Search

Aquest article proposa recórrer la instal·lació que Albertina Carri exposà a la sala Pays, prop del Monumento a las Víctimas del Terrorismode Estado al Parque de la Memoria (Buenos Aires, Argentina). Entre el setembre i el novembre de 2015, amb la seva obra Operación fracaso y el sonido recobrado, la cineasta (Los rubios, Géminis, Cuatreros) s’endinsa en l’àmbit de la instal·lació o del “cinema expandit” i planteja una mena d’heterotopia per pensar la imatge com a espai on ella mateixa es transforma. Les pàgines següents exploren l’obra, que llegim com un atles, a la llum de referències obligades sobre la lògica de l’arxiu –Aby Warburg, Walter Benjamin– i sobre la figura de l’espectre –Jacques Derrida., This Article seeks to explore the installation Albertina Carri exhibited in the Sala Pays, next to the Monumento a las Víctimas del Terrorismo de Estado (Monument to the victims of State Sponsored Terrorism) in the Parque de la Memoria (Remembrance Park) (Buenos Aires, Argentina). From September to November 2015, with his work Operación fracaso y el sonido recobrado (Operation failure and the sound recovered), the filmmaker (Los rubios, Géminis, Cuatreros), makes an incursion into field of installation or the so called expanded cinema, proposing a kind of heterotopia to approach image as a space in which the image itself is transformed. This paper explores the work by reading it as an atlas in the light of obligatory references on the archive’s logic –Aby Warburg, Walter Benjamin- and on the figure of the specter –Jacques Derrida-., Este artículo propone recorrer la instalación que Albertina Carri expuso en la sala Pays junto al Monumento a las Víctimas del Terrorismo de Estado en el Parque de la Memoria (Buenos Aires, Argentina). Entre septiembre y noviembre de 2015, con su obra Operación fracaso y el sonido recobrado, la cineasta (Los rubios, Géminis, Cuatreros) incursiona en el ámbito de la instalación o el “cine expandido” planteando una suerte de heterotopía para pensar la imagen como espacio en el que ella misma se transforma. Estas páginas exploran la obra, leyéndola como un atlas a la luz de referencias obligadas sobre la lógica del archivo –Aby Warburg, Walter Benjamin– y sobre la figura del espectro –Jacques Derrida–.

Fem un petit esforç i evoquem el primer record de la nostra infantesa, o què va passar la primera vegada que vam declarar el nostre amor a algú. De ben segur que la ment se'ns omple de sensacions, imatges i paraules, i també de frases mai dites però molts cops pensades. Els records són un catàleg dinàmic d'experiències que des del passat contribueixen a modelar el nostre present. Sovint, però, es basen en allò que ens han explicat o en reinterpretacions posteriors de les nostres vivències. I també som capaços de recordar coses que mai han esdevingut i que únicament hem imaginat, uns falsos records que es poden barrejar amb els veritables. La generació de falsos records és una important àrea d'estudi en psicologia i neurociència, per exemple per les implicacions judicials que té a l'hora de confrontar les diverses declaracions, no sempre coincidents però potser, moltes d'elles, certes des de la perspectiva dels records de cada persona [...].