Steegmann Mangrane, David, Crosas Armengol, Carles, Cornadó Bardón, Còssima, Callís Freixas, Eduard, Ravetllat Mira, Pere Joan, Salazar Aloy, Aleix, Steegmann Mangrane, David, Crosas Armengol, Carles, Cornadó Bardón, Còssima, Callís Freixas, Eduard, Ravetllat Mira, Pere Joan, and Salazar Aloy, Aleix
Existeixen certes zones de les ciutats per les quals no es sol transitar, ostenten cert camp magnètic que ens repel·leix en lloc d'atreure'ns, les podríem qualificar fins i tot de forats negres si prenguéssim com a referència les teories derivistes establertes pels situacionistes al segle XX. Es tracta normalment de barris, gairebé sempre desafavorits i humils, pels quals generalment no es transita, ja sigui pel seu difícil accés o perquè s'ha aixecat un mur invisible en forma de estigma entre aquests i la resta de la ciutat. Es pressuposa, en tot moment, que allò que es pugui trobar al seu interior no té cap mena de valor. No obstant això, ocupen grans extensions d'espai dins de les nostres urbs, i el cert és que no se n'han estudiat les possibles qualitats, ni se'ls ha intentat treure cap mena de potencial. Tot habitant de la ciutat les coneix, però pocs podrien descriure com veritablement són. Els blocs de promoció pública aixecats durant la postguerra potser tenen poc a ensenyar-nos ja avui dia, ja s'han estudiat molt. La tesina doctoral de Cèsar Díaz, per exemple, és un treball de referència dins el camp de recerca. Queden llavors pocs punts on hi hagi la possibilitat de posar èmfasi. D'una manera gairebé banal, podríem concloure que la resta de casos, escampats pel territori, són variacions del tipus ja establert a les grans ciutats metropolitanes. No obstant, no és del tot així. Si bé la repetició tipològica, amb les seves peculiaritats corresponents, es troba present en aquest tipus d'obres, hi ha una altra part que les fa específiques del nou lloc que estan creant, concretament la seva voluntat d' “ordenar” allò que pressuposaven anomenar com a espai públic. Aquest treball manifesta la repetició i l'especificitat que tenen els polígons situats a Lleida construïts a l'època de postguerra. Una mostra representativa d'una arquitectura menor quant a interès, però no quant a les circumstàncies que l'envolten, ni pel que fa a les seves raons de ser., Existen ciertas zonas de las ciudades por las que no se suele transitar, ostentan cierto campo magnético que nos repele en lugar de atraernos, las podríamos calificar incluso de agujeros negros si tomásemos como referencia las teorías derivistas establecidas por los situacionistas en el siglo XX. Son normalmente de barrios, casi siempre desfavorecidos y humildes por los que generalmente no se transita caminando, ya sea por su difícil acceso o porque se ha levantado un muro invisible a modo de estigma entre estos y el resto de la ciudad. Se presupone en todo momento que aquello que se pueda encontrar en su interior carece de cualquier tipo de valor. Sin embargo, ocupan grandes extensiones de espacio dentro de nuestras urbes y lo cierto, es que no se han estudiado sus posibles cualidades, ni se les ha intentado sacar ningún tipo de potencial. Todo habitante de la ciudad los conoce, pero nadie podría describir como verdaderamente son. Los bloques de promoción pública levantados durante la posguerra quizás tengan poco que enseñarnos ya hoy en día, se han estudiado mucho. La tesina doctoral de Cèsar Díaz, por ejemplo, es un trabajo de referencia en el campo de investigación. De una forma casi banal, podríamos concluir que el resto de casos esparcidos por el territorio son variaciones del tipo ya establecido en las grandes ciudades metropolitanas. Sin embargo, no es del todo así. Si bien la repetición tipológica, con sus correspondientes peculiaridades, se encuentra presente en este tipo de obras, existe otra parte que las hace específicas del nuevo lugar que están creando, concretamente su voluntad de “ordenar” aquello que presuponían denominar como espacio público. El presente trabajo manifiesta la repetición y la especificidad que ostentan los polígonos situados en Lleida construidos en la época de posguerra. Una muestra representativa de una arquitectura menor en cuanto a interés, pero no en cuanto a las circunstancias que la rodean, ni en cuanto a sus razones de ser., There are certain parts of the city which are not usually walked. They seem to have like a negative magnetic field which repels us. Somehow, they could be described as black holes in the derive theory established by the situationists in the 20th century. These places are normally underprivileged and humble neighborhoods that are not easy to be walked through, either because of their difficult access or because it has been erected an invisible wall in form of stigma between them and the rest of the city. It is assumed at all times that what can be found inside lacks of any kind of interest or value. However, they occupy large areas of land inside our contemporary cities and really few people have studied their possibilities or have tried to see if they can have any kind of potential. Everybody in the surroundings knows the name of these places, but no one could describe how they really are. The housing built as public promotion during the postwar period may have little to teach us up to today. They have already been studied a lot, and the doctoral thesis from Cèsar Díaz could be used as a reference work in the field of research. Then, there are really few points remaining where there is the possibility to emphasize. In an almost banal way, we could say that the different cases scattered through the country are variations from the ones already developed in the large metropolitan cities. However, that is not exactly like this. Despite there is always a repetition of the architectonical type, there is also another part that makes them specific to the new place they are creating. That is their capacity to “order” what is supposed to be called as public space. The present work manifests the repetition and the specificity of the housing polygons located in Lleida and built during the postwar period. A representative sample of an architecture not really high in interest, but not in terms of the circumstances that surround it or its reasons of being., Award-winning