Search

Aquesta tesi té com a objectiu augmentar el coneixement sobre les necessitats dels pacients atesos a les unitats psiquiàtriques penitenciàries (UPP). Per assolir aquest objectiu s’han dissenyat tres estudis. Una revisió sistemàtica dels estudis que avaluen les necessitats en aquesta població; un estudi descriptiu de les necessitats de les persones ateses en UPP i de les variables que s’associen a les necessitats i, finalment, un estudi que avalua el canvi d’aquestes necessitats al llarg de 12 mesos d’estada en les unitats de rehabilitació de les UPP. L’escala Camberwell Assessment of Needs-Forensic Version és l’eina que permet avaluar les necessitats d’aquesta població i que s’ha utilitzat en els tres estudis d’aquesta tesi. Els resultats d’aquesta tesi ens mostren que els pacients i els professionals identifiquen, generalment, les mateixes necessitats, tant totals com no cobertes. Les necessitats més prevalents dels pacients atesos en les UPP són les relacionades amb la simptomatologia psicòtica i les activitats diàries. S’ha constatat la relació existent entre el nombre de necessitats i el funcionament general i social dels pacients. Tanmateix, altres dominis, com la qualitat de vida i la consciència de malaltia tenen un paper important en les necessitats totals i no cobertes dels pacients. L’estada en unitats de rehabilitació, així com, les intervencions i l’aplicació de programes psicològics, educatius i d’infermeria, contribueixen a la millora de l’estat psicopatològic dels pacients, al seu funcionament social i general, així com a la disminució dels factors i el nivell de risc. Les limitacions d’aquesta tesi parteixen de la manca d’instruments específics per a la població psiquiàtrica penitenciària, així com per la dificultat de dur a terme estudis controlats degut a les característiques d’aquestes institucions i el nombre reduït de població. Aquesta tesi presenta per primera vegada, resultats sobre les necessitats i l’evolució de la població ingressada a les UPP catalanes i es pot considerar un punt de partida per a futures investigacions., The aim of this thesis is to increase the knowledge about the needs of patients admitted in the psychiatric penitentiary units (UPP). To achieve this goal three studies have been designed. A systematic review of the studies that assess the needs in this population; a descriptive study of the needs of the people attended in the UPP and the variables that are associated to the needs and, finally, a study that assess the change of these needs during 12 months of stay in the rehabilitation units of the UPP. The Camberwell Assessment of Needs-Forensic Version scale is the instrument that permits the needs assessment of this population and it has been used in all three studies of this thesis. The results of this thesis show that patients and staff, generally, identify the same needs, both total and unmet. The most common needs of patients treated at UPP are those related to psychotic symptoms and daily activities. The relationship between the number of needs and the general and social functioning of the patients has been established. However, other domains, such as quality of life and disease awareness, play an important role in the total and unmet needs of patients. The stay in rehabilitation units, as well as the interventions and the application of psychological, educational and nursing programs, contribute to the improvement of the psychopathological state of the patients, their social and general functioning, as well as the decrease in factors and the level of risk. The limitations of this thesis are based on the lack of specific instruments for the penitentiary psychiatric population, as well as the difficulty of carrying out controlled studies due to the characteristics of these institutions and the small number of people. This thesis presents for the first time results on the needs and evolution of the population admitted to the Catalan UPP and can be considered a starting point for future research.

Els fàrmacs antidepressius necessiten unes quantes setmanes per aconseguir una resposta clínica (Trivedi et al., 2006). Una possible explicació és que l’augment de la concentració de serotonina (5-HT) extracel·lular produïda pels inhibidors de la recaptació de serotonina (ISRS) estigui limitada per l’activació dels autoreceptors 5-HT1A. La utilització de molècules que antagonitzin el receptor 5-HT1A i el dessensibilitzin podria escurçar la resposta antidepressiva i/o augmentar-ne l’efecte. Es realitzen dos assajos clínics utilitzant dues molècules amb acció sobre el 5-HT1A: el Pindolol, un fàrmac amb acció antagonista parcial del receptor 5-HT1A i el DU125530 un nou fàrmac amb acció antagonista completa del receptor 5-HT1A. Es revisa la rellevància del receptor 5-HT1A en el tractament antidepressiu que s’exposa al llarg de la introducció. També es realitza un estudi de metaanàlisi dels assajos clínics controlats realitzats amb pindolol afegit al tractament antidepressiu amb ISRS per l’escurçament i potenciació de la resposta antidepressiva en pacients amb depressió no resistent., Antidepressant drugs require several weeks to achieve a clinically meaningful improvement of depression. One explanation is that the extracellular serotonin (5-HT) concentration produced by reuptake blockade of selective serotonin reuptake inhibitors (SSRI) is limited by the activation of autoreceptors (5-HT1A). Molecules with an antagonism action on 5-HT1A may be useful to enhance or accelerate antidepressive response of SSRI. Two clinical trial are conducted: one with pindolol, a partial 5-HT1A antagonist and one with DU125530 a new full 5-HT1A antagonist. A review about the relevance of 5-HT1A receptor in the SSRI response is also done exposed too in the introduction part of the thesis. A meta-analysis of randomized controlled trials of pindolol augmentation in patients with nonresistant depression is also performed.

Els models de l’aprenentatge de la por tenen un important rol en la comprensió dels trastorns d’ansietat i el seu tractament. Un dels paradigmes més emprats per la recerca de la por és el condicionament clàssic, en el que un estímul inicialment neutre, després de ser associat repetidament amb un estímul incondicionat, es converteix en un estímul condicionat que genera una resposta de por (adquisició de la por). Si l’estímul condicionat es presenta repetidament sense l’estímul incondicionat, la resposta de por disminueix (extinció dins la sessió). Quan el participant torna al context on es va donar l’extinció dins la sessió, apareix de nou la memòria de l’extinció de la por (record de l’extinció). L’extinció de la por (extinció dins la sessió i record de l’extinció) tradicionalment s’ha considerat un procés equivalent a la teràpia d’exposició (el tractament més eficaç per la majoria de trastorns d’ansietat) però aquesta relació pràcticament no ha estat estudiada. Per altra banda, un concepte que ha guanyat reconeixement en relació als trastorns d’ansietat és el control atencional (l’habilitat de regular la distribució atencional, incloent les habilitats per a mantenir l’atenció sostinguda, ignorar distractors i desplaçar el focus atencional entre diferents tasques). En aquest estudi hem explorat, per una banda, si les diferències individuals en l’extinció dins la sessió i el record de l’extinció estaven associades amb els resultats de la teràpia d’exposició. En segon lloc, vam estudiar la relació entre les diferències individuals en l’extinció dins la sessió i el record de l’extinció i el control atencional en condicions no emocionals. 50 participants amb por de les aranyes van participar en un paradigma d’aprenentatge de la por de dos dies, en una breu teràpia d’exposició així com en un tasca que mesurava el control atencional. Els resultats indicaven que una millor extinció dins la sessió estava relacionada amb millors resultats durant la teràpia d’exposició. Per altra banda, alguns components del control atencional van predir una major capacitat d’extinció dins la sessió i record de l’extinció. Els nostres resultats donen suport a la relació entre extinció de la por i teràpia d’exposició i fan una primera aportació a la relació entre l’extinció de la por i el control atencional en condicions no emocionals. Futures investigacions són necessàries per poder cercar aplicacions clíniques que millorin els resultats de la teràpia d’exposició., Fear learning models have a key role in our understanding of anxiety disorders and their treatment. One of the more established paradigms in the research on fear is classical conditioning, in which an initially neutral stimulus, after being repeatedly associated with an unconditioned stimulus, becomes a conditioned stimulus and elicits a fear response (fear acquisition). If the conditioned stimulus is presented repeatedly without the unconditioned stimulus, the fear response shows a decrease (extinction learning). If the subject comes back to the context where extinction learning took place, usually shows a recovery of the fear extinction memory (extinction recall). Fear extinction (extinction learning and recall) has been considered a form of exposure therapy (the most effective treatment for most anxiety disorders) but this is an assumption that has not been tested experimentally. Another concept that has gained recognition among anxiety is attentional control (the ability to regulate attention allocation, including our ability to maintain sustained attention, ignore distractors, and shift attention between tasks). Here, we tested whether individual differences in fear extinction (learning and recall) in the laboratory were associated with the outcomes of an exposure therapy. Furthermore, we studied whether individual differences in fear extinction (learning and recall) were associated with individual differences in non-emotional attentional control. 50 participants with fear of spiders participated in a two-day fear-learning paradigm, and then underwent a brief exposure therapy and performed an attentional control task. Results showed that enhanced extinction learning was associated with better exposure therapy outcome. Moreover, some components of attentional control predicted enhanced extinction learning and recall. Our results support the idea that individual differences in fear extinction learning may be associated with exposure therapy outcome, and provide first evidence about the association between fear extinction and non-emotional attentional control. Future research is necessary to search for clinical applications that improve exposure therapy outcomes.

En aquesta Tesi es presenten quatre estudis que tenien l’objectiu de validar les rates romanes (RHA-I i RLA-I) com a model animal d’alguns símptomes rellevants per a l’esquizofrènia. L’Estudi 1 tenia com a objectiu principal fer la caracterització conductual de les rates romanes d’alta i baixa evitació (RHA-I i RLA-I, respectivament) i de les rates genèticament heterogènies NIH-HS en dues tasques relacionades amb els símptomes de l’esquizofrènia, com són els dèficits de filtratge atencional, mesurats amb la inhibició de la resposta de sobresalt per un prepols (PPI), i els dèficits de memòria de treball. A l’Estudi 2 es van investigar els efectes de l’aïllament social, sobre diverses conductes/fenotips: el filtratge atencional (PPI), l’ansietat, la hiperactivitat motora i la memòria. A l’Estudi 3 es van avaluar els efectes de substàncies antipsicòtiques (haloperidol i clozapina) i propsicòtiques (apomorfina, MK-801, DOI) sobre la PPI i l’activitat motora. Finalment, el quart estudi tenia l’objectiu d’estudiar les diferències d’expressió gènica de HTR1A i HTR2A entre les soques romanes, i entre rates NIH-HS seleccionades pel seus nivells extrems de PPI. Els resultats de l’Estudi 1 mostren que les rates RHA-I, comparades amb les RLA-I i les NIH-HS, tenen dèficits de PPI i de memòria de treball, i que les rates NIH-HS presenten valors alts (semblants als de les rates RLA-I) tant de PPI com de memòria de treball. A més a més, els resultats mostren correlacions positives entre la PPI i la memòria de treball. A l’Estudi 2, les rates RHA-I aïllades socialment manifesten dèficits de PPI, augment de l’ansietat, hiperactivitat i dèficits d’aprenentatge. A l’Estudi 3 vam observar que les rates RHA-I són més sensibles als efectes dels agonistes/antagonistes dopaminèrgics (apomorfina/haloperidol) sobre la PPI. Per altra banda, les rates RLA-I són més sensibles als efectes dels fàrmacs agonistes/antagonistes serotoninèrgics (DOI/clozapina) i a l’ antagonista NMDA (MK-801) sobre la PPI. Els resultats de l’Estudi 4 mostren diferències entre soques en l’expressió gènica al còrtex prefrontal (dels gens HTR1A i HTR2A) i a l’estriat (del gen HTR2A), on les rates RHA-I mostren un increment de l’expressió en ambdós casos. Les rates NIH-HS seleccionades pels seus nivells de PPI també mostren diferències d’expressió del gen HTR1A al còrtex prefrontal. Globalment, els estudis augmenten la validesa aparent (Estudi 1 i 2), la validesa predictiva (Estudi 3) i la validesa de constructe (Estudi 4 i el 2 en menor mesura) de les rates RHA-I com a model animal d’alguns dels símptomes relacionats amb l’esquizofrènia., In this Thesis we present four studies that were aimed at validating the Roman rat strains (RHA-I and RLA-I) as an animal model of some schizophrenia-relevant symptoms. Study 1 was devoted to behaviorally characterize the Roman high- (RHA-I) and low-avoidance (RLA-I) rats, and the genetically heterogeneous rats (NIH-HS), in two tasks related to some schizophrenia-relevant symptoms, i.e. prepulse inhibition of the startle response (PPI, a measure of sensorimotor gating) and spatial working memory measured in the Morris water maze. In Study 2, we investigated the effects of chronic social isolation on several behaviours/phenotypes in the Roman rats: sensorimotor gating (PPI), anxiety, locomotor hyperactivity and spatial memory. In Study 3 we evaluated the effects of several antipsychotics (haloperidol and clozapine) and propsychotics (apomorphine, DOI and MK-801) on PPI and locomotor activity. Finally, Study 4 was aimed to evaluate whether there are differences in gene expression (of the HTR1A and HTR2A genes) between the Roman rat strains, and to see if these differences also appear between NIH-HS rats selected for their extremely high or low levels of PPI. The results of Study 1 show that RHA-I rats have PPI and working memory deficits and that NIH-HS rats present high levels of PPI and working memory. There are positive associations between PPI and working memory, since rats with high PPI (RLA-I and NIH-HS) also have a better performance in the working memory task. In Study 2, the socially-isolated RHA-I rats exhibit PPI deficits, increased anxiety, locomotor hyperactivity and spatial learning deficits. Study 3 shows that RHA-I rats are more sensitive to the effects of dopamine agonists/antagonists (apomorphine/haloperidol) on PPI, whereas RLA-I rats are more sensitive to the effects of serotonin agonists/antagonists (DOI/clozapine) and to the NMDA antagonist (MK-801) in the PPI test. The results of Study 4 show differences in gene expression between the Roman rats in the prefrontal cortex (HTR1A and HTR2A genes) and in the striatum (HTR2A gene), with RHA-I rats having enhanced expression of these genes. The NIH-HS rats selected for their extreme PPI levels also show differences of expression of the HTR1A gene in the prefrontal cortex. As a whole, the studies of the present Thesis increase the apparent validity (Study 1 and 2), the predictive validity (Study 3) and construct validity (Study 4 and Study 2 to a lesser extent) of the RHA-I rats as an animal model of some of the symptoms related to schizophrenia.

Els trastorns d'ansietat suposen una gran càrrega social i econòmica, i una davallada molt important en la qualitat de vida dels pacients afectats. Per sort, actualment es disposa de tractaments eficaços per aquests trastorns, com per exemple els inhibidors selectius de la recaptació de la serotonina o la teràpia cognitivoconductual. Tanmateix, un part considerable dels pacients no milloren amb aquests tractaments. Per aquest motiu, la identificació dels factors implicats en una pitjor resposta terapèutica és ara per ara una prioritat en el món de la recerca. Emmarcada en aquest context, i des d'una òptica translacional, aquesta tesi pretén ser una contribució a l'estudi dels predictors de resposta. En primer lloc, es van avaluar les propietats psicomètriques i l'estructura factorial de la versió castellana de la Panic Disorder Severity Scale - Self Report (PDSS-SR) -estudi 1-. Els resultats obtinguts confirmen que la versió castellana de la PDSS-SR és un instrument adequat per valorar símptomes de pànic/agorafòbia en contextos de parla castellana. El fet que es tracti d'un instrument fàcil d'utilitzar ha de permetre la seva aplicació de forma àmplia, i poder portar a terme comparacions entre diferents cultures, cosa que fins ara no era possible degut a l'absència d'una versió en castellà validada. En segon lloc, es va avaluar si el polimorfisme Val66Met del BDNF i/o el maltractament infantil s’associen a una pitjor trajectòria de resposta durant la teràpia cognitivoconductual pel trastorn de pànic -estudi 2-. Basant-nos en recerca prèvia, la nostra hipòtesi era que tant l'al·lel Met del gen del BDNF com el maltractament infantil s'associarien amb una trajectòria de resposta menys favorable. Tanmateix, a partir de les nostres dades no vam obtenir un resultat positiu entre aquestes variables i la resposta al tractament. Tot i tractar-se de resultats negatius, aquestes dades s'afegeixen al creixent cos de coneixement sobre predictors de resposta en els trastorns d'ansietat, informació que ha d'acabar derivant en un futur cap a intervencions més ajustades a determinats perfils de pacients. A més, donat que la hipòtesi de partida no es va poder confirmar, aquest treball orienta la recerca en aquest camp cap a altres variables (p.e., epigenètiques) que podrien modular la resposta al tractament psicològic en el TP, i possiblement també en altres trastorns., Anxiety disorders cause a huge social and economic burden, and result in low quality of life of those affected. Fortunately, there are effective treatments for anxiety disorders, such as the selective serotonin reuptake inhibitors or cognitive-behavioural therapy. However, a substantial proportion of patients does not respond to these treatments, and identifying which factors are associated with poor treatment outcome is now a research priority. In this context, and from a translational perspective, the present Ph D dissertation seeks to be a contribution to the study of predictors of outcome. Firstly, we assessed the psychometric properties and factorial structure of the Spanish version of the Panic Disorder Severity Scale - Self Report (PDSS-SR) -study 1-. Our results confirm that the Spanish version of the PDSS-SR is a suitable instrument for assessing panic/agoraphobia symptoms in Spanish-speaking contexts. Given that it is an easy-to-administer tool, it can be broadly applied and it should allow to carry out cross-cultural research, which was not possible because a validated Spanish version was not available. Secondly, we tested whether the BDNF Val66Met polymorphism and/or childhood maltreatment are associated with a worse response trajectory during cognitive-behavioural therapy for panic disorder -study 2-. Prompted by previous evidence, we hypothetised that both the Met allele of the BDNF gene and childhood maltreatment would be associated with a less favorable response trajectory. However, we found no evidence to support an association between treatment outcome and either of these variables. Despite the negative results, our data add to the expanding body of evidence on which predictors of treatment outcome are clinically relevant for anxiety disorders, and this type of information will ultimately lead to better interventions that are more precisely tailored to patient profiles. In addition, since our hypothesis could not be confirmed, this work guides research in this field to other variables (e.g., epigenetic) that may modulate the response to psychological treatment in panic disorder, and possibly in other disorders as well.

Aquesta tesi s’ha portat a terme per compendi d’articles, consta d’un article sobre Joc Patològic (JP) de tipus retrospectiu, dut a terme amb població clínica que compara homes i dones amb joc patològic; un monogràfic de revisió sobre el trastorn de Compra Compulsiva (CC) i el capítol sobre la Compra Compulsiva Online dins un llibre de divulgació sobre l’Addicció a les noves Tecnologies, així com d’un treball empíric que compara la dona amb JP o CC pendent d’enviament per publicació. Tots els treballs s’han realitzat partint de l’experiència obtinguda en la Unitat de Joc Patològic i Altres Addiccions no Tòxiques d’Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa. Encara hi ha pocs estudis publicats sobre joc patològic en la dona, en comparació amb el nombre d’estudis realitzats utilitzant mostres masculines i la literatura sobre les compres compulsives en població clínica i específicament en la dona és molt limitada. Hem volgut aprofundir en les diferències de gènere respecte al joc patològic, agafant la dona com a focus i comparar també les seves característiques sociodemogràfiques, de conducta addictiva i clíniques amb la dona amb trastorn de compra compulsiva. La part d’investigació de la tesi, consta d’un estudi publicat sobre joc patològic que compara una mostra de jugadors i una de jugadores amb JP i un estudi pendent denviament per publicació que compara dones amb JP o amb CC. Els resultats del primer estudi indiquen que els homes i les dones amb JP presenten les mateixes característiques sociodemogràfiques i difereixen en algunes variables de la conducta de joc i en l’àmbit clínic també s’observa que presenten significativament més trastorns afectius, d’ansietat i de personalitat en comparació amb els homes. Els resultats d’aquest estudi estan en consonància amb la majoria de publicacions sobre el tema, així com la troballa que, en la mostra d’aquest estudi, es manté l’efecte telescopi. Aquest fenomen, ja observat prèviament en el JP, l’enolisme i l’addicció a opiacis, consisteix, en relació amb el joc, que les dones inicien la conducta de joc més tard que els homes i desenvolupen una progressió més ràpida del trastorn en comparació amb els homes. En el segon estudi d’investigació, es comparen dones amb CC o amb JP i es troba un perfil similar respecte a l’edat d’inici de la conducta problema, els anys que tarden a desenvolupar l’addicció i l’edat que demanen ajuda. També s’observa el mateix nivell de comorbiditat psiquiàtrica global entre les dones amb CC i les dones amb JP, tot i que les dones amb CC presenten més trastorns de l’estat d’ànim i d’ansietat i un major consum d’alcohol i les dones amb JP tenen més trastorns de la personalitat i presenten un major consum de tabac. Creiem que, possiblement, aquestes variables coincidents tenen més a veure amb el fet de ser dona que amb el tipus d’addicció que presenten però caldria confirmar-ho comparant dones i homes amb CC. Tant la prevalença de la dona amb JP com la dona amb CC que arriben a tractament especialitzat per tractar la seva addicció, és molt baixa en comparació amb la prevalença en població general. D’altra banda s’observa una elevada comorbiditat psiquiàtrica de trastorns de l’estat d’ànim, d’ansietat, de la personalitat o de trastorns per ús de substàncies. Sovint l’addicció conductual queda emmascarada darrere d’aquests trastorns i pot passar desapercebuda per part dels clínics si no es pregunta de forma específica. Considerem que aquesta tesi aporta més informació sobre la dona amb JP o CC amb la finalitat de poder afinar en la seva detecció, així com poder aplicar programes de tractament més centrats en les característiques diferencials de la dona., This thesis has been carried out by compendium of articles, consisting of an article on Pathological Gambling (PG) of retrospective type, made with clinical population comparing men and women with pathological gambling; a monographic review about compulsive buying disorder (CBD) and the chapter on compulsive buying online in a popular book about addiction to new technologies. There is also an empirical study that compares women with PG or CBD pending to send to be published. All the work has been done on the basis of the experience gained in the Pathological Gambling and Other Not Toxic Addictions Unit of Althaia, Xarxa Assistencial Universitària de Manresa. There are still few studies published on pathological gambling in women, as compared to the number of studies using male samples and literature on compulsive buying population in clinical and specifically in women is very limited. We wanted to delve into gender differences in terms of pathological gambling, taking the woman as a focus. In addition, we compare their socio-demographic characteristics of addictive behaviour and clinics with the woman with compulsive buying disorder. The research part of the thesis consists of a study published on pathological gambling comparing a sample of male players and female players with PG and a study pending to send to be published about PG comparing women with CBD; the results of the first study indicate that men and women with PG have the same socio-demographic features, differing in gambling behaviour. In a clinical level, it has also been observed that they present significantly more affective and personality disorders, as well as anxiety, compared to men. The results of this study are consistent with most publications on the subject, as well as the finding that in this study the telescope effect remains on hold. This phenomenon, in relation to the game, as observed previously in PG, the alcoholism and opiate addiction, consists on women initiating gambling later than men and so developing a faster progression of the disorder compared to men. In the second research study, women with CBD or PG are compared and a similar profile is found with regard to the age of onset of behavioural problem, to the years to develop addiction and to the age they ask for help. The same level of overall psychiatric comorbidity in women with CBD and PG is also noticed, although women with CBD present more mood disorder and anxiety and higher alcohol consumption, whether women with PG have more personality disorders and have a higher tobacco consumption. We believe that, these matching variables have possibly more to do with the fact of being a woman rather than the kind of addiction they have. However, it would be convenient to compare men and women with CBD in order to confirm it. Both the prevalence of women with PG as women with CBD who get specialized treatment, so they can address their addiction, is very low compared to the prevalence in the general population. On the other hand, there is a high comorbidity in psychiatric disorders of mood, anxiety, personality or substance use disorder. Behavioural addiction is often masked behind these disorders, risking to be overlooked by clinicians unless you ask specifically. We believe that this thesis provides information about woman with PG or CBD with the purpose of refining her detection, as well as more focused treatment programs to be implemented on the differential characteristics of women.

L’esquizofrènia és un trastorn psiquiàtric caracteritzat per la presència de deliris i al·lucinacions a banda d’altres símptomes de tipus emocional i cognitiu, que sembla tenir una base causal relacionada amb el neurodesenvolupament. A nivell fenomenològic s’ha pogut caracteritzar l’esquizofrènia a través dels símptomes observables, que són descrits com a simptomatologia positiva, negativa i cognitiva, representant una àmplia heterogeneïtat en la seva presentació clínica. Fins ara hi hagut diferents intents de definir subgrups específics dins del trastorn per tal d’aconseguir una caracterització aproximada en termes d’etiologia i fisiopatogènia i del possible substrat anatòmic, i aquestes caracteritzacions han estat bàsicament sempre realitzades a partir d’aquests grans grups sindròmics però no a través dels símptomes per separat. És possible que l’estudi individualitzat dels diferents símptomes presents en el trastorn puguin aportar també una informació vàlida pel que fa al seu correlat fisiopatogènic i anatòmic cerebral, donant peu a un coneixement més ampli dels mecanismes etiopatogènics del trastorn. Objectiu: Agafant com a base els continguts de la simptomatologia delirant d’un grup de pacients amb esquizofrènia, caracteritzar-ne els fenotips fenomenològics de presentació i estudiar-ne les característiques clíniques i evolutives diferenciades, així com el seu possible correlat neuropsicològic. Metodologia: Estudi de cohort prospectiu a sis mesos sobre una mostra de pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia hospitalitzats en una unitat d’aguts, de qui es recullen les dades sociodemogràfiques, les dades clíniques rellevants referides a la gravetat dels símptomes psicòtics així com al contingut dels símptomes delirants i les dades neuropsicològiques obtingudes a través de les diferents subescales de la Escala d’Intel·ligència per adults de Weschler (WAIS). Resultats: Després d’una anàlisi factorial del contingut dels deliris, s’observa que aquests s’agrupen en tres factors que permeten caracteritzar tres fenotips específics que anomenem fenotip paranoide, fenotip afectiu/estrany i fenotip alienació. Aquest darrer, com a subgrup ben definit, que característicament presenta una associació amb els símptomes de primer rang de Kurt Schneider, s’agafa com a grup d’estudi, comparant-lo amb aquells que no presenten aquest fenotip. Aquest fenotip delirant presenta unes característiques clíniques, neuropsicològiques i evolutives diferenciades respecte el grup comparador (absència del fenotip). Es relaciona el fenotip delirant, a través de les proves neuropsicològiques, amb possibles alteracions a nivell frontoparietal esquerres i compensacions amb hiperactivació hemisfèrica dreta. Conclusions: Un estudi basat en el símptoma en concret, més que en l’agrupació de diferents símptomes, permet caracteritzar subgrups fenotípics de pacients amb unes característiques fenomenològiques similars i amb un substrat fisiopatogènic i neurobiològic específic., Schizophrenia is a psychiatric disorder characterized by the presence of delusions and hallucinations, in addition to other emotional and cognitive symptoms, and it seems to have a causal basis related to the neurodevelopment. At a phenomenological level, schizophrenia has been characterized using clinical symptoms, constituting what has been designated as positive, negative and cognitive symptomatology. These syndromic groups however, have a very heterogeneous clinical presentation. To date, several attempts to classify schizophrenia into specific subgroups have been performed with the aim of obtaining a rough classification in terms of etiology, physiopathology, and anatomy. However, these classifications have always been performed using the three big syndromic groups, and a classification using individual symptoms has been never attempted. The study of specific symptoms may shed some light on the physiopathogenic and anatomic brain correlates, which may lead to a broader knowledge on the etiological mechanisms of schizophrenia. Objective: to use the contents of the delusional symptomatology of a sample of patients with schizophrenia to characterize their phenomenological phenotypes and to study the clinical characteristics and evolution, as well as the existence and characteristics of a possible specific neuropsychological correlate. Methods: Six-month prospective cohort study using a sample of patients with a diagnosis of schizophrenia hospitalized in a Psychiatric Unit. Sociodemographic information was collected, as well as clinical information on the severity of psychotic symptoms, and on the contents of delusional symptoms. Neuropsychological data were obtained through the administration of several subscales of the Weschler Adult Intelligence Scale (WAIS). Results: A factor analysis of the delusions’ contents yielded three separate factors which constitute three distinct phenotypes: a paranoid phenotype, an affective/strange phenotype, and an alienation phenotype. The latter is a clear-cut group that has a distinctive association with Kurt Schneider’s first-rank symptoms. We selected the group of patients presenting with this phenotype, and compared them with the other patients. The results indicate that the clinical and neuropsychological characteristics, as well as the course of the disease of the alienation phenotype are distinct and separate from those of the other phenotypes. Neuropsychological tests indicate that the delusional phenotype is probably related to possible changes in the left frontoparietal regions, compensated by the hyperactivation of the right hemisphere. Conclusion: A study based on a specific symptom rather than on a cluster of symptoms has allowed describing a phenotypic subgroup of patients with similar phenomenological characteristics and with a specific physiopathogenic and neurobiological background.

Actualment, el cànnabis és la substància il·legal que més consumeixen els adolescents espanyols, la que comencen a consumir a una edat més primerenca, la que més peticions de tractament motiva en aquest grup d'edat, la més mencionada a urgències infanto-juvenils i la que més conseqüències acadèmiques, legals i d’ajust psicosocial genera (OESD, 2008). Els models motivacionals sobre l’ús de substàncies suggereixen que la conducta està generada per diferents raons, l’estudi de les quals és important per ajudar a entendre el context i les circumstàncies del comportament addictiu. Per l’estudi dels motius de consum de cànnabis, Simons i col·laboradors (1998) van desenvolupar el Marihuana Motives Measure (MMM). L’anàlisi factorial exploratori del MMM suportava la presència de cinc subescales: Enhancement, Coping, Conformity, Social i Expansion. Aquests motius han demostrat ser predictors significatius dels problemes relacionats amb el consum de cànnabis. Identificar i millorar la comprensió dels motius de consum i la seva relació amb l’ús i la dependència és un aspecte de gran importància per al desenvolupament d’intervencions, tant preventives, com terapèutiques. Donada la manca d’instruments validats en població clínica adolescent espanyola per estudiar els motius de consum i la poca investigació realitzada en aquest sentit al nostre context i a nivell internacional, els objectius del treball són estudiar les propietats psicomètriques del MMM en una mostra d’adolescents amb trastorn per ús de cànnabis, analitzar les associacions dels motius amb variables clíniques relacionades amb el consum i amb el rendiment acadèmic d’aquest pacients i estudiar la relació entre els diferents motius de consum i els principals trastorn mentals. Els resultats obtinguts en l’anàlisi factorial realitzat confirmen una estructura similar a la versió original (Simons i cols. 1998). L’estudi de les propietats psicomètriques de la versió espanyola del MMM indiquen un índex de fiabilitat i validesa satisfactoris. A més, els motius de consum han mostrat ser útils a l’hora d’estudiar la relació del consum i les conseqüències acadèmiques associades, com del consum i la comorbiditat que presenten aquests pacients. El MMM és una eina fiable i vàlida que ens permetrà entre d’altres, obrir línies futures de recerca pel disseny d’intervencions més efectives dirigides als adolescents consumidors de cànnabis., Cannabis is the most widely consumed illicit drug among Spanish adolescents and also the one started at the earliest age. Nowadays, it is the substance that generates the greatest number of treatment requests in this age group in Spain, as well as being the most mentioned drug in children and juvenile emergencies, and the drug with the most academic, legal and psychological adjustment, related consequences (OESD, 2008). Motivational models of substance use suggest that behaviour is mediated by different reasons and these motives are important in order to understand the circumstances and context of such addictive behaviour. Regarding the study of motives for cannabis use, Simons et al. developed the Marijuana Motives Measure (MMM), an exploratory factor analysis supported the hypothesized five marijuana motive subscales: Enhancement, Expansion, Coping, Social and Conformity. These motives were significant predictors of marijuana use and use-related problems. Understanding the motives why it is used and the relationship between use and abuse/dependence may be important aspects to assess and develop effective preventive and therapeutic programs. Because of little scientific investigation in this area and the fact that there aren’t instruments for Spanish adolescent population to study the motives of substance use, we propose the study of MMM psychometric properties in a Spanish adolescent cannabis use sample, to analyse the associations between motives and clinical variables and academic achievement and study the relationship between motives and mental comorbid disorder. These results support the findings of original author (Simons et al. 1998), with some differences in factor numbers. Psychometric properties study of Spanish MMM version show satisfactory reliability and validity. Moreover motives are useful to study the relationship between motives and mental comorbidities and their consequences. Which indicate that MMM is a valid instrument and it allows us to begin new investigations to design more effective adolescent cannabis use programs.

L’anosognòsia és un trastorn associat a la MA que es defineix globalment com un dèficit de consciència de malaltia, de l’afectació i el grau d’aquesta. L’objectiu d’aquesta recerca va ser determinar la prevalença d’anosognòsia en la MA, establir la comorbilitat clínica amb altres característiques dels pacients, comparar dues metodologies d’avaluació i analitzar l’efecte sobre la qualitat de vida de pacients i sobre la càrrega dels familiars cuidadors. La mostra de l’estudi va estar formada per pacients i cuidadors procedents de l’Hospital Santa Caterina de Salt i de l’Hospital universitari de Bellvitge. La presència d’anosognòsia es va determinar mitjançant l’Anosognosia Questionnaire in Dementia (AQ-D). La prevalença d’anosognòsia global va ser de 46.7%, 28,4% en casos lleus i en casos moderats i greus va ser 64,6% i 91,4%, respectivament. L’anàlisi comparativa entre l’avaluació clínica i l’AQ-D va demostrar bona correlació (índex kappa = 0,7). Les diferències observades es van atribuir a l’amplitud de valoració que inclou l’AQ-D (capacitats físiques i trastorns de conducta). La presència d’anosognòsia s’ha associat als trastorns d’apatia, desinhibició i irritabilitat i a la depressió de forma inversa. La valoració de la qualitat de vida en els pacients va mantenir-se estable mentre els cuidadors la van puntuar pitjor a major anosognòsia. Alhora, els cuidadors de pacients amb anosognòsia van presentar major sobrecàrrega física i aïllament social, desgast emocional i sentiments de dependència. L’anàlisi de l’anosognòsia pot prevenir una mala adherència als tractaments, limitar conductes de risc i facilitar les tasques assistencials dels cuidadors, reduir el consum de recursos i, per tant, millorar la qualitat de vida de pacients i cuidadors, i retardant la institucionalització., Anosognosia is a common disorder in Alzheimer disease (AD), and is defined as an overall lack of awareness of the disease and the degree of involvement of this. The aim of this research was to determine the prevalence of anosognosia in AD patients, establishing the comorbidities with other patient’s clinical characteristics, compared two methodologies for assessing anosognosia and analyzing the consequences on the quality of life (QOL) of patients and on burden of family caregivers. The study sample was comprised of patients and caregivers from Sta. Caterina's Hospital in Salt (Girona) and from Hospital Universitari de Bellvitge (Barcelona). The presence of anosognosia was mainly determined by Anosognosia in Dementia Questionnaire (AQ-D). The prevalence of anosognosia was 46.7%, 28.4% in mild cases, 64.6% in moderate and 91.4% in severe cases. The comparative analysis between clinical assessment of anosognosia and AQ-D score showed good correlation (kappa = 0.7). These observed differences were attributed to the breadth of assessment includes on the AQ-D (physical abilities and behavioural disorders). The presence of anosognosia was associated with increased disorders as apathy, disinhibition and irritability; and decreased depression. Assessing QOL in patients remained stable while the caregivers scored worse at higher anosognosia. Moreover, caregivers of patients with anosognosia showed greater burden expressed as social isolation, emotional exhaustion and feelings of dependency. The presence of anosognosia is associated with dementia’s severity but it is already present in early stages. The analysis of anosognosia can prevent risk behaviors, can facilitate the work of careers, and improve the quality of life of patients and caregivers.

Antecedents i objectius: El Trastorn Obsessivocompulsiu (TOC) és un trastorn notablement heterogeni. Anàlisis de factors han agrupat de manera consistent els símptomes del TOC en diverses dimensions que, de manera diferencial, correlacionen amb diferents característiques biològiques i clíniques. Un cos creixent de dades científiques dóna suport a la idea de que aquesta heterogeneïtat clínica pot ser deguda a una heterogeneïtat etiològica. No obstant això, la major part d'aquest coneixement es basa en estudis fets en adults. Aquesta tesi va investigar 1) l'estabilitat temporal de les dimensions de símptomes del TOC en nens i 2) les característiques demogràfiques i clíniques i la resposta al tractament de nens i adolescents amb obsessions sexuals, una presentació comú i particularment pertorbadora de TOC. Mètodes: Tots els pacients inclosos complien criteris diagnòstics per al TOC i havien estat derivats a una clínica nacional i especialista en TOC en població pediàtrica de Londres, Regne Unit. Els participants van ser avaluats amb una sèrie de mesures aplicades pels clínics i també amb mesures autoadministrades. Estudi 1: La mostra la van conformar 74 participants avaluats en dues ocasions amb una diferència d’entre 1 i 11 anys entre les dues avaluacions (mitjana de 5 anys). Es van utilitzar anàlisis de la variància i models de regressió múltiple per examinar els canvis dins i entre les diferents categories de símptomes i dins i entre les principals dimensions de símptomes. Estudi 2: Tres-cents vuitanta-tres participants van ser avaluats en el moment de l'avaluació clínica inicial i, per aquells pacients tractats a la clínica, l’avaluació es va repetir un cop finalitzat el tractament. Els pacients amb i sense obsessions sexuals es van comparar respecte a les seves característiques sociodemogràfiques i clíniques. Anàlisis de models mixtos de la variància van comparar la resposta al tractament d’ambdós grups. Resultats: Estudi 1: Es van observar canvis dins de categories de símptomes individuals d'obsessions i compulsions en aproximadament el 15%-45% dels casos. El predictor més fort de la presència d'una dimensió de símptomes particular en el seguiment va ser la presència de la mateixa dimensió en la primera avaluació. Els canvis d'una dimensió a una altra van ser poc comuns. Estudi 2: Una quarta part dels pacients va presentar obsessions sexuals actuals. Els participants amb obsessions sexuals tenien símptomes més greus de TOC i estaven significativament més deprimits. Les obsessions agressives i religioses, el pensament màgic, la por de dir certes coses, els rituals de repetició, els jocs supersticiosos, els rituals mentals i la necessitat de comptar, preguntar o confessar van ser més freqüents en el grup amb obsessions sexuals. De manera important, no es van trobar diferències entre els grups en la resposta al tractament. Conclusions: Confirmant treballs similar en adults amb TOC, l’Estudi 1 va mostrar que el contingut dels símptomes del TOC en població pediàtrica és relativament estable en el temps. La majoria dels canvis van ser deguts a la millora clínica/remissió i es van produir dintre de cada dimensió i no entre les dimensions de símptomes. L’Estudi 2 va mostrar que les obsessions sexuals són comuns en el TOC pediàtric i, tot i que poden estar associades a característiques clíniques particulars, no interfereixen amb la resposta al tractament. Els resultats d'aquesta tesi se sumen al creixent cos d'investigació en el TOC pediàtric i contribueixen a una millor comprensió de l'heterogeneïtat del trastorn., Background & aims: Obsessive Compulsive Disorder (OCD) is a remarkably heterogeneous condition. Factor analyses have consistently grouped OCD symptoms into several dimensions, which differentially correlate with various biological and clinical characteristics. A growing body of scientific data supports the idea that this clinical heterogeneity may be due to etiological heterogeneity. However, the majority of this knowledge has been gathered from adult studies. This thesis investigated 1) the temporal stability of OCD symptom dimensions in children and 2) the demographic and clinical characteristics and treatment response of children and adolescents with sexual obsessions, a common and particularly disturbing presentation of OCD. Methods: All included participants met criteria for OCD and had been referred to a national and specialist OCD clinic for young people in London, United Kingdom. Participants were assessed with a series of clinician and self-administered measures. Study 1: The sample consisted of 74 participants assessed on two separate occasions ranging from 1 to 11 years apart (average 5 years). Analysis of variance and multiple regression models were used to examine changes within and between symptoms and the major symptom dimensions. Study 2: Three-hundred and eighty-three participants were assessed at the time of the initial clinical assessment and, for those treated at the clinic, again after treatment. Patients with and without sexual obsessions were compared on socio-demographic and clinical characteristics. Mixed model analyses of variance compared treatment outcomes in both groups. Results: Study 1: Changes within individual symptom categories of obsessions and compulsions were observed in approximately 15%-45% of the cases. The strongest predictor of the presence of a particular symptom dimension at follow-up was the presence of the same dimension at baseline. Shifts from one dimension to another were rare. Study 2: A quarter of patients had current sexual obsessions. Participants with sexual obsessions had more severe OCD symptoms and were significantly more depressed. Aggressive and religious obsessions, magical thinking, fear of saying certain things, repeating rituals, superstitious games, mental rituals, and the need to tell, ask, or confess were more frequent in the sexual obsessions group. Importantly, no differences in treatment outcome were found between the groups. Conclusions: Confirming similar work in adults with OCD, Study 1 showed that the content of OCD symptoms in young people is relatively stable across time. Most changes were attributable to clinical improvement/remission and occurred within rather than between symptom dimensions. Study 2 showed that sexual obsessions are common in pediatric OCD and, although they may be associated to particular clinical features, they do not interfere with treatment response. The results of this thesis add to the growing body of research in pediatric OCD and contribute to a better understanding of the heterogeneity of the disorder.

Els articles de la Tesis formen part del projecte "PsyCoBarcelona", l'objectiu del qual ha estat estudiar l'epidemiologia de la comorbiditat psiquiàtrica en consumidors de drogues il·legals, en tractament o no, a Barcelona.Els dos treballs s'han portat a terme amb consumidors de drogues que sol·licitaren tractament de desintoxicació hospitalària (UDH) o tractament amb metadona (TMM). Els objectius han estat: 1) avaluar la presència de la comorbiditat psiquiàtrica i 2) valorar les implicacions en la gravetat de l'addicció, les complicacions mèdiques i la qualitat de vida en consumidors de drogues que demanen tractament. En consumidors de drogues ingressats en una UDH, la prevalença actual de comorbiditat psiquiàtrica és del 59%. Els diagnòstics més freqüents són: els trastorns de la personalitat (33%), els trastorns afectius (27%) i els trastorns d'ansietat (12%). Els malalts comòrbids ingressats tenen pitjor funcionament social i major prevalença d'altres diagnòstics per ús de substàncies respecte aquells pacients no comòrbids. Els pacients amb dependència d'opiacis, admesos en un TMM, presenten una prevalença del 32% de comorbiditat psiquiàtrica actual. Els diagnòstics més freqüents són: els trastorns de la personalitat (15%), els trastorns d'ansietat (14%) i els trastorns afectius (7%). Els pacients comòrbids són principalment dones, han treballat menys mesos en els sis mesos previs al TMM, presenten més infeccions pel VHC i VHB i han rebut més tractaments psiquiàtrics previs que els pacients no comòrbids. Els dependents d'heroïna que inicien un TMM tenen pitjor qualitat de vida que la població general i la població psiquiàtrica sense dependència d'opiacis, independentment de la presència o no de comorbiditat psiquiàtrica.Els resultats globals han demostrat l'elevada prevalença de comorbiditat psiquiàtrica entre consumidors de drogues que demanen tractament. Al comparar-ho amb consumidors que no demanen tractament, no es van trobar diferències en les prevalences globals. Els consumidors de drogues, en tractament o no, presenten majors prevalences vida de trastorns afectius i trastorns d'ansietat que la població general espanyola i europea.Els resultats suggereixen que la presència de comorbiditat psiquiàtrica no és un factor que incrementa la demanda de tractament i que els recursos assistencials disponibles no són suficientment atractius per als consumidors amb problemes psiquiàtrics comòrbids i per aquest motiu no arriben a tractament., The articles of the Thesis are part of the project "PsyCoBarcelona", the goal of which has been to study the epidemiology of the psychiatric comorbidity in illegal substance drug users, in treatment or not, in Barcelona.Both works have been carried out with substance drug users that requested treatment of inpatient detoxication (HDU) or treatment with methadone (MMT). The goals have been: 1) to evaluate the presence of the psychiatric comorbidity and 2) the implications in the severity of the addiction, the medical complications and the quality of life in substance drug users that ask for treatment. In substance drug users admitted in a HDU, the current prevalence of psychiatric comorbidity is 59%. The most frequent diagnoses are: personality disorders (33%), mood disorders (27%) and anxiety disorders (12%). Comorbid inpatients have worse social functioning and higher prevalence of other diagnoses for substance use respect to those patients without comorbidity. The opiate dependent patients, accepted in a MMT, present a prevalence of 32% of current psychiatric comorbidity. The most frequent diagnoses are: personality disorders (15%), anxiety disorders (14%) and mood disorders (7%). Comorbid patients are mainly women, they have worked less months in the six months previous to the MMT, show more infections for the HVC and HVB and have received more previous psychiatric treatments than the patients without comorbidity. The opiate dependent patients who initiate a MMT have worse quality of life than the general population and the psychiatric population without dependence from opiates, independently of the presence or not of psychiatric comorbidity. The global results have demonstrated the high prevalence of psychiatric comorbidity among substance drug users that ask for treatment. Comparing these results with substance drug users that they did not seek for treatment, differences were not found in psychiatric comorbidity global prevalences. The substance drug users, who were in treatment or not, show higher life prevalence of mood disorders and anxiety disorders that the Spanish and European general population. The results suggest that the presence of psychiatric comorbidity is not a relevant factor to ask for treatment and that the medical resources available are not enough attractive for the substance drug users with psychiatric comorbidity and for this reason do not arrive at treatment.

Cada vegada hi ha més preocupació en molts països pel baix nombre de metges que escullen psiquiatria com a especialitat a la fi de la llicenciatura. Això ha comportat un interès en la literatura especialitzada, amb estudis centrats en els següents objectius: analitzar les opinions i actituds dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria; avaluar els factors que intervenen en l'elecció de psiquiatria com a futur professional; i, finalment, observar la influència de la formació en psiquiatria en aquestes opinions i actituds. En aquest sentit, diversos autors han observat ja, habitualment, actituds crítiques cap a la psiquiatria o cap a la funció del psiquiatre. Les queixes més freqüents són en relació a la manca de rigor científic de la psiquiatria, la ineficàcia del tractament, la baixa gratificació de l'assistència i el baix status social dels psiquiatres en relació a les altres especialitats. Per a una millor comprensió, hem classificat els possibles factors que influeixen en l'elecció de psiquiatria en factors extrínsecs, que depenen de zones geogràfiques o motius històrics que influencien el present, i intrínsecs, relacionats amb les característiques del subjecte i amb les tasques docents exercides pel mateix departament de psiquiatria. Tot i que alguns estudis assenyalen la dificultat per modificar les opinions i actituds crítiques cap a la psiquiatria durant la formació, cada cop és més evident que la formació millora l'opinió global cap a l'especialitat. Entre els canvis més habituals, es troben les opinions cap a la cura del malalt mental, l'eficàcia del tractament, la funció del psiquiatre, la satisfacció laboral o el futur de l'especialitat.Hem escollit l'ordre dels capítols d'aquesta tesi doctoral per compendi de publicacions seguint, com a criteri, l'ordre temporal en què van ser dissenyats i portats a terme els quatre estudis presentats. Entre el primer dels estudis, dissenyat i portat a terme l'any 1997, i l'últim, dissenyat i portat a terme l'any 2006, ha transcorregut gairebé una dècada. Això ha fet que, en l'intent de donar al cos d'aquesta tesi per compendi una visió global dels resultats i, donada la importància del moment històric en què són recollides les opinions i actituds en aquest tipus d'estudis, els treballs s'ordenessin sense tenir en compte si formen part fonamental o annexa del cos de la tesi segons l'avaluació de la subcomissió de postgrau (marc regulador RD 1393/2007). De tota manera, hem indicat aquesta última especificació a l'índex de capítols per a cadascun dels estudis presentats. Al primer capítol, presentem un estudi on es descriu l'opinió de 151 estudiants de medicina de segon cicle de la UAB, mitjançant un qüestionari de 33 ítems basat en el model de Balon i cols. de 1999, sobre diversos aspectes de la psiquiatria. A més a més, inclou una estimació, en forma de percentatge, de l'interès dels alumnes cap a les diverses especialitats, inclosa la psiquiatria. Als resultats s'observa que fins a un 40% dels estudiants consideren que la psiquiatria no està en expansió o que un 80% opina a favor de la seva eficàcia. Un terç dels alumnes resta pes a la funció del psiquiatre i, també, un terç opta per una psiquiatria que contempli tant aspectes biològics com psicològics i socials. A part d'aquestes dades, també s'observen algunes actituds crítiques, que poden haver influït en major o menor grau en l'elecció de l'especialitat, entre les quals destaquen la por al poc prestigi social de la psiquiatria i el status baix entre el col·lectiu mèdic. Malgrat aquestes opinions i actituds, el percentatge d'alumnes que mostren interès en psiquiatria com a possible especialitat es situa entorn al 6%, la sisena més escollida, per davant d'especialitats com oftalmologia, anatomia patològica, neurologia o dermatologia. Al segon capítol presentem un estudi que té per objectiu comparar les opinions i actituds cap a la psiquiatria de 151 estudiants de medicina de tres unitats docents de la UAB amb 479 estudiants de medicina nord-americans de cinc universitats diferents (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine i Wayne State University Detroit School of Medicine). Les opinions i actituds es recullen en ambdós grups mitjançant el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observa que, tot i que, en general, les opinions i les actituds d'ambdós grups són favorables, hi ha diferències al voltant de la percepció del model biopsicosocial d'emmalaltir, d'estar ben o mal remunerat econòmicament o de les pressions socials pel fet d'escollir psiquiatria. Finalment, es discuteix si aquestes diferències, juntament amb altres factors, poden o no ser les responsables del major nombre d'estudiants de la UAB (6%) que voldrien ser psiquiatres en un futur professional en comparació amb els Estats Units (4,5%). Al tercer capítol, presentem un estudi que prova d'esbrinar quins canvis a les actituds, opinions i tendències vocacionals dels estudiants de medicina cap a la psiquiatria es produeixen després d'haver fet l'assignatura. Amb aquesta finalitat, passem el mateix qüestionari de 33 ítems de Balon i cols. de 1999 a 48 estudiants de medicina de la UAB abans i després de completar l'assignatura. Els resultats comparatius abans-després mostren que es produeix una reducció significativa en el nombre d'estudiants que opinen que els psiquiatres abusen del seu poder legal, que la majoria de psiquiatres no tenen vocació per ser-ho, que aquells estudiants interessats en psiquiatria corren el risc d'ésser considerats estranys o peculiars, i que la psiquiatria es una frontera de la medicina en expansió. El percentatge d'estudiants que consideraren escollir psiquiatria com a futur professional va créixer del 4,2% al 10,4% després de l'assignatura. Aquests resultats mostren que les opinions i les actituds cap a la psiquiatria canvien amb el contacte de l'assignatura. La direcció d'aquest canvi és cap a una posició més "profunda" o realista, reduint, per tant, l'estigmatització prèvia. A més, en aquest estudi, l'increment en el percentatge d'estudiants que consideren esdevenir psiquiatres dóna a entendre que el procés docent en psiquiatria incrementa el nombre de tendències vocacionals cap a aquesta especialitat. Al quart i últim capítol, exposem un estudi on comparem les opinions, actituds i tendències vocacionals cap a la psiquiatria d'una mostra d'estudiants de primer amb una de cinquè curs de medicina. La mostra va incloure un total de 207 estudiants (117 de primer i 90 de cinquè) i les opinions es van recollir amb el mateix qüestionari de Balon i cols. de 1999. Als resultats s'observen diferències en relació a l'eficàcia i lloc de la psiquiatria entre les altres especialitats mèdiques, sobre algunes funcions i possibles abusos ètics del psiquiatre i, finalment, sobre algunes característiques de la carrera professional. Aquests resultats suggereixen que el procés d'aprenentatge mèdic pot modificar les opinions i actituds cap a la psiquiatria. Per acabar, a la discussió s'analitzen també els factors que poden influir en la vocació cap a la psiquiatria, com pot ser la sensació d'haver adquirit una bona preparació pràctica, la convivència amb pacients psiquiàtrics o el fet de percebre l'elecció de l'especialitat com un repte., In many countries there is an increasing concern regarding the low number of medical students who choose psychiatry at graduation, and specialised literature has focused on studies to: analyse opinions and attitudes of medical students towards psychiatry; assess factors that intervene in the choice of psychiatry as professional future; and, finally, observe how psychiatry training can affect these opinions and attitudes.In this respect many authors have already observed usual negative attitudes towards psychiatry or the psychiatrist's role. The most frequent complaints are related to the lack of scientific rigour of psychiatry, inefficacy of treatment, the low reward from patients, and the low social status of psychiatrists compared to other specialities. The possible factors influencing on the choice of psychiatry have been classified as extrinsic (factors depending on geographical areas, or historical reasons that affect the present), and intrinsic (factors related to the subject's characteristics and the educational task carried out by the psychiatry department). Although some studies point out the difficulty to modify negative opinions and attitudes towards psychiatry during training, it is becoming increasingly obvious that the global opinion of students towards psychiatry improves after training. For example, among the most usual changes are the opinions towards treatment of mentally ill patients, efficacy of treatment, the psychiatrist's role, work satisfaction, or the future of psychiatry. Chapters of this doctoral thesis were organised according to the timing of design and the completion of the four compiled studies. Almost a decade has passed between the design and completion of the first study, in 1997, and the last one, in 2006. In this field it is important to record the historical moment when opinions and attitudes are collected. In order to present a global vision of the results, the studies (chapters) were ordered without taking into account if they are a fundamental part or an annexed part of the thesis' body according to the evaluation of the postgraduate subcommittee (RD 1393/2007). Anyway, this last specification is pointed out in the index of the chapters containing the studies presented. In the first chapter, a study gathers the opinion about various aspects of psychiatry of 151 medical students of Universitat Autònoma de Barcelona having attended psychiatry lessons, by means of a 33-item questionnaire based on the model by Balon et al. of 1999. There is also an estimate of the percentage of students choosing the various specialities, including psychiatry. Results show that up to 40% of students do not consider psychiatry an expanding speciality, and that 80% of students agree with its efficacy. One third of students minimise the role of the psychiatrist and another third favour a psychiatry that considers biological aspects together with psychological and social aspects. On the other hand, we also observed some critical attitudes that they could have influenced to some extent the process of choosing psychiatry: the low social prestige and the low status of psychiatry among the medical staff. Despite these attitudes and opinions the percentage of students showing interest in becoming psychiatrists reaches 6% in our study, the sixth most chosen speciality, ahead of other specialities like ophthalmology, pathology, neurology or dermatology. In the second chapter, the attitudes and opinions of 151 medical students of the Universitat Autònoma de Barcelona (Spain) are compared with 479 medical students of five universities in the U.S. (Albany Medical College, Boston University School of Medicine, University of New Mexico School of Medicine, University of Pittsburgh School of Medicine, and Wayne State University Detroit School of Medicine). Attitudes and opinions were collected with the same 33-item questionnaire by Balon et al. 1999. Although in general attitudes and opinions in both samples are favourable, results show that there are some differences regarding the biopsychosocial perspective of illness, the perception of economic reward, or the social pressure if a student decided to choose psychiatry. Finally, we discuss whether the influences of these differences, together with some other factors, could be responsible for the higher proportion of vocational tendencies towards psychiatry among Spanish students (6%) compared to U.S. students (4.5%).In the third chapter we present a study about the changes in attitudes, opinions and vocational tendencies of medical students towards psychiatry before and after training in psychiatry. Data were collected with the same 33-item Balon et al.'s questionnaire from 48 medical students before and after training in psychiatry. Comparison results show that there is a significant reduction in the number of students who expressed that psychiatrists abuse their legal power to hospitalise patients, that most psychiatrists lack vocation, that those students expressing interest in becoming a psychiatrist could be considered by others as odd or peculiar, and that psychiatry is a rapidly expanding frontier of medicine. The percentage of students who considered becoming a psychiatrist grew from 4.2% to 10.4% after training. Results show that after psychiatry training attitudes and opinions towards psychiatry changed to a more "realistic" or "deep" position and reduced the previous stigmatisation. Furthermore, the increase in the percentage of students willing to become psychiatrists shows that psychiatry training increases the number of vocational tendencies towards psychiatry. In the fourth and last chapter, we compare the attitudes, opinions, and vocational tendencies towards psychiatry in a sample of first-year medical students with a sample of medical students in their fifth year. The sample included a total of 207 students (117 freshmen students and 90 in their fifth year) and opinions were collected by the questionnaire of Balon et al. 1999. Results show differences in relation to the efficacy and role of psychiatry with other medical specialities, to some functions and potential ethical abuse of the psychiatrists and, finally, to some features of the career. Results suggest that the medical learning process could change the opinions and attitudes towards psychiatry. Finally, we discuss and analyse factors that could influence vocational tendencies towards psychiatry, like the perception of being well prepared for attending patients, living together with a mentally-ill patient or viewing the process of choosing psychiatry as a challenge.

Les persones amb una historia d'abús i maltractaments presenten una prevalència alta de comportaments parasuïcides. Malauradament però, hi ha una manca d'informació en voltant de la prevalència de les experiències d'abús en aquelles que han presentat comportaments parasuïcides.En aquest treball hem utilitzat versions modificades de qüestionaris estandarditzats d'autocomplexió d'abús sexual, físic i psicològic. També mides de psicopatologia general, i de l'estil parental. Aquests, varen ser administrats a una mostra de 257 dones que havien estat admeses de manera consecutiva durant un any a un hospital general d'Anglaterra, desprès de prendre una sobredosi intencionada de fàrmacs.Per l'estudi cas-control, la mostra foren 36 dones que havien estat admeses de manera consecutiva al mateix hospital i per la mateixa raó. Aquestes, varen ser aparellades amb la següent admissió (per motiu diferent a una sobredosis) en el mateix hospital, controlant sis variables: sexe, edat, zona de residència, origen ètnic, classe social, i estat civil. Per la anàlisi de la informació vàrem utilitzar correlacions i models de regressió logística.Aquest treball suggereix que l'abús sexual és molt prevalent en les dones que es prenen sobredosis de fàrmacs, demostrant que les experiències d'abús (sexual -tant intra com extrafamiliar-, físic, i psicològic) es donen amb major freqüència en dones que s'han pres una sobredosi de medicaments, que en controls.Va resultar molt interessant el constatar que les dones que s'havien pres un mínim de cinc sobredosis havien estat abusades amb major gravetat en els tres tipus d'abús. Aquestes repetidores majors havien estat abusades amb major freqüència abans dels tretze anys d'edat, durant períodes de temps més llargs, i era més probable que l'abús es tornés a patir en l'edat adulta (després dels setze anys). A més, a més, la gravetat dels tres tipus d'abús es trobava clarament relacionada amb la freqüència dels comportaments parasuïcides. També era més probable que l'abús s'hagués donat més aviat durant la infància, que haguessin estat exposades a determinats estils parentals, i que mostressin altres conductes autolesives.En aquest treball hem demostrat que abús sexual amb alts nivells d'intrusió es dona de manera molt freqüent en dones que es prenen sobredosis de fàrmacs. A més, a més demostrem que l'abús sexual prediu la repetició dels comportaments parasuïcides. Així, podem cloure aquesta síntesi afirmant que és molt important que preguntem sobre experiències d'abús durant la valoració psiquiàtrica rutinària desprès d'una sobredosi de fàrmacs., We know that women with a history of abuse present a higher prevalence of deliberate self-harm, a term that includes overdoses and deliberate self-injury. However, there is a lack of information around the prevalence of the experiences of abuse in those who present with deliberate self-harm.In this study we have used modified versions of standardised self-reported questionnaires of sexual, physical and psychological abuse. Also, measures of general psychopathology and parental style. Those, were administered to a sample of 257 women that had been consecutively admitted over 12 months to a General Hospital in England, after taking a medical overdose.For the case-control study, the sample were 36 women that had been consecutively admitted to the same hospital and for the same reason. Those, were matched with the next admission (for a reason other than an overdose) to the same hospital, controlling for six variables: sex, age, area of residence, ethnical origin, social class, and civil status. To analyse the information we used correlations and models of logistic regression.This work suggests that sexual abuse is very prevalent amongst women who take medical overdoses, showing that the experiences of abuse (sexual -both intra and extrafamilial-, physical, and psychological) take place more frequently in women that have taken a drug overdose, than in controls.It was very interesting to establish that women who had taken a minimum of five overdoses had been more severely abused in the three types of abuse. These grand repeaters had been more frequently abused before the age of thirteen years, for longer periods, and it was more likely that the abuse was suffered again in adulthood (after the age of sixteen). Moreover, the severity of the three types of abuse was clearly related to the frequency of the deliberate self-harm. Also, it was more likely that the abuse took place earlier in childhood, that they were exposed to certain types of parenting ("affectionless control"), and that they showed other episodes of deliberate self-injury.In this thesis we show that contact sexual abuse is very prevalent in women that take overdoses. Furthermore, we demonstrate that sexual abuse predicts the repetition of deliberate self-harm. Therefore we can conclude that it is very important that we ask for any unwanted sexual experiences during our psychiatric assessment after a drug overdose.