Search

Aquest volum respon a un títol tan ampli i suggerent com Història Contemporània d'Amèrica amb una anàlisi exhaustiva de l'evolució històrica del continent americà, des de l'època de les independències nacionals fins al final del segle XX, en què s'inclouen tant els trets comuns com els específics dels dos hemisferis continentals. Els autors, per raons metodològiques i amb intencions didàctiques, han estructurat el volum des d'una doble perspectiva temàtica i narrativa, basada en l'aproximació de totes aquelles qüestions, problematitzades, que s'han demostrat especialment rellevants en diversos moments, àrees i societats, tot superant l'opció, més habitual i comuna de convertir la història contemporània d'Amèrica en una col·lecció concatenada de petites històries nacionals de cadascun dels països.

El 5 d'octubre de 1867 s'inaugurava la Escuela Normal de Maestras de València amb el suport de la Universitat, l'Ajuntament i la Diputació de València. Al llarg de 150 anys, aquesta institució pública, seglar i, en el seu origen, de caràcter específicament femení, ha format les mestres que han educat les dones en les escoles valencianes. El recorregut per la seua història ens mostra el doble compromís pedagògic i social de professores i alumnes, els esforços per convertir-la en un centre renovador i de prestigi en el primer terç del segle XX, la desfeta durant el franquisme i les dificultats per la recuperació pedagògica fins arribar a l'actual Facultat de Magisteri. Al mateix temps, ens permet una mirada a l'evolució de la societat valenciana i les tensions produïdes entre els models de dona més innovadors i aquells més tradicionals. Tot plegat, unes pàgines de la història de l'educació valenciana, fins ara desconegudes, on les dones van ser les protagonistes indiscutibles.

L'obra creativa de José Antonio Valls Subirats (1958-1983), músic d'Alcanar que va morir prematurament abans de poder desenvolupar la seua prometedora trajectòria com a compositor, director, intèrpret i docent, no s'ha estudiat fins ara amb la profunditat que es mereix. En aquest llibre, a mode d'homenatge, s'analitza la seua figura des d'un punt de vista biogràfic, pero també com a acadèmic i professional, estudiant la seua producció per a determinar les característiques que el defineixen com a compositor, els seus recursos creatius i els seus lligams amb músiques foranes, com ara el jazz.

L'extensa bibliografia dedicada a Joan Fuster inclou estudis sobre els seus papers polítics, sobre els seus textos d'història social, sobre els seus escrits de literatura, sobre el seu estil tan característic, sobre els seus aforismes, sobre la seua poesia, etc. Tanmateix, per a cercar algun treball en què es pose la lupa, des d'un punt de vista estrictament literari, sobre un corpus determinat d'articles del suecà, hauríem d'acudir a introduccions de reculls o antologies, a apunts dispersos o, fins i tot, a alguna nota a peu de pàgina. Amb la intenció de cobrir, si més no, una porció d'aquest nínxol, s'aborda l'anàlisi literària del corpus conformat pels cent trenta articles que Fuster va publicar en les dues seccions mensuals que mantingué amb regularitat en la revista'Serra d'Or':'Restriccions mentals'(1968-1973), primer i, posteriorment,'Passar el dia, empènyer l'any'(1978-1984).

La implantació de la titulació de Periodisme a la Universitat de València no va ser una comesa fàcil, però un pla d'estudis innovador –fins i tot experimental– i un equip docent competent ho va fer possible amb escreix. Els estudis combinaven la tradició del periodisme de qualitat amb algunes noves tendències, com el periodisme científic i tecnològic, el periodisme digital o el periodisme d'investigació i precisió. Quant al professorat, estava integrat per acadèmics i professionals dels principals mitjans de comunicació valencians. En l'actual ecosistema comunicatiu, era tot un repte formar periodistes graduats altament professionals que, més enllà de les teories i les habilitats tècniques, entengueren la informació com un bé públic i el periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Aquest recull de textos constitueix una polifonia testimonial de la gran majoria del professorat que, al llarg d'aquests primers vint anys, ha fet possible aquesta interessant i engrescadora experiència de docència i formació per a periodistes.

1936-1956. Vint anys i milers de víctimes, que amb la seua desaparició van causar dolor en uns familiars que continuaran patint durant anys les conseqüencies de la repressió; una repressió sobre persones que són acusades de pensar diferent de com ho feien els seus botxins, de creure diferent de com ho feien els seus denunciants, de defensar unes idees, una forma de vida, de treball, diferent de la dels seus contraris. El cost humà de la repressió. Les víctimes de la repressió franquista i republicana s'afegeixen a les morts produïdes en els fronts de guerra o pels bombardejos sobre les ciutats de rereguarda d'una incivil guerra civil. No es tracta d'igualar dues repressions, pero sí que cal pensar que per tot arreu hi va haver viudos, viudes, orfes, robatoris, saquejos, confiscacions, assassinats, extorsions, terror calent, terror fred, actuacions incontrolades... i quan s'empren aquests termes cal tenir present que, en un moment determinat, es poden aplicar a qualsevol dels dos costats de la línia divisoria. Una altra cosa és el tracte que va donar el franquisme a unes víctimes i a altres. Ací sí que hi ha una barrera que és necessari eliminar si volem facilitar un clima de concòrdia.

Els renovats debats sobre la Transició han mostrat que hi ha una distància important entre la construcció de la memòria i els fets reals. En els escassos anys de la Transició es configuraren moltes de les claus que definiren la realitat valenciana de les dècades següents, i és per això que es fan necessàries altres mirades revisionistes que analitzen la història amb objectivitat i equilibri. Al setmanari Valencia Semanal, que va tenir gran ressò en l?esfera política, es concentren moltes de les claus de la vida politicosocial valenciana i espanyola. Fou alhora escola de periodistes i experiment avantguardista; espectador, però també protagonista de les lluites fratricides pel poder, amb l?ascens i la caiguda de polítics històrics. Aquest estudi realitza una aproximació als esdeveniments més importants del període al País Valencià.

El present volum recull les intervencions que varen tindre lloc durant la Trobada 2016 Universitat de València-Instituts d'Estudis Comarcals amb el títol'La Memòria Històrica i Democràtica. Experiències i Propostes en el Territori Valencià'. Un jornada celebrada el 26 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València i convocada amb l'objectiu de plantejar, analitzar i debatre sobre propostes de recerques en un espai concret, de posada en valor d'elements, de realització de catàlegs, etc. En general, es tractava de reflexionar entorn d'un patrimoni cultural, material i immaterial, que estem convençuts ha de ser identificat, (re)conegut i valorat per part de la societat valenciana.

Després de la desfeta del valencianisme republicà com a conseqüència de la Guerra Civil, a finals dels anys cinquanta del segle XX la premsa valencianista reprèn la tradició històrica. Entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica, van sorgir tot un seguit de revistes que empren el català com a element recuperador de la identitat valenciana. Publicacions com Gorg, Dos y Dos, Saó, Valencia Semanal, Trellat, Generalitat, L'Espill, l?Horta o El Temps, entre altres, configuren un nou teixit identitari que aglutinarà persones forjades en la lluita antifranquista i les plataformes democràtiques de la Transició, influenciades pel nou valencianisme articulat al voltant del pensament de Joan Fuster. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua.

A priori el Concili Vaticà II i «Nosaltres, els valencians» de Joan Fuster no tenen res en comú, però a la revista Saó conflueixen aliances insospitades. Escrita íntegrament en català, Saó va ser fundada en 1976 per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per l'oberturisme del concili que va facilitar el camí a l'ús de les llengües vernacles en la litúrgia, als quals s'uniren intel·lectuals i periodistes nacionalistes'agnòstics i d'esquerres'imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari de la societat valenciana durant la Transició, amb el consegüent ascens del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients. Aquest llibre s'endinsa en els orígens de Saó i la seua lluita, en anys convulsos, per aconseguir una autèntica Església valenciana i la normalització cultural i lingüística del poble valencià.

Joan Fuster és, sense cap mena de dubte, l'erudit i intel·lectual més important que hem tingut al País Valencià durant l'època contemporània, i un dels més rellevants als Països Catalans del segle xx. La seua extensa producció literària i periodística és una font d'informació inesgotable i polièdrica per als investigadors de les disciplines més diverses. En aquest sentit, el volum que teniu a les mans presenta els estudis i treballs de recerca de cinc especialistes de l'àmbit universitari sobre aspectes ben interessants i fonamentals de l'obra de l'escriptor de Sueca, com ara la traducció a partir de les versions i els pròlegs de Fuster de l'obra d'Albert Camus, l'assagisme literari, l'obra dietarística, la crítica literària i periodística en la revista Destino, i els articles d'opinió a la premsa durant la Transició política.

El Bloc d'Estudiants Agermanats, el sindicat estudiantil més representatiu del País Valencià, ha assolit trenta anys d'activitat continuada. El BEA és una organització creada a la Universitat de València el 1984, per una generació estudiantil que reclamava una transformació profunda de l'estructura i el funcionament institucionals. Aquest llibre presenta un mosaic d'opinions sobre la participació en el moviment estudiantil, i pretén apropar una panoràmica de l'activitat d'un moviment plural i col·lectiu mitjançant la suma i confrontació de moltes veus que han fet possible la seua presència, la seua influència, la seua continuïtat. Però a més del vessant testimonial, aquest llibre mira de situar el BEA en una tradició històrica de lluita, de maduració de discursos i d'organització, de propostes de canvi i de modernització des del valencianisme i l'esquerra.

Ferran Sánchez Agustí (1951), escriptor sallentí i erudit, gaudeix de la curiositat metòdica de l'investigador lúcid demostrada en camps tan complexos de la historiografia com el carlisme. La Diputació de Barcelona el distingí amb el XV Tasis-Torrent de Comunicació per 44 reportatges sobre els maquis publicats al diari Segre de Lleida. Maquis a Catalunya és el resultat d'aquell treball, augmentat quantitativament i qualitativament i redactat amb l'amenitat d'un narrador consumat, esdevé un relat rigorós i un vademècum sobre la guerrilla antifranquista i comunista de l'exili aconseguit a França contra el nazisme, intentaren infructuosament exportar aquell model de resistència per enderrocar l'autòcrata.