Search

[eng] In my thesis I investigate the evolution of human sociality and its possible role for providing a scaffold to the evolution of language. My approach is multidisciplinary and includes studies ranging from genomic analyses to behavioral experiments in songbirds. My hypothesis is that oxytocin is a good candidate molecule that could help us decipher the role the evolution of our sociality plays in the evolution of language, as well as the role of social reward/motivation in language acquisition. I study the evolution of human sociality mainly through the lens of the ‘self-domestication’ hypothesis, according to which natural selection in humans favored increased prosociality over aggression (Hare 2017), giving rise to a behavioral and an anatomical phenotype that is reminiscent of the one we witness in domesticated species. In Theofanopoulou et al. 2017 (Chapter 1) we examine if this old hypothesis, stemming from thoughts formulated in Darwin 1888, makes sense at a genetic level. We identify a statistically significant intersection of genes under positive selection in modern humans and in one or more domesticated species. Oxytocin/vasopressin receptors are among the genes that have been studied the most in the context of domestication and social cognition. We studied variant changes in these genes between modern humans and our extinct (Neanderthals and Denisovans) and extant relatives (macaques, bonobos, chimpanzees) (Theofanopoulou et al. 2018, Appendix Chapter 1) and report 29 variants which were clustered based on their presence in the species studied and discuss their functional relevance. In Theofanopoulou 2016 (Chapter 2) I put together studies from the literature that point to a role of oxytocin in modulating the multimodality that characterizes our linguistic ability. I follow a bottom up approach, starting off from possible genetic interactions that could support this role, and ending with evidence from EEG (electroencephalography) and behavioral studies. In Theofanopoulou, Boeckx, and Jarvis 2017 (Chapter 3), we propose specific neural mechanisms through which oxytocin could modulate brain regions that are specialized for vocal/speech learning directly, or indirectly through its interaction with dopaminergic neurons. In Theofanopoulou et al. (Appendix Chapter 2) we experimentally address the traditional idea that social reward enhances learning in the realm of vocal learning. In human studies it is not possible to dissociate social reward from vocal learning and study its exact impact on it, so we attempted such a dissociation developing a vocal learning behavioral paradigm with and without social reward in zebra finches. We found that social reward gates their vocal (pitch) learning. In Theofanopoulou et al. (Appendix Chapter 3), we manipulated the oxytocin-system in zebra finches and found that an administration of an oxytocin-antagonist leads to a significant drop in the number of introductory notes in their love song. In Theofanopoulou et al. (Appendix Chapter 4) we study the synteny (genomic territory) of the oxytocin and vasopressin/vasotocin ligands and receptors in 33 vertebrate genomes and 4 invertebrate outgroups and we propose an evolutionary history and a new universal vertebrate nomenclature for all these genes. In conclusion, Ι believe that this thesis offers a fertile ground for future experiments seeking to unravel the effect of social reward in vocal learning developmentally, something that can shed light to the effect that the evolution of our sociality might have had in the evolution of a fully- fledged language in our species. My thesis also lends evidence to a specific hypothesis under which our sociality can be studied, the ‘self-domestication’ hypothesis. Further, the oxytocin and vasotocin systems are shown to be good candidates for uncovering changes that might have had an effect on the evolution of prosociality, but also changes that affect vocal learning behaviors. Lastly, my thesis proposes a universal nomenclature for the vertebrate oxytocin and vasotocin ligands and receptors that is meant to allow easier translation of findings across vertebrates and to foster more informative design of functional experiments across species. References Darwin, C. (1888). The descent of man and selection in relation to sex. Murray. Hare, B. (2017). Survival of the Friendliest: Homo sapiens Evolved via Selection for Prosociality. Annual Review of Psychology, 68(1), 155–186. https://doi.org/10.1146/annurev-psych-010416-044201 Theofanopoulou, C., Andirko, A., & Boeckx, C. (2018). Oxytocin and Vasopressin Receptor variants as a window onto the evolution of human prosociality. BioRxiv, 460584. doi: http://dx.doi.org/10.1101/460584. (Appendix Chapter1) Theofanopoulou, C. (2016). Implications of oxytocin in human linguistic cognition: From genome to phenome. Frontiers in Neuroscience, 10(271). https://doi.org/10.3389/fnins.2016.00271 (Chapter 2) Theofanopoulou, C., Boeckx, C., & Jarvis, E. D. (2017). A hypothesis on a role of oxytocin in the social mechanisms of speech and vocal learning. Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 284(1861), 20170988. https://doi.org/10.1098/rspb.2017.0988 (Chapter 3) Theofanopoulou, C., Gastaldon, S., O’Rourke, T., Samuels, B. D., Tiago Martins, P., Delogu, F., … Boeckx, C. (2017). Self-domestication in homo sapiens: Insights from comparative genomics. PLoS ONE 12(10): e0185306. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0185306 (Chapter 1) Theofanopoulou, C., Lipkind, D., Tchernichovski, O., Boeckx, C., & Jarvis, E.D. (Appendix Chapter 2). Selective vocal learning in a social reward context. Theofanopoulou, C., Boeckx, C., & Jarvis, E. D. (Appendix Chapter 3). Pilot study: testing the effect of intranasal administration of an oxytocin-receptor antagonist in adult zebra finch directed singing. Theofanopoulou, C., Gedman, G., Cahill, J. A., Boeckx, C., & Jarvis, E.D. (Appendix Chapter 4). A proposed universal nomenclature for the oxytocin and vasotocin ligand and receptor families and their evolutionary history.

[eng] Vocal learning, one of the subcomponents of language, is put at center stage in this dissertation. The overall hypothesis is that vocal learning lays the foundation for both language evolution (phylogeny) and development (ontogeny), and also high-level cognition. The computational ability found in vocal learning is seen as so enhanced in humans as to yield the kind of recursion that supports language. Empirical evidence on vocal learning in nonhuman animals and humans from behavioral, neuroanatomical, neurophysiological, genetic, and evolutionary fields is suggestive that vocal learning interacts with other cognitive domains at multiple levels. The positive correlation between the hippocampal volume and open-ended vocal production in avian vocal learning species suggests the possible involvement of the hippocampus in vocal learning. The empirical studies of foxp2 in nonhuman animals and humans suggest that foxp2 plays a role in multimodal communication and general cognition. Phylogenetically, Sapiens’ vocal learning abilities are unique among primates. Compared with nonhuman primates, our species possesses stronger and more enhanced connections between the superior temporal cortex and premotor cortex as well as the striatum. In Sapiens, meaning aside, vocal learning as such can explain many features found in speech and its ontogeny such as the specialized auditory mechanism for speech, the preferential attention to speech in newborns, the primacy of vocal imitation among multimodal (visual and auditory) imitative skills and the stages seen in learning to speak. All these characteristics seem to be different and abnormal, albeit to different degrees, in autism. A 25-30% of the autistic population is non/minimally verbal but even the high functioning end of the autistic spectrum presents with abnormalities, such as difficulties in processing speed and an impaired imitative capacity that could be satisfactorily explained if language entered again the definition (and diagnosis) of what autism is, with an special emphasis on vocal learning., [cat] El vocal learning, un dels subcomponents del llenguatge, ocupa un espai central en aquesta tesi. La hipòtesi general és que el vocal learning constitueix el fonament de l’evolució (filogènia) i del desenvolupament (ontogènia) lingüístics, i també de la cognició. L'habilitat computacional que es dóna en el vocal learning es veu en els humans tan potenciada com per ser la base del tipus de recursió en què es basa el llenguatge. Proves empíriques sobre el vocal learning en animals no humans i en humans, des de camps que inclouen des del comportament, la neuroanatomia, la neurofisiologia, la genètica i la teoria de l’evolució, suggereixen que el vocal learning interactua amb altres dominis cognitius a molts i diferents nivells. Filogenèticamet, les habilitats de vocal learning en el Sapiens són úniques entre els primats. Comparada amb els primats no humans, la nostra espècie posseeix unes connexions més denses i potents entre el còrtex temporal superior i el còrtex premotor així com l’estriat. En el Sapiens, deixant de banda el significat, el vocal learning tot sol pot explicar molts trets de la parla i la seva ontogènia com ara l’especialització auditiva per a la parla, l’atenció preferent a la parla en els nadons, la primacia de la imitació vocal entre les habilitats imitatives multimodals (de base visual i auditiva), i els estadis que s’observen en l’adquisició de la parla. Totes aquestes característiques sembla que són diferents i anòmales, tot i que en diferent graus, en l’autisme. Un 25-30% de la població autista és no verbal o mínimament però fins i tot a la banda de l’espectre autista que es considera d’alt funcionament s’hi donen anomalies, tal com ara un cert dèficit en velocitat de processament i una capacitat deficient d’imitació, que podrien explicar-se més satisfactòriament si un dèficit de llenguatge entrés altra vegada a la definició (i diagnòstic) del que és l’autisme, amb un èmfasi especial en el vocal learning.

[cat] Els infants de 2-3 anys, encara no alfabetitzats, solen produir una parla que es considera que presenta característiques diferenciadores respecte del model adult que senten. S’han analitzat els factors que intervenen entre percepció i producció de la parla en interacció infant-mestra en una mostra de 617 paraules, per conèixer si els processos de simplificació fonològica establerts per a aquesta edat, són la causa de les “errades”, o més aviat són degudes a l’acomodació de l’infant al reproduir el model que percep. El resultat de l’anàlisi en correlació infants-mestres ha demostrat un alt grau de coincidència en les produccions dels dos i per tant es va concloure que les errades no van ser a causa d’un desenvolupament fonològic deficient, atès que eren infants amb capacitats cognitives i comunicatives adequades, sinó a processos de simplificació fonològica que responien a les característiques pròpies de la parla espontània., [eng] Not yet literate children in the 2 to 3 age range tend to produce a speech that is considered presents differentiating characteristics in reference to the adult model they listen to. Factors intervening in between children-teacher speech perception and production have been analyzed from a sample of 617 words, with the objective to unveil if phonological simplification processes established for this age range are the cause of the “mistakes” or on the contrary they are caused due to accommodation of the child during the reproduction of the model that they hear. Children-teacher correlation analysis result demonstrates a high degree of matches in the production of both, because of this it was concluded that mistakes were not caused by deficient phonological development, due to the fact that children had adequate communicative and cognitive abilities, but rather to phonological simplification processes related to spontaneous speech characteristics.

Aquesta investigació es basa en l'anàlisi acústica i perceptiva de les vocals i combinacions de vocals del català central en parla espontània. De cada so vocàlic, se'n fa una descripció acústica, es comprova la influència que exerceix en la vocal el punt d'articulació dels sons adjacents anteriors i posteriors, se'n dibuixa el camp de dispersió i es presenta una anàlisi comparativa amb els resultats que s'han obtingut en estudis precedents basats en un model de parla més formal. Per portar a terme la recerca, hem utilitzat el Corpus oral de parla espontània (Font¬Rotchés, 2006) i el de Rius-Escudé (2012), a partir dels quals hem seleccionat 30 hores de material audiovisual de programes de la televisió i n'hem extret 557 fragments. Hem constituït un corpus de 2.221 vocals i combinacions de vocals, representat per 257 informants, d'ambdós sexes, d'edats compreses entre 18 i 80 anys, de professions diverses i procedents de diferents contrades de la varietat dialectal central, en un context de parla espontània real i genuTha. Amb l'objectiu de reduir les diferències acústiques associades a les peculiaritats morfològiques de la cavitat oral dels informants, hem normalitzat les dades dels formants vocàlics —seguint el procediment proposat per Watt i Fabricius (2002)— dels 67 informants que complien els requisits i hem constituït un corpus normalitzat amb 896 vocals. La metodologia que hem utilitzat és experimental, empírica i quantitativa. Hem realitzat unes proves de percepció per validar les hipòtesis plantejades i ens hem servit de l'aplicació d'anàlisi i síntesi de veu PRAAT, la qual ens ha permès extreure els valors dels dos primers formants (F1, F2) de cada so vocàlic, i del programa SPSS Statistics 17.0 i G-STAT.2.0 per comprovar la fiabilitat dels resultats i per a la representació gràfica. La finalitat d'aquesta investigació és que pugui esdevenir una aportació en el coneixement de la caracterització acústica de les vocals de la llengua catalana en parla espontània i que pugui afavorir l'ensenyament-aprenentatge de la pronúncia del català als nous aprenents d'aquesta llengua en els diversos nivells educatius. Els resultats que hem obtingut, i que tenen conseqüències didàctiques, són que les vocals en català central en parla espontània són més obertes, més centrals i que no tenen una pronúncia única; que les vocals anteriors es perceben millor que les posteriors, i que el punt d'articulació del so adjacent anterior i posterior les influeix molt poc. Pel que fa a la combinació de dues vocals, en general, es pronuncien totes dues., This research is based on the acoustic and perceptive analysis of vowels and combinations of vowels spoken spontaneously in Central Catalan. An acoustic description is created for each vowel sound and the influence that the place of articulation of the previous and subsequent adjacent sounds has on the vowel is verified. The field of dispersion is plotted and a comparative analysis is presented of the results obtained from previous research based on a more formal speech model. We have used the Oral corpus of spontaneous speech (Font-Rotches, 2006) and that of Rius-Escude (2012), selecting 30 hours of audiovisual material and extracting 557 fragments. We have built a corpus of 2,221 vowels and vowel combinations, uttered by 257 speakers of both genders in a real and genuine context of spontaneous speech. In order to reduce the acoustic differences, we have normalised the data of the vowel formants -Watt & Fabricius (2002)- of the 67 speakers that meet the requirements, obtaining a normalised corpus with 896 vowels. The methodology used is experimental, empirical and quantitative. We have carried out perception tests to validate the hypotheses established and we have used the PRAAT voice analysis and synthesis application and the SPSS Statistics 17.0 program and G¬STAT.2.0. The objective is to contribute to knowledge regarding the acoustic characterisation of vowels in the Catalan language in spontaneous speech and to facilitate the teaching-learning of Catalan pronunciation for new learners at different levels of education. The results obtained that have educational consequences are that the vowels of Central Catalan in spontaneous speech are more open, more central and that they do not have a single pronunciation, previous vowels are perceived better than subsequent ones and that the point of articulation of the previous and subsequent adjacent sound has little influence on them. We regard to the combination of two vowels, in general, both are pronounced. Teaching-learning proposals for Catalan pronunciation must be based on three fundamental pillars: teach the language based on the model of spontaneous speech, contextualise pronunciation activities and work on pronunciation with a communicative focus.

La electropalatografía (EPG) es, hoy en día, una de las herramientas más eficaces en el análisis instrumental articulatorio. Permite registrar los contactos de la lengua con el paladar a partir de la activación de los electrodos situados en la superficie de los paladares artificiales y además también permite hacer su seguimiento en el tiempo, lo cual constituye su logro más destacado respecto a la palatografía estática clásica. Los datos que proporciona, fundamentalmente a partir de sus gráficos característicos (los electropalatogramas), suelen reducirse a algún tipo de índices susceptibles de ser sometidos a pruebas estadísticas.

[eng] Speaking can be considered a goal-directed behavior because speakers have to retrieve the appropriate words and phonemes from their mental lexicon. However, observational and experimental evidence suggests that during the lexical and phonological retrieval processes other words than the intended ones are activated to some degree. Under this scenario, it is necessary to postulate selection mechanisms in charge of determining, among the activated representations, which ones will be prioritized and further processed in order to finally utter the speech signal. How does the control mechanism work that allows speakers to focus on the appropriate set of representations and reject the non-appropriate ones? It is generally agreed that the most relevant parameter that guides word and phoneme selection is the level of activation of the corresponding representations, in the sense that the most activated representations at a specific moment will be the ones selected. In addition, theories of speech production agree that the selection mechanisms also take into account the activation level of other non-target representations, in the sense that the selection of one representation is more difficult the more activated other competing representations are. According to these two assumptions, the selection of a word would depend on two parameters: a) the amount of activation that this word receives from the conceptual system and b) the level of activation of other representations at the moment of selection. In order to have a clear understanding of the mechanisms that speakers employ to decide which representations to select, we first need to specify under which circumstances this selection mechanism takes place. In particular, this dissertation tries to describe the pattern of activation during lexical access. Specifically, which words and phonemes are activated during the lexicalization process of the intended concept? This is an important issue because the types of processes in charge of encoding/selecting information at each level of the system may differ depending on what other information is available at a particular moment. For instance, the selection of the word ‘car’ and its corresponding phonemes may depend on whether other words and phonemes are also activated or not. The main purpose of this dissertation is to explore whether concepts outside of the communicative goal of the speaker are nevertheless activated in the process of language production. We assess whether there is lexical and phonological activation of these concepts. We take an experimental approach and measure speakers’ performance in different naming contexts. In particular, participants were instructed to name target stimuli while ignoring the presentation of distractor pictures. The semantic and phonological manipulations between target and distractor names allowed us to analyze whether participants have lexicalized the distractor picture and to what degree. In the next chapter we introduce the functional architecture of the speech production system. In the first section we describe the architecture of the system and then we focus on describing how information is propagated between the different levels of the system. This is the main topic of the dissertation and in the rest of the chapter we introduce three theoretical proposals about the propagation of the information and also some experimental evidence. Chapter three contains the main aim and specific objectives of the thesis. Chapters four, five, six and seven contain the experimental part. Finally, in chapters eight and nine we discuss the theoretical implications that follow from our experiments., [spa] Hablar es, sin duda alguna, una de las capacidades más asombrosas que los seres humanos adquieren. Una de las cuestiones que más interesa a los psicólogos que estudian la producción oral del lenguaje es la descripción de los procesos y mecanismos mediante los cuales el hablante recupera las palabras de su memoria. La presente tesis está relacionada con esta cuestión. La producción del habla implica el acceso a representaciones léxicas y fonológicas muy concretas. Evidencia observacionale y experimental sugiere que durante el acceso léxico y fonológico otras palabras pueden estar activadas y llegar incluso a interferir. Por lo tanto, parece necesario postular un mecanismo que permita al hablante acceder a las palabras adecuadas y rechazar aquellas que, pese a no formar parte de la intención comunicativa, hayan podido ser activadas. Los modelos de producción coinciden en postular que el parámetro que guía la selección léxica y fonológica es el nivel de activación de las representaciones, en el sentido de que la representación más activada en un determinado momento es la que finalmente resulta seleccionada. Los modelos también consideran que esta selección depende del nivel de activación de otras representaciones, en el sentido de que resulta más difícil seleccionar una representación cuanto más activadas están otras representaciones ajenas a la intención comunicativa. Esta tesis describe las circunstancias en las que se produce la selección léxica y la recuperación fonológica durante la producción del habla. Concretamente, ¿qué palabras y fonemas están activados durante el proceso de lexicalización del mensaje comunicativo? En la tesis analizamos si conceptos que no forman parte del mensaje preverbal del hablante llegan a activar sus correspondientes representaciones léxicas y fonológicas. En los experimentos de esta tesis, los participantes nombran un estímulo a la vez que ignoran la presencia de dibujos distractores. La manipulación de la relación semántica y fonológica entre el nombre del estímulo y el distractor permite analizar hasta qué punto se ha lexicalizado el dibujo distractor.

[cat] En aquesta investigació ens proposem com a objectius fer una descripció de l'entonació del català, tant des d'un punt de vista fonètic (trets melòdics i patrons melòdics) com fonològic (trets fonològics i unitats fonològiques o tonemes), com també l'avaluació del mètode que s'ha utilitzat Anàlisi melòdica de la parla de Cantero (2002).En el primer capítol, es dóna una visió general dels diferents plantejaments teòrics que s'han desenvolupat durant el segle XX fins avui i dels estudis més importants que s'han realitzat, en concret, sobre el català, el resultat dels quals constitueix una base i a la vegada un estímul per abordar una descripció completa de l'entonació d'aquesta llengua.En el segon, es descriu el corpus, constituït per 580 enunciats de parla espontània extrets de 47 hores de material audiovisual i emesos per 160 informants de procedència sociocultural i dialectal diversa. També s'explica l'aplicació de la primera fase o fase acústica del mètode -anàlisi melòdica de la parla-, en què s'obtenen amb mitjans instrumentals els valors acústics de les vocals dels enunciats que seran sotmesos a un procés de relativització per eliminar-ne les variacions micromelòdiques, com també les variacions provocades pel to mitjà del locutor. Les melodies obtingudes es comparen a partir de la forma fonètica de la inflexió final (part de la corba tonal que va de la darrera síl·laba tònica fins al final) i es distribueixen en grups provisionalment. La validació dels límits de la inflexió final que caracteritzarà cada grup es porta a terme en el tercer capítol, on té lloc la fase perceptiva, mitjançant proves perceptives respostes per 153 informants diversos i genuïns. Aquests escolten les melodies de cada enunciat i les classifiquen segons els significats fonològics que perceben /± interrogatiu/o /±I/, /±emfàtic/ o /±E/ i /±suspès / o /±S/.Resultat de tot aquest procés, s'obtenen 8 patrons melòdics, definits pel tret melòdic de la inflexió final (IF) i pel significat fonològic que els han atribuït els parlants a les proves perceptives: Patró 1. IF descendent /-I-E-S/ Patró 2. IF ascendent (de 10% a 80%) /-I-E+S/Patró 3. IF ascendent (≥80%) /+I-E-S/Patró 4. IF amb accent sintagmàtic elevat (de 10% a 50%) /-I+E-S/Patró 5. IF ascendent-desdendent /-I+E-S/Patró 6. IF descendent-ascendent (-120%) /-I+E+S/Patró 7. IF amb accent sintagmàtic elevat (≥50%) /+I+E-S/Patró 8. IF descendent-ascendent (+120%) /+I+E-S/. A part del tret melòdic a la inflexió final, cada patró presenta un tret al primer pic (primera síl·laba tònica de l'enunciat): ascens inferior a 40% o bé desplaçament a una vocal àtona posterior, i un altre al cos: declinació constant. A més d'aquests 11 trets melòdics (2 al primer pic, 1 al cos i 8 a la inflexió final), que anomenem típics, hem arribat a definir 18 trets no típics, els quals poden caracteritzar una melodia com a /+interrogativa/, /+emfàtica/ o /+suspesa/.En resum, hem constatat que els 3 trets fonològics binaris que proposa Cantero /± interrogatiu/, /±emfàtic/ i /±suspès/ són suficients per descriure les melodies del català; que els 8 tonemes, obtinguts de totes les combinacions possibles dels tres trets, tenen realitzacions en català, les quals es concreten en els 29 trets melòdics que hem descrit i els 8 patrons. A la vegada, també hem demostrat la validesa del mètode per descriure aquesta llengua. Així, doncs, qualsevol melodia produïda per un parlant del català pot caracteritzar-se a partir dels 29 trets melòdics descrits, classificar-se en un dels 8 patrons i respondre a un dels 8 tonemes; i, en sentit contrari, a partir dels 8 tonemes es pot donar explicació de tots els trets melòdics que hem obtingut, de la constitució dels 8 patrons i de les diverses melodies d'aquesta llengua.NOTA: Aquesta tesi disposa d'un Apèndix (gràfics i arxius de veu) que properament estarà disponible a la plana web de la revista PHONICA (http://www.ub.es/lfa), [eng] This investigation aims to carry out a description of the Catalan intonation, both from a phonetic point of view (melodic features and melodic patterns) and a phonological point of view (phonological features and phonological units or "tonemes"), as well as evaluate the method used "Melodic Analysis of Speech" by Cantero (2002).In the first section, there is an overview about the different theoretical approaches developed along the 20th century up to the present day. Then, the corpus is described, which is comprised of 580 spontaneous speech utterances, emitted by 160 reporters from different sociocultural and dialectal origins. The application of the method is also explained (acoustic analysis, how data collected is made relative and perceptive verification of the validation to 153 reporters).As a result of all this process, 8 melodic patterns are obtained, defined by the melodic feature at the final inflection (FI) and by the phonological meaning attributed by the speakers at the perceptive tests:Pattern 1. FI downward /-interrogative, -emphatic, -suspended/ or /-I-E-S/. Pattern 2. FI upward (from 10% to 80%) /-I-E+S/.Pattern 3. FI upward (≥80%) /+I-E-S/. Pattern 4. FI with high syntagmatic accent (from 10% to 50%) /-I+E-S/.Pattern 5. FI upward-downward /-I+E-S/. Pattern 6. FI downward-upward (-120%) /-I+E+S/.Pattern 7. FI with high syntagmatic accent (≥50%) /+I+E-S/. Pattern 8. FI downward-upward (+120%) /+I+E-S/. Apart from this melodic feature at the final inflection, each pattern presents a feature at the first peak -first stressed syllable of the utterance-: rise less than 40% or displacement to a further unstressed vowel, an another one at the body: constant declination. Apart from this 11 melodic features (2 at the first peak, 1 at the body and 8 at the final inflection), to which we refer as typical, we have also defined up to 18 not typical features, which can characterize a melody as a /+interrogative/, /+emphatic/ or /+suspended/.In sum, we have established the Catalan intonation units, both phonetic and phonological (3 binary phonological features, 8 tonemes, 8 melodic patterns and 29 melodic features) and, at the same time, we have also proved the validation of the method to describe this language.N.B.: This thesis has an Appendix (graphics and sound files), soon avalaible at PHONICA electronic review website (http://www.ub.es/lfa)

La presente Tesis es un modo de concluir un largo proceso en el que la reflexión, la práctica y verificación clínica y la lectura de diversos textos se fueron combinando con una serie de viajes para la consulta de fuentes, incluso con entrevistas y búsqueda en archivos de París. El tema escogido desarrollará –desde una perspectiva histórica- una cuestión que se refiere a los fundamentos mismos del psicoanálisis. La hipótesis más general que se formula es que existe una relación estrecha entre psicoanálisis y lenguaje. El psicoanálisis es una experiencia de lenguaje, es decir, se trata de un sujeto que habla a un analista que tiene como respuesta la interpretación. Esta cuestión está presente en la obra de Freud y es una aportación original de Lacan el hacerla explicita y teorizarla. Por ello se hace necesario ubicar dos sujetos históricos (Freud y Lacan) para demostrar cómo está presente en el primero la cuestión del lenguaje y cuál es la aportación original de Lacan en su “retorno” a Freud. Se intentará demostrar que la cuestión del lenguaje es una constante a lo largo de toda la obra de Freud que, si bien no es teorizada explícitamente, marca sus elaboraciones. El recorrido histórico que se realizará se inicia pues con el descubrimiento freudiano. A partir de la escucha de lo que decían sus pacientes, se despierta en Freud una preocupación por la significación y el lenguaje; este interés es anterior a la creación del psicoanálisis. El objetiva que se persigue en este punto es poder demostrar que esta anterioridad lleva a Freud a definir el aparato psíquico, o más exactamente, que hay una definición que se aproxima a la de una cadena significante (frástica), y en la que Freud precisa cómo se crean los elementos que establecen cadenas asociativas y que el valor afectivo, que no se desgasta en palabras, es una satisfacción pulsional que opera como inercia. Un segundo objetivo, en lo que hace al descubrimiento freudiano, es demostrar que la referencia a la cuestión "Psicoanálisis y lenguaje” pasa por "los usos lingüísticos" y el lenguaje fundamental. Esta cuestión se halla ya explicitada en 1895 y se refiere a éste como “fuente común”, un término que Freud toma de Schreber. Para hablar de la aportación original de Lacan al tema objeto de estudio es necesario primero hacer un recorrido por los post-freudianos, y ver cómo tratan la cuestión del lenguaje, analizando a continuación cuáles de sus referencias son utilizadas por Lacan. Todo ello nos llevará al tercer objetivo, con el que se intentará demostrar que el camino de Jacques Lacan está orientado desde el comienzo por su preocupación por el lenguaje, un interés que es (como en el caso de Freud) anterior a su entrada en el psicoanálisis. Lo que Lacan llama el inicio de su "enseñanza” es el punto donde comienza a teorizar sobre el tema “Psicoanálisis y lenguaje". De hecho, dicha cuestión (formulada como tal) casi no existía antes de Lacan. Ciertamente, en Freud se constatan importantes referencias sobre el lenguaje y hay un valioso aporte a la semiología, pero no hay una teorización específica del tema. El cuarto objetivo es trabajar la diferencia que hay en la enseñanza de Lacan entre las “leyes de la palabra” y las “leyes del lenguaje”. Dada la amplitud de la obra de Jacques Lacan, esta Tesis se centra en el desarrollo de sus ideas hasta 1957, ya que interesa ubicar dos "momentos cruciales”; el primero, 1953, donde Lacan data el comienzo de su enseñanza. Lacan demuestra, en ese momento, que el psicoanálisis no es marginal a la cuestión del lenguaje pues el inconsciente está estructurado como un lenguaje y la palabra es su medio. Se trata de un campo de lenguaje organizado por la palabra sometida a la ley hegeliana del reconocimiento. El segundo momento se ubica en 1957. Después de reescribir el Edipo en términos significantes, Lacan hablará, tomando los aportes de la lingüística estructural, de las “leyes del lenguaje”. Es entonces cuando podrá precisar qué quiere decir “el inconsciente estructurado como un lenguaje": articulado por la metáfora y la metonimia. El apartado de conclusiones permite el pasaje de la investigación histórica al marco explicativo y la apertura de nuevos derroteros de trabajo.