Search

Els terrenys del parc militar de Bonrepòs i Mirambell són la materialització d’un cúmul de drets frustrats. Les circumstàncies socials, polí ques i econòmiques de cada època han fet que des de la seua creació el 1937 fi ns l’actualitat el parc haja vist passar moltes i diverses vides, sense arribar mai a resoldre el problema. En plena guerra civil, funcionava com a base republicana per a reparar els carros que venien del front. Al 1939 passà a mans franquistes, que ampliaren la seua superç cie en dos terços, expropiant vivendes i terrenys a conveniència ideològica. La casa dels meus besavis fou una de les afectades. L’ac vitat militar s’allargà fi ns el 1998. La seua infl uència en la memòria de la gent és notòria, tant per haver estat un centre social enmig d’una vida de repressió com per la seua condició tardana d’escola professional de l’automòbil. La clausura del parc donà pas a l’ocupació gradual de les instal·lacions per col·lec us marginals, com ara immigrants sense papers que venien buscant treball o famílies desafavorides, amb xiquets sense escolaritzar. La convivència no era fàcil. Hi havia baralles con nues entre els diferents grups; l’acumulació de fems propiciava l’aparició d’animals i malal es; hi havia ensorraments provocats pel robatori de rajoles, uralita i coure, i mul tud d’incendis causats per la falta d’electricitat. Al mateix temps, quinze famílies unien els seus esforços legals per recuperar els terrenys «expropiats» i la corporació municipal buscava idees per requalifi car els terrenys allunyades de les ambicions cobdicioses de la bombolla immobiliària. Al 2006 la propietat va tornar a les mans correctes, però les desavinences entre afectats i les bantors polí ques no van aconseguir albirar un futur per al parc. L’alta tensió a què es van veure sotmeses les persones implicades es va resoldre amb la demolició dels edifi cis, que va suposar la destrucció de les il·lusions d’uns i l’èxode per als altres. Des d’aquell any, el 2013, els terrenys d

Els terrenys del parc militar de Bonrepòs i Mirambell són la materialització d’un cúmul de drets frustrats. Les circumstàncies socials, polí ques i econòmiques de cada època han fet que des de la seua creació el 1937 fi ns l’actualitat el parc haja vist passar moltes i diverses vides, sense arribar mai a resoldre el problema. En plena guerra civil, funcionava com a base republicana per a reparar els carros que venien del front. Al 1939 passà a mans franquistes, que ampliaren la seua superç cie en dos terços, expropiant vivendes i terrenys a conveniència ideològica. La casa dels meus besavis fou una de les afectades. L’ac vitat militar s’allargà fi ns el 1998. La seua infl uència en la memòria de la gent és notòria, tant per haver estat un centre social enmig d’una vida de repressió com per la seua condició tardana d’escola professional de l’automòbil. La clausura del parc donà pas a l’ocupació gradual de les instal·lacions per col·lec us marginals, com ara immigrants sense papers que venien buscant treball o famílies desafavorides, amb xiquets sense escolaritzar. La convivència no era fàcil. Hi havia baralles con nues entre els diferents grups; l’acumulació de fems propiciava l’aparició d’animals i malal es; hi havia ensorraments provocats pel robatori de rajoles, uralita i coure, i mul tud d’incendis causats per la falta d’electricitat. Al mateix temps, quinze famílies unien els seus esforços legals per recuperar els terrenys «expropiats» i la corporació municipal buscava idees per requalifi car els terrenys allunyades de les ambicions cobdicioses de la bombolla immobiliària. Al 2006 la propietat va tornar a les mans correctes, però les desavinences entre afectats i les bantors polí ques no van aconseguir albirar un futur per al parc. L’alta tensió a què es van veure sotmeses les persones implicades es va resoldre amb la demolició dels edifi cis, que va suposar la destrucció de les il·lusions d’uns i l’èxode per als altres. Des d’aquell any, el 2013, els terrenys d

Els terrenys del parc militar de Bonrepòs i Mirambell són la materialització d’un cúmul de drets frustrats. Les circumstàncies socials, polí ques i econòmiques de cada època han fet que des de la seua creació el 1937 fi ns l’actualitat el parc haja vist passar moltes i diverses vides, sense arribar mai a resoldre el problema. En plena guerra civil, funcionava com a base republicana per a reparar els carros que venien del front. Al 1939 passà a mans franquistes, que ampliaren la seua superç cie en dos terços, expropiant vivendes i terrenys a conveniència ideològica. La casa dels meus besavis fou una de les afectades. L’ac vitat militar s’allargà fi ns el 1998. La seua infl uència en la memòria de la gent és notòria, tant per haver estat un centre social enmig d’una vida de repressió com per la seua condició tardana d’escola professional de l’automòbil. La clausura del parc donà pas a l’ocupació gradual de les instal·lacions per col·lec us marginals, com ara immigrants sense papers que venien buscant treball o famílies desafavorides, amb xiquets sense escolaritzar. La convivència no era fàcil. Hi havia baralles con nues entre els diferents grups; l’acumulació de fems propiciava l’aparició d’animals i malal es; hi havia ensorraments provocats pel robatori de rajoles, uralita i coure, i mul tud d’incendis causats per la falta d’electricitat. Al mateix temps, quinze famílies unien els seus esforços legals per recuperar els terrenys «expropiats» i la corporació municipal buscava idees per requalifi car els terrenys allunyades de les ambicions cobdicioses de la bombolla immobiliària. Al 2006 la propietat va tornar a les mans correctes, però les desavinences entre afectats i les bantors polí ques no van aconseguir albirar un futur per al parc. L’alta tensió a què es van veure sotmeses les persones implicades es va resoldre amb la demolició dels edifi cis, que va suposar la destrucció de les il·lusions d’uns i l’èxode per als altres. Des d’aquell any, el 2013, els terrenys d

Els terrenys del parc militar de Bonrepòs i Mirambell són la materialització d’un cúmul de drets frustrats. Les circumstàncies socials, polí ques i econòmiques de cada època han fet que des de la seua creació el 1937 fi ns l’actualitat el parc haja vist passar moltes i diverses vides, sense arribar mai a resoldre el problema. En plena guerra civil, funcionava com a base republicana per a reparar els carros que venien del front. Al 1939 passà a mans franquistes, que ampliaren la seua superç cie en dos terços, expropiant vivendes i terrenys a conveniència ideològica. La casa dels meus besavis fou una de les afectades. L’ac vitat militar s’allargà fi ns el 1998. La seua infl uència en la memòria de la gent és notòria, tant per haver estat un centre social enmig d’una vida de repressió com per la seua condició tardana d’escola professional de l’automòbil. La clausura del parc donà pas a l’ocupació gradual de les instal·lacions per col·lec us marginals, com ara immigrants sense papers que venien buscant treball o famílies desafavorides, amb xiquets sense escolaritzar. La convivència no era fàcil. Hi havia baralles con nues entre els diferents grups; l’acumulació de fems propiciava l’aparició d’animals i malal es; hi havia ensorraments provocats pel robatori de rajoles, uralita i coure, i mul tud d’incendis causats per la falta d’electricitat. Al mateix temps, quinze famílies unien els seus esforços legals per recuperar els terrenys «expropiats» i la corporació municipal buscava idees per requalifi car els terrenys allunyades de les ambicions cobdicioses de la bombolla immobiliària. Al 2006 la propietat va tornar a les mans correctes, però les desavinences entre afectats i les bantors polí ques no van aconseguir albirar un futur per al parc. L’alta tensió a què es van veure sotmeses les persones implicades es va resoldre amb la demolició dels edifi cis, que va suposar la destrucció de les il·lusions d’uns i l’èxode per als altres. Des d’aquell any, el 2013, els terrenys d