por una parte, en la imagen de viajera que construyó conscientemente y, por otra parte, en la manera de narrar los viajes. Este artículo pretende recuperarla y visibilizar algunos de sus textos y su manera peculiar de presentar la alteridad.

One of the main concerns which has created a landmark in the history of translation from the seventeenth century to the present is how to remain faithful to the original text. The concern about faithfulness and unfaithfulness in translation has given rise to unnumerous violent gender metaphors. The aim of this article is to bring these metaphors to the surface.

En els anys vuitanta i noranta, Maria Àngels Anglada s’endinsà en l’art de la traducció i traslladà alguns títols, majoritàriament clàssics, amb l’objectiu de recuperar noms poc atesos pels discursos literaris del nostre país. Se centrà en quatre textos: Les germanes de Safo (1983), Epigrames (1993), L’esplanada (1987), i, amb Maria Ohannesian, Terra porpra i altres poemes. Anglada també va fer feina de torsimany en els seus tres llibres de viatges Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997)., In the nineteen eighties and nineties, Maria Àngels Anglada delved into the art of translation and rendered into Catalan a number of works, classics in particular, with the aim of filling in several gaps in Catalan letters. She focused on four texts: Les germanes de Safo (1983), Epigrames (1993), L’esplanada (1987), and, with Maria Ohannesian, Terra porpra i altres poemes. Anglada also acted as cultural interpreter in her three travel books: Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993) and Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Carme Serrallonga (Barcelona, 1909-1997) començà a traduir als anys seixanta, en moments de represa de consciència ideològica i literària. Bona coneixedora de diversos idiomes, especialment l’alemany, l’anglès, el francès i l’italià, girà al català unes vint obres del teatre universal dels grans autors. Serrallonga explicava que havia començat a aprendre alemany per poder conèixer a fons l’obra de Brecht, del qual el 1966 traduí La bona persona de Sezuan, a proposta de Ricard Salvat, i cinc obres més. De l’alemany també portà al català autors com Georg Büchner, Heinrich Böll, Friedrich Dürrenmatt, Peter Handke, György Lukács, Goethe, Mozart o Alfred Döblin. A més de l’alta literatura alemanya, Serrallonga féu petites incursions en la literatura anglesa i nord-americana, la italiana i, fins i tot, la sud-africana. El 1983 l’editorial La Galera li encarregà la traducció d’En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende. En sis anys traduí més de trenta títols de literatura infantil. Ja jubilada, a vuitanta-quatre anys, es posà a estudiar rus pel plaer de poder llegir Anna Akhmàtova i Txèkhov en la seva llengua originària. Abans de morir, treballava en la traducció d’un llibre de poemes de l’autora russa., Carme Serrallonga (Barcelona, 1909-1997) began translating in the 1960s during the upsurge in ideological and literary awareness. Well versed in several languages, particularly German, English, French and Italian, she rendered some twenty renowned plays by major writers into Catalan. Serrallonga told how she began studying German in order to comprehend fully the work of Brecht, translating in 1966 La bona persona de Sezuan for Ricard Salvat, as well as five other works. Other German-language writers she penned into Catalan are Georg Büchner, Heinrich Böll, Friedrich Dürrenmatt, Peter Handke, György Lukács, Goethe, Mozart and Alfred Döblin. In addition to noteworthy German literature, Serrallonga undertook smaller projects in the literatures of England and America, Italy, and South Africa as well. In 1983 La Galera publishers commissioned her to translate En Jim Botó i en Lluc el maquinista by Michael Ende. In six years she translated more than thirty children’s literature titles. Once retired, at the age of eighty-four, she began studying Russian for the pleasure of reading Anna Akhmatova and Chekhov in the original. Before her death, she worked on translating a book of poems by Akhmatova.