Search

L’àmbit del passatge Boné és un fragment de ciutat que, entre molts altres, resulta ser un microteixit d’interès i singularitat paisatgística amb una arqueologia supervivent al pas del temps. A diferencia dels passatges burgesos i racionals que podem trobar a la trama de l’Eixample, aquest més aviat presenta una arquitectura d’autoconstrucció i no es situa en un nucli urbà dels antics de Barcelona, ja que, en el seu moment va tenir una condició de límit, situant-se en la perifèria de la ciutat. D’aquesta manera, així com en un inici el PGM del 1976 reconeixia les àrees de baixa densitat edificatòria com a sectors d’oportunitat per cobrir una manca d’espais públics, equipaments i habitatges protegits amb un cost ’expropiació i afectació molt menor que altres indrets. Actualment, el pas del temps fa que mirem aquests espais amb uns altres ulls. Es tracten d’espais singulars amb una alta capacitat d’apropiació pels habitants de la ciutat, una arqueologia i uns atributs propis com ara: la vegetació invasiva, la petita escala, la construcció vernàcula, etc. que els doten d’una singularitat i una oportunitat de transformació incipient. L’ajuntament disposa d’un pla d’actuació en indrets d’aquestes característiques anomenat MicroBarcelones. Així mateix, el procés d’intervenció idoni apunta cap a una manera de treballar a través de microcirurgies on el resultat, fugint de ser tancat i definitiu, consisteix en una escena urbana construïda entre el que ja hi era i la nova arquitectura projectada. A mesura que anem coneixent i investigant llocs amb qualitats com les d’aquest àmbit, ens adonem de la poca necessitat que hi ha d’esborrar.

La dicotomia entre espai i lloc representa una de les grans qüestions en què l’Arquitectura centra la seva atenció. El context local és l’estímul que manifesta que es produeixin un determinat tipus d’Arquitectures en un moment concret. Actualment, coexisteix un discurs que s’allunya de la professió entesa com un servei a la societat i que, pel contrari, recau en una Arquitectura de l’espectacle que ha reprès la recerca d’un llenguatge autònom, posicionant la figura de l’arquitecte com a protagonista de la seva obra. Pel que fa a la ciutat, la congestió urbana manifestada pel creixement demografic en les grans urbs ha generat nous contextos socials i culturals prenen una dimensió globalitzada. Aquesta complexitat, produeix transformacions en la memòria i ciutat històrica prenent una direcció cap a la neutralitat on coexisteixen diferents tipus de grups socials, culturals, llengües, gèneres, etc. Rem Koolhaas explica el fenomen de la ciutat genèrica, des d’una visió global, com la pèrdua de la identitat de les ciutats, no amb una intenció crítica sinó més aviat descriptiva, junt amb l’aparició d’una Arquitectura icònica com a reflex de la realitat present. En aquest treball, es reflexiona sobre diferents lectures que realitza la figura de l’ arquitecte amb la seva proposta arquitectònica respecte la realitat amb la que es troba. Com a eix narratiu, es descriu un espectre que es divideix en dos extrems: el lloc construint l’arquitectura i l’arquitectura construint el lloc; des d’una visió local, es planteja un estudi de tres moments de la segona meitat del segle XX, d’Espanya i Portugal, que van comportar transformacions urbanes exemplars on, amb la seva Arquitectura, el problema de la ciutat es resolt d’una manera integral.