Search

A finales del siglo XIX, encontramos cultivadores de seda a los campos de moreras, como muestra Frederic Mistral en su poema épico rural Mirèio (1859). Además de compartir la práctica de una actividad agrícola e industrial asociada a la producción de la seda, entre los territorios de Provenza y Valencia se establece una relación literaria. En este trabajo relacionamos la representación literaria de las mujeres dedicadas a la sericicultura que presenta Mirèio con la poesía de la Renaixença valenciana, desde Teodor Llorente pasando por Constantí Llombart, Josep Maria Puig i Torralva y Francesc Badenes.

L’article fa evident un fil conductor que va dels novatores preil·lustrats valencians de la fi del s. XVII fins a l’actualitat. També la connexió directa de València amb Londres i París al segle XIX –no sols amb Cadis, Madrid o Barcelona. Els poemes «En los dies del rei Fernando» d’Antoni Maria Peyrolon (1830) i «Lo somni» de Vicent Salvà (1831) són exponents valencians de cultura avançada. Teodor Llorente és també valorat com l’eix que connecta malgré lui l’esforç cultural dignificador valencià anterior a 1859 –amb l’Escola Pia de València com a focus primigeni de l’evolució romàntica– i l’esforç cultural dignificador valencià posterior a 1909. És a dir, entre la celebració dels Jocs Florals de València en honor a Ausiàs March l’any 1859 i l’emblemàtica coronació de Llorente com a poeta a València l’any 1909, que conclogué la Renaixença valenciana amb un èxit històricament suficient. This article presents evidence of a cultural continuum spanning from the pre-enlightened Valencian Novatores of the late 17th century to the present day. It also highlights the direct cultural connection of València with London and Paris during the first half of the 19th century –along with Cádiz, Madrid or Barcelona, which are more commonly acknowledged. In this context, the Valencian poems «En los dies del rei Fernando» by Antoni Maria Peyrolon (1830), and «Lo somni» by Vicent Salvà (1831) exhibit a high and up to date culture. This paper also evidences the Calasanzian Pious School of València as an early hub of the romantic shift. In 1859, València organized Jocs Florals –Floral Games– in celebration of Ausiàs March. Teodor Llorente, one of the winners, is regarded as the key link that connects the pre-1859 Valencian cultural dignifying efforts and the post-1909 ones. The popular event of Llorente’s coronation as Poet in 1909 turned him an icon and concluded the Valencian Renaixença –Rebirth– with a historically sufficient success, as this work proves.

The autor covers the development of the Renaixença in Valencia (1830-1909), and divides it into two periods, the beginning (1830-1859) and splendor (1859-1909). This latter stage is further sub-divided into the period between 1859 and 1874, which was dominated by Llorente and his conservative group, and that between 1874 and 1909, which was characterized by the incorporation into the movement of Constantí Llombart and his progressive group.

The literary-linguistic thought of the father of the Renaixença in Valencia (his conception of the socio­linguistic functions of Catalan, his vision of the unity of the language, his assessment of the various literary genre, etc.) forms a coherent system and can be explained by class interests which brought the Renaixença and its modernizing perspectives to a halt in Valencia.

Llorente, in spite of his political and literary conservatism and his unitary beliefs concerning language, employed several linguistic registers in order to maintain his position as the intellectual leader of the Renaixença in Valencia.

As director of «La Opinión» from 1861 to 1866, Llorente presented his conception of the Renaixença in Valencia.

Cristòfor Martí i Adell informs us about the relationship between Frederic Mistral and Teodor Llorente within the general context of Occitano-Valencian relations in the Renaissance. He assesses their ideological and literary content and the possible influence on the patriarch of the Valencian Renaissance of the Occitan poet. These evaluations are based on new and decisive documentary evidences.

This article is a revision of Teodor Llorente’s literary work in Catalan, in prose and in poetry, which turns out to be an exceptional production for his time, in accordance with his role as a leader and an ideologist of the Valencian Renaixença, and places him as the poet who contributes most, both in quantity and quality, to this literary movement. The first part of the article, focused on his lyric poetry, revises the six editions of his verses which were published between 1885 and 1983, and brings back to life ‘unknown’ poems -unpublished or dispersed- which have never been included in any edition. The second part lists and catalogues his prose writings in Catalan and dismantles the belief that he only used Catalan to write poetry.

Anàlisi de vuit poemaris dels principals autors de la Renaixença valenciana, a fi de comprovar quina imatge oferiren del País Valencià. Una visió que està unida a la descripció del paisatge, entès aquest com aquell que pot oferir una descripció més tangible del país. Aquesta visió fou duta a terme des d’una perspectiva sentimental i econòmica, fonamentalment, i amb una clara voluntat ideològica; es concretava en la bellesa i riquesa de tres indrets geogràfics ben delimitats i sovint complementaris: el mar, l’àrea de regadiu i la muntanya. Una imatge fonamentalment idíl·lica, somniada i que, encara que elaborada a partir d’una base real, amb el pas del temps acabaria com a lloc comú, continua sent vàlida, en bona mesura, en els nostres temps.

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de «llemosí» i «llengua llemosina», aplicades a la llengua comuna, en favor de «català» i «llengua catalana». Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l’apel·latiu «català» no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l’estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme «llemosí» per noms i expressions com ara «valencià», «llengua valenciana», «la llengua comuna», «la llengua d’Ausiàs March», «la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València», «la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears» i, finalment, també «català».