Search

La nueva ordenanza de 4 de julio de 1718 para el establecimiento de intendentes sistematizaba el cargo bajo el patrón francés y potenciaba sus funciones de justicia, junto a las de policía, hacienda y guerra. Para evitar que sus atribuciones judiciales pudieran entrar en conflicto con las del corregidor, se decidió que los intendentes asumieran los corregimientos de las capitales respectivas.En el caso de Valencia se consideraba que esta solución pondría orden en el gobierno valenciano, alterado por conflictos de competencias y donde cada autoridad tendía a una actuación autónoma. Esta situación influyó en la designación de Luis Antonio Mergelina como corregidor-intendente, quien pronto tuvo ocasión de comprobar el clima difícil en que debían desenvolverse sus relaciones con el gobernador militar de Valencia y antiguo corregidor, el mariscal Antonio del Valle, que le recibía en una sala que contaba como único mobiliario con un sillón y un taburete, reservado éste último para el corregidor-intendente.

La nueva ordenanza de 4 de julio de 1718 para el establecimiento de intendentes sistematizaba el cargo bajo el patrón francés y potenciaba sus funciones de justicia, junto a las de policía, hacienda y guerra. Para evitar que sus atribuciones judiciales pudieran entrar en conflicto con las del corregidor, se decidió que los intendentes asumieran los corregimientos de las capitales respectivas.En el caso de Valencia se consideraba que esta solución pondría orden en el gobierno valenciano, alterado por conflictos de competencias y donde cada autoridad tendía a una actuación autónoma. Esta situación influyó en la designación de Luis Antonio Mergelina como corregidor-intendente, quien pronto tuvo ocasión de comprobar el clima difícil en que debían desenvolverse sus relaciones con el gobernador militar de Valencia y antiguo corregidor, el mariscal Antonio del Valle, que le recibía en una sala que contaba como único mobiliario con un sillón y un taburete, reservado éste último para el corregidor-intendente.

La llengua no només és una realitat individual sinó, i sobretot, una realitat col·lectiva. Per això, la llibertat de llengua en una societat multilingüe no és una simple manifestació de la llibertat d'expressió sinó un dret públic, l'exercici del qual per part dels ciutadans exigeix dels poders públics l'acceptació activa i passiva de la llengua i, també, el reconeixement de plens efectes jurídics del seu ús. Generalment, les constitucions es limiten a parlar de «oficialitat» però no fan cap referència als drets o llibertats lingüístiques concretes dels individus. A aquest silenci de les constitucions és degut el protagonisme que han d’assumir els òrgans legisladors ordinaris, els tribunals i, especialment, els tribunals constitucionals, en la determinació de la naturalesa, extensió, continguts i garanties de les llibertats lingüístiques. En el cas de la Constitució espanyola del 1978, el seu article 3.1 utilitza la paraula «dret» en matèria lingüística, però no inclou els drets lingüístics entre el conjunt de tècniques jurídiques de protecció dels drets fonamentals i de les llibertats públiques dels articles 53 i 81. Als estats plurilingües, el principi d'igualtat de les llengües és el criteri més rellevant a l'hora d'establir un sistema d'equilibri de les llengües en contacte. A Espanya, aquest mateix principi és el que ha provocat un nombre més gran de controvèrsies davant del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, entre els quals s'observa un apropament en les respectives línies jurisprudencials a partir del 1986.

El model de pluralisme lingüístic establert per la Constitució espanyola comporta, entre d'altres conseqüències, que els treballadors de les diferents Administracions públiques (Administració de l'Estat, Administració de les Comunitats autònomes i locals i Administració de Justícia), destinats a les Comunitats autònomes amb dues llengües oficials, han de conèixer la llengua oficial a tot l'Estat, el castellà, i la llengua pròpia de la Comunitat on treballen. El coneixement de llengües estrangeres també és, de vegades, un requisit per ocupar determinats llocs de treball a les Administracions públiques. Crida l'atenció, però, la total absència de criteris homogenis i estables pel que fa al plantejament d'aquesta exigència a causa de la manca, en les darreres dècades, d'una política global i objectiva sobre el tema i d'una normativa que li doni suport. La situació pel que fa al coneixement de les llengües de les Comunitats autònomes està dominada per la indecisió ja que, si bé en aquest cas existeix una normativa legal específica sobre el tema, aquesta no pren forma definitiva a les convocatòries per cobrir els llocs de treball a les Administracions. Tant el coneixement de llengües estrangeres com el de les autonòmiques ha de ser bàsicament considerat com un requisit de capacitat del lloc de treball més que no pas dels cossos o escales funcionarials. Seguint aquesta regla, és possible ordenar la confusa situació de l'exigència d'idiomes estrangers i autonòmics als funcionaris públics.