Search

Los conflictos políticos y bélicos que se produjeron en España durante las primeras décadas del siglo XIX provocaron el exilio de un importante número de españoles de toda condición e ideología. Entre ellos, afrancesados y liberales fueron los bandos políticos que sufrieron con mayor intensidad los sinsabores del destierro: la emigración josefina al final de la Guerra de la Independencia y los dos exilios liberales de 1814 y 1823 se convirtieron en los grandes éxodos políticos españoles de toda la centuria. Inglaterra y Francia fueron los principales países de acogida y, desde suelo extranjero, muchos de estos exiliados utilizaron la prensa como medio de supervivencia o como arma política. El presente artículo tiene como principal objetivo el estudio de uno de estos periódicos políticos publicados en el exilio liberal de 1823, concretamente, en la Francia revolucionaria: El Dardo, editada por el militar exaltado Nicolás Santiago Rotalde en 1831. De este modo, pretendemos analizar los contenidos políticos y literarios de esta publicación, teñida de crítica y sátira, con un tono mordaz y combativo, dentro del contexto del destierro liberal en esta última etapa de la Década Ominosa. Els conflictes polítics i bèl·lics que es van produir a Espanya durant les primeres dècades del segle XIX van provocar l'exili d'un important nombre d'espanyols de tota condició i ideologia. Entre ells, afrancesats i liberals van ser els bàndols polítics que van sofrir amb major intensitat els disgustos del desterrament: l'emigració josefina al final de la Guerra de la Independència i els dos exilis liberals de 1814 i 1823 es van convertir en els grans èxodes polítics espanyols de tota la centúria. Anglaterra i França van ser els principals països d'acolliment i, des de sòl estranger, molts d'aquests exiliats van utilitzar la premsa com a mitjà de supervivència o com a arma política. El present article té com a principal objectiu l'estudi d'un d'aquests periòdics polítics publicats en l'exili liberal de 1823, concretament, a la França revolucionària: El Dardo, editat pel militar exaltat Nicolás Santiago Rotalde el 1831. Així, pretenem analitzar els continguts polítics i literaris d'aquesta publicació, tenyida de crítica i sàtira, amb un to mordaç i combatiu, dins del context del desterrament liberal en aquesta última etapa de la Dècada Ominosa. The political and military conflicts that occurred in Spain during the first decades of the 19th century caused the exile of a significant number of Spanish people of all types and ideologies. Among them, the afrancesados and liberals were the political sides that suffered the problems of exile most intensively: the exile of the josefinos at the end of the Peninsular War and that of the liberals in 1814 and 1823 became the great Spanish political exodus of the 19th century. England and France were the main host countries and, from foreign soil, many of the exiled used the press as a means of survival or as a political weapon. The main objective of this article is to study one of those political newspapers published by liberals exiled in 1823 who were living in revolutionary France, El Dardo, edited by the radical military man Nicolás Santiago Rotalde in 1831. We attempt to analyse the political and literary contents of this publication, which was tinged with criticism and satire, along with a scathing and combative tone, within the context of the liberal exile in this last stage of the Ominous Decade.

Resum de les jornades Insurreccions obreres de base anarquista de finals del s. XIX – principis del s. XX: Els coetanis del Petroli, amb la intervenció de Lluís Torró i Diego Fernández parlant del cas d'Alcoi, Jeanne Moisand sobre la influència de la Comuna de París en el Cantó de Cartagena i l'Espanya dels 1870, Ginés Puente sobre la Setmana Tràgica de Barcelona, i Eduardo de Oliveira sobre la insurrecció anarquista de Rio de Janeiro de 1918.

Treballs Finals del Grau d'Estudis Anglesos, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona. Curs: 2022-2023. Tutora: Gemma López Sánchez, [eng] Women's mental health has been redefined in several ways throughout history. Within the frame of fiction, female characters constantly undergo stigmatized categorizations that present their madness as a product of pathological conditions. Michel Foucault’s Mental Illness and Psychology (1962) illustrates the concept of madness as a social and cultural construction and explains that its conceptions may change according to the values of each historical period. The present paper aims to approach women’s madness and its evolution in history by analyzing two female characters using Foucault’s theory as the principal focus. The selected novels are Charlotte Brontë’s Jane Eyre (1847) and Sally Rooney’s Normal People (2018). In addition, the female characters in these works of fiction will be re-examined and re-located in order to deconstruct the archetype of the Mad Woman and its evolution., [spa] La salud mental de las mujeres se ha redefinido de varias formas a lo largo de la historia. En el ámbito de la ficción, los personajes femeninos sufren constantemente categorizaciones estigmatizadas que presentan su locura como producto de condiciones patológicas. En su libro Mental Illness and Psychology (1962) Michel Foucault presenta el concepto de locura como una construcción social y cultural, y explica que sus concepciones pueden cambiar dependiendo de los valores de cada período histórico. El objetivo de este trabajo es abordar la locura de la mujer y su evolución en la historia a partir del análisis de dos personajes femeninos utilizando como eje principal la teoría de Foucault. Las novelas seleccionadas son Jane Eyre (1847) de Charlotte Brontë y Normal People (2018) de Sally Rooney. Además, los personajes femeninos de estas obras serán reexaminados y reubicados para deconstruir el arquetipo de la locura femenina y su evolución.

Treballs Finals del Grau d'Estudis Anglesos, Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona. Curs: 2022-2023. Tutora: Marta Ortega Sáez, [eng] This project discusses the problematic reality underprivileged men experienced in the Victorian era through the characters of Heathcliff from Wuthering Heights and Mr. Rochester from Jane Eyre. In addition, this project also contains relevant information concerning the Brontë sisters as their life experiences are vital regarding the creation of the two characters. In order to discuss the underprivileged nature of Heathcliff and Mr. Rochester, this paper encompasses many issues: masculinity, inheritance laws, primogeniture, physical appearance, ethnicity, and the importance of having a surname. Furthermore, this project not only focuses on acknowledging Heathcliff’s and Mr. Rochester’s adversities, but also discusses their progress toward being considered gentlemen and their oppressive nature once they acquire the necessary power to oppress others. Lastly, Heathcliff and Mr. Rochester are compared and contrasted toward the end of this project to provide an example in relation to the fact that some men were more underprivileged than others., [spa] Este proyecto aborda la complicada realidad que sufrieron los hombres desfavorecidos en la época victoriana a través de los personajes de Heathcliff de Cumbres Borrascosas y el Sr. Rochester de Jane Eyre. Además, este proyecto también contiene información relevante sobre las hermanas Brontë debido a que sus experiencias de vida son vitales en cuanto a la creación de los dos personajes. Para discutir los problemas que Heathcliff y el Sr. Rochester sufrieron en lo que se refiere a su situación desfavorecida, este proyecto abarca ciertos temas: masculinidad, leyes de herencia, primogenitura, apariencia física, etnicidad y la importancia de tener un apellido. Asimismo, este proyecto no tiene como objetivo solo argumentar sobre las adversidades sufridas por ambos personajes, sino también discutir el progreso que los dos hicieron e incluso destacar el hecho de que tanto Heathcliff como el Sr. Rochester se acaban convirtiendo en personajes opresores después de haber adquirido el poder necesario. Por último, este proyecto también contiene una comparación de ambos personajes debido a que tal comparación es un excelente ejemplo que ilustra que algunos hombres fueron más desfavorecidos que otros.

El dret de petició era un dels drets fonamentals establerts pels sistemes liberals durant el segle XIX. En el cas concret del Perú, amb els canvis polítics que va experimentar el país al llarg de la dècada de 1860, en moltes ocasions determinats segments de la població van emprar aquesta garantia constitucionalper mirar d’influir en la política. Aquest article analitza aquest dret, entenent-lo com una de les estratègies de participació política indirecta que tenia la ciutadania peruana del segle xix per intervenir en el sistema polític liberal., The right of petition was one of the fundamental rights that were established in the liberal systems during the 19th century. In the specific case of Peru, regarding the political changes that the country experienced throughout the 1860s, there were numerous occasions in which certain population groups resorted to this constitutional guarantee to try to influence politics. Thus, this paper proposes an analysis of this right as one of the indirect political participation strategies that 19th-century Peruvians had to intervene in the liberal political system., El derecho de petición era uno de los derechos fundamentales que se establecieron en los sistemas liberales durante el siglo XIX. En el caso concreto de Perú, en torno a los cambios políticos que experimentó el país a lo largo de la década de 1860, fueron numerosas las ocasiones en que determinados grupos de población acudieron a esta garantía constitucional para tratar de influir en la política. Así, este artículo propone un análisis de este derecho entendiéndolo como una de las estrategias de participación política indirecta con las que contaba la ciudadanía peruana del siglo XIX para intervenir en el sistema político liberal.

938 / 5.000 Resultados de traducción Resultado de traducción star_border La comunicació estudia el procés de proletarització durant la fase prèvia al boom miner a l'enclavament de Linares mitjançant l'anàlisi de padrons i censos de població. Gràcies a ells es caracteritza la distribució per edat i gènere i l'estructura ocupacional, així com els canvis que van patir. Es conclou que el creixement de la població linarenca abans de la dècada del 1840 va ser significatiu i que les seves raons s'han de buscar en l'increment de la nupcialitat i un saldo migratori positiu. Els canvis en l'estructura socioprofessional de la població en els moments previs a l'enlairament de l'activitat miner i la caracterització de la immigració permet la formulació d'hipòtesis que relacionen aquest creixement amb transformacions probables en l'agricultura i la mineria. El procés d'agricolització i el desenvolupament d'una activitat minerometal·lúrgica més capitalitzada serien la base d'aquestes transformacions., The paper studies the process of proletarianization during the phase preceding the mining boom in the town of Linares through an analysis of population registers and censuses. The age and gender composition and the occupational structure, as well as the changes they suffered, are characterised. It is concluded that the growth of the population of Linares before the 1840s was significant and that the reasons for this are to be found in the increase in marriage and a positive migratory imbalance. The changes in the socio-professional structure of the population before the mining take-off and the characterisation of immigration allow the formulation of hypotheses that connect this growth with probable transformations in agriculture and mining. The agricolisation process and also the development of a more capitalised mining-metallurgical activity would be the foundations of these transformations., La comunicación estudia el proceso de proletarización durante la fase previa al boom minero en el enclave de Linares mediante el análisis de padrones y censos de población. Gracias a ellos se caracteriza la distribución por edad y género, y la estructura ocupacional, así como los cambios que sufrieron. Se concluye que el crecimiento de la población linarense antes de la década de 1840 fue significativo y que sus razones han de buscarse en el incremento de la nupcialidad y un saldo migratorio positivo. Los cambios en la estructura socioprofesional de la población en los momentos previos al despegue de la actividad minero y la caracterización de la inmigración permite la formulación de hipótesis que relacionan este crecimiento con probables transformaciones en la agricultura y la minería. El proceso de agricolización y el desarrollo de una actividad minero-metalúrgica más capitalizada serían la base de dichas transformaciones.

Aquest article contrasta els discursos i concepcions amb què es va fundar la Nació Argentina al segle XIX amb aquells que proposa la novel·la de Gabriela Cabezón Cámara, Las aventuras de la China Iron (2017), perquè narra la fundació ja no des de la veu i perspectiva de Martín Fierro sinó de les de la seva dona, la China Iron. L'article reflexiona sobre les condicions d'intel·ligibilitat cultural que defineixen vides possibles, sobre com aquestes epistemologies es construeixen social i políticament i es transformen històricament, i sobre les condicions de possibilitat que habiliten formes més fluides de subjectivació, relació i organització comunitària., This article contrasts the discourses that founded the Argentine Nation in the 19th century with those proposed by Gabriela Cabezón Cámara’s novel The Adventures of China Iron, where she switches the foundational narrative from Martín Fierro’s perspective to his wife’s, China Iron. The article reflects on the cultural intelligibility that defines our lives, on how these epistemologies are socially constructed and historically transformed, and on the conditions of possibility that would enable more fluid ways to subjectivize ourselves, relate to each other, and organize as a community., Este artículo contrasta los discursos y concepciones que sustentaron la fundación de la Nación Argentina en el siglo XIX con aquellos que propone la novela de Gabriela Cabezón Cámara, Las aventuras de la China Iron (2017), al narrar la fundación ya no desde la voz y perspectiva de Martín Fierro sino desde las de su mujer, la China Iron. El artículo reflexiona sobre las condiciones de inteligibilidad cultural que definen vidas posibles, sobre cómo esas epistemologías se construyen social y políticamente y se transforman históricamente, y sobre las condiciones de posibilidad que habilitan formas más fluidas de subjetivación, relación, y organización comunitaria.

Aquest article pretén problematitzar les nocions que la crítica ha entès com a centrals en l'estudi del costumisme, per exemple: si el seu origen es remunta o no al S. XVIII, si és un moviment eminentment conservador i si guarda una relació de tipus historicista amb moviments posteriors com el realisme. Des d'una perspectiva marxista, es defensarà que el costumisme respon a l'emergència d'una classe mitjana subsumida en els entramats ideològics barrocs i, per tant, incapaç d'emancipar-se de les prefiguracions aristocràtiques que tenen lloc en les formacions socials espanyoles durant el S. XIX. Analitzant l'obra de Larra i Mesonero Romanos s'observarà com els elements ideològics de l'Antic Règim es filtren en les noves perspectives petitburgeses donant lloc a aquesta manifestació «típica» costumista; no sols de manera diacrònica sinó també sincrònica, és a dir, no com a evolució teleològica de l'estil i l’«esperit» espanyols sinó com a resultat de les contradiccions entre i dins les diferents instàncies que formen el tot social. Els retrats i els articles de costums seran analitzats com a símptomes d'un programa ideològic que requereix renovar-se davant la modernització creixent de les estructures que la sostenen, però que, no obstant això, és incapaç de fugir de les arrels oraginicistes que la conformen. S'argumentarà, per tant, que les estructures socials, econòmiques i polítiques de l'Espanya vuitcentista produeixen aquesta formulació estètica concreta que és el costumisme., This article looks to problematize the notions that critics have understood as central in the study of costumbrismo, for example: if its origins can be traced back to the 18th century, if it is basically a conservative movement, and if it holds any historicist relation with posterior realist movements. From a Marxist point of view, I will argue that costumbrismo responds to the emergence of a subsumed middle class to Baroque ideological structures, unable to emancipate itself from the aristocratic prefiguration that took place in the Spanish social formations of the 19th century. Analyzing the works of Larra and Mesonero Romanos I will observe how the ideological instance of the Ancient Regimen are filtered by the new petit-bourgeoise perspectives giving place to this “typical” costumbrista manifestation, not just in a diachronic but in a synchronic way, which means that they are not the teleological evolution of the Spanish style and “spirit” but the result of the diverse contradictions among the different instances that form the social whole. The “retratos” and “cuadros” costumbristas will be analyzed as symptoms of the ideological program that requires a renewal facing the growing modernization of the structures that sustain them, but it is unable to escape the organicist roots that form them. I will argue that the social, political, and economic structures of 19th century Spain produce this concrete aesthetic form of costumbrismo., Este artículo pretende problematizar con las nociones que la crítica ha entendido como centrales en el estudio del costumbrismo, a saber: si su origen se remonta o no al s. XVIII, si es un movimiento eminentemente conservador y si guarda una relación de tipo historicista con movimientos posteriores como el realismo. Desde una perspectiva marxista se defenderá que el costumbrismo responde a la emergencia de una clase media subsumida en los entramados ideológicos barrocos; y, por ende, incapaz de emanciparse de las prefiguraciones aristocráticas que tienen lugar en las formaciones sociales españolas durante el s. XIX. Analizando la obra de Larra y Mesonero Romanos se observará como los elementos ideológicos del Antiguo Régimen se filtran en las nuevas perspectivas pequeñoburguesas dando lugar a esta manifestación «típica» costumbrista; no solo de forma diacrónica sino sincrónica, es decir, no como evolución teleológica del estilo y el «espíritu» españoles sino como resultado de las contradicciones entre y dentro las distintas instancias que forman el todo social. Los retratos y los artículos de costumbres serán analizados como síntomas de un programa ideológico que requiere renovarse ante la modernización creciente de las estructuras que la sostienen, pero que, sin embargo, es incapaz de escapar de las raíces oraginicistas que la forman. Se argumentará, por lo tanto, que las estructuras sociales, económicas y políticas de la España decimonónica producen esta formulación estética concreta que es el costumbrismo.

[cat] Els autògrafs conservats de Canigó, en els quals Jacint Verdaguer va donar forma al seu poema, contenen una gran quantitat d'informació sobre la seva composició. No sols inclouen versions inicials de versos i passatges, sinó també assajos finalment desestimats. En diversos esborranys localitzem referències a un volcà latent a sota del massís de Canigó, que no va arribar a la versió impresa l'any 1886. I al darrer foli del ms. 375/2 de la Biblioteca de Catalunya trobem, a més d'esborranys de dues de les tres darreres estrofes de «Los dos campanars», un seguit de versos que componen dues estrofes alternatives, amb un final diferent de l'epíleg i, per tant, de Canigó , fins ara no advertit, en el qual té un paper destacat el volcà inèdit., [eng] Handwritten drafts of Jacint Verdaguer's Canigó reveal much about the author’s writing process. These autographs include both first versions of verses and passages from the poem and drafts that were finally rejected. Multiple drafts include mentions of a latent volcano beneath the Canigó massif that were not included in the 1886 printed edition. The last sheet of ms. 375/2, housed at the Biblioteca de Catalunya, includes drafts of two of the three final stanzas of the poem's epilogue, “Los dos campanars”, and a series of verses that constitute two alternative stanzas, with a different ending to the epilogue – and therefore to Canigó as a whole – in which the volcano plays a prominent role. This alternative ending had gone unnoticed until now.

This article explains the current research of a doctoral dissertation with title “The presence of female painters in Barcelona exhibitions (1888-1936)” whose objective is to quantify the participation of women artist in individual and collective exhibitions in the city and to analyze the social relevance that they obtained and their critical fortune from their reception of the public and the critics at the epoque. El presente artículo expone la investigación que se está llevando a cabo en la tesis doctoral que lleva por título “La presencia de la mujer artista en las exposiciones barcelonesas (1888-1936)” cuyo objetivo es cuantificar la participación de estas en exposiciones individuales y colectivas en la ciudad y analizar la consideración social y fortuna crítica que lograron a partir de su recepción en el público y en la crítica de la época. info:eu-repo/semantics/publishedVersion

Análisis del papel de las imágenes de España y Francia en el proceso de construcción nacional mexicano durante las décadas centrales del XIX. A partir de fuentes periodísticas y otros tipos de discursos públicos se reconstruye la forma como España, la madre por la sangre, y Francia, la madre por el espíritu, fueron utilizadas en el debate político mexicano, con el enfrentamiento entre dos proyectos alternativos, no sólo de Estado, sino también de nación. Anàlisi del paper de les imatges d'Espanya i França en el procés de construcció nacional mexicà durant les dècades centrals del XIX. A partir de fonts periodístiques i altres tipus de discursos públics es reconstrueix la forma com Espanya, la mare per la sang, i França, la mare per l'esperit, van ser utilitzades al debat polític mexicà, amb l'enfrontament entre dos projectes alternatius, no sols d'Estat, sinó també de nació. This work provides an analysis of the role of the images of Spain and France in the process of Mexican nation making during the middle decades of the 19th century. It is based on journalistic sources and other types of public discourse that reconstruct the way in which Spain, the mother by blood, and France, the spiritual mother, were used in the Mexican political debate, examining the confrontation between the two alternative projects, not only of the State but also of nation.

[cat] Aquesta tesi estudia l’evolució de les ideologies lingüístiques que transmeten les gramàtiques i els diccionaris catalans publicats al llarg del segle XIX. Més concretament, se centra en primer lloc en les ideologies que tenen a veure amb la relació del català i del castellà en la societat liberal que emergeix tot al llarg del vuit-cents, una relació que es pot considerar diglòssica (Marfany 2010). En segon lloc, se centra en les ideologies sobre la història i la identitat de la llengua catalana, tant pel que fa als posicionaments que reconeixen explícitament la unitat de la llengua com els que proposen posicions secessionistes, així com sobre les posicions de les diferents obres i autors sobre la qüestió llemosinista (Rafanell 1991a). Per dur a terme l’estudi s’ha establert un corpus de 208 obres, i s’han analitzat a partir dels marcs teòrics que han proposat l’antropologia lingüística i la sociolingüística, i també la historiografia lingüística. A partir de les aproximacions de la historiografia lingüística a l’etnogramàtica i l’etnolexicografia (Calero Vaquera 2004), s’ha establert que les obres lingüístiques eren portadores d’ideologia, especialment en els paratextos (Genette 2001). Per analitzar aquestes ideologies s’han fet servir els conceptes d’autenticitat i anonimat (Woolard 2016 i passim), ja aplicats anteriorment en un pla diacrònic (Lledó -Guillem 2018); aquests conceptes permeten explicar el procés de generalització del castellà en la societat catalanoparlant del XIX, objectiu ideològic al darrere de moltes de les obres que s’estudien. Igualment s’ha fet servir el concepte de diglòssia (Ferguson 1959, Fishman 1963) amb els matisos que hi fa Marfany (2010). L’anàlisi dels resultats s’ha concretat en cinc capítols; els quatre primers corresponen cada un a la tradició lingüística tradicional de cada territori, més autònoma la primera, i menys autònoma progressivament —Menorca, Mallorca, València, Catalunya. Un cinquè capí tol s’ocupa dels autors que s’han considerat «erudits», i que són els que ja no formen part de la lingüística me s tradicional, sinó que beuen dels postulats de la filologia romànica. En conclusió, després d’un primer període en que hi ha algunes obres amb característiques pròpies de l’antic règim, les ideologies lingüístiques generals que es vehiculen a través de les obres gramaticals i lexicogràfiques cerquen de legitimar la presència del castellà en els usos formals de la societat catalanoparlant, alhora que atorguen sovint un valor simbòlic a la llengua pròpia, i sovint també utilitari com a eina d’accés al castellà. Molts autors no es preocupen de la identitat de la llengua, i d’entre els que ho fan, només una minoria testimonial presenta posicions secessionistes. A finals del segle, tanmateix, la dinàmica sociolingüística canvia i, especialment a Catalunya, es revaloritza la llengua pròpia i es proposen nous àmbits d’ús que cal que recuperi al castellà., [eng] This dissertation studies the evolution of linguistic ideologies transmitted by Catalan grammars and dictionaries published throughout the 19th century. In a more precise way, it focuses firstly on the ideologies related to the diglossia between Catalan and Spanish in the liberal society that emerges throughout the nineteenth century. Secondly, the thesis is centred on the ideologies on history and identity of Catalan. A corpus of 208 works was analysed by using the theoretical frameworks proposed by linguistic anthropology and sociolinguistics, as well as linguistic historiography. Starting from the approximations of linguistic historiography to ethnogrammatics and entolinguistics it was established that linguistic works carry ideologies, particularly in paratexts. In order to analyse these ideologies, concepts of authenticity and anonymity were used; these concepts allow explaining the process of generalization of Spanish in the Catalan-speaking society of the nineteenth century, the ideological objective behind many of the works studied. The conclusions show how three periods can be proposed from an ideological point of view: a first one in which the ancient régime ideology can also be found; a second one in which liberal ideology is majority, and in which the diglossia between Catalan and Spanish is more evident, and a third one, only in Catalonia, in which the diglossia begins to decrease, in favour of a more positive attitude towards Catalan.

L’any 1856 Pròsper de Bofarull va publicar l’edició dels registres del Repartiment de València conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Malgrat la importància d’aquesta font històrica, la historiografia valenciana va trigar a fer-se ressò de l’obra. A l’inici del segle XIX el projecte d’edició del Repartiment per part de l’erudit Jaume Villanueva es va veure frustrat, però la còpia manuscrita dels registres va ser utilitzada pels estudiosos locals.Finalment, trenta anys després de la seua aparició, el Repartiment de Bofarull va ser «descobert», difós i utilitzat per una nova generació d’historiadors que unien als ideals de la Renaixença el rigor d’una història crítica i erudita basada en les evidències documentals. En aquest sentit, l’activitat del canonge i arxiver Roc Chabàs, a través del seu contacte amb l’arxiu de Barcelona, va ser determinant per a donar a conèixer l’obra de Bofarull i, fins i tot, completar-la amb els índexs que van facilitar-ne la consulta entre els estudiosos valencians., In 1856, Pròsper de Bofarull published the edition of the records of the Repartiment of Valencia preserved in the archive of the Crown of Aragon. Despite the importance of this historical source, Valencian historiography took a long time to pay attention to this work. At the beginning of the 19th century, the project of editing the Repartiment by the scholar Jaume Villanueva was thwarted, but the handwritten copy of the records would be used by local authors. Finally, thirty years after its appearance, the Repartiment of de Bofarull would be ‘discovered’, disseminated, and used by a new generation of historians who united the ideals of the Renaixença with the rigor of a critical and erudite history based on documentary evidence. In this sense, the activity of the canon and archivist Roc Chabàs, through his contact with the archive of Barcelona, was decisive in making the work of de Bofarull known, and even completing it with the indexes which facilitated consultation among Valencian scholars., El año 1856 Próspero de Bofarull publicó la edición de los registros del Reparto de València conservados al Archivo de la Corona de Aragón. A pesar de la importancia de esta fuente histórica, la historiografía valenciana tardó a hacerse eco de la obra. Al inicio del siglo XIX el proyecto de edición del Reparto por parte del erudito Jaume Villanueva se vio frustrado, pero la copia manuscrita de los registros fue utilizada por los estudiosos locales.Finalmente, treinta años después de su aparición, el Repartiment de Bofarull fue «descubierto», difundido y utilizado por una nueva generación de historiadores que unían a los ideales de la Renaixença el rigor de una historia crítica y erudita basada en las evidencias documentales. En este sentido, la actividad del canónigo y archivero Roc Chabàs, a través de su contacto con el archivo de Barcelona, fue determinante para dar a conocer la obra de Bofarull e, incluso, completarla con los índices que facilitaron la consulta entre los estudiosos valencianos.

Màster Oficial en Construcció i Representació d'Identitats Culturals (CRIC), Facultat de Filologia, Universitat de Barcelona, Curs: 2021-2022, Tutor: Rodrigo Andrés González, Louisa May Alcott publicó su novela más célebre, Mujercitas (Little Women), en 1868. Lo que empezó siendo un libro dirigido a un público adolescente y femenino acabó convirtiéndose en una obra canónica de la literatura norteamericana del siglo XIX. La casa real de los Alcott, “Orchard House”, se transformó en la casa de la familia March, un lugar que ha sido inmortalizado en numerosas adaptaciones cinematográficas, pero siempre compartiendo las mismas cualidades: un lugar acogedor y cálido. Sin embargo, la importancia de “Orchard House” reside en todo aquello que ocurre dentro de la casa. Son sus habitantes y el hogar que conforman quienes dan valor a la modesta “Orchard House”. En una clara conexión, la autora mostró a los lectores cómo era la esfera privada de los Alcott, su propia familia, mediante la narración de las aventuras y desventuras de la familia March, su alter ego literario, en una novela doméstica y encantadora. Alcott describió una domesticidad atípica para su época donde los roles de hombres y mujeres estaban en equilibrio, y que podría haber sido la base para una reforma social, tal y como la escritora anhelaba; una sociedad donde las líneas que separaban las esferas masculina-pública y femenina-doméstica se difuminasen, y las hermanas March se convirtiesen en adultas autosuficientes y seguras capaces de luchar para conseguir los mismos derechos para todos en la Nueva Inglaterra del siglo XIX.

La cartografia urbana al segle XIX espanyol va experimentar un auge durant l'ocupació francesa i l'arribada de la Il·lustració. Els plànols van passar a ser instruments que permetien una millor governabilitat de la ciutat. Al regnat d'Isabel II, el principal objectiu de la Reial Ordre de 1846 va ser establir el control de les transformacions urbanes país a través de la cartografia. Això va demanar un aixecament afavorit pels mateixos municipis, unit a la feina de cartògrafs i enginyers. A la província de Sevilla, el cartògraf Manuel Spínola de Quintana deixarà constància de set poblacions. Entre aquestes es troba el que és possiblement el plànol més antic de la ciutat d'Écija, datat el 1826. A més, és el primer a representar la seva perifèria urbana. Es tracta d'un document inèdit de gran qualitat planimètrica degut tant al grafisme i cromatisme com a la descripció de la ciutat. Es realitza una comparativa amb tres plans coetanis més d'Écija, així com una anàlisi detallada. S'han generat resultats interessants com una datació més exacta d'un dels plànols coneguts, així com evidenciar la primícia del de Spínola. Una anàlisi detallada possibilita apreciar la configuració d'Écija a principis de segle, clau en la futura ordenació urbanística. A través d'elements del nucli urbà (parròquies, convents, places, etc.), així com aquells de l'entorn agrest immediat (camins, cultius, infraestructures, etc.) Urban cartography in the Spanish 19th century rose during the French occupation and the arrival of the Enlightenment. The maps became instruments that allowed for better city governance. Later, in the reign of Isabel II, the Royal Order of 1846 had as its main objective to establish the control of urban transformations in the main cities of the country through urban cartography. This required a high-plan production by the municipalities themselves, together with the work of cartographers and engineers. In the province of Seville, the cartographer Manuel Spínola de Quintana, worked on seven Andalusian towns, where Écija is one of them. Its plan is possibly the oldest in the city, dating from 1826. It is also the first to represent its urban periphery. It is an unpublished document of great planimetric quality due to its graphics and colouring, as well as its description of the city. A comparison is made with three other contemporary plans of Écija, with a detailed analysis, using Spínola’s plan as the main source. The comparative analysis has produced interesting results, such as a more accurate dating of one of the known plans, as well as evidence of the primacy of Spínola’s document. Finally, a detailed analysis makes it possible to appreciate the configuration of Écija at the beginning of the century, a key factor in future town planning. This is done through the elements of the urban area (parishes, convents, monasteries, squares, etc.), as well as those in its immediate surroundings (roads, farmlands, infrastructures, etc.) La cartografía urbana en el siglo XIX español experimentó un auge durante la ocupación francesa y la llegada de la Ilustración. Los planos pasaron a ser instrumentos que permitían una mejor gobernabilidad de la ciudad. En el reinado de Isabel II, el principal objetivo de la Real Orden de 1846 fue establecer el control de las transformaciones urbanas país a través de la cartografía. Ello demandó un levantamiento auspiciado por los propios municipios, unido al trabajo de cartógrafos e ingenieros. En la provincia de Sevilla, el cartógrafo Manuel Spínola de Quintana dejará constancia de siete poblaciones. Entre estas se encuentra el que es posiblemente el plano más antiguo de la ciudad de Écija, datado en 1826. Además, es el primero en representar su periferia urbana. Se trata de un documento inédito de gran calidad planimétrica debido tanto a su grafismo y cromatismo como su descripción de la ciudad. Se realiza una comparativa con otros tres planos coetáneos de Écija, así como un análisis detallado. Se han generado interesantes resultados como una datación más exacta de uno de los planos conocidos, así como evidenciar la primicia del de Spínola. Un análisis pormenorizado posibilita apreciar la configuración de Écija a principios de siglo, clave en la futura ordenación urbanística. A través de elementos del núcleo urbano (parroquias, conventos, plazas, etc.), así como de aquellos del entorno agreste inmediato (caminos, cultivos, infraestructuras, etc.) This article has been carried out within the framework of a grant for University Teacher Training (FPU) from the Ministry of Universities of the Spanish Government. We would like to acknowledge the Real Academia de la Historia for the open publication of the Spínola Plan. We would like also to acknowledge the Municipal Archive of Écija and the Parish Archive of Santa María and Santa Bárbara of Écija for their provision and assistance with the city plans. The article has been funded by the Grant for the Internationalisation of Research IUACC 2020 of the VI Plan Propio de Investigación y Transferencia of the University of Seville.

[spa] Esta investigación realiza una reconstrucción de la historia regional de la provincia de Caupolicán, conocida a lo largo de la época colonial bajo el nombre de territorio de Apolobamba. Ubicada en el noroeste boliviano, la región de estudio se encontraba enmarcada en unas características típicas de las regiones de tierras bajas: lejanía de otros núcleos poblacionales y de poder, aislamiento geográfico y administrativo, baja densidad poblacional y desvinculación general del resto de estructuras estatales. Estas características marcaron la construcción y el desarrollo de la provincia de Caupolicán. Para comprender la complejidad de la región del noroeste y su relevante papel en el contexto de construcción y consolidación del Estado-nación boliviano, analizamos los aspectos más significativos relativos a cuestiones administrativas, políticas y económicas de la provincia de Caupolicán desde 1826 hasta los primeros años del siglo XX. A lo largo del siglo XIX, los distintos gobiernos trataron de incorporar la región del noroeste al engranaje estatal republicano. Persiguiendo ese objetivo, se aprobó un extenso corpus legislativo y se trató de adoptar gran cantidad de medidas que en la mayoría de las ocasiones no obtuvieron un resultado significativo. Pero la incorporación de la provincia de Caupolicán al engranaje republicano respondía no solo al interés de las élites políticas, sino también al interés de las élites económicas del país. La provincia se situó como epicentro de la actividad económica extractivista desarrollada en torno a la extracción de la quina primero y de la goma elástica después. En consecuencia, el control del territorio y la población del noroeste pasó a ser una cuestión fundamental para el progreso del país en su búsqueda de la modernidad. Los cambios político-administrativos y la irrupción de los frentes económicos incidieron sobre el panorama étnico y demográfico de la región del noroeste. Los cambios más notorios guardan relación, especialmente, con los puntos de auge y caída de los sucesivos “booms” extractivos. En definitiva, en esta investigación se aborda la construcción de la demarcación de Caupolicán, analizando los aspectos más relevantes del ámbito político, económico y social a lo largo del siglo XIX y primeros años del siglo XX., [eng] This research reconstructs the regional history of the province of Caupolicán, known throughout colonial times as the territory of Apolobamba. Located in north-western Bolivia, the region was framed within typical characteristics of lowland regions: remoteness from other centres of population and power, geographical and administrative isolation, low population density and a general disengagement from the rest of the state structures. These features marked the construction and development of the province of Caupolicán. We analyse the most significant aspects of administrative, political, and economic issues in the province of Caupolicán from 1826 to the early 20th century to understand the complexity of the north-western region and its relevant role in the context of the construction and consolidation of the Bolivian nation-state. Throughout the 19th century, different governments tried to incorporate the north-western region into the republican state structure. In pursuit of this objective, an extensive corpus of laws and measures were adopted, most of which did not produce any significant results. However, the incorporation of the province of Caupolicán into the republican structure responded not only on the interest of the political elites, but also on the interest of the economic elites of the country. The province was the epicentre of the extractive economic activity developed around the extraction of cinchona and rubber. Therefore, the control of the territory and population of the northwest became a fundamental issue for the progress of the country in its search of modernity. Political-administrative changes and the irruption of economic fronts had an impact on the ethnic and demographic landscape of the northwest region. The most notorious changes are especially related to the rise and fall of the successive extractive booms. In conclusion, this research deals with the construction of the demarcation of Caupolicán, analysing the most relevant aspects of the political, economic and social spheres throughout the 19th and early 20th centuries.

L’objectiu principal d’aquest article és definir les característiques i tendències principals d’un subsistema poètic concret: la poesia per a infants publicada en llengua catalana a la Comunitat Valenciana al nou mil·lenni. Més en concret, es tracta de comprovar si les tendències definides per la literatura acadèmica com a característiques i dominants dins de la poesia per a infants de l’àmbit estatal es troben també a l’àmbit valencià. Per a arribar al nostre objectiu hem seleccionat un corpus que es correspon a l’única col·lecció de poesia diferenciada per a infants existent a la Comunitat Valenciana: «Vagó de versos», de l’editorial Andana. Així doncs, una vegada establert i descrit el corpus, farem, en primer lloc, una anàlisi bibliogràfica exhaustiva de les referències bibliogràfiques acadèmiques sobre la poesia per a infants dins de l’àmbit ibèric. A partir d’aquesta anàlisi, establirem els ítems d’estudi que utilitzarem per a l’anàlisi del corpus, que ocuparà la tercera part d’aquest estudi, i que se centrarà en aspectes peritextuals, textuals i visuals. Finalment, a les conclusions, sintetitzarem els resultats obtinguts per a confirmar la hipòtesi plantejada a l’inici.

[cat] La introducció del vapor a la navegació i del metall a la construcció naval va alterar els fonaments centenaris de l’economia litoral del Mediterrani, afectant les bases de la subsistència de moltes comunitats que vivien de la relació amb el mar. Aquesta tesi estudia la transformació que va experimentar una d’aquestes comunitats, la Barceloneta, entre els anys 1840 i 1900. Partint de la intersecció teòrica i historiogràfica dels camps de la història marítima, la història urbana i la història social, el treball aborda dues qüestions centrals. En primer lloc, si la Barceloneta va tendir a dissoldre els components que havien fonamentat la seva consolidació com a comunitat marítima fonamentada en el món de la vela i la fusta. En segon lloc, la comprensió del sentit social de les repetides nocions de crisi i decadència que es van desplegar sobre la Barceloneta a la fi del segle XIX. La tesi adopta un plantejament del canvi social entès de forma holística, i estudia els canvis que a diferents nivells va experimentar la Barceloneta en les dècades claus de la Revolució Industrial. Es segueix una aproximació que combina l’atenció als elements estructurals, tant econòmics com demogràfics, sanitaris o laborals, amb una reconstrucció microsocial del comportament de determinats grups, en especial l’elit socioeconòmica vinculada a les activitats artesanals i nàutiques. La dimensió local de l’estudi connecta amb la història global a través de l’atenció a processos generals, d’abast mundial, que tenen en la Barceloneta un impacte substancial. Per dur- lo a terme, s’ha treballat amb un ampli ventall de fonts, en especial dues bases de dades, una poblacional i una comercial-industrial, construïdes a partir del buidatge del Registre Civil, de les llistes d’ingressos hospitalaris i de les guies comercials de Barcelona. S’ha combinat amb el tractament de documentació hemerogràfica, de diverses fonts institucionals, notarials i judicials i d’una vasta sèrie de fonts secundàries contemporànies. La tesi es divideix en cinc capítols. El primer versa sobre la transformació de l’economia de la Barceloneta a nivell macro i micro, combinant un anàlisi sectorial de l’evolució econòmica amb l’estudi de processos de canvi claus com el triomf del vapor, la liberalització del comerç i la navegació o la reforma del port de Barcelona. A més, s’analitza en profunditat els canvis en aquelles activitats lligades al proveïment de productes i serveis per a la marina mercant. El segon capítol tracta sobre la construcció naval i els seus sectors auxiliars, els seus fonaments durant l’era de la vela, el rol del districte en el sistema català i el procés de desintegració gremial fins l’any 1870. Des de llavors, s’aborda l’impacte que va experimentar el triomf del vapor i el ferro en la navegació, que causà una crisi que va posar fi al model artesanal d’una activitat central en l’economia marítima catalana. El tercer capítol analitza l’evolució poblacional de la Barceloneta, incloent els seus comportaments demogràfics i els canvis en els moviments migratoris dels que el barri marítim fou destinatari. El capítol quart, per la seva banda, estudia els mercats de treball masculins i femenins i la transformació de l’estructura ocupacional, de les categories laborals i dels nivells de qualificació social del treball entre els habitants del districte. Per últim, el cinquè capítol aborda l’evolució de les condicions de vida de la població a partir de l’anàlisi de les causes socials de la mortalitat, de l’impacte de les epidèmies, del proveïment de diferents serveis públics com l’accés a l’aigua o el clavegueram i dels àmbits de l’educació i l’habitatge. La Barceloneta de fi del Vuit-cents tenia poc a veure amb la de mig segle enrere. El seu teixit econòmic es va transformar i, en conseqüència, també ho va fer la composició de la seva elit. Aquests canvis es van reflectir en la pròpia identitat de la Barceloneta, tant la projectada des de dins com la modelada per actors externs. La transformació del món laboral també va ser profunda, així com la de les seves estructures social i espacial, els seus nivells de vida o la seva relació amb la ciutat. L’interès d’aquest treball es basa en el coneixement que aporta sobre les conseqüències que, a múltiples nivells, van tenir els triomfs de la industrialització, la navegació a vapor i el capitalisme global en les societats del segle XIX., [eng] The advances of steam in navigation and metal in shipbuilding altered the centuries-old foundations of the Mediterranean coastal economy, affecting the livelihoods of many communities that depended on their relationship with the sea. This thesis studies the transformation that one of these communities, Barceloneta, underwent between 1840 and 1900. Framed in the theoretical and historiographical intersection of the fields of maritime, urban, and social history, the work addresses two central questions. Firstly, whether Barceloneta tended to dissolve the components that had underpinned its consolidation as a maritime community based on the world of sailing and wood. Secondly, to understand the social meaning of the notions of crisis and decadence deployed at the end of the 19th century towards the port district. The dissertation adopts a holistic approach to social change and studies the one that Barceloneta experienced in the decades that followed the Industrial Revolution. The method deployed combines attention to structural elements, such as demographic, labour and economic change, with a micro-social reconstruction of the behaviour of specific groups. The local dimension of the study connects with global history through attention to general, worldwide processes that had a substantial impact on Barceloneta. The thesis is divided into five chapters. The first deals with the transformation of the economy at the macro and micro levels. The second chapter addresses shipbuilding and its ancillary sectors, its foundations during the age of sail and its crisis since the 1870s. The third chapter analyses the evolution of the population of Barceloneta, including its demographic behaviour and the changes of migratory movements. The fourth chapter studies the male and female labour markets and the transformation of the occupational structure, labour categories and skill levels. Finally, the fifth chapter deals with the evolution of the living conditions of the population through the analysis of the causes of death and elements such as sanitation, hygiene, education, and housing. The Barceloneta of the late nineteenth century bore little resemblance to the Barceloneta of a half- century earlier. Its economic fabric was transformed and consequently, so was the composition of its elite. These changes were reflected in the very identity of Barceloneta, both the one projected from within and the one modelled by external actors. The labour world was also profoundly transformed, as well as its social and spatial structures, its standards of living and its relationship with the city. All of them generated far-reaching social changes. The interest of this study lies in the knowledge it provides on the consequences of the triumphs of industrialisation, steam navigation and global capitalism in 19th-century societies

La poesia nord-catalana constitueix un corpus malauradament encara desconegut avui dia per la crítica literària. Aquesta tesi doctoral pretén establir un panorama de la poesia principalment publicada en llibres, amb els nuclis culturals que han permès l’existència d’aquest gènere literari, des de 1883 fins a mitjan segle XX a la Catalunya del Nord. Al mateix temps, té com a objectiu analitzar el tractament del paisatge i de la natura com a tret definitori essencial d’aquesta poesia, ço és, de l’espai natural des d’una perspectiva general, atenent a les característiques d’aquestes entitats socials, i en la concreció de cada autor/-a i de cada obra. Northern Catalonia poetry is a corpus that is unfortunately still unknown to literary critics today. This doctoral thesis aims to establish an overview of poetry, mainly published in books, with the cultural nuclei that have allowed it from 1883 to the middle of the twentieth century in Northern Catalonia. At the same time, purpose to analyze the treatment of landscape and nature as an essential defining feature of this poetry, that is, of natural space from a general perspective, considering the characteristics of these social entities, and in the concretion of each author and each work.

L’objectiu d’aquest article és seguir la trajectòria com a publicista d’Anna Murià compresa entre 1936, any en què s’incorporà al Diari de Barcelona i el 1939, data en què va emprendre el camí de l’exili cap a França. Volem constatar l’existència d’una producció ideològica i política important durant aquests anys en els principals mitjans de l’època. L’estudi d’aquest període, el més desconegut de l’autora, aporta noves dades i resulta interessant atès el canvi significatiu que l’esclat de la guerra i el posterior exili propiciaren en la vida de Murià, perceptible tant des del punt de vista ideològic com personal, fet que repercutí clarament en la seva obra.