Search

L'any 1767, els jesuïtes que vivien a l'antic regne de València (190 en total) van patir les conseqüències del fet històric que més va commoure l'Europa catòlica del set-cents: l'expulsió de la Companyia de Jesús dels dominis de Carles III. A partir de les fonts documentals, es reconstrueixen els esdeveniments des de l'assetjament inicial a aquests religiosos valencians, amb la consegüent expulsió, l'exili involuntari a Còrsega i a Itàlia i, finalment, el retorn a terres valencianes quaranta-nou anys després. Una panoràmica completa, doncs, del procés fins a la restauració de l'orde jesuític i el restabliment d'aquest a València, el 1816.

Quan es van feixistitzar les dretes catalanes com en altres llocs d'Europa? L'any 1939 la societat catalana va quedar dividida profundament: els que van haver de marxar, els derrotats que es van quedar i els que van guanyar. L'experiència de la guerra i de l'explosió revolucionària pot explicar la motivació dels catalans franquistes per saltar al bàndol del feixisme catòlic espanyol, però es queda curta a l'hora de retratar alguns dels catalans del 1939. Per tenir el quadre complet, cal buscar factors com la fascinació pel feixisme italià, el sentiment antidemocràtic i antiliberal, el reconeixement de la renaixença alemanya de la mà del nazisme o la por a la revolta social, que des de molt abans de l'estiu del 1936 van seduir les dretes clàssiques i les van empènyer cap als feixismes europeus. Quan es van feixistitzar les dretes catalanes com en altres llocs d'Europa? Perquè de feixistes catalans n'hi va haver. Aquest llibre en recull uns quants exemples, amb noms i cognoms, càrrecs i vileses diverses. Uns volien el retorn a un passat d'ordre i seguretat; altres aspiraven a una carrera pública; altres creien en els nous temps feixistes i en les seves dimensions nacionalistes i imperialistes. Tots compartien elements del programa, però a la vegada tenien visions de futur diferents. A cavall entre la història i la memòria, amb una important recerca documental que permet constatar que el pas del temps no esborra el que s'ha dit, fet i escrit, aquest llibre ofereix un retrat polític, cultural i intel·lectual demolidor dels primers anys quaranta a Catalunya i mostra amb rigor com els feixismes europeus van impregnar -aquí també- persones i institucions.

Des que, en l'últim terç del segle XVIII, Johann Gottfried Herder començà a difondre el seu concepte de'volkgeist'o esperit del poble, amb atenció especial a reivindicar la unió indestriable entre nació, llengua i literatura, s'obriren les portes a un replantejament global dels estats territorials europeus que els seus deixebles romàntics confirmarien i divulgarien al llarg del segle XIX, ajudant a la conformació dels estats nació contemporanis. En les terres catalanoparlants, l'anàlisi que en feu Joan Fuster és fonamental: des del seu concepte de nació, entesa com una comunitat unida per l'ús de la mateixa llengua, amb un paper determinant de la literatura, fins a la dissecció rigorosa, amb el seu agut bisturí, dels dèficits inherents a un circuit literari sotmès o simplement tolerat, però desprotegit dels beneficis del suport d'un Estat nació. Una singularitat europea que va merèixer la mirada atenta i apassionada del nostre intel·lectual més influent i que ací s'estudia amb profunditat.

El coneixement sobre els sants Abdó i Senent (''els Sants de la Pedra'també coneguts, per exemple, com'Sant Nin i Sant Non') permet aplegar a la conclusió que formen part d'u dels elements matriarcals vinculats a la cultura catalana del segle X i que, des dels Pirineus, s'expandí per moltes poblacions de la Corona Catalanoaragonesa. Això es manifesta, a nivell mitològic, etnològic, històric, artistic i, fins i tot, simbòlci, amb semblances amb altres cultures mediterrànies i, a més, com ara, amb el mitraisme.

Aquest volum recull pràcticament tots els estudis de Jordi Carbonell sobre els elements d'història de la llengua catalana. Estructurat en cinc parts, en la primera es reprodueixen els articles que esbossaven el seu projecte d'una història social i política de la llengua catalana; en el segon bloc, els dedicats a la presència catalana a Sardenya; en el tercer, els treballs sobre el català de l'edat moderna, majoritàriament centrats a Menorca, on ocupen un lloc prominent els estudis sobre gramatització; el quart bloc està dedicat al català d'avui, amb uns posicionaments lúcids de plena actualitat. Finalment, l'última part conté la seua valoració del llegat d'Aramon, Moll, Sanchis Guarner i Cahner. Les aportacions de Carbonell són capdavanteres en el plantejament sociolingüístic de la història de la llengua i imprescindibles per a l'estudi dels usos lingüístics i literaris a l'edat moderna.

Aquest volum pretén oferir una panoràmica de les transformacions del món cultural que foren a la base de la transició. Amb un plantejament nou i interdisciplinari, historiadors, filòlegs, experts en art i comunicació, ofereixen un conjunt d'estudis que analitzen els canvis culturals des de múltiples perspectives. En aquest sentit, s'analitzen tant les propostes que dialogaven amb el llegat del passat recent com aquelles altres que s'identificaven amb els nous corrents culturals europeus; els debats de caire més ideològic i minoritari i les noves pràctiques culturals de difusió de masses, des del còmic a la televisió. L'objectiu central és precisament oferir una reflexió conjunta sobre aquests dos àmbits massa sovint escindits. En realitat, uns i altres, de forma més o menys conscient, interactuaven, i van ser demostracions palpables dels canvis profunds d'una societat que institucionalment seguia vivint sotmesa a una dictadura.

Són de sobra coneguts en l'àmbit acadèmic els mèrits com a investigador de Josep Massot i Muntaner, i la Universitat de València, en nomenar-lo doctor'Honoris Causa', no ha fet una altra cosa que reconèixer-los i reafirmar-los. Amb una edició a càrrec de Vicent Simbor, aquest volum conté, a més de les intervencions en l'acte institucional, una relació exhaustiva i al dia de tota la seua producció, des de llibres fins a ressenyes, com també el recull dels seus estudis sobre filòlegs i escriptors valencians i una reelaboració del seu treball sobre la llengua dels mallorquins. Tot plegat, tenim a les mans una valuosa col·lecció de materials al servei de la cultura que agrairan especialment filòlegs i historiadors.

Josep Miquel Ramis analitza l'autotraducció i les implicacions que té per als autors i per als traductors. Aborda el tema des de tres angles complementaris: la teoria de la traducció, la teoria literària i la sociologia literària. Útil per a traductors professionals, docents, estudiants i investigadors de la traducció, la literatura i la sociolingüística, aquest estudi obre les portes a noves recerques, tant lingüístiques com culturals en general.'S'equivoca qui creu que estem davant d'una modalitat de traducció clarament homogènia. L'autotraducció és proteica, de perfils summament variats, per la qual cosa requereix l'aplicació de criteris classificatoris. Ramis, conscient d'aquesta necessitat, no refusa el desafiament d'oferir una proposta de categorització mereixedora de ser atesa.'(Del pròleg de Xosé Manuel Dasilva)