Search

En moltes ocasions els estudis de l’Espill de Jaume Roig s’han centrat exclusivament en els aspectes misògins de l’obra, la qual cosa ha impedit aprofundir en altres aspectes que, en certa mesura, poden fins i tot alleugerir aquesta càrrega. És per això que ens proposem, en primer lloc, situar l’autor valencià en el nou paradigma teòric de la formació escolàstica, i, en segon lloc, comprovar en quin grau els coneixement teòrics d’aquesta formació, molt presents en l’Espill, contribueixen o no a una relectura menys connotada de l’obra. In many cases, studies on the Espill of Jaume Roig focused exclusively on the misogynist aspects of the work, which has prevented further other aspects that, maybe, may alleviate this burden. That is why we propose, first, to locate the Valencian author on the new theoretical paradigm of scholastic education, and secondly, check the extent to which knowledge of the theoretical training, present in the Espill: that will contribute or not to reading the work less connoted. Aquest estudi ha sigut desenvolupat al si de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA [ISIC-IVITRA] de la Generalitat Valenciana (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acreditació d’Instituts Superiors d’Investigació Cooperativa d’Excel·lència [Ref. ISIC/012/042]).

Treballs Finals de Grau en Història, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2013-2014, Tutor: xxx, El treball que em disposaré a realitzar tractarà com a temàtica central la idealització que es tenia d’Orient des de l’Occident europeu durant la Baixa Edat Mitjana (segles XIII-XV). Per això, caldrà respondre a la pregunta sobre què és Occident i què és Orient en aquest període històric des de la cosmovisió europea del món. Principalment, veurem les imatges idealitzades que es formularen en l’imaginari europeu respecte a Orient en els manuscrits baixmedievals que conformen el gènere de la literatura de viatges. També serà necessari analitzar la noció medieval de mirabilia, preguntant-nos què és el meravellós en la mentalitat occidental. Analitzarem també els espais imaginaris i desconeguts que se situaven a Orient, considerant el regne del Preste Joan com el màxim exponent de la formulació mental de les imatges idealitzades a Occident respecte al món exòtic i meravellós que era Orient., The work that I am going to undertake will deal with the central theme of idealization of the East from the European West during the Low Middle Ages (XIII-XV centuries). That is why, we must answer the question of what the West is and what the East is in this historical period from the European western world perspective. Mainly, we will see the idealized images that were formulated in the European imagination with respect to the East in the low-medieval manuscripts that created the genre of travel literature. It will also be necessary to analyze the medieval notion of mirabilia, asking ourselves what is wonderful in the Western mentality. We will also analyze the imaginary and the unknown spaces that were located in the East, considering the realm of Prester John as the greatest exponent of the mental formulation of idealized images in the West with respect to the exotic and wonderful world that the East was.

The tradition of the Roman de Fauvel, realization of the most conspicuous satirical late-medieval allegory, has twelve manuscripts, to which are added two fragments of unequal length. In the twelve manuscripts, the text of Fauvel preserved includes the two Livres traditionally attributed to Gervais du Bus: With three exceptions, where the manuscripts I transcribe only the Book, that situation may correspond to some accidental factor, or depend on the use of a copy I carried the book, but also reflect the situation of an exemplar that has gone only this, which occurred in the composition and distribution of both books now finished. In one case, however, in the Paris BNfr.146 manuscript, the status of the text is exactly the opposite: the transcription, or one that appears as such, there has decreased, but is rather increased with a high number of additions. La tradición del Roman de Fauvel, realización de la alegoría medieval tardía satírica más visible, tiene doce manuscritos, a los que se añaden dos fragmentos de longitud desigual. En los doce manuscritos, el texto de Fauvel preservado incluye los dos Livres tradicionalmente atribuidos a Gervais du Bus: con tres excepciones, cuando los manuscritos transcriben sólo el libro, esa situación puede corresponder a algún factor accidental, o dependen del uso de una copia, pero también reflejan la situación de un ejemplo que lo contiene, que se produjo en la composición y distribución de ambos libros ya terminados. En un caso, sin embargo, en el manuscrito de París BNfr.146, el estado del texto es exactamente lo contrario: la transcripción, o la que aparece como tal, no ha disminuido, sino que más bien aumentó con un alto número de adiciones.

Màster de Cultures Medievals. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Curs: 2016-2017, Tutora: Meritxell Simó, Aquest estudi planteja resseguir l’intent per filmar l’època medieval que Éric Rohmer va realitzar a Perceval le Gallois, una pel·lícula basada en l’obra literària medieval Li contes del graal. És a dir, el treball té com a objectiu investigar les possibilitats cinematogràfiques que desenvolupa Éric Rohmer en la filmació de la literatura, tot mantenint-ne fossilitzat allò que contingui de medieval i, si fos el cas, aportant-hi quelcom contemporani. El punt de partida del treball és el cinema. A través de de la mirada projectada en la pel·lícula es pretén explicar la interpretació cinematogràfica que fa Rohmer sobre l’obra literària. A partir de la constatació de la mena d’interpretació que es duu a terme en Perceval le Gallois es pot determinar què hi ha en ella d’específicament literari i de medieval, o quina mena de conservació de la unitat artística s’ha produït en aquesta transposició. Per desenvolupar aquest exercici, cal entendre la naturalesa de tota obra d’art per veure a quina mena de tractament pot ser sotmesa per a la seva comprensió. És evident que un plantejament així força un estudi sobre hermenèutica que permeti, d’una banda, tractar un material que no és tant una font d’informació com quelcom estètic i, de l’altra, entendre la pel·lícula com a interpretació i alhora com allò que s’ha d’ interpretar.

[EN] After considering about the role of classics in the literary education of the XXIst century, this work raises the idea that certain texts belonging to the medieval narratio brevis may involve lectures suitable for the pro-motion of reading enjoyment and even training of future teachers. Therefore, as an example, we provide a classroom experience based on the didactic adaptation of the fabliau originally entitled Estula, conducted within the framework of the Degree of Childhood Education., [ES] A partir de la consideració del paper dels clàssics en l’educació literària del segle XXI, aquest treball planteja la idea que alguns textos pertanyents a la narratio brevis medieval poden suposar lectures idònies per al foment del gaudi lector i la formació de futurs docents. Així, a manera d’exemple, es presenta una experiència d’aula basada en l’adaptació didàctica del fabliau originalment titulat Estula, realitzada en el marc dels estudis de Grau de Mestre/a en Educació Infantil.

[CA] El present paper vol ser una petita aportació en un recull destinat a celebrar la memòria d'una escriptora valenciana il·lustre: sor Isabel de Villena, abadessa del reial monestir de la Santíssima Trinitat. El prestigi d'esta autora, proclamada per l'AVL «escriptora de l'any», es basa en l'avaluació cada vegada més positiva que hom ha fet i fa d'una monumental Vida de Jesucrist acabada d'imprimir a València per l'alemany Llop de la Roca el mes d'agost del 1497, i reimpresa com a mínim dues vegades més a València i Barcelona al llarg del segle XVI.

Màster de Cultures Medievals. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Curs: 2016-2017, Tutora: Meritxell Simó, El motiu del cor menjat va gaudir de molt èxit al llarg de tota l’Edat Mitjana des de la seva penetració a la literatura cortesana d’Europa a mitjans del segle XII. En aquest àmbit, el relat narra la venjança que un marit gelós executa en descobrir la relació d’amor cortès que la seva dona manté amb un vassall. El senyor assassina l’amant i li extreu el cor, que fa cuinar i presenta a la dama com una misteriosa vianda de gran valor, preparada exclusivament per a ella. Un cop ha devorat l’òrgan, la dona pregunta què era aquell aliment que tant li ha agradat; és aleshores quan el marit li revela que es tractava del cor del seu amant. En conèixer la veritat, l’esposa jura no tornar a menjar mai més res i mor...

[cat] Hom constata que la característica definitòria des de finals del segle XIV és que les obres llatines i itàliques circulen entre un públic lector que el podem situar més enllà de la cort, per la qual cosa amb aquesta tesi doctoral ens proposem d'observar qui poden ser aquests lectors, a quin estrat social pertanyen, quins vincles s'hi observen, quins interessos tenien, quins llibres tenien i quin ús en feien, d'on podien procedir aquestes obres, en quins espais podien coincidir per parlar de literatura, etc. etc., en la convicció que, per afinitat de lectura, també ells, més enllà de la cort, s'haurien pogut constituir en destinataris - és a dir lectors potencials - d'una novel·la com l’anònima Curial e Güelfa que es complau a fer paleses les lectures que fonamenten la ficció., [eng] It is acknowledged that one of the defining traits of the final period of the XIV century is that written works, both Latin and Italian, spread beyond courtly circles of readers. The aim of the present PhD dissertation is to answer who these readers were, which social stratum did they belong to, which were the links that can be traced, which were their interests, which books did they have and for what purpose did they use them, where did these works come from, in which milieus did the readers meet to talk about literature, etc. The ultimate reason to answer these questions is the firm conviction that a romance like the anonymous Curial e Güelfa, which indulges in signaling out the readings on which the fictional narrative is based, can be addressed to potential readers beyond courtly circles who might become such readers because of the affinity of their readings.

Bernat Metge va bastir part del llibre III de 'Lo somni' basant-se estilísticament, argumentalment i temàticament en el 'Corbaccio' de Giovanni Boccaccio, excel·lint en el que era el model habitual de la literatura de l'edat mitjana, la prosa imitativa. El 'Corbaccio' tracta de la condició femenina, i així ho fan dos dels quatre llibres de 'Lo somni', i per tant els podem inscriure tots dos en el debat que sobre aquesta qüestió es va dur a terme al llarg de tota l'edat mitjana. Aquest treball farà un breu esbós de com era considerada la dona a l'època medieval i resseguirà com aborden aquests dos autors aquest debat, tot mirant d'esbrinar quines són les relacions que estableixen amb altres obres que han tractat de la condició femenina, tant les que els han precedit i els han servit de font, com les que han estat posteriors i es pot considerar que són deutores dels autors estudiats. Bernat Metge developed part of the 3rd book of 'Lo somni' (The dream) following the style, argument and theme of the 'Corbaccio' by Giovanni Boccaccio, standing out from the common pattern of literature in the Middle Ages, the imitative prose. The 'Corbaccio' deals with the feminine condition, and so do two of the four books of 'Lo somni', therefore, both can be included in the discussion that went on about this matter throughout the Middle Ages. The present work will outline briefly what was the idea of woman in the Middle Ages and will also follow the way the two authors addressed the discussion. Furthermore, it will try to find out what connections their books have with other works about the feminine condition, either the ones which came before and were a source for them, or the later ones, which probably owe a lot to the studied authors. Bernat Metge construyó parte del libro III de 'Lo somni' basándose estilísticamente, argumentalmente y temáticamente en el 'Corbaccio' de Giovanni Boccaccio, sobresaliendo en lo que era el modelo habitual de la literatura de la Edad Media, la prosa imitativa. El 'Corbaccio' trata de la condición femenina, y así lo hacen dos de los cuatro libros de 'Lo somni', y por tanto los podemos inscribir ambos en el debate que sobre esta cuestión se llevó a cabo a lo largo de toda la edad media. Este trabajo hará un breve esbozo de cómo era considerada la mujer en la época medieval y reseguirá cómo abordan estos dos autores este debate, tratando de averiguar cuáles son las relaciones que establecen con otras obras que han tratado de la condición femenina, tanto las que les han precedido y les han servido de fuente, como las que han sido posteriores y se puede considerar que son deudoras de los autores estudiados.

[cat] Aquest estudi té l’objectiu d’oferir una anàlisi de conjunt de la producció proverbial de Ramon Llull. L’autor mallorquí va escriure cinc col·leccions de proverbis entre la darrera dècada del s. XIII i la primera del s. XIV. Tres d’aquests reculls només contenen proverbis —els Proverbis de Ramon (1296), els Mil proverbis (1302) i els Proverbis d’ensenyament (1299-1301? 1309?)—, mentre que l’Arbre exemplifical (1295-1296) està format per narracions breus i proverbis, i la Retòrica nova (1301) és un tractat que, en un apartat sobre el proverbi, inclou un petit recull de mostra de cinquanta unitats. Per dur a terme l’anàlisi, en primer lloc s’ha explorat els trets de la literatura gnòmica i sapiencial medieval, amb una especial atenció als recursos d’estructuració que s’utilitzen per organitzar els materials de les col·leccions i als seus contextos de recepció. D’altra banda, també s’ha repassat l’estatus teòric del proverbi i la sentència en la tradició retòrica medieval. A continuació, s’ha contextualitzat les col·leccions de proverbis lul·lianes en el marc de l’evolució de l’obra i el pensament de l’autor, i s’ha constatat que el període de producció dels reculls de proverbis coincideix amb una efervescència de la formulació sentenciosa i aforística en l’obra de Llull. Finalment, s’han analitzat les obres que formen part del corpus de forma monogràfica, centrant-se en el context de redacció, l’estructura, la forma dels proverbis, la finalitat i, en alguns casos, la recepció de cada una de les col·leccions. D’altra banda, una part important de la tesi està dedicada a oferir una edició crítica dels Mil proverbis i els Proverbis d’ensenyament. Cal remarcar que en el cas del primer text es tracta de la primera edició que ha tingut en compte tota la tradició manuscrita conservada., [eng] This study aims to offer a global analysis of the collections of proverbs composed by Ramon Llull (1232-1316). The Majorcan author wrote five books of proverbs during the last decade of the thirteenth century and the first of the fourteenth. Three of those only contain proverbs —Proverbis de Ramon (1296), Mil proverbis (1302) and Proverbis d’ensenyament (1299-1301? 1309?)—, while the Arbre exemplifical (1295-1296) is made up of brief stories and proverbs, and the Retòrica nova (1301) is a treatise that includes a little sequence of fifty examples in a section about the rhetorical use of proverbs. To carry out the analysis, we have first described the principal features of the gnomic and wisdom literature of the Middle Ages, with a special focus on the means used by the compilers to organize the proverbial materials and the contexts of reception of the collections. We have also explored the theoretical status of the proverbium and the sententia in medieval rhetorical tradition. Secondly, we have studied the Lullian proverb collections in the context of the evolution of his work and thought. We have noted that Llull wrote his proverbial books during a period of effervescence of the aphoristic and sententious thinking in his work. Finally, we have analysed the texts of the Lullian proverbial corpus monografically, focusing our attention on the context of the composition of the books, the structure and the purpose of the collections, the form of the proverbs and, in some cases, the reception of each of them. The second part of the thesis is devoted to philological editions of the Mil proverbis and the Proverbis d’ensenyament. In the first of these, we have to stress that our edition is the first one that takes into account the entire textual tradition preserved.

La literatura arábiga medieval posee la singularidad de haber elaborado una teoría considerable sobre la intertextualidad y los límites de la apropiación e imitación poéticas. En este contexto, los tratadistas árabes consideraron simultánea y paradojicamente el plagio (sariqa) como infracción de las normas literarias y como uno más de los recursos literarios legítimos del poeta. Por el momento se desconoce su posible ascendiente en las poéticas medievales del Occidente cristiano, aunque, a la luz de determinadas evidencias, no es descartable una influencia tangencial o implícita. Por este motivo, el estudio de los autores de al-Ándalus, así como de otros territorios fronterizos, reviste un gran interés en tanto escenarios privilegiados de estos intercambios textuales., Arabic medieval literature possesses the singularity of having elaborated an impressive theory on intertextuality and the limits of poetic imitation and appropriation. In this context, Arabic theoreticians considered simultaneously and paradoxically plagiarism (sariqa) as a violation of literary rules and one among other legitimate rhetorical resources for poets. At present, it has not been accounted for their possible ascendant in the construction of medieval poetics of Christianity, though, in the light of certain evidences, a tangential or implicit influence may not be rejected. For this reason, the study of the authors from al-Andalus, and from other border territories, acquires a great interest, as privileged sceneries of these textual intercourses., La literatura aràbiga medieval té la singularitat d'haver elaborat una teoria considerable sobre la intertextualitat i els límits de l'apropiació i la imitació poètiques. En aquest context, els tractadistes àrabs van considerar simultàniament i paradoxalment el plagi (sariqa) com a una infracció de les normes literàries i com un més dels recursos literaris legítims del poeta. De moment es desconeix el seu possible ascendent en les poètiques medievals de l'Occident cristià, tot i que, a la llum de determinades evidències, no és descartable una influència tangencial o implícita. Per aquest motiu, l'estudi dels autors d'al-Àndalus, així com d'altres territoris fronterers, revesteix un gran interès per quant són uns escenaris privilegiats d'aquests intercanvis textuals., Erdi Aroko literatura arabiarraren berezitasun nagusia intertestualitateari buruzko eta poesiaren jabetzeari eta imitazioari buruzko teoria garrantzitsua egin izana da. Testuinguru horretan, tratatu-idazle arabiarrek plagioak (sariga) arau literarioak hausten zituela uste zuten aldi berean eta paradoxikoki; gainera, plagioa poetaren zilegizko baliabide literariotzat jotzen zuten. Oraindik ez dakigu Mendebaldeko kristauen Erdi Aroko poesiak eragina izan ote zuen, baina, ebidentzia jakin batzuen arabera, ez da nabarmenatzen eragin ukitzaile edo inpliziturik. Horregatik, bai al –Andaluseko autoreen, bai mugako lurraldeen azterketak interes handia pizten du, testuen trukeen toki aproposa baitzen.

[cat] Aquesta tesi doctoral conté l’única edició crítica fins ara realitzada dels llibres I-V del Valeri Màxim d’Antoni Canals, això és la traducció catalana dels Dictorum factorumque memorabilium de Valeri Màxim, que el dominic valencià ja tenia enllestida en 1395. La nostra edició té en compte els nou testimonis, tots ells manuscrits, que transmeten l’obra íntegrament o en la seva major part. A banda d’aquests còdexs, hi ha una altra còpia de la qual només s’han conservat sis folis, amb fragments del novè llibre. L’edició inclou un aparat de variants en el qual es reflecteixen les lliçons bandejades del text editat i un aparat de notes que analitza especialment les interpolacions introduïdes pel dominic en la traducció i la seva procedència. En aquest sentit, aquesta tesi aporta informació sobre una nova font, no localitzada anteriorment, el comentari medieval de Dionís de Borgo San Sepolcro. L’exposició d’aquest monjo agustinià no només fou emprada directament per Antoni Canals, sinó que també influí decisivament en el comentari d’un frare dominic anomenat Lucas. Tal com ha demostrat Gemma Avenoza en diversos estudis, aquesta darrera font també fou utilitzada al Valeri Màxim de Canals. Aquesta tesi doctoral també presenta per primera vegada un stemma codicum que estableix les relacions de parentiu entre els diversos testimonis manuscrits conservats, tots del final del s. XIV o del s. XV. Es tracta d’un stemma provisional en el sentit que només es fonamenta en la part que editem, és a dir, els primers cinc dels nou llibres que conformen el Valeri Màxim. Per altra banda, incloem també una descripció codicològica, no només de cada un d’aquests manuscrits sinó també d’uns folis solts conservats a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, que contenen fragments del llibre IX de la traducció de Canals, raó per la qual no han estat contemplats en l’edició ni en l’stemma. També s’ha descrit codicològicament el ms. 7540 de la Biblioteca Nacional de España, que transmet la còpia llatina dels Dicta i el comentari de Fr. Lucas que consultà el dominic valencià per realitzar la seva traducció. En molts casos, les lliçons d’aquestes fonts llatines han estat determinants per destriar en el text català les bones lliçons d’aquelles que són espúries. A banda de l’edició, la tesi inclou un estudi introductori en el qual s’analitzen alguns aspectes de la figura del dominic i de la seva obra, sobretot del Valeri Màxim. Tot fonamentant-nos en les aportacions d’altres estudiosos, també presentem una biografia de Canals i un panorama sobre la seva producció textual. Per a copsar la importància de l’original traduït, presentem una taula en la qual s’indiquen els episodis dels Dicta reproduïts en obres escrites en llengua catalana als s. XIV-XV. Pel que fa a l’arromançament dels Dicta fet per Canals, es contextualitza aquesta obra, en primer lloc dins del marc europeu del moment i, en segon lloc, dins de la tradició literària catalana. Després s’analitza més particularment el text d’aquesta obra tot acarant-lo amb l’original llatí i delimitant les interpolacions afegides pel dominic, que en la seva major part deriven dels comentaris medievals de Dionís de Borgo San Sepolcro i Fr. Lucas. També s’analitza el Valeri Màxim des d’una perspectiva lexicogràfica, tot remarcant les aportacions del dominic al desenvolupament de la llengua catalana –aquest apartat es basa principalment en les aportacions precedents d’Emili Casanova–. Així mateix, establim una taula comparativa de les grafies dels manuscrits, centrada en les vocals àtones i les consonants palatals i postalveolars. Per facilitar la localització de passatges concrets de la traducció de Canals, incloem un índex dels antropònims, topònims i gentilicis que apareixen als primers cinc llibres. Per últim, incloem unes conclusions finals i una bibliografia que aspira a proporcionar un estat de la qüestió degudament actualitzat de tots els aspectes que acabem de mencionar., [eng] This doctoral dissertation contains the first critical edition of books I-V of Antoni Canals’ Valeri Màxim, this is the Catalan translation of Valerius Maximus’ Dictorum factorumque memorabilium. This translation was already completed in 1395. This edition takes into account the nine medieval manuscripts transmitting completely or partially books I-V. It also includes a critical apparatus with the rejected variants and an apparatus of notes to analyze interpolations introduced by the Dominican friar and their origin. In this sense, we provide information on a new source of this Catalan translation: the medieval commentary of Dionysius de Burgo Sancti Sepulchri. We also include the first stemma codicum relating the nine manuscripts, all dated between the end of fourteenth century and the fifteenth century. Apart from the edition, we study some aspects of Antoni Canals and his work. Always taking into account previous contributions, we present a biography of this Dominican friar and an overview of his textual production. To understand the importance of the original translated, we have prepared a table indicating the episodes of Dicta taken up in medieval Catalan literature. Moreover, Canals’ translation of Dicta is contextualized first within the European framework and secondly within the Catalan literary tradition, and it is compared not only to the original Latin but also to Dionysius and Lucas medieval comments, from which we study interpolations added by the Dominican. It is also highlighted the Valeri Màxim‘s contributions to the lexicographical development of the Catalan language, and it is established a comparison chart showing several spellings of manuscripts to represent unstressed vowels and palatal and postalveolar consonants. To facilitate the location of specific passages of Canals’ translation, we include an index of personal and geographical names included in the first five books. Finally we set out some general conclusions and a bibliography providing a current state of all aspects mentioned above.

Verum et Pulchrum Medium Aerum, és una col·lecció de Pagés Editors fundada i dirigida per Flocel Sabaté dins del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals “Espai, Poder i Cultura”, de la Universitat de Lleida. Cartografies de l'ànima: Identitat, memòria i escriptura presenta una reflexió sobre les formes d'enunciació en primera persona i els modes de representació del jo a la literatura medieval. S'interessa en la manera com aquestes estratègies d'enunciació i representació possibiliten al jo, a través d'un acte inaugural d'autoconsciència, la seva construcció en subjecte, en un individu que raona sobre la seva identitat. Els procediments i els resultats poden ser diversos en funció de les tradicions literàries, de les convencions que imposen els gèneres o de l'utillatge intel·lectual disponible en un lloc i un temps determinats. No obstant això, a través dels segles que transcorren entre Agustí d'Hipona i Erasme de Rotterdam, emergeix, s'afaiçona i s'imposa un jo que s'observa i s'analitza des de la veu interior de la seva consciència.

[cat] A la segona meitat del s. XV s'escriuen una sèrie d'obres que comparteixen els mateixos motius i recursos retòrics en el tractament de l'amor (teorització sobre la passió, descripció de les causes i els efectes de l'amor, narració en primera persona, ús de l'al•legoria i l'epístola, combinació del vers i la prosa, imatgeria sentimental). No es tracta del naixement d'un gènere nou, sinó del moment de consolidació d'una moda literària que la crítica castellana ha anomenat «ficció sentimental». Aquest és el primer panorama que s'escriu sobre el fenomen en la literatura catalana. Per fer-ho, s'ha elaborat un cens amb totes les obres (originals i traduccions, composicions en prosa i en vers) que en formarien part. A més, a partir de la detecció de llacunes en l'estudi d'aquests textos, s'ha decidit editar i comentar dues obres de Francesc Alegre, la Requesta i la Faula de Diana, la darrera de les quals manté paral•lelismes notables amb la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella i les Transformacions d'Ovidi, que havien estat traduïdes anteriorment pel propi autor. Finalment, la tesi conté a l'apèndix una edició filològica de la versió catalana del París e Viana que té com a testimoni de base l'incunable de Girona, conservat a la Biblioteca Reial de Copenhagen. La comparació entre aquesta forma de l'obra i la forma llarga francesa posa de manifest la naturalesa de la ficció sentimental com a moda o gust literari., [eng] A series of works were written in the second half of the fifteenth century that shared the same motifs and rhetorical resources concerning love passion (theorization about love, description of love symptoms, first-person narrators, use of allegories and letters, prosimetrum, sentimental imagery). It was not the genesis of a new genre, but it was the development of a new literary trend known as 'sentimental romance'. This thesis deals with the first comprehensive overview of Catalan sentimental romance. To this purpose, a census was created. It contains all the works (translations, original texts and works in prose or in verse) that should be studied in relation to this trend. Moreover, the census showed critical gaps that had to be addressed, such as the need for an edition and a study of Faula de Diana ('Diana's Fable') and the unpublished work Requesta ('Love Request'), both written by Francesc Alegre. The analysis of Faula de Diana reveals it was influenced by Tragèdia de Caldesa ('Caldesa's Tragedy') by Joan Roís de Corella and Alegre's Catalan translation of Ovid's Metamorphoses. Last but not least, this thesis also contains an annex with the edition of Paris and Vienne's Catalan version which has been based on the incunable preserved at The Royal Library in Copenhagen. The comparison between this version and the French one is certainly useful in order to understand the nature of sentimental romance as a literary trend.

La filologia, tret de rares excepcions, acostuma a prestar poc interès a la bibliofília. Potser perquè es considera que un text acurat i fiable està renyit amb un llibre imprès en bon paper Japó o de fil, del amb una tipografia impecable, sovint il·lustrat i a un preu que sol ser alt, com correspon a un desplegament artesanal d’aquesta mena. Filologia i bibliofília, en una paraula, tenen vies diferents de difusió. I, amb tot, l’univers de la bibliofília custodia secrets molt ben guardats de la nostra història lingüística i literària, tan singular i plena de sotracs de diversa mena. Secrets que criden poderosament l’atenció del filòleg. El cens i descripció de testimonis del tractadet eròtic medieval conegut com a Speculum al foder, per exemple, amaga un curiós enigma bibliogràfic: un imprès en tipografia gòtica i sense peu editorial, un veritable incunable modern, fruit rar del mateix impuls que cent anys enrere es va ensenyorir de les arts plàstiques i constructives d’aquest país per omplir-lo de magnífiques fantasies medievalitzants. És d’aquest misteriós exemplar d’infern que s’ocupa el treballet que segueix

Aquest projecte examina la literatura artúrica medieval catalana occitana, anglesa i escocesa. Un estudi comparatiu a partir de les fonts franceses originals palesa les seves diferents adaptacions i traduccions als models culturals autòctons, mostrant les característiques comunes i les diferenciadores dins del marc literari europeu. S’argumentà que els contexts històrics i intel•lectuals influïren en la composició d’aquestes obres de manera que la llegenda artúrica respon a les inquietuds polítiques i socials contemporànies. Les tensions interterritorials i internacionals existents a la Corona d'Aragó condicionaren la composició de les obres com és el cas de La faula de Guillem de Torroella, que pot ser interpretada en clau dels enfrontaments entre Pere III i Jaume III de Mallorca i el paper que hi podria haver jugat una intervenció francesa en favor dels illencs. Per la seva banda, el Roman de Fergus utilitza la figura artúrica per enaltir la reialesa normanda escocesa i excloure els habitants d'origen celta de les esferes de poder. Des del punt de vista de la traducció i els estudis vernaculars, s’examinà com la Matèria de Bretanya contribuí a l’establiment i promoció d’una cultura nacional escrita en llengua pròpia davant de la cultura llatina hegemònica. Les prestigioses fonts franceses de les quals es deriven els texts catalans, francesos i anglesos permeteren de manera simbòlica que les llengües d'aquests països adquiriren el mateix prestigi que el francès, tot ajudant a la promoció de les llengües vernaculars en ambients cultes.

[cat] La presència de les obres de Llull a les històries de la llengua i de la literatura catalanes és una construcció acadèmica del segle XX que cal revisar a partir del programa del propi Llull, fonamentalment abocat a la difusió de l'Art i a la missió cristiana. Les seves obres en llengua vernacla estan encaminades a una finalitat més pragmàtica i funcional que no pas estètica o simbòlica. Algunes de les perplexitats que planteja la llengua dels seus originals es poden pal·liar tenint en compte les circumstàncies específiques de la transmissió manuscrita i pel fet que la seva obra va produir els primers còdexs catalans de gran format, quan encara no s'havia consolidat la scripta librària d'aquest idioma., [eng] The inclusion of Llull's works in the histories of Catalan language and literature is based on a 20th C academic construct, which has to be reviewed on the lines given by Llull in his own programme -a programme committed, above all, to the diffusion of Llull's Art and to a Christian mission. His vernacular works are conceived according to a pragmatic and functional end rather than aiming towards an aesthetic or symbolic one. Some of the perplexities aroused by the language of his originals are accounted for by the specific circumstances of his manuscript transmission and by the early production of large-format Catalan codices, before a scripta was consolidated.

Comunicació presentada en el Col·loqui internacional "Vigència de l'edat mitjana: cinema i novel·la històrica", Alacant, 29-31 octobre 2008.

Aproximació comparativa a les lletres del segle XIII a l'àmbit castellà i català, tot acarant d'una manera global les dues grans personalitats intel·lectuals respectives d'aquests àmbits: el rei Alfons el Savi de Castella i Ramon Llull i, d'una manera partiuclar, les manifestacions més significatives dels gèneres literaris principals: lírica, historiografia, narrativa de ficció i literatura didacticodoctrinal.

Aquesta investigació s’emmarca en el context del projecte de recerca per a la “Promoció exterior de la llengua, la literatura i la cultura valenciana a través de diferents programes d'actuacions” [IVITRA-UA/Acadèmia Valenciana de la Llengua (ACADEMIAVALENCIANA2-05N)]. A més, també se situa quant a la metodologia a l’empara de la “Xarxa de Excel·lència Europea “Translation, Multilingualism, Information and Communication Technologies, and Transference of Knowledge” (TRAMICTEK)” [UE-6FP-IST/NG-NoE/STREP-2004-64988, UE- 6FP-IST/NG-NoE-STREP-2002-UE, MEC- HUM2004-22980-E, GV- IIACDI/2004/8, UA- ACPE2-01, UA- ACPE4-01.

Aquesta conferència va ser dictada en el XIVè Col·loqui de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Budapest, 4-9 Setembre 2006. La publicació de les seues actes està prevista per a 2008. En la societat actual, una de les millors maneres de donar a conéixer una llengua i la seua cultura —i encara més a nivell internacional— és la traducció. La tasca traductològica té com a objectiu primordial posar en contacte dues cultures, dues formes de veure el món diferents que comparteixen l’interés per intercanviar pensaments i experiències. Les traduccions posen a autors abans desconeguts —o coneguts amb dificultats— a l’abast de la comunitat lingüística receptora en la seua pròpia llengua, trencant així les possibles barreres causades per qüestions de llunyania física, geogràfica, temporal i lingüística. Per tant, la traducció pot considerar-se un indicador i un agent de la normalització lingüística, cultural, literària i científica d’una llengua. Obres de la literatura medieval en l’actualitat són també objecte de noves traduccions. Aquesta investigació s’emmarca en el context del projecte de recerca per a la “Promoció exterior de la llengua, la literatura i la cultura valenciana a través de diferents programes d'actuacions” [IVITRA-UA/Acadèmia Valenciana de la Llengua (ACADEMIAVALENCIANA2-05N)]. A més, també se situa quant a la metodologia a l’empara de la “Xarxa de Excel·lència Europea “Translation, Multilingualism, Information and Communication Technologies, and Transference of Knowledge” (TRAMICTEK)” [UE-6FP-IST/NG-NoE/STREP-2004-64988, UE- 6FP-IST/NG-NoE-STREP-2002-UE, MEC- HUM2004-22980-E, GV- IIACDI/2004/8, UA- ACPE2-01, UA- ACPE4-01.

Aquesta investigació s’emmarca en el context del projecte de recerca per a la “Promoció exterior de la llengua, la literatura i la cultura valenciana a través de diferents programes d'actuacions” [IVITRA-UA/Acadèmia Valenciana de la Llengua (ACADEMIAVALENCIANA2-05N)]. A més, també se situa quant a la metodologia a l’empara de la “Xarxa de Excel·lència Europea “Translation, Multilingualism, Information and Communication Technologies, and Transference of Knowledge” (TRAMICTEK)” [UE-6FP-IST/NG-NoE/STREP-2004-64988, UE- 6FP-IST/NG-NoE-STREP-2002-UE, MEC- HUM2004-22980-E, GV- IIACDI/2004/8, UA- ACPE2-01, UA- ACPE4-01.

[ENG] The Occitan «mala cansó» of the twelfth and thirteenth centuries and the Catalan «maldit» of the fourteenth and fifteenth centuries both display a singular aspect of medieval literary misogyny. In both cases criticism is not levelled against women in general, but against a particular lady who has been previously loved by the poet and is now rejected. The poet blames her directly and harshly because, after leaving him, she has given herself to a man from an inferior social background. As a result, the poet bids farewell to her and moves away. Some of the Catalan poets of the Middle Ages persisted in this literary outlet. They borrowed for their own «maldits» the motifs and expressions that were characteristic of the break-up and the violent farewell, and adapted them to their own language and to the bourgeois environment of the towns.

No és la pretensió de l'autor d'aquesta col·laboració entrar en les discussions, actualment més o menys tancades, sobre l'autenticitat arnaldiana d'algunes de les obres del corpus alquímic atribuït a Arnau de Vilanova ni sobre les seves vinculacions amb l'obra mèdica i espiritual autèntica. Els col·legues especialistes en història de l'alquímia, entre els quals no em compto, són els que tenen la paraula en aquests afers.