Search

El objetivo del artículo es comprender mejor el proceso que implicó la definitiva politización del movimiento catalanista. Está basado en fuentes primarias, fundamentalmente provenientes de la prensa y memorias, y también secundarias. Pretendemos explicar la relevancia que tuvieron las Bases de Manresa de 1892, negando el mito que las situaba como el momento inicial del catalanismo político. Este mito fue impulsado tanto por los centralistas, los cuales veían en las Bases de Manresa los orígenes de un supuesto independentismo catalán, como por una parte del catalanismo. L'objectiu de l'article és comprendre millor el procés que va implicar la politització definitiva del moviment catalanista. Està basat en fonts primàries, fonamentalment provinents de la premsa i memòries, i també secundàries. Pretenem explicar la rellevància que van tenir les Bases de Manresa del 1892, negant el mite que les situava com el moment inicial del catalanisme polític. Aquest mite va ser impulsat tant pels centralistes, que veien a les Bases de Manresa els orígens d'un suposat independentisme català, com per una part del catalanisme. The aim of the article is to better understand the process involved in the definitive politicization of the Catalanist movement. The study is based on primary sources, mainly from the press and memories, as well as secondary sources. We intend to explain the relevance of the Bases de Manresa of 1892, denying the myth that placed them as the initial moment of political Catalanism. This myth was promoted, both by the centralists who saw in the Manresa Bases the origins of a supposed Catalan separatism, and by a part of the Catalanist movement itself.

Si bé la narrativa d’Isabel-Clara Simó esdevé un referent irrefutable en la literatura catalana, també ho és en la seua faceta com a periodista i assagista, un terreny en el qual emergeix una veu lluitadora, desinhibida i visceral. Així, analitzarem tots els vessants ideològics de l’autora plasmats en la gran diversitat estilística que forma la seua exitosa i guardonada trajectòria. While the storytelling of Isabel-Clara Simó has become an irrefutable point of reference in Catalan literature, so too has her journalistic and essay writing, fields in which a fighting, uninhibited, and visceral voice emerges. Along this line, we analyze all sides of the author’s ideological spectrum, as seen in the wide range of styles that have shaped her successful and award-winning career.

Treball Final de Grau en Periodisme. Codi: PE0932. Curs acadèmic: 2020/2021 El present treball aborda el tractament que feren les portades de vuit periòdics espanyols: ABC, El Mundo, El País, La Razón, Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia, del tema de la «sentència del procés». És un tema recent i poc treballat i semblava interessant abordar-lo. Els objectius eren conéixer el grau de cobertura que els periòdics havien donat als esdeveniments i comprovar la polarització ideològica, unionista o independentista, que portaven els titulars. Per portar-ho a terme s'ha emprat, d'una banda, una metodologia quantitativa per veure quins periòdics li han donat més cobertura al cas. Per altra banda s'ha efectuat una anàlisi qualitativa basada en el quadrat ideològic de Van Dijk i l'anàlisi lèxica dels titulars i subtítols. El període temporal estudiat és de vint-idos dies, des del 14 d'octubre, vespra de la publicació de la sentència, al 4 de novembre de 2019. Els resultats obtinguts mostren, per una banda, que les vuit capçaleres no consideraren el tema el més important. Per altra part, ha quedat demostrat que les capçaleres que més han incidit en el tema han estat les més radicals. Així mateix, el quadrat ideològic i l'anàlisi lèxica mostren que l'eix ideològic prima sobre el territorial i condiciona les notícies, mitjançant un vocabulari triat específicament per fer-ho.

Versió en anglès publicada a la versió digital del diari Ara

Des de la irrupció de nous agents polítics a l'escenari polític espanyol, diferents partits i moviments com Podemos o l'independentisme català han establert la tesi de que l'oposició política a Espanya l'exerceixen, principalment, els jutges. En aquest sentit, aquest treball centra la seva investigació sobre el Lawfare i, concretament, el Lawfare a Espanya, entès com la sobreutilització i abús d'eines legals i jurídiques per perseguir jurídicament un líder o moviment polític que es cataloga com a enemic, a través d'un estudi comparatiu qualitatiu entre les possibles evidències de pràctiques de Lawfare en el cas judicial contra Cristina Fernández de Kirchner conegut com "el Memoràndum d'entesa amb Iran", i el procés judicial contra el Procés independentista català, a partir de subsumir les seves similituds o diferències en les conceptualitzacions del terme fetes pels principals autors del tema i que es consideren claus per definir pràctiques de Lawfare. Amb aquest plantejament, aquesta recerca pretén contestar a la pregunta de recerca que porta per títol aquest treball i establir si les pràctiques vistes a Llatinoamèrica i el carib són assimilables a l'Estat espanyol. Desde la irrupción de nuevos agentes políticos en el escenario político español, distintos partidos y movimientos como Podemos o el independentismo catalán han establecido la tesis de que la oposición política en España la ejercen, principalmente, los jueces. En este sentido, este trabajo centra su investigación sobre el Lawfare y, concretamente, el Lawfare en España, entendido como la sobreutilización y abuso de herramientas legales y jurídicas para perseguir jurídicamente a un líder o movimiento político que se cataloga como enemigo, en a través de un estudio comparativo cualitativo entre las posibles evidencias de prácticas de Lawfare en el caso judicial contra Cristina Fernández de Kirchner conocido como "el Memorándum de entendimiento con Irán", y el proceso judicial contra el Proceso independentista catalán, a partir de subsumir sus similitudes o diferencias en las conceptualizaciones del término realizadas por los principales autores del tema y que se consideran claves para definir prácticas de Lawfare. Con este planteamiento, esta investigación pretende contestar a la pregunta de investigación que lleva por título este trabajo y establecer si las prácticas vistas en Latinoamérica y el Caribe son asimilables en el Estado español. Since the emergence of new political agents in the Spanish political scene, different parties and movements such as Podemos or the Catalan independence movement have established the thesis that the political opposition in Spain is exercised, mainly, by judges. In this sense, this dissertation focuses its research on Lawfare and, specifically, Lawfare in Spain, understood as the overuse and abuse of laws and legal tools to legally persecute a leader or political movement that is classified as an enemy, through of a qualitative comparative study between the possible evidence of Lawfare practices in the case against Cristina Fernández de Kirchner known as "the Memorandum of understanding with Iran", and the case against the Catalan independence process, based on subsuming their similarities or differences in the conceptualizations of the term made by the main authors of the subject and that are considered key to defining Lawfare practices. With this approach, this dissertation aims to answer the research question that this research is entitled and establish whether the practices seen in Latin America can be assimilated in the Spanish State.

Des de l'inici de la seva historia, el F.C. Barcelona ha adoptat dos eixos clau en el seu ideari: el suport al catalanisme polític i la defensa de les institucions històriques. Durant el procés independentista (2012-2020) no s'ha desviat gens d'aquests pilars, fins i tot portant-los més enllà. Per acció o permissió el Barça ha estat clarament vinculat amb la política catalana mitjançant la presència de simbologia independentista en els seus esdeveniment, els quals han arribat a comportar sancions econòmiques, comunicats de caire polític recolzant la realització d'un referèndum i posicionant-se a favor dels líders polítics empresonats, entre d'altres. Desde el inicio de su historia, el F.C. Barcelona ha adoptado dos ejes claves en su ideario: el apoyo al catalanismo político y la defensa de las instituciones históricas. Durante el proceso independentista (2012-2020) no se ha desviado ni un ápice de estos pilares, incluso llevándolos más allá. Por acción o permisión el Barça ha estado claramente vinculado con la política catalana mediante la presencia de simbología independentista en sus eventos, que han llegado a comportar sanciones económicas, comunicados de carácter político apoyando la realización de un referéndum y posicionándose en favor de los líderes políticos encarcelados, entre otros. Since the beginning of its history, F.C. Barcelona has adopted two key pillars in its ideology: support for political Catalanism and the defence of historical institutions. During the independence process (2012-2020) it has not deviated one iota from these pillars, even taking them further. By action or permission, Barça has been clearly linked to Catalan politics through the presence of pro-independence symbols at its events, which have even led to economic sanctions, political communiqués supporting the holding of a referendum and positioning itself in favour of jailed political leaders, among others.

Aquesta recerca busca detallar els elements que caracteritzen el discurs del partit d'ultradreta Vox, per d'aquesta manera, afirmar si el principal component és el nacionalisme per sobre del nativisme i el populisme, i confirmar si només utilitza un discurs populista en campanya, però no en el seu programa electoral. Inicialment, s'ha detallat un marc teòric que especifica els elements de la ultradreta, especificant a Vox com un partit de dreta radical. Davant això, es van establir una sèrie d'indicadors basats en els estudis de Mudde (2007) i Jungherr (2016) com són: nacionalisme, nativisme, autoritarisme, sexisme, catolicisme i populisme, els quals seran usats per a analitzar les 100 mesures per a l'Espanya viva, el discurs de tancament de campanya del 8N de 2019 de Santiago Abascal i els tuits de @vox_és des del 4 al 8 de novembre de 2019. L'anàlisi es va dur a terme mitjançant la codificació de les 100 mesures, 40 frases del discurs i 405 tuits i retuits, que posteriorment es van analitzar de manera individual i van comparar entre si per a finalment concloure que el discurs de Vox es caracteritza per un missatge nacionalista i autoritari, centrat en la lluita contra l'independentisme i amb uns certs tocs nativistes quan es parla d'immigració, no obstant això, l'anàlisi destaca al seu torn, que Vox no és un partit populista, però si va fer servir un llenguatge populista en el discurs de tancament de campanya. Esta investigación busca detallar los elementos que caracterizan el discurso del partido de ultraderecha Vox, para de esta manera, afirmar si el principal componente es el nacionalismo por encima del nativismo y el populismo, y confirmar si solo utiliza un discurso populista en campaña, pero no en su programa electoral. Inicialmente, se ha detallado un marco teórico que especifica los elementos de la ultraderecha, especificando a Vox como un partido de derecha radical. Ante esto, se establecieron una serie de indicadores basados en los estudios de Mudde (2007) y Jungherr (2016) como son: nacionalismo, nativismo, autoritarismo, sexismo, catolicismo y populismo, los cuales serán utilizados para analizar las 100 medidas para la España viva, el discurso de cierre de campaña del 8N de 2019 de Santiago Abascal y los tweets de @vox_es desde el 4 al 8 de noviembre de 2019. El análisis se llevó a cabo mediante la codificación de las 100 medidas, 40 frases del discurso y 405 tweets y retweets, que posteriormente se analizaron de manera individual y compararon entre sí para finalmente concluir que el discurso de Vox se caracteriza por un mensaje nacionalista y autoritario, centrado en la lucha contra el independentismo y con ciertos toques nativistas cuando se habla de inmigración, sin embargo, el análisis destaca a su vez, que Vox no es un partido populista, pero si utilizó un lenguaje populista en el discurso de cierre de campaña. This research seeks to detail the elements that characterize the speech of the far-right party Vox, in order to affirm whether the main component is nationalism over nativism and populism and confirm whether it only uses a populist speech in the campaign, but not in his electoral program. Initially, a theoretical framework has been detailed that specifies the elements of the extreme right, specifying Vox as a radical right-wing party. Given this, a series of indicators based on the studies of Mudde (2007) and Jungherr (2016) were established, such as: nationalism, nativism, authoritarianism, sexism, Catholicism and populism, which will be used to analyze the 100 measures for Spain. viva, the closing speech of Santiago Abascal's campaign on November 8, 2019, and the tweets of @vox_es from November 4 to 8, 2019. The analysis was carried out by coding the 100 measures, 40 phrases of the speech and 405 tweets and retweets, which were later analyzed individually and compared to each other to finally conclude that Vox's speech is characterized by a nationalist and authoritarian message, focused on the fight against independence and with certain nativist touches when talking about immigration. However, the analysis also highlights that Vox is not a populist party, but it did use populist language in the closing speech of the campaign.

Versió en anglès publicada a la versió digital del diari Ara

La formació de dreta radical populista Vox no ha parat de créixer des del 2018. Després d'irrompre al Congrés dels Diputats com a tercera força política el 2019, va aconseguir ser el quart partit amb més representació al Parlament de Catalunya el 2021. No obstant, el seu suport a Catalunya va ser desigual arreu del territori, concentrant-se majoritàriament a la zona del litoral català. Per això, en aquest treball ens hem preguntat: per què hi ha una implantació irregular o asimètrica del suport a Vox a Catalunya el 2021? Mitjançant la comparació de diversos indicadors electorals i sociodemogràfics per municipis, hem intentat respondre la pregunta de recerca relacionant un suport a Vox major als municipis amb un major rebuig a l'independentisme i una menor identificació amb la identitat i la cultura catalanes, una major concentració d'immigrants i una major fuga de vots del PP i Ciutadans. La formación de derecha radical populista Vox no ha parado de crecer desde el 2018. Tras irrumpir en el Congreso de los Diputados como tercera fuerza política en 2019, consiguió ser el cuarto partido con más representación en el Parlamento de Cataluña en 2021. No obstante, su apoyo en Cataluña fue desigual a lo largo del territorio, concentrándose mayormente en la zona del litoral catalán. Por eso, en este trabajo nos hemos preguntado: ¿por qué hay una implantación irregular o asimétrica del apoyo a Vox en Cataluña en 2021? Mediante la comparación de varios indicadores electorales y sociodemográficos por municipios, hemos intentado responder a la pregunta de investigación relacionando un apoyo a Vox mayor en los municipios con un mayor rechazo al independentismo y una menor identificación con la identidad y la cultura catalanas, una mayor concentración de inmigrantes y una mayor fuga de votos del PP y Ciudadanos. The populist radical right-wing party Vox has not ceased to grow since 2018. After bursting into the Spanish Parliament as the third political force in 2019, it became the fourth party with the most representation in the Catalan Parliament in 2021. However, its support in Catalonia was uneven throughout the Catalan territory, being stronger along the Catalan coastal areas. Thus, in this paper we asked ourselves: why is there an irregular or assymetric support for Vox in Catalonia in 2021? Through the comparison of different electoral and socio-demographic indicators for municipalities, we have tried to answer

Quina relació hi ha entre la música i el catalanisme polític? En quin context va sorgir? Com va evolucionar fins significar-se com a eix difusor i cohesionador de l'independentisme. Quin paper va jugar la normalització lingüística en la seva extensió? L'anàlisi de la conjuntura política i social de Catalunya des d'inicis del segle XX ens permetrà interpretar com la música, a través de diferents gèneres, va ser determinant en l'ascendència de l'independentisme sociològic. A mesura que la seva concreció política es va anar consolidant a nivell institucional, la rellevància de l'entramat musical associat a aqueixa, va ser decreixent., ¿Qué relación existe entre la música y el catalanismo político? ¿En qué contexto surgió la misma? ¿Cómo evolucionó hasta significarse como eje difusor y cohesionador del independentismo? ¿Qué papel jugó la normalización lingüística en su extensión? El análisis de la coyuntura política y social de Catalunya desde inicios del siglo XX nos permitirá interpretar cómo la música, a través de distintos géneros, fue determinante en las ascendencia del independentismo sociológico. A medida que su concreción política se fue consolidando a nivel institucional la relevancia del entramado musical asociado a la misma fue decreciendo., Which was the particular relationship between music and nationalism in Catalonia? What was the specific framework in which it was born?How did it evolve till becoming a diffuser and cohesive axis of secessionist politics? What was the role played in it by the Catalonian governmental programs for autochthonous language promotion? The analysis of the political and social situation in Cataloniasince the early twentieth century is key ti interpret how the various musical genre were decisive in the origin of secessionist feelings in Catalonian society. The relevance of this musical phenomenon began to decline as much as the political project became more consistent on an institutional level.

Treballs finals del Màster en Análisi Política i Assessoria Institucional, Facultat de Dret, Universitat de Barcelona. Curs: 2019-2020. Tutor: Francesc Amat

[cat] Aquesta tesi doctoral és un estudi de cas sobre el separatisme català dels anys trenta. I particularment sobre els segments politico-ideològics que abraçarien des del nacionalisme integral d’arrel maurrassiana fins el totalitarisme. Un recorregut que es gestaria principalment per mitjà d’organitzacions com Nosaltres Sols! i el Partit Nacionalista Català, nascudes a l’escalf de l’independentisme antimacianista i d’una oposició frontal a la solució estatutària, parcialment reeixida, dins la II República espanyola. I on des de diferents posicionaments –ja fos per la via insurreccional o la participació electoral– també s’experimentaria en el seu si un procés de radicalització ideològica que s’acabaria plasmant, ja el 1935, a través d’agrupacions com el Bloc Escolar Nacionalista o el Moviment Nacionalista Totalitari. D’aquesta manera, desentranyar per quines passarel·les ideològiques es produiria aquesta radicalització, així com avaluar-ne quin seria l’impacte de l’ascens dels feixismes en el catalanisme radical, ha estat un dels objectius d’aquest treball. Una temàtica, en suma, ben poc tractada per la historiografia catalana. I que, alhora, s’endinsa –a través de diferents fonts documentals i d’arxiu– en la problemàtica epistemològica sobre l’existència d’un feixisme català., [fra] Cette thèse de doctorat est une étude d’ensemble sur le séparatisme catalan des années trente. Elle traite particulièrement des segments polítiques et ideològiques qui seraient compris depuis le nationalisme intégral d’origine maurrassien jusqu’au totalitarisme. Un parcours qui se concevrait principalement par l’intermédiaire d’organisations comme Nosaltres Sols! et le Partit Nacionalista Català. Il naît dans l’ardeur de l’independantisme antimacianiste et d’une opposition frontale à la solution statutaire, partialement réussie, au sein de la Seconde Répúblique espagnole. Où, à partir de différents positionnements – que ce soit par la voie insurrectionnelle ou la participation électorale– s’expérimenterait en leur sein un processus de radicalisation idéologique qui se serait créé, déjà en 1935, au travers de groupes comme le Bloc Escolar Nacionalista ou le Moviment Nacionalista Totalitari. Ainsi, en dévoilent par quelles passerelles idéologiques se produirait cette radicalisation, comment en évaluer quel serait l’impact de la montée des fascismes sur le catalanisme radical, a donc été un des objectifs de ce travail. Un sujet, en somme, bien peu traité par l’historiographie catalane, et qui, en même temps, se plonge –au travers des différentes sources documentaires et d’archive– dans la problématique épistémologique sur l’existence d’un fascisme catalan., [eng] This doctoral thesis is a comprehensive study of Catalan separatism in the 1930s. It deals particularly with the political and ideological segments ranging from Mauritian origin's integral nationalism to totalitarianism. This journey would be designed mainly through organizations like Nosaltres Sols! and the Partit Nacionalista Català. It arose out of the ardour of anti-Macianist independence and head-on opposition to the partially successful statutory solution within the Second Spanish Republic. From different positions – whether through insurrectional means or electoral participation – these organizations experienced a process of ideological radicalization that would be reflected in the creation in 1935 of groups such as the Bloc Escolar Nacionalista or the Moviment Nacionalista Totalitari. One of the main aims of this word has therefore been to unravel the ideological gateways underpinning such radicalization, so as to appraise the impact of the rise of fascism on radical Catalanism. This subject has been largely overlooked by the Catalan historiography, and therefore this research contributes – through the various documentary and archive sources – to the epistemological problematic of the existence of a Catalan fascism.

La qüestió catalana és coetània de l'Espanya contemporània. En sorgir l'estat liberal i la industrialització, el 'problema catalán' ja va tensar les costures de les dues repúbliques i de la monarquia, i va estar en l'origen de les dues dictadures del segle XX, condicionant l'agenda política espanyola del primer terç del segle passat. En el que portem de segle XXI, aquest contenciós atàvic ha mutat: s'ha evidenciat amb l'emergència d'un moviment independentista que pretén posar fi a la conllevancia en un context de crisis econòmiques periòdiques i de deriva de les institucions de l'Estat que està soscavant els fonaments d'un règim del 1978 cimentat sobre la base de la monarquia, la reconciliació i l'autonomia.

Political tensions created by Catalonian secessionism within Spain are unsettled one year after the failed proclamation of independence at 27th October 2017. A big segment of citizens (38% - 48% of the region population) supports secession, but there is another portion of citizenry, of similar size, that has resisted secessionist aspirations. Secessionism acquired forceful impetus along the last decade, wining consecutive regional elections and two (illegal) consultations about self-determination. A rise of activism, however, showed by unionists both at street demonstrations and at the last Regional election, consolidated a draw within a deeply polarized and divided society. We present an analysis of survey data that distinguish prevalent mood and emotion profiles among unionist vs. secessionist segments. Despite their protracted and unsuccessful venture, secessionists felt much less tired and confused than unionists, and they referred to be much less fearful and more hopeful about political and economic future. We link those distinctive feelings and disparate beliefs about current difficulties with a cognitive distortion noticeable only among secessionists, about the real magnitude of their force. We discuss these findings connecting such cognitive and affective profiles with features of a compounded ethno-cultural frontier based mainly on habitual language (Catalan vs. Spanish) and family-descent origins that have probably worked as the principal alignment vector. This social cleavage might function as a fracture line for extremist aggravations of a serious political conflict within the European Union.

Different kinds of evidence are put forward to make an argument and justify political action by agents situated in diverse social, cultural, and power positions. The Catalan political conflict is a case in point. The central Spanish government's arguments are mostly of a juridical nature and rest on the anti-constitutionality of the Catalan government and other civil society organizations' actions. Instead, most arguments of Catalan supporters of independence are based on historical interpretations of grievances referring to national institutions and identity. Supporters of independence, under the politically inspired actions of major civil society associations, have mobilized hundreds of thousands of Catalans in massive demonstrations and have used media in a very efficient manner. The judicial responses to the secessionist process have used legality (police, prison) to allow repression, while the repeated anti-constitutional actions of the Catalan government have been justified as legitimated by popular support and by a historical accumulation of grievances.

[EN] Music helps to create, maintain and to subvert the social order. This is one of several reasons why music is so important to humans. The political scene in Catalonia since the autumn of 2017 offers numerous examples that illustrate this reality perfectly. The social movement relative to the demands of self-government in a State showing a democracy involution, has generated its own soundtrack made up of the soundscape of "caceroladas", the chorused slogans and chants in the streets or the musical events of political kind, which are organized in the main towns of the country. Focusing on the period between the autumn of 2017 and beginning of 2019, I will offer a glimpse of the diversity and creativity of sound and musical practices, which with its own acoustic reality, characterize those moments of great social effervescence., [CA] La música contribueix a crear, mantenir i també subvertir l’ordre social. Aquesta és una de les diverses raons per les quals la música es tan important per als éssers humans. L’escenari polític a Catalunya des de la tardor de 2017 ofereix nombrosos exemples que il·lustren perfectament aquesta realitat. El moviment social relatiu a les reivindicacions del sobiranisme en un Estat espanyol en involució democràtica ha generat la seva pròpia banda sonora constituïda pel paisatge acústic de les cassolades, les consignes i cants que es coregen als carrers o els esdeveniments musicals de caire reivindicatiu que s’organitzen a les principals poblacions del país. Tot centrant-me en el període comprés entre la tardor de 2017 i començaments de 2019 oferiré una visió de la diversitat i creativitat de les pràctiques sonores i musicals que, amb la seva particular realitat acústica, caracteritzaren aquells moments de gran efervescència social., Article realitzat dins del projecte de recerca de I+D+I FEM2016-77963-C2-1-P.

Hace ya bastantes meses un colega me dijo: 'En Catalunya vais de cabeza a un escenario de sociedades divididas (Líbano, Balcanes, etc.)'. Mi respuesta fue contundente: 'En Catalunya todavía somos rivales, no enemigos'. El devenir de los acontecimientos empieza a hacerme dudar. De ser cierto el vaticinio de mi colega pasaríamos del problema al drama. La solución sigue estando en nuestra mano; pero nadie parece querer buscarla [...].

Aquest informe de recerca té per objecte d'estudi els Comitès de Defensa de la República (CDR). Els CDR són el primer derivat del moviment social independentista que es planteja i empra mètodes d¿acció i resistència basats en estratègies de noviolència. Aquestes eines de protesta i canvi social han generat un debat públic sobre la naturalesa pacífica o violenta dels CDR. A través de l'anàlisi acurada dels mètodes d'acció dels CDR, d'una aproximació teòrica a la noviolència i l'estudi pràctic de dos CDR es conclou que els Comitès de Defensa de la República actuen eminentment de forma no violenta i que alguns dels seus mètodes d'acció i resistència es podrien emmarcar dins de les lògiques de la noviolència. Este informe de investigación tiene por objeto de estudio los Comités de Defensa de la República (CDR). Los CDR son el primero derivado del movimiento social independentista que se plantea y emplea métodos de acción y resistencia basados en estrategias de noviolencia. Estas herramientas de protesta y cambio social han generado un debate público sobre la naturaleza pacífica o violenta de los CDR. A través del análisis meticuloso de los métodos de acción de los CDR, de una aproximación teórica a la noviolencia y el estudio práctico de dos CDR se concluye que los Comités de Defensa de la República actúan eminentemente de forma no violenta y que algunos de sus métodos de acción y resistencia se podrían enmarcar dentro de las lógicas de la noviolencia. This research report has the aim to study the Committees for the Defence of the Republic (CDR). The CDR are the first product of the social pro-independence movement in Catalonia, that outlines and applies action and resistance methods based on nonviolence strategies. This tool of protest and social change generated a public debate about the pacific and non-violent character of the CDR. Through an accurate analysis on the action methods of the CDR, a theoretical approach on the concept of nonviolence and a practical study on two Committees, this research concludes that the Committees for the Defence of the Republic significantly act in a non-violent way and that some of their action and resistance methods could be framed within the nonviolence logic.

Treball final de Grau en Periodisme. Codi: PE0932. Curs acadèmic 2015-2016 The 27th of September 2015 the Catalan parliamentary elections took place. These elections were more important than ever for the Catalonian people and for the Spanish society due to the plebiscitarian character they had. The Catalan self-determination referendum had taken place on the 9th of November 2014, so the pro-independence movement was strong and recent. From the date of the elections until the 10th of January 2016, when Carles Puigdemont was elected as the President of Catalonia, the two proindependence candidacies, Junts pel Sí (JxSí) – translated as Together for Yes – and the Candidatura d'Unitat Popular (CUP), translated as Popular Unity Candidacy, were under the eye of the Spanish and international press. Their consensus on a candidate for the presidency was the key to continue with the process towards the independence, and the search for consensus lasted nearly 4 months. These events are so recent that it's a subject that has hardly been studied, and we considered it both important and interesting to investigate due to the coverage it has received. For this paper we'll analyse the treatment received by Catalan and Spanish reference press when speaking about both candidacies during this 4 month process. In order to obtain a clear and differentiated vision, we have selected four newspapers: ABC, La Vanguardia, eldiario.es, and elnacional.cat. From these papers we have analysed a total of 201 articles, to understand the degree of coverage and relevance the negotiations were submitted to, each candidacy was submitted to, and be able to evaluate the evolution of the degree while also establishing the differences between the media analysed. The method used is a quantitative method, in order to do a content analysis. We have studied the 4 month period but centring the study in the key moments of the chronology of the development of the events. El 27 de setembre de 2015 van tindre lloc les eleccions autonòmiques al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya. Aquestes eleccions tingueren més importància que mai degut al caràcter plebiscitari que se li atorgaven, degut a la consulta sobre la independència de Catalunya que havia tingut lloc el 9 de novembre de 2014. Des d'aquesta data fins el 10 de gener de 2016, quan va ser investit com a president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont, els dos partits independentistes, Junts pel Sí (JxSí) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) estigueren sota el punt de mira de la premsa de tot l'Estat Espanyol i fins i tot a nivell internacional. El seu consens en un candidat era clau per continuar en el procés cap a a la independència. Al ser uns fets tant recents aquest tema està ben poc tractat, i ens va semblar molt interessant per a la investigació degut a la cobertura que se li ha donat. En aquest treball analitzem el tractament que li va donar la premsa de referència catalana i espanyola al les dos candidatures durant aquests 4 mesos. Per obtindre una visió clara i diferenciada, hem seleccionat quatre mitjans: ABC, La Vanguardia, eldiario.es, i elnacional.cat. D'aquests mitjans hem analitzat un total de 201 noticies, per tal de saber el grau de cobertura donat a les negociacions, a les candidatures, valorar la evolució d'aquest, i establir les diferències entre els mitjans analitzats. Hem emprat una metodologia quantitativa, realitzant així un anàlisi de contingut.