Search

International audience; El "dret a decidir", que es concediria a part de la població d'un estat, no està recollit expressament en les constitucions. Quan s’hi acosten certs conceptes, com ara el dret a l’autodeterminació, la demanda del dret a decidir requereix cada vegada més un fonament separat per evitar els obstacles, tant internacionals com constitucionals, a la secessió unilateral. Tot i que els contorns d’aquest dret continuen sent ambigus, el seu estatus constitucional comença a concretar-se a través de la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol en particular que, per rebutjar aquest dret en la seva versió extrema (secessió unilateral), en consagra tanmateix la seva existència en una sentència del 2014. Tot i que és lògic que els estats contestin aquest dret des d’un punt de vista estrictament constitucional, no és menys cert que aquesta demanda expressa un desig polític. La dimensió política del conflicte entre l’Estat i l’entitat que reivindica el dret a decidir marca, sens dubte, els límits de la comprensió estrictament constitucional d’aquest dret. No obstant això, el dret constitucional manté un paper d’importància primordial a l’hora de definir les garanties democràtiques que podrien envoltar l’exercici d’aquest dret.; The "right to decide", which would be granted to a part of the population of a State, is not expressly enshrined in the Constitutions. While certain notions, such as the right to self-determination, are close to it, the claim to the right to decide increasingly defends a separate basis in order to circumvent both international and constitutional obstacles to the right to unilateral secession. Even if the contours of this right are still ambiguous, a constitutional status of this right is beginning to take shape through the jurisprudence of the Spanish Constitutional Court in particular, which, while rejecting this right in its extreme version (unilateral secession), nonetheless enshrines its existence in a 2014 ruling. While it is logical for states to challenge this right from a strictly constitutional point of view, the fact remains that this demand expresses a political wish. The political dimension of the conflict between the State and the entity claiming the right to decide undoubtedly marks the limits of a strictly constitutional understanding of this right. Nevertheless, constitutional law retains a role of primary importance in defining the democratic guarantees that could surround the exercise of this right.; Le « droit de décider », qui serait reconnu à une partie de la population d'un Etat, n'est pas inscrit expressément dans les Constitutions. Si certaines notions, tel que le droit à l’autodétermination, s'en rapprochent, la revendication du droit de décider défend de plus en plus fréquemment un fondement à part afin de contourner les obstacles à la fois internationaux et constitutionnels au droit à la sécession unilatérale. Même si les contours de ce droit restent encore ambigus, un statut constitutionnel de celui-ci commence à se dessiner à travers la jurisprudence du Tribunal constitutionnel espagnol en particulier, qui pour rejeter ce droit dans sa version extrême (la sécession unilatérale) n'en consacre pas moins l'existence dans un arrêt de 2014. Or, s'il est logique que les Etats contestent ce droit d'un point de vue strictement constitutionnel, il n'en demeure pas moins que cette revendication exprime un souhait politique. La dimension politique du conflit opposant l'Etat à l'entité revendiquant le droit de décider marque sans doute les limites de l'appréhension strictement constitutionnelle de ce droit. Pour autant, le droit constitutionnel garde un rôle de première importance dans la définition des garanties démocratiques qui pourraient entourer l'exercice de ce droit.

International audience; L’anàlisi dels conflictes territorials de sobirania permet entendre que aquests conflictes es presenten en una doble dimensió: plantejant de manera esglaonada la qüestió de la legitimitat del subjecte polític sobirà (demos) i la de la decisió jurídicament sobirana necessària per resoldre el conflicte. En aquest sentit, les lliçons que es poden derivar d’aquesta anàlisi són fonamentals per abordar el debat normatiu. En aquest article, s’abordaràn els conceptes de sobirania, conflictes territorials, nacionalisme i autodeterminació.; L'analyse des conflits territoriaux de souveraineté suggère que ces conflits sont présent dans une double dimension : posant de manière échelonnée la question de la légitimité du sujet politique souverain (demos) et celle de la décision légalement souveraine nécessaires pour résoudre le conflit. En ce sens, les leçons qui peuvent être tirées de cette analyse sont essentielles pour aborder le débat réglementaire. Dans cet article, les concepts de souveraineté, de conflits territoriaux, de nationalisme et seront abordés autodétermination.

International audience; Es tractarà de demostrar que les organitzacions propalestines a Espanya poden tenir un caire polític diferent segons la comunitat autònoma en què es troben. La dimensió anticolonialista de "territori ocupat" del discurs propalestí pot tenir ecos en les ideologies nacionalistes d'algunes nacions sense Estat ('nacionalitats' segons le Constitució espanyola) avui integrants de l'Estat espanyol. Serà qüestió de valorar si es pot fer aquesta mateixa constatació amb altres causes arreu del món i si els principals nacionalismes perifèrics són necessàriament propalestins.; This paper will demonstrate that Spanish pro-Palestinian organizations may have a different political character according to the region where they can be found. The anticolonial dimension of the notion of "occupied territories' in pro-Palestinian discourse is bound to find echoes in the nationalist ideologies of some of the cultural nations ('nationalities' according to the Spanish Constitution) which make up Spain. The paper will try to determine if such differences can also be observed in other parts of the world and if the main peripheral nationalisms necessarily adopt a pro-Palestinian stance.; Il s’agira de démontrer que les organisations pro-palestiniennes d’Espagnepeuvent avoir un caractère politique différent selon la région dans laquelle ellesse trouvent. La dimension anticolonialiste de « territoire occupé » dans le discourspro-palestinien peut trouver des échos dans les idéologies nationalistes de certainesnations culturelles (‘nationalités’ selon la Constitution espagnole) faisant aujourd’huipartie de l’Espagne. Il sera question de déterminer si ces nuances existent aussi dansd’autres causes dans le monde et si les principaux nationalismes périphériques sontnécessairement pro-palestiniens.

International audience; Es tractarà de demostrar que les organitzacions propalestines a Espanya poden tenir un caire polític diferent segons la comunitat autònoma en què es troben. La dimensió anticolonialista de "territori ocupat" del discurs propalestí pot tenir ecos en les ideologies nacionalistes d'algunes nacions sense Estat ('nacionalitats' segons le Constitució espanyola) avui integrants de l'Estat espanyol. Serà qüestió de valorar si es pot fer aquesta mateixa constatació amb altres causes arreu del món i si els principals nacionalismes perifèrics són necessàriament propalestins.; This paper will demonstrate that Spanish pro-Palestinian organizations may have a different political character according to the region where they can be found. The anticolonial dimension of the notion of "occupied territories' in pro-Palestinian discourse is bound to find echoes in the nationalist ideologies of some of the cultural nations ('nationalities' according to the Spanish Constitution) which make up Spain. The paper will try to determine if such differences can also be observed in other parts of the world and if the main peripheral nationalisms necessarily adopt a pro-Palestinian stance.; Il s’agira de démontrer que les organisations pro-palestiniennes d’Espagnepeuvent avoir un caractère politique différent selon la région dans laquelle ellesse trouvent. La dimension anticolonialiste de « territoire occupé » dans le discourspro-palestinien peut trouver des échos dans les idéologies nationalistes de certainesnations culturelles (‘nationalités’ selon la Constitution espagnole) faisant aujourd’huipartie de l’Espagne. Il sera question de déterminer si ces nuances existent aussi dansd’autres causes dans le monde et si les principaux nationalismes périphériques sontnécessairement pro-palestiniens.

La pràctica d’activitat física s’ha convertit en una de les eines per a la millora del benestar, per la qual cosa, és cabdal utilitzar estratègies pedagògiques participatives per al seu ensenyament. L’objectiu d’aquest article és constatar l’eficàcia d’aquestes estratègies sobre la motivació i la satisfacció d’un programa d’activitat física, de sis mesos de durada. Els participants s´han dividit en dos grups: un dirigit per educadors, que apliquen estratègies de motivació autodeterminada, i l’altre no dirigit amb accés lliure a l’instal•lació esportiva. Al llarg del programa pretenem valorar els estats de motivació i de satisfacció entre ambdós grups i per això hem utilitzat una combinació de qüestionaris validats i administrats en diferents moments dins d’un disseny d’estudi de casos de seguiment longitudinal. Les anàlisis estadístiques descriptiva i de correlació indiquen que hi ha hagut un increment significatiu en el grup dirigit per educadors dels estats de motivació més autodeterminats (intrínsecs i integrats). Aquests resultats ens porten a defensar recomanacions pedagògiques per aplicar estratègies efectives que optimitzaran la intervenció dels professionals de l’activitat física.___________________________________________________________________La pratique de l’activité physique est devenue un des outils pour l’amélioration du bien-être, raison pour laquelle l’utilisation de stratégies pédagogiques participatives pour son ensei-gnement est essentielle. L’objectif de cet article est de constater l’efficacité de ces stratégies sur la motivation et la satisfaction d’un programme d’activité physique, d’une durée de six mois. Les participants se sont divisés en deux groupes: l’un dirigé par des éducateurs, qui appliquent des stratégies de motivation autodéterminée, et l’autre non dirigé avec accès libre à l’installation sportive. Au long du programme, nous prétendions mettre en valeur les états de motivation et de satisfaction entre les deux groupes et, pour ce faire, nous avons utilisé une combinaison de questionnaires (BREQ-3 et PNSE) validés et administrés en différents moments dans le cadre d’une conception d’étude de cas de suivi longitudinal. Les analyses statistiques indiquent qu’il y a eu une augmentation significative dans le groupe dirigé par les éducateurs des états de motivation plus autodéterminés (intrinsèques et intégrés). Ces résultats nous mènent à défendre des recommandations pédagogiques pour appliquer des stratégies effectives qui optimiseront l’intervention des professionnels de l’activité physique., The practice of physical activity has become one of the tools used to enhance well-being. As a result, the use of participative educational strategies in its teaching is crucial. The objective of this paper is to determine the effectiveness of such strategies on motivation and satisfaction during a six-month programme of physical activity. The participants were divided into two groups: a group supervised by educators, who applied strategies of self-determined motivation, and an unsupervised group, who had free access to a sports facility. Throughout the programme, the aim was to track the levels of motivation and satisfaction of the two groups. To do this, we used a combination of validated questionnaires (BREQ-3 and PNSE) administered at different times as part of a longitudinal case study. The statistical analysis indicates that the group supervised by educators experienced a significant increase in their more self-determined (intrinsic and integrated) levels of motivation. These results lead us to support pedagogical recommendations to apply effective strategies that can optimize the intervention of physical activity professionals., La práctica de actividad física se ha convertido en una de les herramientas para la mejora del bienestar, por lo cual, utilizar estrategias pedagógicas participativas para su enseñanza es fundamental. El objetivo de este artículo es constatar la eficacia de estas estrategias sobre la motivación y la satisfacción de un programa de actividad física, de seis meses de duración. Los participantes se han dividido en dos grupos: uno dirigido por educadores, que aplican estrategias de motivación autodeterminada, y el otro no dirigido con acceso libre a la instalación deportiva. A lo largo del programa pretendemos valorar los estados de motivación y de satisfacción entre los dos grupos y por eso hemos usado una combinación de cuestionarios (BREQ-3 y PNSE) validados y administrados en diferentes momentos dentro de un diseño de estudio de casos de seguimiento longitudinal. Los análisis estadísticos descriptivos y de correlación indican que ha habido un incremento significativo en el grupo dirigido por educadores de los estados de motivación más autodeterminados (intrínsecos e integrados). Estos resultados nos llevan a defender recomendaciones pedagógicas para aplicar estrategias efectivas que optimizarán la intervención de los profesionales de la actividad física.