Search

La col·laboració publicoprivada en la promoció i la construcció d’habitatge sotmès a algun règim de protecció pública resulta ser una fórmula idònia per assolir els reptes derivats de la persistència crònica de manca d’habitatge per cobrir la demanda existent, especialment pel que fa als grups socials més vulnerables. La necessitat d’incrementar l’oferta, molt especialment en règim de lloguer assequible, ha fet que les administracions públiques implementessin diverses estratègies amb aquesta finalitat, com ara la mobilització d’habitatges buits, els programes de cessions de grans tenidors, l’exercici dels drets de tanteig i retracte, etc. Tanmateix, i malgrat l’èxit d’aquestes iniciatives, la mesura estrella ha de ser necessàriament la promoció d’habitatge –nou o rehabilitat– per garantir un increment accelerat i mantingut del parc residencial protegit. Però les administracions no ho poden fer soles. Aquesta col·laboració, que s’integra dins del patró de la governança col·laborativa, constitueix una fórmula win-win a través de la qual les parts implicades uneixen esforços en benefici comú amb la finalitat última d’assolir la satisfacció de l’interès general. Les manifestacions d’aquesta col·laboració són diverses, i les més rellevants (configuració d’una estructura institucionalitzada, constitució d’un dret de superfície o d’una concessió demanial, contractació pública, etc.) són objecte d’anàlisi en aquest treball.

El dret a l’habitatge es configura a partir del seu reconeixement internacional i constitucional, i del seu desplegament principalment autonòmic, en exercici de la competència exclusiva de les comunitats autònomes. La seva naturalesa jurídica ha generat diverses consideracions tant en la doctrina com a l’acadèmia. Les normatives espanyola i catalana han tractat de regular les seves múltiples vessants, en especial pel que fa a l’exclusió residencial. També des d’Europa i les Nacions Unides s’ha contribuït a avançar en la protecció d’aquest dret, especialment a través de la jurisprudència per via indirecta del Tribunal Europeu de Drets Humans, les decisions del Comitè Europeu de Drets Socials –fins ara, especialment, d’altres països– i els dictàmens del Comitè DESC. Aquest dossier en recull les principals aportacions jurisprudencials i bibliogràfiques, a més de les normes de referència. Alguns temes clau han estat la justiciabilitat mateixa del dret a l’habitatge i la seva consideració com a dret, atesos la seva ubicació constitucional, el seu abast davant la col·lisió amb altres drets –com ara la propietat privada i amb competències estatals com l’economia o l’aspecte processal– i la seva protecció des del punt de vista dels consumidors pel que fa a l’àmbit hipotecari.

L’examen de les polítiques socials de la Generalitat depèn de dues variables: els efectes de la crisi financera i els problemes estructurals del sistema de distribució de competències establert per la Constitució i l’Estatut. La garantia efectiva dels drets socials davant dels efectes de la crisi ha estat condicionada per les limitacions financeres i, especialment, pel procés centralitzador d’absorció de competències executives per part de l’Estat, sobretot en serveis socials, formació professional o educació.

El present estudi analitza les tècniques jurídiques de potenciació de la bona administració en relació amb el dret a l´habitatge i té en compte la modificació de la Llei 18/2007, operada per la Llei 9/2011, així com les polítiques públiques en el nou context de crisi econòmica. Així, s’analitzen les noves mesures adoptades per protegir els deutors hipotecaris incapaços de satisfer el pagament de les seves obligacions i s’estudia fins a quin punt seria constitucionalment acceptable l´establiment futur de la dació en pagament si s’aplica a contractes de préstec o crèdit encara vigents, així com la imposició a propietaris de lloguers forçosos per evitar la pèrdua de l’allotjament per part dels deutors. Finalment, partint de la constatació que la mera protecció amb el dret privat del dret a l’habitatge de qui ja té allotjament és clarament insuficient, analitza l’imprescindible concurs del dret públic per promoure un habitatge assequible, mitjançant el paper rellevant del dret urbanístic i de la col·laboració publicoprivada, i fa una sèrie de propostes concretes en la part final.The present study analyses the legal techniques for the enhancement of good administration in relation with the right to housing and takes into account the amendments made to la Ley 18/2007 operada por la Ley 9/2011 [Act 18/2007 implemented by Act 9/2011], as well as public policies in the new context of economic crisis. Thus, the study analyses the new measures adopted to protect mortgage borrowers unable to meet their obligations and considers to what extent the future establishment of assignment of payment would be constitutionally acceptable if applied to loan or credit contracts still in force, as well as the imposition on owners of forced rentals to avoid the loss of accommodation on the part of debtors. Finally, based on the assumption that the mere protection through private law of the right to housing of those who already have accommodation is clearly insufficient, the study analyses the essential need for public law to promote affordable housing through planning law and public-private collaboration, and makes a number of specific proposals in the final part.El presente estudio analiza las técnicas jurídicas de potenciación de la buena administración en relación con el derecho a la vivienda y tiene en cuenta la modificación de la Ley 18/2007 operada por la Ley 9/2011, así como las políticas públicas en el nuevo contexto de crisis económica. Así, se analizan las nuevas medidas adoptadas para proteger a los deudores hipotecarios incapaces de hacer frente al pago de sus obligaciones y se estudia hasta qué punto sería constitucionalmente aceptable el establecimiento futuro de la dación en pago si se aplica a contratas de préstamo o crédito todavía vigentes, así como la imposición a propietarios de alquileres forzosos para evitar la pérdida del alojamiento por parte de los deudores. Finalmente, partiendo de la constatación que la mera protección con el derecho privado del derecho a la vivienda de quien ya tiene alojamiento es claramente insuficiente, analiza el imprescindible concurso del derecho público para promover una vivienda asequible, mediante el relevante papel del derecho urbanístico y de la colaboración público-privada, y hace una serie de propuestas concretas en la parte final.

[ca] L'artesanat fou un col??lectiu destacat en l'àmbit del conjunt de viles que formaven el País Valencià en la baixa Edat Mitjana, també en el cas d'Alzira. En el següent article tractem d'oferir una anàlisi d'aquest heterogeni grup social mitjançant un dels principals espais on desenvolupava la seua activitat, l'obrador o la casa. I això a partir de la localització de bona part de la menestralia en el centre urbà, també de les tasques que portava a terme en l'àmbit domèstic, passant per la transmissió del patrimoni o en quines condicions accedia al mercat immobiliari. En definitiva, pretenem interrogar-nos sobre com s'inseria l'habitatge en les estratègies familiars i quin paper jugava en les lògiques que permetien la reproducció social de l'artesanat.

The article puts into context the drafting of the Right to Housing Act as a response to the specific conditions governing access to housing in recent years in Catalonia, a period in which housing has been felt to be one of the principal concerns of Catalan society. The paper presents the law’s aim of encompassing all aspects of the housing sector. The Act has become the regulatory framework for the promotion, management, marketing, conservation and rehabilitation of housing stock. In addition, the article provides a breakdown of the main innovations introduced by the law in each of the different areas of housing. Among these new features, the following: the consideration of the provision of housing under public policy as a service for the general good; the establishment of the social role of property as a limit on the right of property; the objective of preserving the stocks of publicly subsidized low-income housing through an increase in the time limit for its being designated as such, the establishment of the principle of urban solidarity, and the introduction of one of the welfare state’s basic housing instruments: direct public aid to families to help them cope with the cost of rental housing.