Search

En aquest article documentem les principals expressions jurídiques de dret matrimonial que apareixen al llarg de la història expressades en el document principal anomenat ketubah (escrit) que el marit lliura a l’esposa per comprar-la en matrimoni. Les documentem en la seva llengua original, arameu i hebreu, n’aportem una traducció a la llengua catalana i descrivim la seva posició dins la ketubah i el seu significat. Per això farem prèviament un breu recorregut per les pàgines del Primer Testament. Assenyalarem especialment els primers segles després de Crist, perquè és quan el rabinisme fixa amb detall les qüestions jurídiques més definitives que serviran fins a l’edat mitjana i encara als nostres dies, almenys en el judaisme ortodox. Volem mostrar l’evolució que els diversos elements jurídics han tingut al llarg dels temps. No tindrem en compte els elements jurídics que en l’antigor han usat i usen tant els caraïtes (s. VIII-XX) com els sabateus (s. XVII-XIX) i les diverses formes de judaisme modern, com ara el reformat, el conservador o el reconstruccionista, cosa que no impedirà que aquí i allí hi puguem fer alguna referència. Ens hem servit sobretot de l’obra cabdal en aquesta matèria, The Jewish Marriage Contract. A Study in the Status of Woman in Jewish Law (Jewish Theological Seminary of America, 1927), de Louis M. Epstein, tenint en compte, és clar, el que posteriorment s’ha escrit sobre el tema, degut a les troballes a Naḥal Ḥeber i a Qumran, juntament amb els estudis, sobretot, de Menahem Elon, Shmuel Safrai i la mateixa Encyclopaedia Judaica (Skolnik i Berenbaum, 2007).

En aquest treball s’explica la primera docència del dret en llengua catalana. Es fa a partir del buidatge del contingut de la revista dels Estudis Universitaris Catalans. La docència del dret en català tingué un temari extens i adaptable als estudis ordinaris de la Universitat de Barcelona; fins i tot, en algun punt fou més innovador. A més, es feia servir de manera reiterada l’aprenentatge pel mètode del cas. També s’expliquen els continguts dels articles jurídics publicats a la revista i es conclou que va tenir una visió historicista marcada, molt influenciada per l’Escola Històrica del Dret i també pel catolicisme social.

El dret a l’habitatge es configura a partir del seu reconeixement internacional i constitucional, i del seu desplegament principalment autonòmic, en exercici de la competència exclusiva de les comunitats autònomes. La seva naturalesa jurídica ha generat diverses consideracions tant en la doctrina com a l’acadèmia. Les normatives espanyola i catalana han tractat de regular les seves múltiples vessants, en especial pel que fa a l’exclusió residencial. També des d’Europa i les Nacions Unides s’ha contribuït a avançar en la protecció d’aquest dret, especialment a través de la jurisprudència per via indirecta del Tribunal Europeu de Drets Humans, les decisions del Comitè Europeu de Drets Socials –fins ara, especialment, d’altres països– i els dictàmens del Comitè DESC. Aquest dossier en recull les principals aportacions jurisprudencials i bibliogràfiques, a més de les normes de referència. Alguns temes clau han estat la justiciabilitat mateixa del dret a l’habitatge i la seva consideració com a dret, atesos la seva ubicació constitucional, el seu abast davant la col·lisió amb altres drets –com ara la propietat privada i amb competències estatals com l’economia o l’aspecte processal– i la seva protecció des del punt de vista dels consumidors pel que fa a l’àmbit hipotecari.

El present estudi analitza les tècniques jurídiques de potenciació de la bona administració en relació amb el dret a l´habitatge i té en compte la modificació de la Llei 18/2007, operada per la Llei 9/2011, així com les polítiques públiques en el nou context de crisi econòmica. Així, s’analitzen les noves mesures adoptades per protegir els deutors hipotecaris incapaços de satisfer el pagament de les seves obligacions i s’estudia fins a quin punt seria constitucionalment acceptable l´establiment futur de la dació en pagament si s’aplica a contractes de préstec o crèdit encara vigents, així com la imposició a propietaris de lloguers forçosos per evitar la pèrdua de l’allotjament per part dels deutors. Finalment, partint de la constatació que la mera protecció amb el dret privat del dret a l’habitatge de qui ja té allotjament és clarament insuficient, analitza l’imprescindible concurs del dret públic per promoure un habitatge assequible, mitjançant el paper rellevant del dret urbanístic i de la col·laboració publicoprivada, i fa una sèrie de propostes concretes en la part final.The present study analyses the legal techniques for the enhancement of good administration in relation with the right to housing and takes into account the amendments made to la Ley 18/2007 operada por la Ley 9/2011 [Act 18/2007 implemented by Act 9/2011], as well as public policies in the new context of economic crisis. Thus, the study analyses the new measures adopted to protect mortgage borrowers unable to meet their obligations and considers to what extent the future establishment of assignment of payment would be constitutionally acceptable if applied to loan or credit contracts still in force, as well as the imposition on owners of forced rentals to avoid the loss of accommodation on the part of debtors. Finally, based on the assumption that the mere protection through private law of the right to housing of those who already have accommodation is clearly insufficient, the study analyses the essential need for public law to promote affordable housing through planning law and public-private collaboration, and makes a number of specific proposals in the final part.El presente estudio analiza las técnicas jurídicas de potenciación de la buena administración en relación con el derecho a la vivienda y tiene en cuenta la modificación de la Ley 18/2007 operada por la Ley 9/2011, así como las políticas públicas en el nuevo contexto de crisis económica. Así, se analizan las nuevas medidas adoptadas para proteger a los deudores hipotecarios incapaces de hacer frente al pago de sus obligaciones y se estudia hasta qué punto sería constitucionalmente aceptable el establecimiento futuro de la dación en pago si se aplica a contratas de préstamo o crédito todavía vigentes, así como la imposición a propietarios de alquileres forzosos para evitar la pérdida del alojamiento por parte de los deudores. Finalmente, partiendo de la constatación que la mera protección con el derecho privado del derecho a la vivienda de quien ya tiene alojamiento es claramente insuficiente, analiza el imprescindible concurso del derecho público para promover una vivienda asequible, mediante el relevante papel del derecho urbanístico y de la colaboración público-privada, y hace una serie de propuestas concretas en la parte final.

Aquest article és una primera aproximació al concepte d’allò polític en Jeanne Hersch i presta especial atenció a la lectura de Kant i Maquiavel i a la idea del nexe entre força i moral en l’obra de 1956, Idéologies et realité.

El treball critica una visió bastant reduccionista de l’e-democràcia que ha concentrat l’interès en el vot electrònic, com a salvador dels nostres malparats sistemes democràtics. La realitat delata que la verdadera influència de les TIC en els sistemes democràtics és aliena al vot electrònic i fins i tot a les accions dels poders públics. Per això, se sosté una visió àmplia i inclusiva en raó dels usos participatius del web 2.0, l’anomenat web social (periodisme alternatiu o ciutadà, els blocs, wikis, fòrums, etc.). S’afirma la implantació de la democràcia i la participació electròniques com a principi juridicoconstitucional. Pot servir per “animar” els nostres poders públics i, sobretot, per justificar constitucionalment l’adopció de mesures a favor de l’e-democràcia que puguin menyscabar altres drets o interessos. Es considera hipòcrita la posició del legislador, especialment l’estatal, ja que no contreuen compromisos normatius que sí que exigeixen en determinats àmbits privats. Així mateix, es formulen determinades propostes per a futures regulacions, i s’imposen cauteles per al futur respecte d’una desproporcionada exigència de signatura electrònica. Fins i tot s’assenyala la possibilitat de participar amb aquesta firma, però de manera anònima, com a pressupòsit de major llibertat del participant. També conté una breu referència a l’ús de les TIC en campanyes electorals i al règim jurídic del vot electrònic. Entre les propostes finals s’assenyala l’“espasa de Dàmocles” jurídica que plana sobre aquests usos participatius: la responsabilitat pels continguts que aporten els participants, però de forma anònima. A més a més de diverses consideracions sobre el tractament jurídic del vot electrònic i la regulació dels usos electrònics i telemàtics a les campanyes electorals, entre les propostes, s’assenyalen línies respecte de la no-discriminació i la possibilitat de vies de participació només a través de les TIC i, finalment, sobre la dificultat del tractament jurídic dels perills reals de “gran germà” i control dels participants.