Search

Islamic society gave the pottery a high capacity for symbolic representation of power thanks to its promotion, favouring his great technical development. This can be perceived in al-Andalus during the Caliphate of Córdoba, with the introduction of tin-glaze pottery, but it achieved under taifa’s kingdoms an upper bound with the lusterware. This role was emulated by Christian society promoting technical transfer and gradually impulsing the Moorish craft and using their ceramics for both, the Court and market needs. La sociedad islámica dotó a la cerámica de una elevada capacidad de representación simbólica del poder gracias a su impulso, favorecedor de un gran desarrollo técnico. En al-Andalus ello se percibe ya en el califato de Córdoba con la introducción de la loza estannífera, pero los reinos de taifas alcanzarán una cota superior con la producción de la loza dorada. Este papel fue emulado por la sociedad cristiana promoviendo la transferencia técnica al fomentar paulatinamente el artesanado mudéjar y destinar sus producciones tanto a necesidades áulicas como de mercado.

Este libro contiene la investigación llevada a cabo bajo la dirección de Joaquín Arnau Amo y la coordinación de Inmaculada Narbona Calvo sobre la obra del arquitecto José María Manuel Cortina (1868-1950). El equipo de investigadores está formado por Joaquín Arnau Amo, Javier Poyatos Sebastián, María Elia Gutiérrez Mozo, José Luis Baró Zarzo y Joaquín Arnau Navarro. Los adjuntos al equipo son Jorge Girbés Pérez, María Elisa Moliner Cantos y Tomás Roselló Jaunzarás. La investigación dio lugar a una exposición en el Centro del Carmen de Valencia cuyo catálogo asimismo se recoge, precedido de las aportaciones de los citados investigadores, a las cuales se sumaron las de Miguel Ángel Baldellou Santolaria, Joan Bassegoda Nonell, Jaume Coll Conesa, Carmen Rodríguez Pedret y Francisco Taberner Pastor. Generalitat Valenciana. Consorcio de Museos de la Comunitat Valenciana.

La loza decorada apareció en la península ibérica bajo la dominación musulmana durante el califato de Córdoba. La técnica oriental de las cubiertas de plomo decoradas con óxidos metálicos, incluso opacificadas con estaño, se produjeron en los talleres de la corte y de ahí se difundieron hacia los mercados urbanos. En los reinos cristianos peninsulares, la transferencia técnica e incluso su uso en la mesa, no se hizo hasta la segunda mitad del siglo XIII. Sin duda, la conquista de los territorios musulmanes y la deportación de alfareros musulmanes hacia las ciudades permitió asimilar el uso de la loza. A lo largo de los siglos se dieron diferentes influencias estilísticas: en el medioevo la oriental musulmana con reminiscencias de la porcelana china, en los siglos XVI y XVII la mayólica italiana, especialmente con la llegada de ceramistas ligures, y la porcelana que llegaba con el galeón de Manila y de Portugal, y el refinamiento de la mesa francés y sus lozas a partir de la Ilustración. Ello desembocó en una vajilla decimonónica popular y colorista, coincidente y contrapunto del inicio de la industrialización con las lozas mecanizadas burguesas impresas de estilo Bristol en el siglo XIX. (A)

[cat] L'objectiu del present treball consisteix en establir d'una manera sòlida la cronologia a la qual se situ a l’inici de la intervenció humana a cada una de les tres illes majors que formen l’arxipèlag de les Balears . Per tal motiu, es revisen exhaustivament totes les evidències arqueològiques considerades arcaiques, això és, anteriors al II mil·lenni cal BC , i les datacions absolutes associades. D'altra banda, s'introdueixen a la discussió tots el s indicis paleoecologies, sedimentològics i paleoculturals d’absència humana a l‘Holocè . A partir de l‘anàlisi deis intervals 2a de les datacions que no presenten problemes d'acceptació, es conclou que, amb una probabilitat superior al 95%, l’evidència sòlida de presència humana més antiga a Mallorca és anterior al 2030 cal BC . A Menorca és anterior a ca. 1930 cal BC, mentre que a Eivissa l‘evidència més antiga de presència humana és anterior al 1880 cal BC . Per l’altre extrem, els indicis d’absència apunten que, a les Gimnèsies , la irrupció humana es degué produir dins el III mil·lenni cal BC, mentre que a les Pitiüses només es pot dir que aquesta és posterior al VI mil·lenni cal BC., [eng] The goal of this paper is to establish a solid chronology which spans the earliest human presence on each of the three larger Balearic Islands. For this purpose, an exhaustive reexamination of all archaeological evidence and associated absolute dating related to the period before the 2nd millennium cal BC was undertaken . Additionally, paleoecological, sedimentological and palaeocultural evidence for human absence on these islands during the Holocene has been introduced into the discussion . By using 20 ranges of reliable radiocarbon dating, it can be shown, with a probability p > 95%, that the earliest evidence for human presence on Mallorca predates 2030 cal BC. On Menorca it predates c. 1930 cal BC, whereas on Eivissa it is previous to 1880 cal BC. On the other hand, the evidence for human absence indicates that, on the Gymnesics (Eastern Balearics) the human irruption must have occurred during the 3rd millennium cal BC, whereas on the Pityusics (Wester n Balearics) it can only be said that this irruption is posterior to the 6th millennium cal BC.

[cat] L’objectiu d'aquest article és presentar les primeres datacions radiocarbòniques del jaciment arqueològic de coval Simó (Escorca, Mallorca). El jaciment fou segellat per despreniments en una cronologia antiga, constituint un conjunt tancat de gran significació documental. L’estudi de les troballes permet contribuir al coneixement del model d'adaptació cultural d'un grup colonitzador amb atuells ceràmics en els estadis inicials del desenvolupament del poblament insular. La cavitat va funcionar com a habitat de muntanya per a les poblacions assentades a l’illa en la transició entre el tercer mil·lenni i el segon abans de la nostra era. El lloc manté un gran interès científic per l’homogeneïtat cronològica del material trobat., [eng] The objective of this paper is to make known the archeological importance of the Coval Simó excavation (Escorca, Mallorca). The site was closed by landslides during its history, making it a closed unit of great documental significance. The study of the findings has contributed to the understanding of the cultural adaptation model of a colonial group in the initial stage of insular development using pottery vessels. The cave functioned as a mountain dwelling for settlement populations on the island in the transition from the 3rd to 2nd millennium BC. The site has great interest because of the chronological homogeneity of the material found. The first radiocarbon findings on items from this cave are also published.

Per a aquest treball de recerca hem utilitzat fonts escrites: més de 16 mil protocols notarials, registres parroquials i altres tipus de documentació, els resultats d'alguns jaciments arqueològics clau, així com anàlisi de pastes publicats. Hem documentat 1.237 escudilleros, entre mestres, oficials, aprenents, revenedors, treballadors ocasionals i peons, des del final del segle XIII fins al tercer quart de l'XIX, incloses algunes escudilleres dedicades a l'administració del taller en absència dels seus marits. El prototip d'escudeller seria un home l'esperança de vida se situaria entorn als 55-60 anys, que entraria a treballar d'aprenent als 14, d'oficial als 18, i com a mestre, als 25, edat en què se solien casar, majoritàriament. En cas de disposar de taller, es tractaria d'una petita instal·lació d'uns 60 m2, situada preferentment al carrer d'Ollers Blancs i / o carrerons adjacents. En el moment del seu matrimoni rebria un dot d'unes 200 lliures barcelonines. Hem documentat uns 32 tallers a la ciutat, pertanyents, majorment, a propietats eclesiàstiques: monestir de Sant Pau de el Camp, prepositures de la catedral de Barcelona o beneficis d'altar. Hem analitzat els orígens geogràfics dels menestrals: 42 localitats catalanes, destacant els escudellers de Reus; també, d'Aragó, València, Castella, sud de França, Itàlia i Suècia, les importacions de pisa valenciana efectuades per Francesc i Nicolau Reyner, els llibres de comptes hem analitzat, i els inventaris de béns de escudellers difunts. Hem documentat les sagues més importants de mestres escudilleros i analitzat els estils artístics atribuïts, proposant noves datacions per a algunes de les sèries de pisa més divulgades. S'ha estudiat el procés de producció de la pisa i la seva comercialització, determinant les principals rutes de distribució marítima. Finalment hem estudiat la història de la confraria fins a la seva desaparició el 1836, així com la producció de pisa barcelonina posterior, fins a l'inici de la producció vinculada al modernisme, per desmentir qualsevol tipus de continuïtat entre una i altra. Para este trabajo de investigación hemos utilizado fuentes escritas: más de 16 mil protocolos notariales, registros parroquiales y otro tipo de documentación, los resultados de algunos yacimientos arqueológicos clave, así como análisis de pastas publicados. Hemos documentado 1.237 escudilleros, entre maestros, oficiales, aprendices, revendedores, trabajadores ocasionales y peones, desde el final del siglo XIII hasta el tercer cuarto del XIX, incluidas algunas escudilleras dedicadas a la administración del taller en ausencia de sus maridos. El prototipo de escudillero sería un varón cuya esperanza de vida se situaría entorno a los 55-60 años, que entraría a trabajar de aprendiz a los 14, de oficial a los 18, y como maestro, a los 25, edad en que se solían casar, mayoritariamente. En caso de disponer de taller, se trataría de una pequeña instalación de unos 60 m2, situada preferentemente en la calle de Ollers Blancs y/o callejuelas adyacentes. En el momento de su matrimonio recibiría una dote de unas 200 libras barcelonesas. Hemos documentado unos 32 talleres en la ciudad, pertenecientes, mayormente, a propiedades eclesiásticas: monasterio de San Pablo del Campo, preposituras de la catedral de Barcelona o beneficios de altar. Hemos analizado los orígenes geográficos de los menestrales: 42 localidades catalanas, destacando los escudilleros de Reus; también, de Aragón, Valencia, Castilla, sur de Francia, Italia y Suecia, las importaciones de loza valenciana efectuadas por Francesc y Nicolau Reyner, cuyos libros de cuentas hemos analizado, y los inventarios de bienes de escudilleros difuntos. Hemos documentado las sagas más importantes de maestros escudilleros y analizado los estilos artísticos atribuidos, proponiendo nuevas dataciones para algunas de las series de loza más divulgadas. Se ha estudiado el proceso de producción de la loza y su comercialización, determinando las principales rutas de distribución marítima. Finalmente hemos estudiado la historia de la cofradía hasta su desaparición en 1836, así como la producción de loza barcelonesa posterior, hasta el inicio de la producción vinculada al Modernismo, para desmentir cualquier tipo de continuidad entre una y otra. Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Cultures en Contacte a la Mediterrània