Search

В статье исследуется проблема происхождения чистых категорий рассудка в теоретической философии Канта. Критика концепции Канта возникает в связи с отсутствием очевидности при переходе от таблицы суждений к таблице категорий в трансцендентальной аналитике. Феноменологический метод позволяет выявить действительные предпосылки открытия чистых онтологических понятий. The article focuses on the problem of origin of pure categories of the understanding in Kant’s theoretical philosophy. The author argues that the way Kant proceeds from the table of judgments to the table of categories in the Transcendental Analytic lacks sufficient justification. The author then demonstrates that phenomenological approach allows for shedding light on actual preconditions of discovering pure ontological concepts.

I carry out in this paper a philosophical analysis of the principle of excluded middle (or, as it is often called in the version I favor here, principle of bivalence: any meaningful assertion is either true or false). This principle has been criticized, and sometimes rejected, on the charge that its validity depends on presuppositions that are not, some believe, universally obtainable; in particular, that any well-posed problem is solvable. My goal here is to show that, although excluded middle does indeed rest on certain presuppositions, they do not have the character of hypotheses that may or may not be true, or matters of fact that may or may not be the case. These presuppositions have, I claim, a transcendental character. Hence, the acceptance of excluded middle does not necessarily require, as some have claimed, an allegiance to ontological realism or some sort of cognitive optimism, construed as factual theses concerning the ontological status of domains of objects and our capability of accessing them cognitively. Meu objetivo aqui é levar a cabo uma análise filosófica do princípio do terceiroexcluído ou princípio de bivalência: toda asserção com significado é ou verdadeira, ou falsa. Esse princípio tem sido criticado, e às vezes rejeitado, com o argumento que sua validade depende de pressupostos que não são, crêem alguns, universalmente válidos. Em particular, que qualquer problema bem posto pode ser resolvido. Eu quero mostrar que, ainda que o princípio dependa realmente de pressupostos, eles não têm o caráter de hipóteses que podem ou não ser verdadeiras, ou fatos que podem ou não ser o caso. Esses pressupostos têm, eu afirmo, natureza transcendental. Portanto, a aceitação do princípio do terceiro-excluído não requer, como alguns acreditam, compromissos com o realismo ontológico ou alguma forma de otimismo epistemológico, entendidos como teses sobre domínios de objetos e nossa capacidade de acessá-los cognitivamente.

Article issu d'une communication donnée initialement lors du colloque international "Figures de la rationalité : Néokantisme et Phénoménologie", organisé à l'Université d'Evora (Portugal) par l'AFFEN (Association portugaise de philosophie phénoménologique) et le Centre de Recherche "Phénoménologies" de l'Université de Liège (Belgique), les 18 et 19 janvier 2007.; International audience; This article intends to clarify some of the problems raised by the opposition between the husserlian phenomenology and the neo-Kantian philosophy of the Heidelberg school on the basis of Husserl's 1927 lessons about nature and spirit, where an accurate critique of Heinrich Rickert's epistemology is developed. It is noteworthy that Husserl claims in this context that his phenomenology is more faithful to the Kantian philosophy than Rickert's philosophy itself. The reconstruction of Husserl's argumentation shows that the idea of a transcendental deduction of objectivity is the key to understand the disagreement between the two philosophers. It is then possible to suggest that what is at stake in this opposition concerns not only the definition of a transcendental logic, that is the question of the relationship between the being of the world and the knowledge of it, but also the problem of the relationship between rationality and intuition.; Ce travail se propose d'élucider quelques enjeux du débat qui opposa la phénoménologie husserlienne et le néokantisme de l'école de Heidelberg, en s'appuyant sur un cours de 1927 consacré aux rapports entre nature et esprit dans lequel Husserl présente une critique explicite de l'épistémologie de Heinrich Rickert. Le point le plus remarquable de ce cours est que Husserl y soutient que la phénoménologie est plus fidèle à la philosophie kantienne que ne l'est le néokantien Rickert. La reconstruction de l'argumentation husserlienne fait apparaître l'idée d'une déduction transcendantale de l'objectivité comme le lieu où se joue la divergence entre la phénoménologie transcendantale et la philosophie rickertienne des valeurs. Dès lors, il devient possible de montrer que les enjeux de cette divergence concernent non seulement la définition d'une logique transcendantale, c'est-à-dire la question des rapports entre l'être du monde et la connaissance dont il est l'objet, mais aussi le problème de la compatibilité entre rationalisme et intuitionnisme.

This article intends to clarify some of the problems raised by the opposition between the husserlian phenomenology and the neo-Kantian philosophy of the Heidelberg school on the basis of Husserl's 1927 lessons about nature and spirit, where an accurate critique of Heinrich Rickert's epistemology is developed. It is noteworthy that Husserl claims in this context that his phenomenology is more faithful to the Kantian philosophy than Rickert's philosophy itself. The reconstruction of Husserl's argumentation shows that the idea of a transcendental deduction of objectivity is the key to understand the disagreement between the two philosophers. It is then possible to suggest that what is at stake in this opposition concerns not only the definition of a transcendental logic, that is the question of the relationship between the being of the world and the knowledge of it, but also the problem of the relationship between rationality and intuition., Ce travail se propose d'élucider quelques enjeux du débat qui opposa la phénoménologie husserlienne et le néokantisme de l'école de Heidelberg, en s'appuyant sur un cours de 1927 consacré aux rapports entre nature et esprit dans lequel Husserl présente une critique explicite de l'épistémologie de Heinrich Rickert. Le point le plus remarquable de ce cours est que Husserl y soutient que la phénoménologie est plus fidèle à la philosophie kantienne que ne l'est le néokantien Rickert. La reconstruction de l'argumentation husserlienne fait apparaître l'idée d'une déduction transcendantale de l'objectivité comme le lieu où se joue la divergence entre la phénoménologie transcendantale et la philosophie rickertienne des valeurs. Dès lors, il devient possible de montrer que les enjeux de cette divergence concernent non seulement la définition d'une logique transcendantale, c'est-à-dire la question des rapports entre l'être du monde et la connaissance dont il est l'objet, mais aussi le problème de la compatibilité entre rationalisme et intuitionnisme.

In this paper I try to show how transcendental logic can be interpreted in light of the distinction between apophantics and formal ontology. Despite the non-Kantian origin of these concepts, my contention is that they can reveal the scope of Kant’s argument regarding the distinction between formal and transcendental logic and the thesis that transcendental logic has a pure a priori content. While common approaches interpret this a priori content of transcendental logic as the content pure forms of aesthetics give, we stress that this content is the a priori concepts of object which are embedded in the logical form of judgments.

A concepção kantiana da lógica é marcada pela distinção entre dois níveis de reflexão: à lógica geral concernem as regras que governam o pensamento como tal, em abstração da origem e do conteúdo de nossos conceitos e juízos, e atendo-se exclusivamente às formas de suas relações recíprocas; à lógica transcendental, por sua vez, concernem as condições sob as quais seria possível uma cognição de objetos independentemente da experiência. Não obstante, a despeito de seus escopos distintos, os princípios da lógica geral e da lógica transcendental devem, por óbvio, ser mutuamente compatíveis. A pre-sente tese parte desse truísmo para investigar qual concepção da estrutura da representa-ção conceitual é capaz de satisfazê-lo. Em outras palavras, ela pretende elucidar que tipo de caracterização das dimensões próprias a qualquer conceito – sua extensão e seu conteúdo – pode adequar-se a uma imagem coerente do projeto de Kant, que abranja sua compreensão da forma lógica do juízo e seu tratamento da possibilidade de juízos sinté-ticos a priori. O primeiro capítulo examina a visão kantiana das funções lógicas do juí-zo como funções de subordinação extensional de conceitos e, com base nisso, reconstrói a questão transcendental da possibilidade dos juízos sintéticos a priori nos seguintes termos: como é possível justificar a necessária subordinação da extensão de um conceito à de outro, quando este não está entre as notas que perfazem o conteúdo daquele? Com vistas à clarificação desse problema e de sua pretendida solução, o segundo capítulo consiste na análise crítica de diferentes modelos interpretativos da concepção kantiana de extensão conceitual: o modelo ôntico, segundo o qual a extensão de um conceito é o conjunto de suas instâncias efetivas; o modelo nocional, segundo o qual a extensão de um conceito equivale ao complexo de seus inferiores por subordinação lógica; o modelo híbrido, que interpreta a extensão conceitual como um amálgama das duas dimensões previamente circunscritas, ou então atribui a Kant duas concepções distintas de extensão conceitual, cada qual correspondendo a uma daquelas dimensões. Esses três modelos interpretativos são rejeitados à luz dos compromissos teóricos das lógicas geral e trans-cendental, especialmente considerada a condição subjacente de sua consistência mútua. O terceiro capítulo articula um modelo alternativo da extensão conceitual que vai ao encontro dessa condição, de acordo com o qual a extensão de um conceito é seu campo de aplicação possível. Levando em conta a distinção crítica entre possibilidade lógica e possibilidade real, e explorando algumas metáforas da Crítica da Razão Pura e da Crí-tica do Juízo, a tese desenvolve esse modelo e mostra suas consequências para a com-preensão da concepção kantiana de conteúdo conceitual, particularmente em relação à doutrina do esquematismo. Kant‟s conception of logic is marked by the distinction between two levels of reflection: general logic concerns the rules governing thought as such, in abstraction of the origin and content of our concepts and judgments, and attaining exclusively to the forms of their reciprocal relations; transcendental logic, in its turn, concerns the conditions under which it could be possible a cognition of objects independently of experience. Neverthe-less, in spite of their different scopes, the principles of general and transcendental logic must obviously be mutually compatible. The present thesis starts from this truism and sets to enquire what conception of the structure of conceptual representation is capable of satisfying it. In other words, it intends to elucidate what sort of characterization of those dimensions proper to any concept – its extension and its content – could fit a co-herent image of Kant‟s project, comprehending his construal of the logical form of judgment as well as his account of the possibility of synthetic a priori judgments. The first chapter examines Kant‟s view of the logical functions of judgment as functions of extensional subordination of concepts and, on that basis, reconstructs the transcendental question of the possibility of synthetic a priori judgments in the following terms: how is it possible to justify the necessary subordination of one concept‟s extension to anoth-er‟s, when the later concept is not among the marks which comprise the content of the former? Aiming at a clarification of this problem and its purported solution, the second chapter consists of a critical analysis of different interpretative models of Kant‟s con-ception of conceptual extension: the ontic model, according to which the extension of a concept is the set of its actual instances; the notional model, according to which the extension of a concept amounts to the complex of its inferior concepts, i. e. those logi-cally subordinated to it; the hybrid model, which interprets conceptual extension as an amalgam of the two dimensions previously circumscribed, or else ascribes to Kant two distinct conceptions of conceptual extension, each corresponding to one of those dimen-sions. These three interpretative models are rejected in the light of the theoretical com-mitments of general and transcendental logic, especially considering the underlying condition of their mutual consistency. The third chapter articulates an alternative model of conceptual extension that meets this condition, according to which the extension of a concept is its field of possible application. Taking account of the critical distinction be-tween logical and real possibility, and exploring some metaphors found in the Critique of Pure Reason and the Critique of the Power of Judgment, the thesis elaborates this model and shows its consequences to the understanding to Kant‟s conception of concep-tual content, particularly in relation to the doctrine of schematism.

[cat] L'assumpte de la recerca efectuada es troba formulat en el títol amb què es presenta i al.ludeix a tres temàtiques: la temàtica de l'idealisme, la de la lògica transcendental i, per últim, també la de la problemàtica conjunció de l'idealisme i la lògica transcendental. El camp de problemes delimitat per aquesta conjunció configura l'objecte d'una possible recerca sistemàtica, i el seu resultat hauria de contribuir a l'esclariment històric i filosòfic alhora de l'idealisme i de la lògica transcendental. Però la meva recerca no ha volgut lliurar-se a tal examen sistemàtic sense obrir un "momentum" reflexiu previ referit a les condicions de la seva possibilitat mateixa. D'aquí que la recerca hagi de ser considerada i valorada com a preliminar a la recerca de l'idealisme i la lògica transcendental, és a dir, com a lliure exploració dels problemes que desfermen les preguntes què és l'idealisme i què és la lògica transcendental. Aspecte inherent al "momentum" reflexiu, qualsevol assaig de resposta a les qüestions proposades contindrà ineludiblement - o fins constituirà fonamentalment - una clarificació de les preguntes mateixes com també de la via seguint la qual han de ser recercades (i recercades) les respostes. I. 1. En la línia indicada d'una clarificació de les condicions de la pregunta i la reposta a la qüestió que demana per l'idealisme avança la primera part del treball - amb el títol "Narratives de l'dealisme". 2. Una recerca preliminar té en l'idealisme, abans que res, una categoria historiogràfica qüestionada: de manera potser inadvertida, l'idealisme alemany ha estat progressivament empès al domini de la mitologia. A partir d'aquí una recerca preliminar de l'idealisme havia de plantejar-se com a tasca primera i indispensable mirar d'explicar com ha arribat a constituir-se el mite - o això que, almenys, se li presenta com a mite. 3. La primera part del meu treball realitza. així doncs, incursions en un nombre determinat de treballs filosòfics i històrico-filosòfics que poden valer com a arquetips d'estructuració de la categoria historiogràfica de l'idealisme alemany. Aquests treballs aspiren, sens dubte, a efectuar la seva estructuració mitjançant un plantejament filosòfic, és a dir, dotant d'un contingut teòric l'idealisme, i qualsevol tasca enfront d'aquests treballs passa, per tant, per una anàlisi del seu contingut, però el meu punt de vista no ha estat (o almenys no ha volgut ser) prioritlriament el d'una valoració teòrica de tals continguts. 4. En relació a aquests reconstruccions de l'idealisme diré que, en general, he partit de l'examen dels seus continguts a fi de fer-ne sorgir el seu model estructurador. El resultat de la meva recerca és mostrar que hi ha un nombre en principi finit determinable de models estructuradors en el marc d'una determinada concepció que anomeno "narrativa" de l'idealisme. 5. ¿En què consisteix la concepció narrativa? L'idealisme alemany es considera UN SISTEMA FlLOSÒFIC i el seu esclariment s'identifica amb una explicació o reconstrucció de la gènesi i el desenvolupament d'un argument teòric. 6. La tesi es proposa mostrar que el terreny fonamental dels debats de la historiografia filosòfica sobre l'idealisme queda definit per aquesta estructura formal i que ella, tant considerada en si mateixa com en l'estructuració del contingut que determina és inapropiada. La recerca actual avança, de fet, sobre la base de la impossibilitat de reescriure narrativament l'idealisme alemany, però aquesta dificultat és de naturalesa doble: pràctica i teòrica. 7. La impossibilitat teòrica de reescriure narrativament l'idealisme no es troba prou clarificada ni justificada en la consciència historiogràfica contemporània. Renunciar a escriure narratives perquè ja no pot abastar-se d'un cop d'ull la totalitat de l'objecte no significa renunciar a la concepció narrativa per principi i per convicció. Això segon no pot fer-se més que per una acte exprès de contestació no d'aquesta o aquella narrativa sinó de la narrativa com a tal. 8. La meva contestació a la narrativa s'expressa en el treball a través d'un capítol on presento conclusions per a començar. La continuïtat adscribible a l'idealisme no ha de ser concebuda com a descabdellament d'una identitat teòrica. com a gènesi i desenvolupament d'un sistema sinó com una continuïtat discreta, aquella continuïtat que configura l'evolució marcada per diversos sistemes filosòfics. Així compresa, la recerca històrica-filosòfica sobre l'idealisme es proposa com a recerca en un horitzó (obert, problemàtic i complex) irreductible al camí que en ell pugui ser resseguit com a traçat per la reflexió d'una sola filosofia idealista. II. 9. En la segona part del treball, titulada "En l'horitzó històric i filosòfic de la lògica transcendental" he efectuat una consideració igualment preliminar de la problemàtica de la lògica transcendental. Les qüestions principals abordades en aquesta recerca són: (a) la qüestió del significat de la lògica transcendental; (b) una justificació de la lògica transcendental com a possible fil conductor de la reconstrucció de l'idealisme; i hi podriem afegir encara (c) la precisió de l'encaix o relació entre idealisme i lògica transcendental, entre les dues parts del meu treball. 10. També en la qüestió (a) del significat de la lògica transcendental he tingut contramodels - si bé he preferit deixar-los implícits. L'existència mateixa d'aquests models, d'una diversitat de definicions del concepte buscat, posa de relleu la importància d'arribar a esbrinar, d'acord amb les coordenades d'una recerca preliminar, com calgui arribar a guanyar el significat de la lògica transcendental. 11. Per a l'obtenció del significat de la lògica transcendental he mirat de construir el seu preconcepte. Prenent la denominació filosòfica mateixa com a punt de partida he mirat de remuntar fins a la problemàtica històrico-filosòfica a la llum de la qual la nova lògica ha de prendre el seu sentit. 12. El preconcepte de la lògica transcendental queda construït a partir de la comprensió històrica-filosòfica del lògic i del transcendental en la nofió d'una primera ciència que és alhora una ciència primera. En l'entrecreuament dels conceptes "lògic" i "transcendental" s'anuncia una radicalització metafísica de la problemàtica lògica com a via de resolució de la problemàtica que exhibeixen el lògic i el transcendental en el pensament filosofic de la "Aufklärung". 13. El pas següent (b) ha estat el d'assegurar que tal preconcepte té ancoratge històric, que l'anunci d'una lògica ontològica contingut en la denominació precedéis l'assaig efectiu de realització d'aquesta lògica en un concepte de lògica transcendental. La recerca d'aquesta garantia ha portat a examinar la construcció del concepte de lògica transcendental en la "Crítica de la raó pura" de Kant. 14. A partir de la conseqüència metodològica de la Crítica teòrica queda oberta la perspectiva que crec fa accessible la construcció del concepte de lògica transcendental de Kant. Si aquesta teoria parteix de determinats pressupòsits és només a fi d'esclarir-ne el seu caràcter i la seva estructura i a fi de pensar-ne la necessitat mateixa de la seva pressuposició. La lògica transcendental de Kant es proposaria així com una reflexió dirigida cap als seus propis pressupòsits (en un cercle característic) - i empesa per la radicalitat de la seva intenció reflexiva aspiraria a justificar més fins i tot que la possibilitat d'aquest cercle la seva necessitat. 15. Resta, per últim, la dificultat que pot plantejar-se ara com interna al meu plantejament, que amb una sumària exploració de la filosofia teòrica de Kant pugui quedar explicada i justificada la lògica transcendental en quant preconcepte com a fil conductor per a la reconstrucció de l'idealisme. Tofant a aquesta qüestió (c), cal dir que una justificació plena i positiva l'he obtinguda només de la circumstància que caldrà començar en Kant. Però a més ha pogut ser prospectat temptativament el preconcepte de la lògica transcendental com a possible fil conductor també per al postkantisme. 16. En conclusió, la lògica transcendental com a fil conductor d'una reconstrucción històrico-filosòfica de l'idealisme és preconcepte i la seva aplicació consistirà bàsicament en guiar l'examen de la discussió filosòfica que ha suscitat la possibilitat d'efectuar transicions des d'aquest preconcepte a la definició i realització de conceptes històricament verificables. Però una recerca de l'idealisme i la lògica transcendental no inscrita en un esquema narratiu sinó en un horitzó obert, un horitzó que fa de l'idealisme la idea i l'ideal d'una totalitat per configurar, es presentarà amb la prudència de no pretendre exbaurir aquell horitzó i ni tan sols de lofalitzar-ne el seu centre. Ja que dir que aquesta temàtica és essencial a a la definició de l'idealisme queda molt lluny, fins i tot infinitament lluny, de l'afirmació que aquesta temàtica constitueixi l'essència de l'idealisme., [eng] "Idealism and transcendental Logic" constitutes the field of a possible systematic research in modern Philosophy History. Such field presents itself defined by the conjugation of two different concepts -"Idealism", "Transcendental logic" - that are the object of discussion in current historical and philosophical literature. The traditional view of German Idealism as a three-step philosophical profess which would in full consequence be carried out in the philosophies of Fichte, Schelling and Hegel has long been denounced as basically "Hegelian" and abandoned. The central question remains which philosophical systems should then be taken into account and on which grounds in the study of the period. Similarly, it is far from clear the philosophical meaning of transcendental Logic, as it can be shown when attempting either to answer this question or even specifying its sense from the diverse theoretical starting points established by Kant's theoretical "Kritik", Reinhold's "Elementarphilosophie", Fichte's "Wissenschafisehre" or Hegel's "Wissenschaft der Logik", to summon up only a few of the numerous, in a broad sense logical works of that time. It must be asked whether or not Idealistic thinkers have developed the same kind of logic and what are the conditions under which such an undertaking might be taken as a leading argument for the deconstruction of German Idealism. Hence the present work aims at clarifying the crucial concepts on which a systematic study of «Idealism and transcendental Logic» necessarily relies and for this reason it proposes to conduct a "preliminary" research of its theme. The text appears divided in two parts -entitled "Narratives on Idealism" and "On the Historical and Philosophical Horizon of Transcendental Logic"- which set to examine respectively the question of Idealism and the question of transcendental Logic. While the analysis is pursued in both pans in an independent fashion, a final conclusion seeks to connect them again by showing that even though the essence of the phenomenon of Idealism cannot be grasped without taking into consideration the discussion regarding the possibility of constructing a concept of transcendental logic, this argument would never account for the essence of German Idealism as such. This apparent paradox is pondered as the necessary basis for a "liminary" work on the subject.