Search

Aims: \ud Several heart failure (HF) web-based risk scores are currently used in clinical practice. Currently, we lack head-to-head comparison of the accuracy of risk scores. This study aimed to assess correlation and mortality prediction performance of Meta-Analysis Global Group in Chronic Heart Failure (MAGGIC-HF) risk score, which includes clinical variables + medications; Seattle Heart Failure Model (SHFM), which includes clinical variables + treatments + analytes; PARADIGM Risk of Events and Death in the Contemporary Treatment of Heart Failure (PREDICT-HF) and Barcelona Bio-Heart Failure (BCN-Bio-HF) risk calculator, which also include biomarkers, like N-terminal pro B-type natriuretic peptide (NT-proBNP).\ud \ud Methods and results: \ud A total of 1166 consecutive patients with HF from different aetiologies that had NT-proBNP measurement at first visit were included. Discrimination for all-cause mortality was compared by Harrell's C-statistic from 1 to 5 years, when possible. Calibration was assessed by calibration plots and Hosmer–Lemeshow test and global performance by Nagelkerke's R2. Correlation between scores was assessed by Spearman rank test. Correlation between the scores was relatively poor (rho value from 0.66 to 0.79). Discrimination analyses showed better results for 1-year mortality than for longer follow-up (SHFM 0.817, MAGGIC-HF 0.801, PREDICT-HF 0.799, BCN-Bio-HF 0.830). MAGGIC-HF showed the best calibration, BCN-Bio-HF overestimated risk while SHFM and PREDICT-HF underestimated it. BCN-Bio-HF provided the best discrimination and overall performance at every time-point.\ud \ud Conclusions: \ud None of the contemporary risk scores examined showed a clear superiority over the rest. BCN-Bio-HF calculator provided the best discrimination and overall performance with overestimation of risk. MAGGIC-HF showed the best calibration, and SHFM and PREDICT-HF tended to underestimate risk. Regular updating and recalibration of online web calculators seems necessary to improve their accuracy as HF management evolves at unprecedented pace.

ObjectiveTo update a previous individual participant data meta-analysis and determine the accuracy of the Patient Health Questionnaire-9 (PHQ-9), the most commonly used depression screening tool in general practice, for detecting major depression overall and by study or participant subgroups.DesignSystematic review and individual participant data meta-analysis.Data sourcesMedline, Medline In-Process, and Other Non-Indexed Citations via Ovid, PsycINFO, Web of Science searched through 9 May 2018.Review methodsEligible studies administered the PHQ-9 and classified current major depression status using a validated semistructured diagnostic interview (designed for clinician administration), fully structured interview (designed for lay administration), or the Mini International Neuropsychiatric Interview (MINI; a brief interview designed for lay administration). A bivariate random effects meta-analytic model was used to obtain point and interval estimates of pooled PHQ-9 sensitivity and specificity at cut-off values 5-15, separately, among studies that used semistructured diagnostic interviews (eg, Structured Clinical Interview for Diagnostic and Statistical Manual), fully structured interviews (eg, Composite International Diagnostic Interview), and the MINI. Meta-regression was used to investigate whether PHQ-9 accuracy correlated with reference standard categories and participant characteristics.ResultsData from 44 503 total participants (27 146 additional from the update) were obtained from 100 of 127 eligible studies (42 additional studies; 79% eligible studies; 86% eligible participants). Among studies with a semistructured interview reference standard, pooled PHQ-9 sensitivity and specificity (95% confidence interval) at the standard cut-off value of ≥10, which maximised combined sensitivity and specificity, were 0.85 (0.79 to 0.89) and 0.85 (0.82 to 0.87), respectively. Specificity was similar across reference standards, but sensitivity in studies with semistructured interviews was 7-24% (median 21%) higher than with fully structured reference standards and 2-14% (median 11%) higher than with the MINI across cut-off values. Across reference standards and cut-off values, specificity was 0-10% (median 3%) higher for men and 0-12 (median 5%) higher for people aged 60 or older.ConclusionsResearchers and clinicians could use results to determine outcomes, such as total number of positive screens and false positive screens, at different PHQ-9 cut-off values for different clinical settings using the knowledge translation tool atwww.depressionscreening100.com/phq.Study registrationPROSPERO CRD42014010673.

Background In heart failure ( HF ), weight loss ( WL ) has been associated with an adverse prognosis whereas obesity has been linked to lower mortality (the obesity paradox). The impact of WL in obese patients with HF is incompletely understood. Our objective was to explore the prevalence of WL and its impact on long‐term mortality, with an emphasis on obese patients, in a cohort of patients with chronic HF . Methods and Results Weight at first visit and the 1‐year follow‐up and vital status after 3 years were assessed in 1000 consecutive ambulatory, chronic HF patients (72.7% men; mean age 65.8±12.1 years). Significant WL was defined as a loss of ≥5% weight between baseline and 1 year. Obesity was defined as body mass index ≥30 kg/m 2 (N=272). Of the 1000 patients included, 170 experienced significant WL during the first year of follow‐up. Mortality was significantly higher in patients with significant WL (27.6% versus 15.3%, P WL had 2‐fold higher mortality (hazard ratio 1.95 [95% CI 1.39–2.72], P HF duration, ischemic etiology, diabetes, and treatment, significant WL remained independently associated with higher mortality (hazard ratio 1.89 [95% CI 1.32–2.68], P HF , significant WL was associated with an even more ominous prognosis (adjusted hazard ratio for death of 2.38 [95% CI 1.31–4.32], P =0.004) than that observed in nonobese patients (adjusted hazard ratio 1.83 [95% CI 1.16–2.89], P =0.01). Conclusions Weight loss ≥5% in patients with chronic HF was associated with high long‐term mortality, particularly among obese patients with HF .

El present treball és una tesi doctoral sobre una revisió sistemàtica de l’estat actual de l’art en la matèria com a introducció i dos estudis prospectius observacionals de cohorts que examinen els canvis de personalitat en pacients que pateixen epilèpsia resistent als fàrmacs durant un any de seguiment després de la cirurgia. tractament i influència d’un perfil de personalitat en la seva qualitat de vida postquirúrgica. En el primer estudi, preteniem dur a terme una revisió sistemàtica dels estudis que avaluaven els canvis de personalitat en pacients adults amb epilèpsia resistent als fàrmacs després del tractament quirúrgic per aclarir la qüestió de com el canvi de l’estat de la malaltia pel tractament quirúrgic podria tenir un impacte en la personalitat. en aquests pacients. En el segon treball, es van examinar els canvis en les dimensions de la personalitat mitjançant el qüestionari Revised NEO Personality Inventory en pacients amb epilèpsia resistents als fàrmacs que es van sotmetre a tractament quirúrgic, en comparació amb un grup control en un seguiment d’un any. En la tercera investigació, preteniem aclarir la influència del perfil de personalitat en pacients amb epilèpsia resistent als fàrmacs en la qualitat de vida després del tractament quirúrgic i comparar els resultats amb un grup de control no quirúrgic en el seguiment d’1 any. En conjunt, els principals resultats del present treball són que la personalitat pot canviar després del tractament quirúrgic, i aquests canvis tenen caràcter adaptatiu; La millora de la qualitat de vida postoperatòria dels pacients depèn del perfil de personalitat inicial. El presente trabajo es una tesis doctoral relativa a una revisión sistemática del estado actual del arte en el tema a modo de introducción y dos estudios de cohortes prospectivos observacionales que examinan los cambios de personalidad en pacientes que padecen epilepsia resistente a fármacos en un seguimiento de 1 año después de la cirugía. tratamiento e influencia de un perfil de personalidad en su calidad de vida posquirúrgica. En el primer estudio, nuestro objetivo fue realizar una revisión sistemática de los estudios que evaluaron los cambios de personalidad en pacientes adultos con epilepsia resistente a los medicamentos después del tratamiento quirúrgico para aclarar la cuestión de cómo el cambio del estado de la enfermedad por el tratamiento quirúrgico podría tener un impacto en la personalidad. en estos pacientes. En el segundo trabajo, examinamos los cambios en las dimensiones de la personalidad mediante el cuestionario Revised NEO Personality Inventory en pacientes con epilepsia resistente a los medicamentos que se sometieron a tratamiento quirúrgico, en comparación con un grupo control en un seguimiento de un año. En la tercera investigación, intentamos aclarar la influencia del perfil de personalidad en pacientes con epilepsia resistente a los medicamentos en la calidad de vida después del tratamiento quirúrgico y comparar los resultados con un grupo de control no quirúrgico en el seguimiento de 1 año. En conjunto, los principales resultados del presente trabajo son que la personalidad puede cambiar después del tratamiento quirúrgico, y estos cambios tienen un carácter adaptativo; las mejoras en la calidad de vida posoperatoria de los pacientes dependen del perfil de personalidad al inicio del estudio. The present work is a doctoral dissertation concerning a systematic review of the current state of the art in the subject as an introduction and two observational prospective cohort studies examining personality changes in patients suffering from drug-resistant epilepsy in 1 -year follow-up after surgical treatment and influence of a personality profile on their postsurgical quality of life. In the first study, we aimed to conduct a systematic review of studies evaluated the personality changes in adult patients with drug-resistant epilepsy following surgical treatment to clarify the question of how changing the state of disease by the surgical treatment could have an impact on personality in these patients. In the second work, we examined the changes in dimensions of personality using the Revised NEO Personality Inventory questionnaire in drug-resistant epilepsy patients who underwent surgical treatment, compared to a control group in a one-year follow-up. In the third research, we intended to clarify the influence of personality profile in patients with drug-resistant epilepsy on quality of life following surgical treatment and compare the results with a non-surgical control group at the 1-year follow-up. Taken together, the main results of the present work are the personality may change following surgical treatment, and these changes have adaptive character; postoperative quality of life improvements in patients depend of the personality profile at the baseline. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria

L’esquizofrènia és un trastorn mental sever relativament freqüent i que generalment comporta una greu discapacitat a qui el pateix. Es caracteritza per l’aparició de símptomes psicòtics i deteriorament cognitiu que es presenten de manera complexa i heterogènia. Sembla tenir el seu origen en el neurodesenvolupament degut a la combinació de factors genètics, neurobiològics i ambientals. Els estudis de neuroimatge han aportat moltes dades sobre l’estructura i la funció cerebral en l’esquizofrènia. Entre els resultats del estudis de neuroimatge funcional, existeix una creixent evidència de la disfunció de l’anomenada xarxa neuronal per defecte (DMN, de l’anglès Default Mode Network), un conjunt de regions que es desactiven en comptes d’activar-se durant la realització de tasques que requereixen d’atenció externa, en l’esquizofrènia. Específicament, els estudis han observat una fallida en la desactivació de l’escorça prefrontal medial en esquizofrènia durant la realització de tasques cognitives. Es coneix també un petit número de tasques cognitives que són capaces d’activar la DMN. Tanmateix, s’han desenvolupat molt pocs estudis examinant les activacions que produeixen aquestes tasques en l’esquizofrènia. L’objectiu principal d’aquesta tesis és estudiar el comportament de la DMN en esquizofrènia mitjançant dues tasques d’imatge per ressonància magnètica funcional (fMRI, de l’anglès functional Magnetic Resonance Imaging) destinades a activar-la, la memòria autobiogràfica i l’autoreflexió. El primer experiment va examinar els patrons d’activació i desactivació cerebral durant la realització d’una tasca de memòria autobiogràfica per part d’un grup de pacients amb esquizofrènia crònica i en comparació a un grup de controls sans. Els pacients van mostrar un patró d’activació similar en les regions de la DMN. Tanmateix, van mostrar una fallida en desactivar regions de fora de la DMN. El segon experiment va examinar els patrons d’activació i desactivació cerebral durant la realització d’una tasca d’autoreflexió i reflexió sobre un altre per part d’un grup de pacients amb esquizofrènia crònica i en comparació a un grup de controls sans. Els dos grups van presentar un patró d’activacions similar en les regions de la DMN en les condicions d’autoreflexió i reflexió sobre un altre en comparació a la condició semàntica de control. A més a més, els pacients van presentar una hiperactivació de l’escorça frontal lateral esquerra en les condicions d’autoreflexió i reflexió sobre un altre. Durant la realització de la condició de reflexió sobre un altre, els pacients van presentar una disminució de l’activació de la unió temporoparietal (TPJ, de l’anglès Temporo-Parietal Junction) dreta respecte als controls sans; una regió que està involucrada en el processament d’informació social. De manera conjunta, els resultats d’ambdues publicacions mostren que els pacients són capaços en general d’activar les regions de la DMN a un nivell similar al dels controls sans durant l’execució de les tasques. Alhora, els dos estudis aporten evidència d’un patró d’activació anormal fora de la DMN en l’esquizofrènia. Aquestes troballes suggereixen que l’alteració cerebral en l’esquizofrènia podria estar en un desequilibri en les dinàmiques de les xarxes cerebrals i en la seva interacció; i no tant en una xarxa en concret o una regió específica. D’altra banda, l’alteració en la TPJ dreta recolzaria la disfunció en la diferenciació entre el jo i l’altre en esquizofrènia que podria estar darrera d’alguns dels símptomes característics de la malaltia como són les seves dificultats en cognició social. La esquizofrenia es un trastorno mental severo relativamente frecuente y que generalmente comporta una severa discapacidad a quien lo padece. Se caracteriza por la aparición de síntomas psicóticos y deterioro cognitivo que se presentan de forma compleja y heterogénea. Parece tener su origen en el neurodesarrollo debido a la combinación de factores genéticos, neurobiológicos y ambientales. Los estudios de neuroimagen han aportado muchos datos sobre la estructura y la función cerebral en la esquizofrenia. Entre los resultados de los estudios de neuroimagen funcional, existe una creciente evidencia de la disfunción de la llamada red neuronal por defecto (DMN, del inglés Default Mode Network), un conjunto de regiones que se desactivan en lugar de activarse durante la realización de tareas que requieren atención externa, en la esquizofrenia. Específicamente, los estudios han observado un fallo en la desactivación de la corteza prefontal medial en esquizofrenia durante la realización de tareas cognitivas. Se conoce también un pequeño número de tareas cognitivas que son capaces de activar la DMN. Sin embargo, se han desarrollado muy pocos estudios examinando las activaciones que producen estas tareas en la esquizofrenia. El objetivo principal de la presente tesis es estudiar el comportamiento de la DMN en esquizofrenia mediante dos novedosas tareas de imagen por resonancia magnética funcional (fMRI, del inglés functional Magnetic Resonance Imaging) destinadas a activarla, la memoria autobiográfica y la autorreflexión. El primer experimento examinó los patrones de activación y desactivación cerebral durante la realización de una tarea de memoria autobiográfica por parte de un grupo de pacientes con esquizofrenia crónica y en comparación a un grupo de sujetos sanos. Los pacientes mostraron un patrón de activación similar en las regiones de la DMN. No obstante, mostraron un fallo en desactivar regiones fuera de la DMN. El segundo experimento examinó los patrones de activación y desactivación cerebral en relación a la realización de un paradigma de autorreflexión y reflexión sobre el otro en pacientes con esquizofrenia crónica en comparación con un grupo de sujetos sanos. Ambos grupos presentaron un patrón de activaciones similar en regiones de la DMN en las condiciones de autorreflexión y reflexión sobre el otro en comparación a la condición semántica de control. Adicionalmente, los pacientes presentaron una hiperactivación de la corteza frontal lateral izquierda en las condiciones de autorreflexión y reflexión sobre el otro. Durante la realización de la tarea de reflexión sobre el otro, los pacientes presentaron una disminución de la activación de la unión temporoparietal (TPJ, del inglés Temporo-Parietal Junction) derecha respecto a los controles sanos; una región involucrada en el procesamiento de información social. De manera conjunta, los resultados de ambas publicaciones muestran que los pacientes son capaces en general de activar las regiones de la DMN a un nivel similar al de los controles sanos durante la ejecución de las tareas. Al mismo tiempo, los dos estudios aportan evidencia de un patrón de activación anormal fuera de la DMN en la esquizofrenia. Estos hallazgos sugieren que la alteración cerebral en la esquizofrenia radicaría en un desequilibrio en las dinámicas de las redes cerebrales y en su interacción; y no tanto en una red concreta o una región específica. Por otro lado, la alteración en la TPJ derecha apoya la disfunción en la diferenciación entre el yo y el otro en esquizofrenia que podría subyacer a algunos de los síntomas característicos de la enfermedad como son sus dificultades en cognición social. Schizophrenia is a relatively common psychiatric disorder that is often severely disabling. It is characterized by both psychotic symptoms and cognitive impairment which are heterogeneous in presentation, and is believed to involve disruption of brain development caused by genetic or environmental factors, or both. Neuroimaging studies have provided much data on brain structure and function in schizophrenia. Among functional neuroimaging studies, there is increasing evidence that the default mode network (DMN), a series of brain regions that de-activate rather than activate during performance of attention demanding tasks, is dysfunctional in the disorder. Specifically, these studies have found failure of de-activation during cognitive task performance, especially in the medial frontal cortex. A small number of cognitive tasks are known to activate rather than de-activate the DMN. However, relatively few studies examining activations in response to these tasks have been carried out in schizophrenia. The aim of this thesis was to examine the functionality of the default mode network in schizophrenia using two tasks that have been found to activate it, autobiographical memory and making self-judgements. The first study examined patterns of brain activation and de-activation in schizophrenic patients and matched healthy controls during a novel autobiographical recall task. The schizophrenic patients showed a similar pattern of activations to the controls in DMN regions. However, they showed clusters of failure of de-activation in regions outside the DMN. The second study examined patterns of brain activation and de-activation in schizophrenic patients during performance of a task requiring make judgments about one’s own and others’ attributes. Both the patients and healthy controls showed a similar pattern of activation in regions of the DMN during self- and other- processing compared to a baseline condition of semantic processing. Compared to the healthy subjects, the patients hyperactivated the left lateral frontal cortex during both self- and other-reflection. During other-reflection, the patients also showed reduced activation compared to the controls in the right temporo-parietal junction, a region involved in processing of social information. Overall, the results from both studies show that patients with schizophrenia show similar activations in the DMN to healthy subjects while performing tasks which normally activate this network. At the same time, both studies found evidence for abnormal activations outside the DMN in schizophrenia. These findings suggest that the brain dysfunction in schizophrenia may involve an imbalance between so-called task-positive and task-negative networks rather than a fixed alteration in a particular brain region. The alteration of the activity in the right TPJ supports a disturbance in self/other differentiation in schizophrenia, which could underlie some of its symptoms such as social cognition disturbances. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Psiquiatria