Search

From Pasolini's point of view, Medea's tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. The aim of this article is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourses (lógoi) of Pasolini's script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts. Des del punt de vista de Pasolini, la tragèdia de Medea equival a la tragèdia del món contemporani i el cinema és la semiologia de la realitat. La seva Medea esdevé, així, un mite antic farcit de signes que requereixen la interpretació d'espectadors atents. L'objectiu d'aquest article és proposar interpretacions raonades basades en l'anàlisi minuciosa de les imatges i dels discursos verbals (lógoi) del guió de Pasolini, sempre des del coneixement de les explicacions donades pel mateix director publicades en entrevistes, articles i altres textos. Desde el punto de vista de Pasolini, la tragedia de Medea equivale a la tragedia del mundo contemporáneo y el cine es la semiología de la realidad. Su Medea deviene así un mito antiguo repleto de signos que requieren la interpretación de espectadores atentos. El objetivo de este artículo es proponer interpretaciones razonadas basadas en el análisis minucioso de las imágenes y de los discursos verbales (lógoi) del guion de Pasolini, siempre desde el conocimiento de las explicaciones dadas por el mismo director publicadas en entrevistas, artículos y otros textos.

Versió en castellà del document publicat en anglès a Faventia, 37, 2015, 91-122 [http://hdl.handle.net/2445/123143] . Podeu consultar també la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/123144, [spa] La tragedia de Medea es también para Pasolini la tragedia del mundo contemporáneo occidental, y el cine, según dice, es la semiología de la realidad. La Medea del director italiano deviene, pues, un mito antiguo portador de señales diversas que han de ser interpretadas por espectadores no distraídos. El objetivo de este artículo es precisamente ofrecer interpretaciones razonadas por el hecho de analizar minuciosamente imágenes y discursos (lógoi) del guión, teniendo siempre en cuenta las explicaciones del mismo director presentes en entrevistas y todo tipo de escritos., [eng] To Pasolini Medea’s tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. My aim here is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourse (lógoi) of Pasolini's script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts.

A Orpheus Descending, el mite arquetípic esdevé un element estructural clau que permet una recreació molt personal del mite sense devaluar-ne l'essència. Tanmateix, una lectura acurada del drama hauria d'analitzar no només la tradició del mite, sinó també la tradició secular de la tragèdia grega, atès que el dramaturg omple el seu drama amb molts dels seus trets essencials tal com Aristòtil els descriu a la Poètica. In Orpheus Descending the archetypal myth serves as a key structural element which allows to create a personal reworking of the myth without devaluing its essence. However, a careful reading of the play ought to analyze not just the tradition of the myth itself, but also the secular tradition of Greek tragedy given that Williams populates his drama with many of its essential features as described in Aristotle's Poetics. En Orpheus Descending, el mito arquetípico se convierte en un elemento estructural clave que permite una recreación muy personal del mito sin devaluar su esencia. Aun así, una lectura cuidadosa del drama tendría que analizar no solo la tradición del mito, sino también la tradición secular de la tragedia griega, dado que el dramaturgo llena su drama con muchos de sus rasgos esenciales tal como Aristóteles los describe en la Poética.

Versió en català del document publicat en anglès a Faventia, 37, 2015, 91-122 [http://hdl.handle.net/2445/123143] . Podeu consultar també la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/123145, [cat] La tragèdia de Medea és també per a Pasolini la tragèdia del món contemporani occidental, i el cinema, segons que diu, és la semiologia de la realitat. La Medea del director italià esdevé, doncs, un mite antic portador de senyals diversos que han d’ésser interpretats per espectadors no distrets. L’objectiu d’aquest article és precisament oferir interpretacions enraonades pel fet d’analitzar acuradament imatges i discursos (lógoi) del guió, tenint sempre en compte les explicacions del mateix director esparses en intervius i tota mena d’escrits., [eng] To Pasolini Medea’s tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. My aim here is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourse (lógoi) of Pasolini’s script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts.

Des del punt de vista de Pasolini, la tragèdia de Medea equival a la tragèdia del món contemporani i el cinema és la semiologia de la realitat. La seva Medea esdevé, així, un mite antic farcit de signes que requereixen la interpretació d’espectadors atents. L’objectiu d’aquest article és proposar interpretacions raonades basades en l’anàlisi minuciosa de les imatges i dels discursos verbals (lógoi) del guió de Pasolini, sempre des del coneixement de les explicacions donades pel mateix director publicades en entrevistes, articles i altres textos., From Pasolini’s point of view, Medea’s tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. The aim of this article is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourses (lógoi) of Pasolini’s script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts., Desde el punto de vista de Pasolini, la tragedia de Medea equivale a la tragedia del mundo contemporáneo y el cine es la semiología de la realidad. Su Medea deviene así un mito antiguo repleto de signos que requieren la interpretación de espectadores atentos. El objetivo de este artículo es proponer interpretaciones razonadas basadas en el análisis minucioso de las imágenes y de los discursos verbales (lógoi) del guion de Pasolini, siempre desde el conocimiento de las explicaciones dadas por el mismo director publicadas en entrevistas, artículos y otros textos.

Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/123144 i la versió en castellà a, [eng] From Pasolini’s point of view, Medea’s tragedy is likewise the tragedy of the contemporary Western world and cinema is the semiology of reality. His Medea thus becomes an ancient myth pregnant with signs to be interpreted by attentive viewers. The aim of this article is to put forward reasoned interpretations based on a close analysis of the images and verbal discourses (lógoi) of Pasolini’s script, ever mindful of the explanations given by the director himself that have been published in interviews, articles and other texts., [spa] Desde el punto de vista de Pasolini, la tragedia de Medea equivale a la tragedia del mundo contemporáneo y el cine es la semiología de la realidad. Su Medea deviene así un mito antiguo repleto de signos que requieren la interpretación de espectadores atentos. El objetivo de este artículo es proponer interpretaciones razonadas basadas en el análisis minucioso de las imágenes y de los discursos verbales (lógoi) del guion de Pasolini, siempre desde el conocimiento de las explicaciones dadas por el mismo director publicadas en entrevistas, artículos y otros textos.

Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/63638 i la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/63640, [cat] ¿Podem convertir l’Èdip rei de Sòfocles en una història d’amor com ho fa Berkoff a Greek?. Tot i que alguns crítics llegeixen Greek només com un drama provocador que de cap manera intenta justificar l’incest, directors, actors i crítics resten finalment captivats per la impactant història d’amor entre Eddy i la seva esposa-mare. Això demostraria que l’adaptació de Berkoff, pensada per a il·lustrar la degradació social de la Gran Bretanya dels 80s, esdevé una proposta arriscada, car significa negar de fet la consciència tràgica dels homes i dones contemporanis. Tanmateix, si aquest és el cas, lectors i espectadors, a banda de l’indubtable plaer d’assistir a la representació de Greek, poden preguntar-se, fins i tot des d’una perspectiva no fonamentalista de la tradició clàssica, si té sentit inspirar-se en el text de Sòfocles, el qual mostra precisament la gran consciència tràgica dels grecs., [eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex be transformed into a love story, as seen in Steven Berkoff’s Greek? While some critics read Greek simply as a provocative drama that by no means aims to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This would demonstrate that Berkoff’s adaptation, meant to illustrate the social degradation of Great Britain in the 1980s, becomes a quite risky proposition, as it implies a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, readers and audience, apart from the undoubted pleasure they take in the performance of Greek, may wonder, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, whether it is sensible to take inspiration from Sophocles’ text, which shows precisely the great tragic awareness of the Greeks.

Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/63636 i la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/63638, [eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex really be transformed into a love story, as in Steven Berkoff’s drama entitled Greek? This article will show that, although Greek may be viewed by some critics as simply a provocative drama by no means intended to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This perspective reveals that Berkoff’s adaptation, intended to portray the social degradation of 1980s Great Britain, is in reality a quite risky proposition since it represents a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, the audience, apart from enjoying the performance of Berkoff’s drama, might question, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, to what degree it makes sense to take inspiration from a text by Sophocles that precisely illustrates the great tragic awareness of the ancient Greeks.

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter. Versió en castellà de l'article publicat a: Lexis. Poetica, retorica e comunicazione nella tradizione classica, 29, 2011, pp. 369-402 Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/22708

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter. Versió en català de l'article publicat a: Lexis. Poetica, retorica e comunicazione nella tradizione classica, 29, 2011, pp. 369-402 Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/22781

Versió en castellà de l'article publicat a: Lexis. Poetica, retorica e comunicazione nella tradizione classica, 29, 2011, pp. 369-402, Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/22708, The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Versió en català de l'article publicat a: Lexis. Poetica, retorica e comunicazione nella tradizione classica, 29, 2011, pp. 369-402, Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/22781, The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/12169, Versió de l'article anteriorment publicat a: Congreso Canariense sobre el Teatro de Sófocles desde la antigüedad a nuestros días: obra, pensamiento e influencias. 2007, Dado que el referente clásico "Edipo en busca de su identidad" ha sido siempre reconocido para Suddenly Last Summer , el autor de este artículo, mediante un análisis minucioso del texto del dramaturgo americano, propone leer en este caso Cat on a Hot Tin Roof desde el modelo Edipo Rey de Sófocles y descubrir en él igualmente la tradicional ironía clásica tanto desde el punto de vista del espectador como de los mismos personajes principales, Brick y su padre, ambos en busca de su verdad, una verdad, claro está, contraria a la esperada.

Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/12168, Atès que el referent clàssic "Èdip en cerca de la seva identitat" ha estat sempre reconegut per a Suddenly Last Summer, l'autor d'aquest article, mitjançant una anàlisi acurada del text del dramaturg americà, proposa de llegir en aquest cas Can on a Hot tin Roof des del model Èdip Rei de Sòfocles i descobrir-hi igualment la tradicional ironia clàssica tant des del punt de vista de l'espectador com dels mateixos personatges principals, Brick i el seu pare, ambdós en cerca de la seva veritat, una veritat, és clar, contrària a la que esperaven.

Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/18367, Versió catalana de l'article publicat a FAVENTIA vol. 31/1-2, 2009, p. 279-193, Unlike Crimes and Misdemeanors or Match Point, which approached similar themes, Cassandra's Dream by Woody Allen (2007) had no good reviews. However, according to the author of this article, for those who analyse this screenplay from the perspective of the legacy of Greek tragedy in Western culture, its merits should not be underestimated. The frequent references to Greek tragedy, either titles or characters, prove that the American director wants to present Cassandra's Dream as a contemporary instance of Greek tragedy, and contemporary men and women as victims of an almost almighty and mocking tragic irony. The author's aim is also to show the evident similarities of this screenplay to Match Point and, above all, to Crimes and Misdemeanors, the matrix screenplay for the three films.

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/18365, Versió catalana de l'article publicat a FAVENTIA vol. 31/1-2, 2009, p. 279-193, Cassandra's Dream, de Woody Allen (2007), no tuvo las críticas excelentes de películas anteriores como Crimes and Misdemeanors y Match Point, donde se abordaban temas parecidos. Sin embargo, en opinión del autor de este artículo, analizada desde la perspectiva del legado de la tragedia griega en la cultura occidental, los méritos de esta película no son en absoluto despreciables. Las numerosas referencias a la tragedia griega, ya sean títulos o personajes, demuestran la voluntad del director americano de ilustrar la contemporaneidad del género mencionado, así como la de presentar a los hombres y mujeres de hoy como víctimas de una casi omnipotente y burlona ironía trágica. El autor se propone también mostrar las relaciones evidentes de este guión con el de Match Point y, sobre todo, con el que considera guión matriz de las tres películas: Crimes and Misdemeanors.

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2072/5052; i en castellà a: http://hdl.handle.net/2072/5069, Més enllà de la referència explícita a la tragèdia grega i Èdip, l'objectiu d'aquest article és presentar l'estreta relació, en opinió del autor, entre allò que mantenen els protagonistes a Crimes and Misdemanors i les teories del sofistes grecs sobre Déu, la llei, etc. Una confrontació acurada dels seus textos amb el guió de la pel·lícula revela clarament unes arrels sofístiques que no poden ser atribuïdes, en aquest cas, a la constant presència del llegat jueu en l'obra de W. Allen.

Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/12173, i en català a: http://hdl.handle.net/2445/12175, O. Wilde considers that Christ ranks with the poets and Shelley and Sophocles are of his company. Nevertheless, the result of this comparison becomes unfavourable as far Sophocles is concerned, who, precisely as a poet can reach neither the sublimity nor the real tragic sufferance which Christ symbolises. According to Wilde, Christ is both a poet and a tragic poem, while Sophocles is merely a poet, thus being certified the impossibility of the above mentioned comparison.

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12174, i en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/12173, O. Wilde considera que Jesucrist és un veritable poeta i que Shelley i Sòfocles l'acompanyen. Tanmateix, el resultat d'aquesta equiparació és en realitat molt desfavorable per al gran tràgic grec, el qual, precisament com a poeta, mai no podrà assolir les fites de sublimitat i sofrença tràgica real que Jesucrist representa. Segons Wilde, Jesucrist és poeta i poema tràgic, mentre que Sòfocles és un simple poeta, certificant així la impossibilitat de l'equiparació.

Versió castellana de l'article publicat a BELLS (Barcelona English Language and Literature Studies), vol. 17, 2008, 1-18, Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/17022 i en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/17024, Numerosos son ya los estudios que se han centrado en el llamado "cine serio" de Woody Allen y, entre ellos, cabe mencionar el que Pau Gilabert Barberà, autor de este artículo, escribió (2006) sobre lo que, en su opinión, es el legado sofístico subyacente en el guión de Crimes and Misdemeanors. En esta ocasión, su objetivo es analizar la trayectoria fluctuante del director americano en relación con la tragedia griega, desde la convicción de que, sólo así, es posible revelar su empatía con el espíritu trágico de los griegos y comprender su necesidad de presentar aquel género literario como un paradigma desde el cual entender las grandezas y miserias del mundo contemporáneo.

Podeu consultar la versión en català a: http://hdl.handle.net/2445/12191 ; i en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/12190, Beyond the explicit reference to the Greek tragedy and Oedipus, the aim of this article is to show the clear relationship, in the author's opinion, between what the protagonists of the film maintain and the theories of the Greek Sophists about God, the law, etc. An accurate analysis both of their texts and the screenplay of Crimes and Misdemeanors reveals different sophistic roots, which, in this case, cannot be attributed to the constant presence of the Jewish legacy in W. Allen's work.

Versió catalana de l'article publicat a BELLS (Barcelona English Language and Literature Studies), vol. 17, 2008, p. 1-18, Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/17023 i en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/17024, Nombrosos són ja els estudis que s'han centrat en l'anomenat "cinema seriós" de Woody Allen i, entre ells, paga la pena de mencionar el que Pau Gilabert Barberà, autor d'aquest article, va escriure (2006) sobre el que, en opinió seva, és el llegat sofístic subjacent en el guió de Crimes and Misdemeanors. En aquesta ocasió, el seu objectiu és analitzar la trajectòria fluctuant del director americà en relació a la tragèdia grega, des de la convicció que, només així, és possible revelar la seva empatia amb l'esperit tràgic dels grecs i comprendre la seva necessitat de presentar aquell gènere literari com un paradigma des del qual entendre les grandeses i misèries del món contemporani.

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12192 ; i en català a: http://hdl.handle.net/2445/12191, Versió de l'article anteriorment publicat a: Sófocles hoy, veinticinco siglos de tragedia. Córdoba: Ediciones El Almendro, 2006, També publicat com article al: Congreso "Sófocles hoy, XXV siglos de tragedia", Córdoba, marzo del 2003, Más allá de la referencia explícita a la tragedia griega y Edipo, el objetivo de este artículo es presentar la estrecha relación, en opinión del autor, entre lo que mantienen los protagonistas en Crimes and Misdemeanors y las teorías de los sofistas griegos sobre Dios, la ley, etc. Una confrontación minuciosa de sus textos con el guión de la película revela claramente unas raíces sofísticas que no pueden ser atribuidas, en este caso, a la presencia constante del legado judío en la obra de W. Allen.

Podeu consultar ala versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/12175 i en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/12174, Versió de l'article anteriorment publicat a: Actas del Congreso Internacional "Sófocles el hombre. Sófocles el poeta". Málaga: Charta Antiqua, 2004, p. 443-452, O. Wilde considera que Jesucristo es un verdadero poeta y que Shelley y Sófocles le acompañan. Sin embargo, el resultado de esta equiparación es en realidad muy desfavorable para el gran trágico griego, el cual, precisamente como poeta, jamás podrá alcanzar las cotas de sublimidad y sufrimiento trágico real que Jesucristo representa. Según Wilde, Jesucristo es poeta y poema trágico, mientras que Sófocles es un simple poeta, certificando así la imposibilidad de la equiparación.

Versió catalana de l'article publicat a BELLS (Barcelona English Language and Literature Studies), vol. 17, 2008, p. 1-18 Podeu consultar la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/17023 i en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/17024 Nombrosos són ja els estudis que s'han centrat en l'anomenat "cinema seriós" de Woody Allen i, entre ells, paga la pena de mencionar el que Pau Gilabert Barberà, autor d'aquest article, va escriure (2006) sobre el que, en opinió seva, és el llegat sofístic subjacent en el guió de Crimes and Misdemeanors. En aquesta ocasió, el seu objectiu és analitzar la trajectòria fluctuant del director americà en relació a la tragèdia grega, des de la convicció que, només així, és possible revelar la seva empatia amb l'esperit tràgic dels grecs i comprendre la seva necessitat de presentar aquell gènere literari com un paradigma des del qual entendre les grandeses i misèries del món contemporani.

[eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex really be transformed into a love story, as in Steven Berkoff’s drama entitled Greek? This article will show that, although Greek may be viewed by some critics as simply a provocative drama by no means intended to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This perspective reveals that Berkoff’s adaptation, intended to portray the social degradation of 1980s Great Britain, is in reality a quite risky proposition since it represents a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, the audience, apart from enjoying the performance of Berkoff’s drama, might question, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, to what degree it makes sense to take inspiration from a text by Sophocles that precisely illustrates the great tragic awareness of the ancient Greeks. Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/63636 i la versió en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/63638

Podeu consultar la versió catalana a: http://hdl.handle.net/2445/63636 i la anglesa a: http://hdl.handle.net/2445/63640, [spa] ¿Podemos convertir Edipo rey de Sófocles en una historia de amor tal como osa hacerlo Berkoff en Greek? Aunque algunos críticos leen Greek sólo como un drama provocador que en modo alguno intenta justificar el incesto, directores, actores y críticos se han dejado cautivar por la impactante historia de amor entre Eddy y su esposa-madre. Quedaría demostrado así que la adaptación de Berkoff, pensada para ilustrar la degradación social de la Gran Bretaña de los 80s, deviene una propuesta arriesgada, puesto que significa negar de hecho la conciencia trágica de los hombres y las mujeres contemporáneos. Sin embargo, si éste es el caso, lectores y espectadores, más allá del indudable placer de asistir a la representación de Greek, pueden preguntarse, incluso desde una perspectiva no fundamentalista de la tradición clásica, si es coherente inspirarse en el texto de Sófocles, precisamente aquél que nos muestra la gran conciencia trágica de los griegos., [eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex be transformed into a love story, as seen in Steven Berkoff’s Greek? This article is meant to show that, while some critics read Greek simply as a provocative drama that by no means aims to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This would demonstrate that Berkoff’s adaptation, meant to illustrate the social degradation of Great Britain in the 1980s, becomes a quite risky proposition, as it implies a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, readers and audience, apart from the undoubted pleasure they take in the performance of Berkoff’s drama, may wonder, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, whether it is sensible to take inspiration from Sophocles’ text, which shows precisely the great tragic awareness of the Greeks.

Podeu consultar la versió en anglès a: http://hdl.handle.net/2445/18365 Versió catalana de l'article publicat a FAVENTIA vol. 31/1-2, 2009, p. 279-193 Cassandra's Dream, de Woody Allen (2007), no tuvo las críticas excelentes de películas anteriores como Crimes and Misdemeanors y Match Point, donde se abordaban temas parecidos. Sin embargo, en opinión del autor de este artículo, analizada desde la perspectiva del legado de la tragedia griega en la cultura occidental, los méritos de esta película no son en absoluto despreciables. Las numerosas referencias a la tragedia griega, ya sean títulos o personajes, demuestran la voluntad del director americano de ilustrar la contemporaneidad del género mencionado, así como la de presentar a los hombres y mujeres de hoy como víctimas de una casi omnipotente y burlona ironía trágica. El autor se propone también mostrar las relaciones evidentes de este guión con el de Match Point y, sobre todo, con el que considera guión matriz de las tres películas: Crimes and Misdemeanors.

Podeu consultar la versió catalana a: http://hdl.handle.net/2445/63636 i la anglesa a: http://hdl.handle.net/2445/63640 [spa] ¿Podemos convertir Edipo rey de Sófocles en una historia de amor tal como osa hacerlo Berkoff en Greek? Aunque algunos críticos leen Greek sólo como un drama provocador que en modo alguno intenta justificar el incesto, directores, actores y críticos se han dejado cautivar por la impactante historia de amor entre Eddy y su esposa-madre. Quedaría demostrado así que la adaptación de Berkoff, pensada para ilustrar la degradación social de la Gran Bretaña de los 80s, deviene una propuesta arriesgada, puesto que significa negar de hecho la conciencia trágica de los hombres y las mujeres contemporáneos. Sin embargo, si éste es el caso, lectores y espectadores, más allá del indudable placer de asistir a la representación de Greek, pueden preguntarse, incluso desde una perspectiva no fundamentalista de la tradición clásica, si es coherente inspirarse en el texto de Sófocles, precisamente aquél que nos muestra la gran conciencia trágica de los griegos. [eng] Can Sophocles’ Oedipus Rex be transformed into a love story, as seen in Steven Berkoff’s Greek? This article is meant to show that, while some critics read Greek simply as a provocative drama that by no means aims to justify incest, directors, actors and critics in the end become enthralled by the powerful love story that ensues between Eddy and his wife and mother. This would demonstrate that Berkoff’s adaptation, meant to illustrate the social degradation of Great Britain in the 1980s, becomes a quite risky proposition, as it implies a flat denial of the tragic awareness of contemporary men and women. However, if this is the case, readers and audience, apart from the undoubted pleasure they take in the performance of Berkoff’s drama, may wonder, even from a non-fundamentalist perspective within the classical tradition, whether it is sensible to take inspiration from Sophocles’ text, which shows precisely the great tragic awareness of the Greeks.

Cassandra's Dream, de Woody Allen (2007), no tingué les crítiques excel·lents de pel·lícules anteriors com ara Crimes and Misdemeanors i Match Point, on s'abordaven temes semblants. Tanmateix, segons l'opinió de l'autor d'aquest article, analitzada des de la perspectiva del llegat de la tragèdia grega en la cultura occidental, els mèrits d'aquest film no són pas menyspreables. Les nombroses referències a la tragèdia grega, ja siguin títols o personatges, demostren la voluntat del director americà d'il·lustrar la contemporaneïtat del gènere esmentat, com també de presentar els homes i les dones d'avui com a víctimes d'una gairebé omnipotent i sorneguera ironia tràgica. L'autor es proposa també de mostrar-hi les relacions evidents d'aquest guió amb el de Match Point i, sobretot, amb el que considera guió matriu de totes tres: Crimes and Misdemeanors. Unlike Crimes and Misdemeanors or Match Point, which approached similar themes, Cassandra's Dream by Woody Allen (2007) had no good reviews. However, according to the author of this article, for those who analyse this screenplay from the perspective of the legacy of Greek tragedy in Western culture, its merits should not be underestimated. The frequent references to Greek tragedy, either titles or characters, prove that the American director wants to present Cassandra's Dream as a contemporary instance of Greek tragedy, and contemporary men and women as victims of an almost almighty and mocking tragic irony. The author's aim is also to show the evident similarities of this screenplay to Match Point and, above all, to Crimes and Misdemeanors, the matrix screenplay for the three films.

Versió prepint de l'article publicat a BELLS (Barcelona English Language and Literature Studies), vol. 17, 2008, 1-18, Podeu consultar la versió en català a: http://hdl.handle.net/2445/17022 i en castellà a: http://hdl.handle.net/2445/17023, Many studies have already paid attention to what is called the "serious films" by Woody Allen and, among them, it is also worth mentioning the one written by the very Pau Gilabert Barberà (2006), which is devoted to the Sophistic legacy underlying in his opinion the screenplay of Crimes and Misdemeanors. On this occasion, his aim is to analyse the fluctuating sight of the American director with regard to the Greek tragedy. Indeed, Gilabert is convinced that, only in this way, it is possible to reveal the true Allen¿s sympathy with the tragic spirit of the Greeks, as well as to understand his urge to present that ancient literary genre as a paradigm with the help of which one can evaluate the greatness and misery of our contemporary world.