Search

Abstract Background Mandrake (Mandragora spp.) is one of the most famous medicinal plant in western cultures since Biblical times and throughout written history. In many cultures, mandrake is related to magic and witchcraft, which is said to have a psychosomatic effect (especially when mandrake contains narcotic compounds) in addition to the pharmacological influence, as occurs with other narcotic magical plants. Due to its unique properties and related myths, it is not surprising that this plant has many names in many languages. Methods This paper presents an attempt to reconstruct the historical, ethnobotanical, and folkloristic roots of 292 vernacular names of Mandragora spp. in forty-one languages. We used the plant’s morphological data, philology, myths and legends, medicinal properties and uses, as well as historical evidence and folkloric data, to explain meaning, origin, migration, and history of the plant’s names. Results The names were classified into the following main categories: Derivatives of mandragora (19 languages), alraun (7) and of yabroukh (5). The salient groups of the plant’s vernacular names are related to: Anthropomorphism (33 names in 13 languages); Similarity to other plants (28/9); Supernatural agents (28/9); Narcotic effects (21/8); Leaves, fruits, and seeds (21/8); Aphrodisiac properties (17/10); Use of a dog (15/9); Gallows (14/5); Black magic, sorcery, witchcraft (13/8), and Medicinal use (11/7). Conclusions This frequency distribution of the mandrake’s vernacular names reflects its widespread reputation as related to the doctrine of signatures, beliefs in its supernatural, natural, and mythic powers, and to a lesser extent, its uses in magic and medicine. A spatiotemporal analysis of the mandrake’s names supports the old idea that the pulling ceremonies for this plant originated in the Near East and that various other myths related to this plant may have originated in different places and periods.

La morfologia de les granes de 28 espècies de Delphinium recollides a Turquia ha estat estudiada per mitjà de la Microscòpia Electrònica de Rastreig (MER). Quatre tipus principals de granes són reportats: subgloboses amb anells continus de lamelles, subpiramidals amb esquames amples o primes, subpiramidals allargades amb esquames i sector-esferoïdals reticulades, que es corresponen amb les seccions reconegudes en els sistemes taxonòmics habituals del gènere, cosa que indica llur bona resolució taxonòmica. Es discuteixen les implicacions biogeogràfiques i sistemàtiques.

S'estudia la morfologia de les càpsules i les granes de les espècies d' Euphorbia aggr. flavicoma a l'Europa Occidental. S'ha investigat un total de 1500 granes de 13 tàxons amb microscopi òptic, microscopi electrònic de rastreig i lupa bincular. Les dades han estat sotmeses a una anàlisi multivariant i es presenta el corresponent dendrograma. Al final del treball s'aporta una clau que permet distingir els tàxons a nivell d'espècie per mitjà de caràcters de la càpsula i de la grana.

[ca] Les característiques avançades de Delphinium L. subgèn. Delphinium (tàxons anuals) són comparades amb les del subgèn. Delphinastrum (DC.) Wang i del subgèn. Oligophyllon Dimitrova (tàxons perennes). La morfologia norai mostra un intercanvi de funcions entre els pètals laterals i els pètals superiors i l'estructura de la inflorescència de molts tàxons anuals afavoreix un augment de les taxes de geitonogàmia-autogàmia. L'evolució dels cariotips és basada en una disminució de la longitud total dels cromosomes i en un increment del grau d'asimetria; el nombre cromosòmic roman constant per a totes les espècies anuals (2n = 16). l'eficàcia de la dispersió de les espècies anuals és mes gran que no pas la de les espècies perennes, per causa d'un increment en la producció de granes i per l'augment de la flotabilitat. tant a l'aire com a l'aigua. D'altres característiques adaptatives avançades són l'adquisició de noves defenses químiques i l'aparició d'un nou tipus embriogènic. Els nínxols ecològics del subgèn. Delphiniumcorresponen a hàbitats oberts i alterats, en comparació amb els hàbitats estables i relativament tancats dels subgèneres Delphinastrum i Oligophyllon. Es presenta una hipòtesi global de les tendències evolutives observades en anuals vs. perennes en connexió amb consideracions biogeogràfiques, així com un taxonòmic final.

S'han estudiat els nombres cromosòmics i l'estructura deis cariotipus de 15 poblacions nordafricanes de Delphinium L. sect. Delphinium. Delphinium balansae Boiss. & Reuter, amb cariotipus mes simètric, apareix com a possible ancestre perenne de la resta d’espècies anuals amb cariotipus més asimètric i més curt. Es proposa una reorganització taxonòmica de la secció, d'on es descriu en dues series noves (ser. Macropetala ser. nova i ser. Balansae ser. nova.) i es proposen dues combinacions noves (D. nanum subsp. alboliliaceum and D. nanum subsp. elongatum).

Se aportan nuevos datos sobre la anatomía, ciclo biológico, morfología de la semilla, ecología y nomenclatura de Halopeplis amplexicaulis (Vahl) Cesati & al., único representante del género Halopeplis Ung.-Sternb. (Salicorniaceae en la Península Ibérica. Se describe el polen y se estudia el número cromosómico por primera vez en el género.