Search

Ressenya de Xavier Andreu, España o la hija de un jornalero. Wenceslao Ayguals de Izco y el primer republicanismo, Madrid, Marcial Pons, 2021.

El presente trabajo analiza la violencia política ejercida por los liberales durante el Trienio Liberal y establece distintas categorías en el análisis de la misma. Se pretende también dirimir cuál fue la actitud de las autoridades frente a la violencia, y de qué modo se relacionó esta con la extensión del miedo al enemigo interior en la retaguardia liberal. El estudio valida la hipótesis de que la violencia política se incrementó en la medida en que las autoridades liberales se sintieron amenazadas por los enemigos interiores y exteriores. También contribuyó a esa violencia la presión del liberalismo exaltado en el marco de sus demandas de justicia popular, o revolucionaria, contra los enemigos del régimen liberal. Paralelamente, el conflicto contra los realistas rompió el equilibrio entre los poderes institucionales, lo cual incrementó significativamente el nivel de violencia, hasta que se impuso el poder militar con el apoyo del liberalismo exaltado y popular.

A partir del llibre de Joan Lluís Marfany, l’article proposa algunes reflexions teòriques sobre el significat de la Renaixença, el procés de construcció nacional i l’abast i l’impacte dels processos de nacionalització a Catalunya. També es recullen les diverses aportacions historiogràfiques fetes sobre la revolució liberal i els regionalismes en l’estudi del nacionalisme.

L’historicisme fou un element comú de la cultura liberal a Catalunyai adoptà diverses formulacions entre moderats i progressistes. Aquestarecerca se centra en la seva projecció en els espais de Barcelona. A través dela seva popularització, l’historicisme va permetre que el món popular sel’apropiés. L’enderroc de la Ciutadella es convertí en el projecte culminantde l’historicisme popular i democràtic, i la materialització del seu lideratge,en la transformació urbanística de la ciutat, iniciada amb la revolució liberal.L’historicisme popular formulà la seva pròpia historicitat del canvi política partir dels discursos historicistes precedents de moderats i progressistes.

Les pràctiques i discursos polítics del liberalisme modificaren la cultura constitucional durant el Trienni Liberal i aportaren nous significats a la Constitució de 1812. Els liberals exaltats transformaren la condició de ciutadà per acostar-se al conjunt de la societat. La ciutadania depenia de la virtut i de l’exercici de la política, i deixava en un segon pla l’articulat de la Constitució. Les dones i el món popular accediren a la ciutadania.

Ruptura i transició a la democràcia com a fonts de dos tipus de drets històrics compatibles per a Catalunya (117-121)Tomàs de Montagut EstraguésEls drets històrics (122-124)Joaquim Ferret JacasDrets històrics (125-128)Jaume Vernet i LlobetRuptura y transición a la democracia como fuentes de dos tipos de derechos históricos compatibles para Cataluña (117-121)Tomàs de Montagut EstraguésLos derechos históricos (122-124)Joaquim Ferret JacasDerechos históricos (125-128)Jaume Vernet i Llobet

L’article proposa una anàlisi de les diferents propostes de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya d’incidència en matèria lingüística. En conseqüència esbossa les principals qüestions que planegen en el debat polític i parlamentari. Per un ampli sector de l’arc parlamentari català, el tractament que rep la llengua a l’Estatut hauria de ser revisat. Diferents partits polítics representats al Parlament de Catalunya (ciu, erc, psc-cpc i icv) han presentat propostes de millora de l’Estatut d’autonomia que es projecten en l’àmbit juridicolingüístic per millorar-ne la redacció, blindar els èxits assolits per la legislació, petrificar les decisions del Tribunal Constitucional favorables a l’extensió del coneixement i els usos de la llengua catalana i occitana. Formalment, l’article s’estructura en tres parts; la primera descriu el contingut i l’abast del debat sobre l’increment de l’autogovern de Catalunya en matèria lingüística. Identifica quines són les propostes dels experts que han comparegut davant la Comissió parlamentària d’Estudi per a l’Aprofundiment de l’Autogovern i avança els postulats que figuren a les iniciatives subscrites pels partits catalans en aquest àmbit. L’estudi d’aquestes iniciatives partidistes es troba desplegat a la segona part de l’article, on s’estudia el contingut de les diferents propostes dels partits per modificar el marc estatutari actualment vigent. L’objectiu compartit per totes les propostes se centra a garantir, en seu estatutària, una plena normalització de la llengua catalana, tenint present la dimensió identitària, simbòlica i cultural de l’idioma. A partir d’aquesta base, els partits plantegen diferents mesures, algunes de les quals no són del tot noves. De fet, en certs casos, les propostes lingüístiques que consten als projectes estudiats ja figuraven a l’agenda política de les formacions des de fa anys, algunes fins i tot van quedar a la discussió dels treballs parlamentaris de l’Estatut vigent, l’any 1979. Una anàlisi dels programes electorals i un buidatge dels treballs parlamentaris dels partits permet concloure que part de les propostes que es formulen en certs documents ja s’havien plantejat i debatut temps enrere. Finalment, s’estudia l’oportunitat, el procediment i els punts comuns de les modificacions estatutàries proposades. Un estudi comparat del conjunt de propostes permet concloure que hi ha un catàleg de temes compartits pels diferents projectes, en els quals existeix un consens ampli favorable a la seva modificació. Entre aquestes qüestions destaca la concernent a la inclusió específica de la llengua com a matèria competencial; el reconeixement del plurilingüisme en els àmbits estatal, comunitari europeu i internacional; la definició del contingut i l’abast dels estatuts de llengua pròpia i llengua oficial a Catalunya o la proposta de garantir, via estatutària, l’oficialitat de la llengua aranesa a la Val d’Aran.

Tras una breve introducción, en la que se pone de manifiesto la falta de interés verdadero por parte de las instituciones centrales hacia la realidad multilingüe en un Estado que se predica democrático y plurilingüe, el autor analiza los principios constitucionales y estatutarios referentes al objeto del presente estudio. En este apartado se lleva a cabo un exhaustivo comentario del artículo 3 de la Constitución española, que establece el régimen jurídico del hecho lingüístico. Según el autor, cuatro principios básicos, fruto de la lectura de dicho artículo, explican las previsiones constitucional y estatutarias: el principio de diversidad de tratamiento; el principio de territorialización impura; el principio plurilingüístico y el principio de oficialidad. Mediante un estudio por separado de la normativa estatal de aplicación en todo el Estado y vigente en las comunidades autónomas con régimen de doble oficialidad, de la normativa aplicable fuera de dichas comunidades, del régimen lingüístico de las instituciones del Estado, y de la denominación de las diferentes lenguas oficiales, el autor pone de relieve la falta de compromiso y previsión de las instituciones centrales en la normalización, tanto dentro como fuera de las comunidades autónomas con lengua oficial propia. Ante este panorama tan sombrío (desatención al hecho multilingüe, sistema estatal que báscula entre el monolingüismo castellano y el bilingüismo en sede autonómica, etc), y a modo de conclusión, el autor propone medidas que rompan con la inercia del régimen político anterior y que hagan efectivo el reconocimiento del principio plurilingüe, con la intención de que en un futuro se pudiera proclamar la oficialidad en el ámbito estatal de las cuatro lenguas actualmente oficiales en determinados territorios.