Search

Totes les enquestes i estudis que es fan sobre la sensació subjectiva de benestar i salut mental indiquen que, aquestes darreres dècades, la sensació d'estrès ha anat incrementant d'una manera lenta i progressiva, però inexorable, en totes les poblacions on s'ha analitzat. Segons l'Índex global d'emocions publicat per Gallup el 2021, el 40% dels adults van respondre que el dia anterior a l'enquesta havien notat en algun moment un nivell agut o molt agut d'estrès. És, per tant, un tema clau de cara al benestar personal i social, que cal abordar des de tots els angles. Què és l'estrès i quins efectes té sobre el cervell?

Des del punt de vista evolutiu, es considera que les persones, els Homo sapiens, disposem de dues adaptacions biològiques crucials per a la supervivència: la capacitat del cervell per adquirir aprenentatges nous tota la vida mitjançant la plasticitat neuronal, la qual cosa ens permet adaptar-nos a situacions noves i canviants, i una enorme capacitat de socialització que incrementa la fortalesa del conjunt gràcies al suport que ens podem donar els uns als altres. Totes dues característiques han estat afavorides per la selecció natural com a mecanismes de supervivència en el nostre llinatge i tenen, per tant, una base biològica i genètica. En l'àmbit educatiu, fa temps que es fan estudis neurocientífics per comprovar la validesa i, sobretot, l'adaptació de les propostes pedagògiques més habituals al funcionament del cervell des d'un vessant científic. No es tracta d'establir una nova pedagogia mitjançant el que comunament s'anomena neuroeducació -la utilització dels coneixements i les descobertes en neurociència en el camp de l'educació-, sinó d'enfortir les propostes pedagògiques des d'unes aportacions acadèmiques complementàries. Dos dels aspectes que destaquen en aquests treballs són, precisament, la plasticitat neuronal que permet adquirir coneixements nous i la importància dels aprenentatges socials, com a espècie social que som. En aquest context, la neurocientífica i psicòloga Sara De Felice i els seus col·laboradors, del University College de Londres i la Universitat de Kent, han publicat un estudi a la revista Philosophical Transactions B que permet explicar per què, tot i que aprenem moltes coses de les altres persones, aprenem molt millor quan ho fem amb altres persones. És a dir, de manera social o col·laborativa.

En el decurs d'una generació, la generalització de l'ús de les xarxes socials entre persones de totes les edats i condicions culturals i socioeconòmiques ha canviat radicalment el panorama de les interaccions socials. Des de fa gairebé dues dècades és possible relacionar-se amb qualsevol persona de qualsevol edat i indret del món a qualsevol hora del dia o de la nit, de manera personal o del tot anònima. La primera generació que s'ha trobat aquest nou panorama són els adolescents actuals, que ho van començar a viure ja des de la infantesa. ¿Pot influir l'ús indiscriminat de les xarxes socials en el cervell dels adolescents i, per extensió, en la seva manera de ser? I, en cas afirmatiu, ¿de quina manera? És la pregunta a la qual han intentat respondre la psicòloga Eva Tezler i els seus col·laboradors de la Universitat de Carolina del Nord, als EUA. En concret, van decidir investigar si el fet de consultar sovint les xarxes socials implicava alguna diferència en l'activitat i el desenvolupament cerebral dels adolescents respecte als que només les utilitzen de tant en tant. Les conclusions de l'estudi, que s'han publicat a la revista JAMA Pediatrics, són categòriques. Hi ha diferències significatives, però encara no es pot dir quines conseqüències podran tenir a mitjà i a llarg termini, si és que n'acaben tenint.

Des de la dècada del 1960, i especialment des que el 1968 els Beatles van anar a l'Índia a fer un curs de meditació transcendental, moltes tècniques orientals de relaxació, com el ioga, el taitxí i la mateixa meditació transcendental, han anat guanyant adeptes a tot el món. Per exemple, es calcula que a l'estat espanyol aproximadament el 12% de la població practica o ha practicat ioga, segons un informe del 2020 de la consultoria Deloitte i EuroActive, una associació internacional de promoció de l'esport. A aquestes pràctiques se'ls atribueixen diversos beneficis corporals, mentals i cerebrals, entre els quals hi ha la capacitat d'induir estats de relaxació i d'alterar l'estat emocional a través del control conscient de la respiració. Respirar, tanmateix, és un acte instintiu que realitzem des del naixement. A través de la respiració els pulmons absorbeixen oxigen i desprenen diòxid de carboni. Un cop dins el cos, l'oxigen es combina amb altres molècules per generar energia metabòlica, que és indispensable per sobreviure. I, com a conseqüència d'aquest procés, es genera diòxid de carboni, que cal eliminar constantment. Sent respirar un acte que iniciem de manera purament instintiva, ¿com és possible que la respiració conscient permeti alterar aspectes mentals aparentment complexos, com els associats a la relaxació i als estats emocionals? Els neurocientífics Wenyu Tu i Nanyin Zhang, de la Universitat Estatal de Pennsilvània, als EUA, han trobat una resposta. Segons han publicat a la revista eLife, quan respirem no només se'ns activen les zones que de manera automatitzada controlen la respiració sinó també zones implicades en la gestió emocional.

Les malalties inflamatòries poden afectar qualsevol òrgan del cos. En aquests trastorns intervé el sistema immunitari, que genera una resposta inespecífica l'objectiu de la qual és aïllar possibles agents infecciosos. Tot i que es coneixen molt bé els mecanismes fisiològics dels processos inflamatoris, sovint la causa original de la inflamació és desconeguda, especialment en els casos d'inflamacions cròniques. Unes de les afeccions més comunes i de les quals sovint se'n desconeix l'origen són les malalties inflamatòries intestinals. Segon un estudi publicat a mitjans del 2021 pel Centre d'Investigació Biomèdica en Xarxa de l'Institut de Salut Carlos III, que pertany al ministeri de Ciència i Innovació, normalment s'inicien durant la joventut i es van repetint en forma de brots un cop i un altre en el decurs de la vida de les persones afectades, sense que es coneguin les causes d'aquests rebrots. En paral·lel, fa més de dues dècades es va començar a estudiar la relació entre el sistema immunitari i el sistema nerviós. Diversos treballs pioners, realitzats a finals de la dècada de 1990, van demostrar que les terminacions nervioses que innerven els ganglis limfàtics contribueixen a regular la resposta immunitària. La funció d'aquests ganglis és filtrar les partícules estranyes, entre les quals hi ha bacteris i virus, i presentar-les als glòbuls blancs que hi ha dins els ganglis perquè iniciïn la resposta de defensa. Amb aquests precedents, la investigadora Asya Rolls i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca d'Israel i dels Estats Units, es van preguntar si hi ha cap relació entre les malalties inflamatòries cròniques, en què intervé el sistema immunitari, i el sistema nerviós. Segons han publicat recentment a la revista científica Cell, la inflamació de determinats teixits genera una empremta neuronal al cervell, de manera que si es tornen a activar les xarxes neuronals que mantenen la memòria de la inflamació inicial, encara que sigui per causes alienes al procés inflamatori, la resposta inflamatòria es torna a produir.

L'aplicació sinèrgica dels coneixements en neurociència al camp de l'educació ha generat una nova disciplina acadèmica, la neuroeducació o neurociència educativa. És un camp transdisciplinari de coneixement i recerca que promou la integració de les ciències de l'educació amb les que s'ocupen del funcionament i el desenvolupament neuronal i cerebral en tots els seus vessants. La neuroeducació no és, ni pot ser, un substitut de la pedagogia. La seva funció és proporcionar dades fisiològiques, neurològiques i funcionals sobre la formació i l'operativitat del cervell que permetin el desenvolupament de noves estratègies pedagògiques i l'optimització de les existents. Dit d'una altra manera: no invalida les estratègies pedagògiques actuals, moltes de les quals són perfectament vàlides, sinó que justifica per què aquestes estratègies funcionen. I també permet explicar per què hi ha estratègies que no funcionen, i de quina manera es pot continuar optimitzant el procés educatiu. No pretén, per tant, fer una revolució educativa, sinó contribuir de forma sinèrgica a l'evolució raonada del sistema educatiu. És en aquest context en què ens podem preguntar si tenim prou en compte el cervell quan eduquem. La resposta depèn de què entenguem per educació o per ensenyament.

En tots els mamífers, els contactes socials són indispensables. En les persones són molt més complexos que en qualsevol altra espècie, però compartim uns mateixos mecanismes bàsics instintius lligats a la supervivència individual i de l'espècie, com per exemple pel que fa a les conductes relacionades amb l'agressivitat defensiva i amb l'aparellament. Aquests comportaments bàsics es generen en diverses xarxes neuronals, moltes de les quals ja han estat identificades. Darrerament s'han publicat estudis que indiquen que quan un individu té un malaltia potencialment infecciosa, tot i que en moltes ocasions no mostri cap símptoma, de manera instintiva limita les interaccions socials. El sistema immunitari s'activa i això fa que durant uns dies es tendeixi a disminuir la mobilitat i es produeixi una certa sensació de tristesa i decaïment. Es pensa que l'activació del sistema immunitari actua com un senyal que fa que el cervell afavoreixi aquests comportaments. L'explicació que es dona a aquest fet és que limitar les interaccions socials disminueix el risc que s'encomani la malaltia a altres individus, i això afavoreix la supervivència conjunta. Tanmateix, fins ara no s'havien fet estudis per veure si els individus sans també eviten de forma instintiva les interaccions amb els potencialment malalts per evitar contagiar-se. Si fos així caldria, d'una banda, que fossin capaços d'identificar els individus malalts malgrat que no manifestessin cap símptoma, i, de l'altra, que s'activessin les xarxes neuronals relacionades amb els instints primaris de disminuir el contacte social amb els malalts. Això és el que han demostrat l'investigador Jeong-Tae Kwon i els seus col·laboradors, de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, als EUA. Segons han publicat a la revista Nature, l'amígdala, una regió cerebral implicada en la generació d'emocions i que s'activa en situacions d'amenaça, disposa d'uns circuits neuronals específics capaços d'interpretar senyals provinents d'individus malalts.

La gestió de la pandèmia implica confinaments, restriccions i quarantenes que generen aïllament social. Ens trobem molt menys sovint amb els nostres amics i familiars, i la distància interpersonal, és a dir, l'espai que deixem amb les altres persones, ha augmentat significativament. S'ha vist que aquest distanciament genera malestar psicològic i estrès en moltes persones, atès que som una espècie social que de manera instintiva busca estar amb altres individus. A més, també s'ha proposat que l'aïllament social pot influir de manera indirecta en molts altres processos biològics. Benjamin M. Seitz i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca nord-americans, han teoritzat sobre les conseqüències que pot tenir un aïllament prolongat sobre el funcionament del sistema immunitari i el desenvolupament del cervell, especialment en infants i adolescents. Segons publiquen a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences dels Estats Units, una de les múltiples conseqüències de l'aïllament social és la disminució del contacte que tenim amb els microorganismes de l'entorn, atès que sortim menys de casa i no ens acostem tant a les altres persones. Això pot afavorir que disminueixi l'eficiència del sistema immunitari, la qual cosa faria que fóssim més susceptibles a altres infeccions, i també podria alterar el desenvolupament del cervell. El raonament que exposen al seu treball combina aspectes evolutius i de desenvolupament que, segons diuen de manera explícita, cal considerar amb cura, especialment si aquest aïllament es manté força temps més.

El cervell rep constantment una allau d'informacions de l'exterior a través dels òrgans dels sentits. Totes aquestes informacions, de natura molt diversa i que reflecteixen aspectes molt diferents de la realitat, s'integren en una zona anomenada àrea d'associació, la qual cosa permet que al final del procés tinguem una percepció unificada de l'entorn. Dit d'una altra manera, el cervell fa que els sons, la imatges, les sensacions tàctils, les olors, etcètera, s'harmonitzin en una experiència única, i llavors utilitza aquesta percepció global per inferir quines són les millors decisions que es poden prendre en qualsevol situació. Durant més de sis dècades s'ha hipotetitzat que, com més òptima sigui la codificació neural de totes aquestes informacions, és a dir, com més eficient sigui la manera com les xarxes neuronals implicades les registrin, amb més probabilitat seran encertades les decisions que es prenguin. Tanmateix, un dels punts clau del mètode científic és que permet reexaminar qualsevol hipòtesi a partir de dades noves, reajustar-la i fins i tot canviar-la radicalment si així ho indiquen les observacions o els experiments. Aquest punt és un dels que diferencien amb més claredat la ciència de les creences i de la pseudociència. La biòloga Martina Valente i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca italians i nord-americans, han fet uns experiments que obliguen a canviar radicalment aquesta hipòtesi que relaciona l'eficiència en la codificació de les informacions amb el fet de prendre bones decisions. Segons han publicat a la revista Nature Neuroscience, quan la codificació de les informacions sensorials no és òptima és quan les decisions que es prenen són més encertades. El motiu es basa en unes xarxes neuronals que fins ara no s'havien considerat en aquest procés i que afavoreixen la congruència de l'activitat cerebral. Aquestes xarxes fan millor la seva funció quan les informacions sensorials no acaben de coincidir.

El cervell és l'òrgan del pensament. És on s'originen i on es gestionen totes les capacitats mentals, entre les quals hi ha la d'aprenentatge, amb tots els processos cognitius que du associats. Fa 130 anys, en un laboratori situat al carrer del Carme de Barcelona, el metge i investigador Santiago Ramon y Cajal va dibuixar per primera vegada les neurones del cervell i les connexions que fan entre elles. S'ha avançat molt des de llavors, amb la utilització de tècniques no invasives que permeten veure l'activitat de les diferents zones del cervell mentre estem realitzant qualsevol acció. Per exemple, podem discernir quines àrees cerebrals associades a la motivació i al plaer s'activen amb més intensitat quan estem fent una cosa que ens interessa respecte de quan ho fem per obligació. O quan ho fem de manera individual o com a part d'un procés col·laboratiu.

Cada any a mitjans de desembre se celebra a Estocolm un banquet on assisteixen els membres del comitè que atorga els premis Nobel i els guardonats. El del 2000 va ser en certa manera especial, atès que se celebraven els primers premis del segle XXI. Totes les mirades estaven posades en quina tendència marcarien els premis Nobel del tombant del mil·lenni. El premi Nobel de medicina i fisiologia es va concedir a Arvid Carlsson, Paul Greengard i Eric Kandel pels treballs que havien fet sobre el cervell, concretament per haver descobert com es comuniquen les neurones mitjançant neurotransmissors. S'estrenava així el que es diu que serà el 'segle de la neurociència'. Aquestes últimes dècades s'ha produït l'eclosió de la neurociència aplicada a l'estudi del cervell humà, no només pel que fa a la seva estructura, genètica, epigenètica, bioquímica i funcionament, sinó també en relació a com una estructura física limitada és capaç de generar comportaments complexos adaptables a incomptables situacions i pensaments eteris aparentment il·limitats. Això ha quedat reflectit en diversos projectes molt ambiciosos, com el Human Connectome Project, el Human Brain Project i el Big Neuron Project, entre d'altres. Tanmateix, malgrat tots aquests projectes i avenços, o més ben dit gràcies a les dades que ens estan aportant, el cervell encara amaga molts enigmes que esperen ser resolts. I és que possiblement és l'objecte més complex de l'univers conegut. Vet aquí deu dels misteris més destacats que encara amaga el cervell.

La pandèmia de covid-19 ens està deixant imatges impensables fa tot just un any: UCIs saturades, sistemes sanitaris col·lapsats, increment de les defuncions, persones amb seqüeles físiques duradores i restriccions molt importants per controlar els contagis. Paral·lelament, també ens hem acostumat a veure negacionistes que desmenteixen, sovint amb vehemència, l'existència del virus o l'efectivitat de dur mascareta; persones que creuen fermament que el SARS-CoV-2, el virus responsable de la covid-19, és fruit d'una conspiració, o que la vacuna s'utilitzarà per exercir una mena de control sobre les nostres vides. No cal, però, arribar a aquests extrems. Només cal que comptem quantes persones trobem al carrer que no duen la mascareta ben posada, que no els cobreix completament el nas i la boca, malgrat haver-se'n comprovat l'eficàcia per disminuir els contagis. Una enquesta feta a quasi 10.000 nord-americans indica que més d'una tercera part pensen que hi ha una dosi de veritat en les teories de la conspiració sobre l'origen del covid-19. La pandèmia actual ha generat moltes falses creences com aquesta, que es mantenen en sectors amplis de la població tot i que hagin estat desmentides en treballs científics. ¿Hi ha algun fonament neurològic que expliqui aquesta tendència a adherir-nos a les falses creences? Un parell de treballs publicats per investigadors nord-americans i anglesos al Journal of the American Medical Association i al British Medical Journal respectivament contribueixen a entendre el motiu d'aquesta aparent paradoxa.

La música és un producte de la ment humana. No es coneix cap cultura que no l'hagi desenvolupada i que no la utilitzi. Això ha portat a proposar que la música és el llenguatge universal de la nostra espècie, més enllà de les paraules. Però, perquè això fos així, caldria que les diferents cultures i ètnies interpretéssim la música de manera semblant. Per examinar la qüestió, l'investigador Samuel A. Mehr i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels Estats Units, el Canadà, Alemanya i Nova Zelanda, han analitzat cançons d'ètnies molt diverses, les han comparades i han observat les apreciacions i emocions que despertaven en persones d'altres cultures. Una de les principals conclusions de l'estudi és que el fet musical està arrelat al cervell humà i és part comuna de la nostra espècie, per la qual cosa és compartit per totes les persones i, en conseqüència, es podria considerar un llenguatge universal.

El gust és un dels cinc sentits que ens permeten obtenir informació de l'exterior. Es diu que resideix a la llengua, però en realitat és el cervell qui l'interpreta. La llengua actua únicament d'antena receptora. Tanmateix, com han demostrat diversos estudis, la percepció del gust és molt més àmplia, i inclou la integració sensorial no únicament de les terminacions nervioses de la llengua, sinó també de l'olfacte, l'oïda, la vista i fins i tot el tacte. El sabor dels aliments, tal com l'interpreta el cervell, també depèn de l'aspecte del menjar que ingerim, del soroll que fa quan el masteguem i del tacte que té. Unes qualitats que els cuiners innovadors han utilitzat de manera magistral en les seves creacions, les quals al seu torn han servit perquè els investigadors comprenguem millor el funcionament integrat del cervell. Fins i tot han permès desenvolupar una nova branca del coneixement, la neurogastronomia.

La memòria és la capacitat que tenim de retenir el passat en la consciència i reproduir-lo mentalment o reviure'l reconeixent-lo de manera explícita com a passat, la qual cosa inclou la facultat de poder recuperar la informació prèviament emmagatzemada a partir de les experiències viscudes. Només recordem una petita fracció de totes les experiències que vivim, i sovint tenim la sensació que recordem millor o amb més intensitat les experiències negatives que les positives. Amb tot, hi ha molta diversitat entre persones en aquest aspecte. Hi ha gent que té molta més tendència a recordar les experiències negatives i eludir les positives, però també n'hi ha que tenen uns records més compensats. Per què tendim a recordar millor els aspectes negatius que els positius? I de quina manera ho gestiona el cervell? La investigadora Magdalena Senderecka i els seus col·laboradors de la Universitat Jagellònica de Cracòvia, a Polònia, i de la Universitat Humboldt de Berlín, a Alemanya, han publicat un estudi a la revista Frontiers in Human Neuroscience que contribueix a entendre la importància de les emocions en la memòria, especialment la influència de les emocions negatives.

Tots els mamífers es reprodueixen sexualment, però les estratègies reproductores són molt diverses. Es calcula que entre el 3% i el 5% d'espècies són monògames, especialment pel que fa a la cura de la descendència. Alguns dels mamífers monògams més estudiats són els talpons de les praderies, un tipus de rosegador, i determinats primats com els micos tití. Un dels comportaments que contribueixen a mantenir l'estabilitat de les parelles en les espècies monògames és la gelosia. Tanmateix, els comportaments gelosos tenen també un vessant perniciós, atès que poden provocar la violència dins la parella. Per comprendre millor què implica la gelosia a escala cerebral, la investigadora Karen L. Bales i els seus col·laboradors, de la Universitat de Califòrnia a Davis, han examinat com s'activava el cervell dels micos tití en estat de gelosia. Segons han publicat a Frontiers in ecology and evolution, la gelosia neix d'un estat cerebral de dolor social. Els seus resultats poden ajudar a comprendre, i potser també a prevenir, els efectes perniciosos de la gelosia en l'espècie humana, però en cap cas justificar-los. [...]

La hipnosi ha sigut utilitzada durant molt de temps com a entreteniment en espectacles, i també en teràpies per tractar determinats trastorns. Saber per què les persones hipnotitzades responen automàticament a les ordres que se'ls donen sense qüestionar-les i per què després d'una sessió d'hipnosi no recorden el que han fet, pot semblar un autèntic misteri. També hi ha crítics que pensen que podria ser un muntatge fictici. David Spiegel i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels Estat Units, han analitzat l'activitat del cervell de 57 persones durant una sessió d'hipnosi. Segons han publicat a Cerebral Cortex, l'estat d'hipnosi altera la connectivitat en unes àrees molt específiques del cervell, que afavoreixen l'obediència de les persones a les indicacions de l'hipnotitzador i la falta de records. [...]

Durant dècades s'ha discutit si el cervell infantil és una mena de taula rasa que no té cap condicionament previ i que, per tant, l'educació forja tots els aspectes del caràcter, incloent-hi les habilitats i les aptituds de les persones, o si vénen predeterminats biològicament i genèticament. Hi ha hagut i encara hi ha bons defensors i grans detractors de les dues postures, però els avenços realitzats aquests últims anys en els camps de la biologia i la genètica del desenvolupament i de la neurociència indiquen que aquestes dues visions aparentment contraposades tenen part de certesa i, al mateix temps, si les agafem al peu de la lletra, totes dues són errònies.

En els mamífers el sexe dels individus es pot diferenciar fàcilment pels seus òrgans reproductors. Això genera una visió aparentment confrontada de sexe masculí i femení, la qual, però, esdevé simplista quan s'aborda el tema de la identitat de gènere, especialment en l'espècie humana, plena de matisos. Un treball publicat a Nature Neuroscience per Bridget M. Nugent i els seus col·laboradors, de les universitats de Meryland i Nova York, als EUA, ha aportat dades sobre com es generen les diferències i sobre quina importància hi pot tenir l'ambient.

Un dels pilars fonamentals de totes les societats humanes que permet el seu funcionament i la cohesió dels seus membres és la capacitat d'entendre's. La comunicació entre persones s'estableix utilitzant formes verbals i no verbals a través de les paraules i també de gesticulacions, expressions facials, etc. Tots els sistemes humans de comunicació, però, presenten un alt grau d'ambigüitat pel que fa a la interpretació. Com aconseguim entendre'ns entre nosaltres? O, dit d'una altra manera, ¿de quina manera l'activitat neural del cervell contribueix a compartir el significat del que comuniquem?

Al cervell li costa entendre i generar metàfores. Comprendre el llenguatge figuratiu implica necessàriament la utilització simultània de diversos circuits neurals, que han d"extreure informació no literal a partir de paraules que tanmateix també tenen un significat concret. Per entendre aquesta facultat exclusivament humana, Nira Mashal i els seus col·laboradors, de la Universitat Ben-Ilan de Ramat Gan i del centre de salut mental Aviv-Brull de Tel Aviv, a Israel, han monitoritzat el funcionament del cervell en un grup de voluntaris mentre comprenien metàfores o expressions literals, i l"han comparat amb el de malalts d"esquizofrènia, una patologia que es caracteritza, entre altres aspectes, per la incapacitat d"entendre-les.

Aging Neuroscience acaba de publicar un treball d"un equip de recerca de l"Acadèmia de Ciències Xineses i de la Universitat de Pequín encapçalat per Xi-Nian Zuo, director del laboratori de connectòmica funcionalla connectòmica és la disciplina científica que estudia com s"estableixen i es mantenen les connexions neurals dins el cervell, que suggereix que la pràctica del tai-txi optimitza l"organització funcional del cervell dels adults.

Diferents estudis mostren que les persones que parlen dues llengües són més àgils a l"hora de resoldre conflictes en què cal valorar diferents informacions de manera simultània

Com a reacció a l"esforç físic, els músculs fabriquen una proteïna que indueix alteracions en àrees implicades en la consolidació i gestió de la memòria.

Com a reacció a l'esforç físic, els músculs fabriquen una proteïna que indueix alteracions en àrees implicades en la consolidació i gestió de la memòria.

Un retrovirus va contribuir a incrementar les capacitats cognitives dels éssers humans. Va incidir sobre un gen que també està involucrat en algunes malalties mentals

Un equip d"investigadors de la Universitat de Harvard crea una interfície que recull els impulsos nerviosos d"una persona i els envia al cervell d"una rata, de tal manera que es podria provocar que mogués la cua.

Els excessos a la taula també influeixen en els mecanismes que expliquen el desenvolupament de les malalties neurodegeneratives

La recerca indica que la plasticitat del cervell té un doble vessant: és bàsica per a la intel·ligència humana, però també té efectes col·laterals, com la possible demència

Diferents estudis apunten que les persones que donen suport a la pena de mort, les guerres preventives i la cursa armamentística tenen una estructura cerebral diferent

Un estudi indica que les persones amb més matèria grisa en certes regions del cervell tenen una capacitat humorística més aguda i desenvolupada

El cervell humà és un engranatge complex que consumeix la major part de l'energia del nostre cos

En alguns casos judicials s'han començat a aplicar tècniques de neuroimatge com a prova per determinar el grau de responsabilitat. No només per diagnosticar patologies mentals, sinó també per saber si s'està mentint. El seu ús es polèmic. No hi ha dos cervells iguals

L'escriptura és un invent humà molt recent. Per aquest motiu, el nostre cervell no té circuits neurals d'origen especialitzats en la lectura. Això implica que, per aprendre a llegir, el cervell ha de reaprofitar circuits que han sigut seleccionats per a altres tasques durant l'evolució. Tanmateix, una cosa és reaprofitar circuits neurals ja existents per fer una tasca diferent per a la qual van ser seleccionats i una altra de ben diferent és modificar-los i adaptar-los per satisfer les necessitats de processament d'aquesta nova capacitat mental. La neurocientífica Sendy Caffarra i els seus col·laboradors, del Centre Basc de Cognició, Cervell i Llenguatge, han analitzat quines àrees del cervell es veuen afectades durant l'aprenentatge de la lectura, i com aquestes reorganitzacions neurals afecten altres característiques mentals. Segons publiquen a la revista Developmental Cognitive Neuroscience, aprendre a llegir altera la percepció visual que tenim dels objectes, per la qual cosa es pot dir que la lectura afecta la manera com veiem el món. [...]

Si passegem per un paratge natural i veiem un animal, segur que no ens farà la mateixa impressió si és un cérvol que un llop. O si notem un pessigolleig a la mà, probablement tampoc respondrem de la mateixa manera si és una marieta o una aranya. L'experiència i tot allò que ens han explicat juga un paper determinant en l'avaluació que fem sobre el perill que poden representar els altres animals. Tanmateix, de quina manera ho avalua i gestiona el cervell? Andrew C. Connolly i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca dels EUA i d'Itàlia, han analitzat l'activitat cerebral durant la percepció d'amenaça relacionada amb animals potencialment perillosos. Els resultats, que han publicat a The Journal of Neuroscience, indiquen que és un procés en dues fases [...].

El cervell humà està en un punt molt pròxim al seu límit evolutiu

Una de les forces més poderoses de mobilització individual i col·lectiva és la ideologia. Fa anys que s'estudia quines són les àrees del cervell implicades en les decisions ideològiques en situacions com, per exemple, els períodes electorals. Caroline Chawke i Ryota Kanai, de la Universitat de Sussex, al Regne Unit, han analitzat de quina manera l'activació d'una part del cervell, l'anomenada escorça prefrontal dorsolateral, condiciona les decisions polítiques. El resultat de l'estudi, que han publicat a Frontiers in Human Neuroscience, indica que, amb independència de la ideologia prèvia de cadascú i dels espots de campanya que hagi pogut veure, l'activació d'aquesta zona ens predisposa a prendre decisions més conservadores [...].

Encara que potser no en siguem conscients, en qualsevol interacció social, des de les més afectuoses fins a les més competitives, sempre ens comparem amb els altres, i comparem els altres amb els estàndards que tenim interioritzats, la qual cosa ens permet identificar-nos com a éssers individuals dins un entorn social i ens ajuda a trobar el lloc que més ens pot afavorir en cada situació concreta. Un treball que s"acaba de publicar a Integrative Systems, realitzat per Gayannée Kedia i els seus col·laboradors, de les universitats de Colònia (Alemanya), Cardiff (Gal·les) i Graz (Àustria), identifica els mecanismes neurals mitjançant els quals aquestes comparacions condicionen el sistema de recompensa del cervell i de retruc la imatge que construïm de nosaltres mateixos. Demostra que són a la base dels sentiments d"enveja i també del plaer que de vegades podem sentir per la dissort dels altres.

Diferents estudis mostren que les persones que parlen dues llengües són més àgils a l"hora de resoldre conflictes en què cal valorar diferents informacions de manera simultània

Només una petita fracció de les experiències que vivim generen memòries detallades que podem recuperar a voluntat. Fa temps que se sap que les experiències que tenen càrrega emocional es recorden molt més vívidament. Lila Davachi i els seus col·laboradors -de diverses universitats i centres de recerca nord-americans i suïssos- han examinat fins a quin punt les emocions ajuden a fixar els records. Els resultats que han obtingut, publicats a Nature Neuroscience, indiquen que les experiències emocionals deixen una mena de 'ressaca' al cervell que afavoreix que la memòria retingui els successos posteriors, encara que no hi tinguin cap relació. Les implicacions en psicologia i en educació són molt importants.