Search

Resum: L’article fa evident un fil conductor que va dels novatores preil·lustrats valencians de la fi del s. XVII fins a l’actualitat. També la connexió directa de València amb Londres i París al segle XIX –no sols amb Cadis, Madrid o Barcelona. Els poemes «En los dies del rei Fernando» d’Antoni Maria Peyrolon (1830) i «Lo somni» de Vicent Salvà (1831) són exponents valencians de cultura avançada. Teodor Llorente és també valorat com l’eix que connecta malgré lui l’esforç cultural dignificador valencià anterior a 1859 –amb l’Escola Pia de València com a focus primigeni de l’evolució romàntica– i l’esforç cultural dignificador valencià posterior a 1909. És a dir, entre la celebració dels Jocs Florals de València en honor a Ausiàs March l’any 1859 i l’emblemàtica coronació de Llorente com a poeta a València l’any 1909, que conclogué la Renaixença valenciana amb un èxit històricament suficient.Paraules clau: Teodor Llorente, Renaixença, Vicent Salvà, Antoni Maria Peyrolon, Il·lustració, Romanticisme, ss. xviii-xixAbstract: This article presents evidence of a cultural continuum spanning from the pre-enlightened Valencian Novatores of the late 17th century to the present day. It also highlights the direct cultural connection of València with London and Paris during the first half of the 19th century –along with Cádiz, Madrid or Barcelona, which are more commonly acknowledged. In this context, the Valencian poems «En los dies del rei Fernando» by Antoni Maria Peyrolon (1830), and «Lo somni» by Vicent Salvà (1831) exhibit a high and up to date culture. This paper also evidences the Calasanzian Pious School of València as an early hub of the romantic shift. In 1859, València organized Jocs Florals –Floral Games– in celebration of Ausiàs March. Teodor Llorente, one of the winners, is regarded as the key link that connects the pre-1859 Valencian cultural dignifying efforts and the post-1909 ones. The popular event of Llorente’s coronation as Poet in 1909 turned him an icon and concluded the Valencian Renaixença –Rebirth– with a historically sufficient success, as this work proves.Keywords: Teodor Llorente, Renaixença, Vicent Salvà, Antoni Maria Peyrolon, Enlightment, Romanticism, Valencia, 18th c. - 19 th c

El poeta Teodor Llorente fou unànimement reconegut en vida com un dels més excel·lents traductors castellans dels principals poetes romàntics europeus del segle XIX. En aquest sentit, cal destacar que la seua tasca traductora rebé les lloances d’autors com ara Joan Maragall i Joan Alcover. Tanmateix, el fet que la majoria d’aquestes versions líriques foren redactades en castellà portà a alguns crítics valencians de la segona meitat del segle XX, com ara Ricard Blasco, a qualificar-les d’«ocasions perdudes». I, possiblement, fou per això que la majoria d’investigadors oblidaren que Llorente també va traduir sis composicions líriques al català que el present estudi destaca i analitza, tant des del punt de vista de la gènesi i el lloc on varen ser publicades com del model lingüístic que el traductor hi emprà. The poet Teodor Llorente was unanimously recognized while alive as one of the most remarkable Spanish translators of the main European romantic poets of the nineteenth century. In this regard, it is noteworthy that his translation work was praised by authors such as Joan Alcover and Joan Maragall. However, the fact that most of these versions were written in lyrical Castilian Spanish led some Valencian critics of the second half of the twentieth century, such as Ricard Blasco, to qualify them as «missed opportunities». And, perhaps, this was the reason why most researchers forgot that Llorente also translated into Catalan six lyrical compositions that this study highlights and analyzes, from the point of view of their genesis and of the location where they were published as well as of the language model that the translator employed.

Durant els anys 1862 i 1893 la presència i participació d’escriptors valencians en els certàmens coneguts amb el nom de Jocs Florals de Barcelona va ser notable. I també molt significativa, ja que sovint es produí a conseqüència de la invitació que els feien els germans catalans a ser membres del consistori de mantenidors. Una invitació que cal interpretar en termes de reconeixement, esperó i ajut, i que els valencians acceptaren de bon grat i reiteradament. Cosa que permeté que, literàriament parlant, pel consistori de mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona passara el bo i millor, literàriament parlant, del segle XIX valencià. El present estudi repassa, detalla i valora quina fou aquella participació durant el període de referència. During the years 1862 and 1893 the presence and participation of Valencian writers in the contests known as Floral Games of Barcelona was remarkable. And also very significant, as it often occurred as a result of the invitation made by the Catalan brothers to be members of the consistory of keepers. An invitation that must be interpreted in terms of recognition, hope and help, and that the Valencians accepted in good faith and repeatedly. Which allowed literary talking about the consistory of keepers of the Floral Games of Barcelona to pass the best and best, literally speaking, of the Valencian nineteenth century. This study reviews, details and values the participation during the reference period.

El corrent literari que arrancà a finals del segle XIX amb el moviment de la Renaixença, i es perllongà durant bona part del XX, evidencia com, històricament, el sentiment de pertinença al País Valencià ha sigut forjat, en gran part, per autors que han trobat en la contemplació del paisatge la seua font d’inspiració. Així, podem dir que el cant del paisatge autòcton ha estat un dels temes més recurrents de la literatura valenciana contemporània; i que l’ús social de la llengua ha perviscut, en gran mesura, gràcies a una producció literària molt lligada a la lloança i l’exaltació del paisatge productiu com a l’element més expressiu i material de la pàtria. És a dir, que la nostra tradició cultural i literària s’ha servit del cant a la riquesa i la varietat del paisatge valencià per a construir un país més somniat o imaginat que no tangible; i, en aquest sentit, és indubtable que els horts de tarongers, tan característics i expressius d’un determinat model de vida, hi han jugat un paper fonamental.

Anàlisi de vuit poemaris dels principals autors de la Renaixença valenciana, a fi de comprovar quina imatge oferiren del País Valencià. Una visió que està unida a la descripció del paisatge, entès aquest com aquell que pot oferir una descripció més tangible del país. Aquesta visió fou duta a terme des d’una perspectiva sentimental i econòmica, fonamentalment, i amb una clara voluntat ideològica; es concretava en la bellesa i riquesa de tres indrets geogràfics ben delimitats i sovint complementaris: el mar, l’àrea de regadiu i la muntanya. Una imatge fonamentalment idíl·lica, somniada i que, encara que elaborada a partir d’una base real, amb el pas del temps acabaria com a lloc comú, continua sent vàlida, en bona mesura, en els nostres temps.

This article is a revision of Teodor Llorente’s literary work in Catalan, in prose and in poetry, which turns out to be an exceptional production for his time, in accordance with his role as a leader and an ideologist of the Valencian Renaixença, and places him as the poet who contributes most, both in quantity and quality, to this literary movement. The first part of the article, focused on his lyric poetry, revises the six editions of his verses which were published between 1885 and 1983, and brings back to life ‘unknown’ poems -unpublished or dispersed- which have never been included in any edition. The second part lists and catalogues his prose writings in Catalan and dismantles the belief that he only used Catalan to write poetry.

Cristòfor Martí i Adell informs us about the relationship between Frederic Mistral and Teodor Llorente within the general context of Occitano-Valencian relations in the Renaissance. He assesses their ideological and literary content and the possible influence on the patriarch of the Valencian Renaissance of the Occitan poet. These evaluations are based on new and decisive documentary evidences.

The literary-linguistic thought of the father of the Renaixença in Valencia (his conception of the socio­linguistic functions of Catalan, his vision of the unity of the language, his assessment of the various literary genre, etc.) forms a coherent system and can be explained by class interests which brought the Renaixença and its modernizing perspectives to a halt in Valencia.

Llorente, in spite of his political and literary conservatism and his unitary beliefs concerning language, employed several linguistic registers in order to maintain his position as the intellectual leader of the Renaixença in Valencia.

As director of «La Opinión» from 1861 to 1866, Llorente presented his conception of the Renaixença in Valencia.